dimecres, de desembre 29

Víctimes

Dies després que la Pilar Manjón declarés a la Comissió de l’11 M, els polítics fent veure que ho havien entès tot (però sense entendre res), van rescatar del museu el senyor Gregorio Peces Barba i me’l van col•locar a presidir una mena de comissió.

Un cop assegut a la trona, el hombre bueno va demanar (o exigir) als mitjans de comunicació que no tornessin a reproduir les imatges de l’atemptat per enèsima vegada. Una brillant idea que reafirma la saviesa de la saviesa popular (sic): "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol". Com ja es va dir llavors (i si no es va dir, doncs ho dic jo), a mi m’agradaria que no s’emetessin mai més les de l’Hipercor. Però no sé si d'aquests morts van dir res.

Tampoc deurien dir res de la carretada de morts, nens amb braços tallats, pares amb fills moribunds als braços i mares plorant que cada matí, migdia, vespre i nit, em passen per la tele. Suposo que com que des de la Índia no veuen els telediarios i els telenotícies, doncs, no passa res.

dimecres, de desembre 22

Curs de supervivència

La Unió Europea deixa caure, en aquest país i cada any, un munt de pasta per a formació, uns calers que es reparteixen entre diferents acadèmies, que (suposadament) fan cursos de formació per a treballadors i per a aturats. Com sempe hi ha qui s’embutxaca les peles i allà no hi ha curs ni acadèmia ni res.

De vegades sí que n’hi ha, de curs; però clar la majoria són d’informàtica. I per més que busco i rebusco, no hi ha manera que en trobi un parell que m’interessen especialment. A saber: un, "d’anar a Ikea i no discutir-se, tot fent una cua de mitja hora"; dos, "de muntar els mobles d’Ikea, sense que la pau interior es vegi alterada".

I no ho entenc com és que no hi són. És incomprensible. D'aquesta manera evitaríem casos com el que vaig viure la darrera vegada que m’hi vaig deixar caure, que anava ben preparada: m’havia fet dues til•les, de desodorant duia flors de bach, a més de la sessió de ioga; i tot i així els nervis de punta.

dimarts, de desembre 21

Realitat i ficció

Durant el pont de la Constitució vaig fer la primera despesa de regals de Nadal. A saber: em vaig autoregalar dos llibres: “Vidas escritas”, de Javier Marías; i una biografia de Gil de Biedma escrita pel Miguel Dalmau. El del Marías són petites narracions on recrea les vides d’alguns escriptors a partir de detalls, i fa allò que tant li agrada fer, que és jugar amb la literatura i la realitat. De manera que personatges reals, com són James Joyce o Thomas Mann, semblen trets d’una novel•la (per dir-ho d’alguna manera).

I el del Dalmau és el mateix però en dolent. Creia que aquesta biografia era una aproximació objectiva al Biedma; i el que m'he trobat és una cursileria de 500 pàgines, on l’autor (encara no sé com) entra dins del cervell del poeta i es recorda del dia que sa mare li donava el pit, per exemple.

Però el que em sembla desastrós, indignant i de tot, és que afirmi coses sense tenir-ne proves. A la tercera part, el senyor Dalmau afirma que Gil de Biedma havia patit abusos des dels 3 anys; tot i que, clar, això no ho pot provar. I es queda tan ample, tu. Això sense comptar les valoracions morals que fa de l'homosexualitat del Biedma i la carta astral que hi inclou, i que ja ens deixava veure com aquest noi acabaria malament, de qualsevol manera.

dijous, de desembre 16

Fantasiant, amor a mi descobre

Com que em vaig passar amb la cervesa (i amb el vi i amb els tres cafès amb rom), ahir no hi havia manera de dormir. Com a bàlsam em vaig llegir d’una tirada cinquanta pàgines d’"Espècies protegides", un dels llibres de Ferran Torrent. Ras i curt: he passat una nit meravellosa: el Torrent pot ser un amant extraordinari.

Què dic extraordinari, increïble. Si Catalunya tingués un star system com déu mana, aquest tros d’home seria a la tribuna dels franctiradors amb més caràcter i sex appeal (que diuen les revistes del cor antigues). No només perquè hagi estat boxador, i tampoc perquè hagi protagonitzat algunes mogudes de la cultura catalana (el xou que alguns van muntar quan tot allò del Sant Jordi, tela; i els indignats pel Planeta tampoc es queden curts), ni tampoc perquè tingui la capacitat de narrar històries ben escrites i amb sentit de l’humor.

No, no només per això. Sinó perquè, si el subconscient no m’enganya, aquest home folla com els àngels. M’heu de creure: una delícia.

dimecres, de desembre 15

De trasllat

Com que no tenim ni un duro, vam decidir que el trasllat el faríem entre els dos: cada dia empaquetaríem i aniríem duent les caixes cap a casa. Sí, era evident que això no ens duria enlloc; bé, no, enlloc no, a un estat de psicosi total.

Ja ho veia, jo. El meu company (fins aquell moment un metrosexual de diccionari), poc a poc va anar perdent la cabellera, no es tallava les ungles i els pèls del nas s’unien amb els de la barba. Parlava sol, i no em veia: vivia pel trasllat: “caixes, caixes”, repetia (obsesivament, que es diu).

Fa cosa de quinze dies, asseguda a terra, sopant un entrepà de pa amb pa (perquè la nevera ja l’havia empaquetat amb les taules i les cadires), em va agafar, em va embolicar amb cinta aïllant i em va desar (amb delicadesa, això sí) dins d’una capsa de cartró.

En aquest zulo, entre paper de diari, he estat vivint aquestes setmanes. Quan mon pare em va treure, es veu que estava entre merda i pixum, naturalment. El company? A rehabilitació (mental).

dijous, de novembre 25

Dones que escriuen

El doblet pseudobiogràfic de l’Asha Miró; el “Jo també sóc catalana”, de Najat El Hachmi i el de seva la cosina, “De Nador a Vic”. Més enllà de la línia biogràfica, tenim el viatge intrèpid i social, guay de la muerte, per Guantánamo que va fer l’Emma Reverter. Lema: dona i fusió de cultures i multiculturalitat (i tat).

Vistes com estan les coses per mi és un bon moment. A) sóc dona (condició imprescindible). B) Tinc vora trenta anys (més jove que la Miró i uns cinc anys més gran que la Najat).El que em fa falta, però, és una experiència colpidora, multicultural, enriquidora.

Però ja la trobaré, ja. Perquè, si sóc jove, intrèpida, i amb imaginació puc empescar-me una bona història. Llavors, em poden fer un parell de fotos (a la portada hi haig de sortir, si pot ser amb algun crio, millor), me les retocaran amb el Photoshop, un parell d’entrevistes. ¡I au! A fer la primera pela, tu.

dimarts, de novembre 23

Enquestes

D’acord que les enquestes no volen dir res; i que ja se sap que. Sí, hi ha qui contesta el que vol i també és cert que les mostres no són fiables. També depèn de com es faci la pregunta. I que, al capdavall, qui paga mana; i si cal, s’alteren els resultats perquè "el client sempre té raó".

Ara. Quan va i llegeixo a "La Vanguardia" d’ahir (sempre vaig enrere, jo) que si avui es fessin eleccions tornaria a guanyar el Clos, tremolo. Més que tremolar, ploro. I crido. M'exclamo: ¿Com és possible? ¿On viuen els/les electors/res de Barcelona? ¿A Ripoll/a? Em nego a pensar que qualsevol amb dos dits de front cregui que aquest home és un bon alcalde. I no m’ho crec, bàsicament, perquè no ho és. I punt.

Els de Barcelona són llestos, saben que el seu alcalde és ignorant, incapaç d’expressar-se en públic, mancat del sentit del ridícul, mal gestor, responsable del màxim fracàs del Fòrum. Però no es volen deixar enganyar, no. Ells saben que el Clos és un mal alcalde, però és d’esquerres. I açò és lu impurtan, ascolta.

dijous, de novembre 18

Interinatge

Ja he sortit del forat intergalàctic on he estat residint aquests dies. Què dies, setmanes. Quatre duros, i trenta hores al dia. Això, i algun insult, que com que sóc jove, no contesto. No sigui cas que algú que no sóc jo s’ofengui i hagi de tornar a fer cua, allà, a l’Inem. En fi.

El que m’ha fet sortir d’aquesta quarta dimensió on m’he instal•lat més còmodament del què m’agradaria, és veure una professora interina d’institut queixant-se (¡queixant-se!) perquè en els últims cinc anys ha passat per cinc instituts. Ja sé que fa lleig però insisteixo: no es queixava per què estigués aturada ni res d’això. Ni per què el sou fos baix (que vist com està tot és molt alt); sinó perquè (pobreta) pateix d’inestabilitat laboral. ¿Inestabilitat laboral? Però si hi ha qui passa per cinc empreses durant un any.

Bé, això, i el llibre del Jordi Coca, que em sembla no dolent, no. Avorrit i dolent. Fàcil. Res. I ara entenc quan diu que el va escriure en quatre mesos....

divendres, d’octubre 29

300 euros

A partir d’ara per caminar per Barcelona haurem d’anar amb ulleres de sol. Sí, sí; tant si plou com si fa un sol espatarrant. Com que el terra estarà tan net i llustrós, també haurem de començar a fer classes de patinatge; no sigui que rellisquem i ens obrim la cresta.

Sort, sort, sort que l’ajuntament ha sabut veure que el problema de la neteja de la ciutat és el dels amos que no recullen la merda del gos. Repeteixo: sort. De fet, temia que s’acabés multant a tot aquell que tira una burilla a terra; o qui es menja un entrepà i llença el paper de plata. Fins i tot vaig passar un moment de pànic (amb palpitacions i tot), quan se’m va passar pel cap que s’acabés fent pagar una pasta a aquells que tiren les bosses d'escombraries al costat del container.

Però no: moment de pànic superat. De totes maneres, jo, per si de cas, vaig a comprar-me uns patins i unes ulleres, no sigui cas que anant a casa, pel carrer Provença, m’enlluerni i m’acabi fent mal de debò.

dimecres, d’octubre 27

Insultem

És al•lucinant. Fa dies que a la ràdio passen una falca publicitària on una veu greu afirma que en un embús de trànsit (per exemple a quarts de nou del matí a l’entrada de Barcelona), a causa dels nervis (destrossats), com a mínim de l’ànima et surten aquests deliciosos insults (atenció): tros de quòniam o cagamandúrries. ¿Com a mínim? Ni que ho volgués.

Perdoneu, eh? Perdoneu la grolleria; però jo, si tinc ganes d’insultar, no dic cagamandúrries (ni tros de quòniam). En tot cas: subnormal, fill de puta (o la puta qui t’ha parit), cap de puta ( o cap de polla), mamonàs, cabró(n), imbècil, qui t’ha parit; mal follada (i menys: mal follat), xulo putes (o piscines o platja, depèn). I els clàssics: idiota, imbècil, i el sempre efectiu inútil.

De tot; de tot menys cagamandúrries, naturalment. I no crec que sigui una bèstia en perill d’extinció. Avui, per exemple, ja m’he vist obligada a cridar “malparit” (malpaaariiiiit), després que un cotxe gairebé se’ns endugués a l'altre barri a mi i al gos.

dilluns, d’octubre 25

La dignitat

A aquestes alçades no em crec que els diners no facin la felicitat i tampoc que el treball dignifiqui. Dues frases que es van inventar els rics per què la resta de mortals no anheléssim a ser milionaris i poder dedicar-nos a fer el que volguéssim sense pensar en què facturem. Com dir que totes les feines són dignes. Sí, segur. Però unes més que les altres.

I que ningú s’esveri. Però és diferent ser del servei de neteja de la Universitat que no pas ser el catedràtic de torn. No és el mateix netejar la merda dels altres que ser advocat o notari.

En conec un que diu que la dignitat de les feines es reflecteix amb els sous. Com més alt és el sou, més digna és la feina que fas, sosté; i si cobres una misèria, llavors, la teva feina no és digna. Seguint aquest raonament, ser electricista és més digne que ser traductor i escriure en castellà que fer-ho en català, per exemple.

dimarts, d’octubre 19

Psicosi

I el paio va i se la comença a pelar davant meu. Ja, ens passem tot el sopar parlant de les noies de l’Hospitalet; dels ensurts que de vegades i de que hi ha qui va per la vida amb una barra que sembla mentida; i justament aquella nit va i.

Arriba un moment que no saps què passa: si això és normal i no n’hi ha per tant o és que no hauria d’entrar mai més en cap pàrquing, no sigui que; o bé, m’hauria de comprar un esprai d’aquells antitot. O possiblement val més ser diplomàtica i cada cop que se’t refregui un al metro, explicar-li de manera amable i pacient que no, que més que calenta, et fot de mala gaita, que prou.

Alguna vegada ja ho havia pensat: “Això d’agafar el metro, al final de la línia i a quarts d’una no m’acaba de.” Però quan vaig veure que el tiu que s'asseia davant meu s'abaixava els pantalons i els calçotets, s'agafava la polla amb una mà i, apa, ara amunt ara avall, vaig decidir fer veure que no me n’adonava. Em vaig amorrar a la "Institució Smithsoniana", un llibre del Gore Vidal que no sé si m’agrada, però millor que allò, segur.

divendres, d’octubre 15

Dolça adolescència

Ahir al vespre, mentre remenava per Internet, vaig anar a parar a quatre o cinc blogs creats aquell mateix dia i en una diferència de cinc minuts. Un:
Hoy mi profesora de ingles hiva por la escalera del instituto subiendo,a la hora del canvio,y llevaba un cassete en la mano y alguien a pisado el cable y se ha caido por las escaleras .Todos los compañeros estaban en el pasillo y todos se han empezado a reir de ella .La verdad es que si me huviera pasdo a mi lo huviera pasdo bastante mal porque estaba todo el mundo riendose de ella.
Ahora dentro de nada tenemos clase con ella y todos los compañeros vamos hacer que nos caemos para reirnos un poco de ella ja ja ja!!!!!
.
Am daskullonu. Ara, es posa seriós, profund i comprensiu:
Siguendo hablando del instituto todo el mundo aqui llevan un tiempo hablando de dos niñas del instituto que dicen que en los lavabos se han liado ,todo el mundo estan riendose de ellas y la verdad no me parece nada bien la actitud de mis compañeros porque estamos en el siglo 21 y no sestamos riendo de la gente homosexual es que no hay libertad en este pais .Yp creo que cada uno tiene que vivir su vida lo mas feliz porque a mi no me gustaria que la gente me discriminara por mis orientaciones sexuales y a ti??????
Un altre dels blogs creats ahir a mig matí, també mostra d’alta prosa, comprensió adolescent cap a la professora i curiositat cap a les nenes lesbianes:
hoy iva por la calle por lacalle alas 8 de la mañana cuando de repente he escuchado un ruido en sordecedor y pasado un coche tuning por la carretera. en el cole se a caido una professora por las escaleras al enganxarse el pie con el cable del equipo de musica jejeje.....no veas como nos hemos reido. se rumorea que dos niñas del instituto son lesbianas i no es que me lo crea,pero según como lo dice la gente es para creerselo.son aora las 12:15i estamos en tecnología
Doncs això.

dijous, d’octubre 14

L’esquela del 14

La veritat és que no tinc el costum de mirar les necrològiques al diari. Jo em pensava que això només ho feia la gent (diguem-ne gran), per allò de si coneixen algú. Doncs resulta que no, que hi ha un munt de gent (diguem-ne jove) que una de les pàgines que llegeix (sí, llegeix) és aquesta. I per la mateixa curiositat que la que tenen aquells amb qui es porten més de quaranta anys: "per a veure què".

Gràcies a una d’aquestes persones menors de trenta anys que estan francament preocupades per els que déu nostre senyor ha acollit, m’he assabentat que el 14 de cada mes, a les necrològiques de la Vanguardia, es repeteix la mateixa esquela, encapçalada pel logotip d’una empresa de nom tan comú com Martínez. Més avall i en minúscules: Manuel Martínez Calderón. A la línia següent, en majúscules: Siempre seremos cuatro. I tancant l’esquela: Falleció en Barcelona el 14 de mayo de 2001. Si no vaig equivocada, des del del mes següent, cada catorze publiquen la mateixa esquela.

La curiositat m’ha superat (¿per què la publiquen cada mes?, ¿qui són los cuatro?, ¿és un llenguatge clau?, ¿espionatge?); però res de res, l’únic que he trobat d’aquest senyor és que era un empresari de màquines escurabutxaques, que es va negar a pagar uns impostos a la Generalitat . Res més. Al final, el que em consola és que no sóc l’única que ha perdut més de cinc minuts amb aquest home.

dilluns, d’octubre 4

La culpa, dels altres

Avui, a la Contra de la Vanguardia, entrevisten a Morgan Spurlock, el director de Super size me. Un documental, a l’estil dels del Michael Moore, on el director (i protagonista absolut, naturalment) diu demostrar que el menjar del Mc Donald’s no és bo i que, si en menges cada dia per esmorzar, dinar i sopar, no només acabaràs com una vaca, sinó també malalt, malalt. (¿I si em passo trenta dies alimentant-me només d’ensaladilla russa? ¿I de Repostería Martínez?)

Resulta que als Estats Units l’obesitat arrenca cap als sis anys. Això és culpa de Mc Donald's que en cap moment informa que el seu menjar és dolent, sosté. Home, sincerament, i que ningú s’ofengui ara, si hi ha nens de sis anys que estan obesos crec que alguna part de responsabilitat deuen tenir els pares, que són qui els posen el menjar a la boca.

No em crec que cap pare (i mare, també) no sàpiga que el berenar més saludable pel nen és un entrepà. No m’ho crec. En canvi, si mireu a la sortida de qualsevol escola, veureu molts nanos berenant menges tan dietètiques com ara patates fregides, pastissets industrials, tot ben acompanyat de fantes de llimona, aquarius o cocacoles. I això no té res a veure amb el Mc Donald's.

divendres, d’octubre 1

Els ximples dels barcelonesos

Pensava: “avui prepara’t, quan obris el correu te’l trobaràs ple”. Però no, el correu ha tingut l’activitat habitual. Ni manifestos ni campanyes, ni cap trobada organitzada a última hora (dissabte, 2 d’octubre davant del Palau Robert). No, tampoc cap casserolada (per sort). I en aquesta ocasió ningú m’ha enviat cap pdf ni power point, on expliqui una vegada i una altra que això és una animalada. Què va: ens faran pagar una pasta cada vegada que vulguem aparcar el cotxe més enllà d’un quilòmetre de casa i no passa res.

Això no és un invent barceloní. A Sant Feliu de Guíxols, per exemple, la zona blava només funciona el cap de setmana. I el que abans era un pàrquing municipal s’ha convertit de pagament per als no-residents (llegiu: els de Barcelona).

I els de Barcelona que semblem burros. Vivim a la ciutat més cara, paguem impostos per tot, envoltats de soroll i carrers bruts. I el pitjor: si ara hi hagués eleccions, tornarien a sortir els de sempre.

dimecres, de setembre 29

Somni d’una nit d’estiu
Per a l’equip de paletes que fa mesos que acabaran "la setmana que ve"
La pròxima vegada que em digui "la setmana que ve", li fotré una bufetada (¡plaf!). Com que sóc una dona de metre cinquanta-vuit i ell fa metre vuitanta, em mirarà condescendent; moment que aprofitaré per fotre-li un cop de peu als collons (¡duxt!), ben fort, que li quedin els ous vermells, irritats (¡aigh!).

Ajupit, se’ls agafarà amb les mans. Llavors, agafaré un tros de biga de ferro i, suaument, li tocaré a l’esquena (sliiimp). Com a reacció, es posarà dempeus, el que no s’esperarà és un cop a la cara, contundent (¡bam!). Tinc tan mala punteria que li trenco el nas (¡peng!) i dues dents ensangrentades cauen a terra (una, lif; i l’altra lif). Espantat, ensopegarà amb el pot de pintura, i es clavarà els vidres a les mans (flix, flix, flix). Més sang, que barrejada amb el color blanc em recorda un quadre de Rothko.

Penso en l’escultura la dona i l’ocell; i li clavo el martell al cap; però li rebota: el té massa dur. Tossut. La bèstia de metre vuitanta s’aixeca, implora compassió (¡perdéu perdéu!). Massa tard: la serra elèctrica per tallar el pladur l’ha partit per la meitat (braaaang, braaaang, braaaang). Estic a punt de menjar-me l’estómac, però passo, que la carn m’agrada molt feta.

dilluns, de setembre 27

L’Empar Moliner surt al Crónicas

El dia que l’Amenábar va dir que era gay, sis persones (¡sis!) m’ho van comentar ("Hòstia, que fort, l’Amenábar és homesexual"; o bé, "a mi la vida privada de la gent no m’importa; però t’has assabentat que". I així). Aquest ressó només és equiparable a l’aparició de l’Empar Moliner al Crónicas Marcianas.

En un dia m’ho van dir quatre persones, que "una escriptora com ella (tan divertida, tan aguda, tan catalana) s’havia rebaixat a sortir, allà, en aquell programa infecte, bressol de la telescombraries i on anirem a parar". Ja se sap: el programa del Xavier Sardà no és prou bo per als escriptors (catalans; dels altres, no en parlem).

En canvi, segons sembla, el programa del Fuentes sí que és elegant. Tot i que un programa seriós i elegant és on participa el Llavina, que fa de tertulià i on es fan anàlisis com aquestes: "el Fòrum ha estat una especulació urbanística", o "les institucions no han sabut comunicar". Una altra opció és entrevistar autors morts, com el Porcel, que no es va tallar ni un pèl i va fer quatre preguntes a l'Homar disfressat de capellà. El súmmum de l'entrevista cultural.

dijous, de setembre 23

El retorn

Tot és culpa de la Diada. És per culpa de la Diada que no escric. Ja han passat 12 dies, però encara no s’ha recuperat. No, jo, no. Ell. Quan aquell dia vaig arribar a casa, li vaig ensenyar “allò” i es va quedar amb la boca mig oberta i el braç alçat.

Sí, allò, la patata, la carxofa, el conill, el cony. Esclar que no és la primera que me’l veia. És el que li vaig dir al metge d’Urgències: "Depilar-me, a mi, em fa mal i sóc una mica deixadota, també; total, que em va demanar que me’l depilés del tot i jo li vaig dir que no, que sense cap pèl, no; que tinc una edat per tornar-me a veure cara a cara. Total, que per allò de la corda i de l’estira i arronsa li vaig prometre que alguna cosa faria, que m’ho pensaria."

I m’ho vaig pensar i se’m va ocórrer una cosa genial, estava segura que li encantaria, a ell, que no entén per què mai em recordo de penjar la senyera en un dia tan assenyalat. Total, que em vaig tancar al lavabo i al cap de dues hores vaig poder ensenyar orgullosa meva obra: el cony dividit en quatre franges de colors: dues vermelles i dues grogues.

divendres, de setembre 10

El porc català

Al gat no li van fer gaire cas fins que van venir els del burro, que ja han vist la manera de fer la primera pela i han arribat a un acord amb l'editorial Columna. Sí, la del Grupo Planeta, els propietaris, entre d’altres negocis, del diari La Razón. En fi.

El trio ara s’ha ampliat a quartet amb la gloriosa entrada d'una altra espècie: un gos d'atura pixant (que no de la Tura; ja, broma fàcil, però posada en safata). Surt pixant i no defecant, perquè els gossos quan aixequen la pota marquen territori, cosa que als enginyosos els permet dir que simbolitza la defensa del nostre espai cultural. Molt agut.

Com que veig que la gent està engrescada amb els adhesius i ara la cosa es torna escatològica, si algú s’hi anima podríem crear el porc català, en representació dels companys de feina (catalans, sobretot catalans) que són incapaços de tirar la cadena després de, digue-m’ho clarament, cagar. O el gall follador, com a símbol del català que folla al matí, perquè a la nit ja no té forces per a res.

dijous, de setembre 9

Aquest any, tampoc

Aviam, si creus que un bon motiu per tenir fills és això, pleguem. I no siguis tan limitat de dir-me que tinc 29 anys, parella, hipoteca i un deliciós gos. No, no em deixo la feina, però el que cobro no em dóna per tant, que sembla mentida que no ho sàpigues.

Però, què vols. Si fa dos dies quan ens preguntaven “I vosaltres” feies la mateixa cara de perdut que jo, home. Ja em diràs, coi, si el fet de trobar-nos a la teva ex prenyada de vuit mesos (que et va deixar perquè no volia compromisos; fot, eh?) és un motiu suficient. Sí, clar que ho sé que és tres anys més jove que jo. I què.

Escolta, però tu vols tenir un fill o és que toca. Perquè, sincerament, això que ens canviarà la vida encara no sé si és bo o dolent, perquè tot i que no és res de l’altre món, la meva vida ja m’agrada ara tal i com està, no?

dilluns, de setembre 6

En construcció

No, no és una llegenda urbana. ¿O sí? Possiblement, sí. Pensant-ho fredament, no pot ser que sempre passi el mateix. Però, per altra banda, hi ha molta gent que es queixa. D’acord, personalment no conec a ningú a qui li hagi passat; però, es coneixen casos. Sí, surten als diaris i a la ràdio. Segons les estadístiques, els que han començat unes obres i no saben quan acabaran ja són uns quants.

Divertidíssim. Una conya. Sempre acaben a finals d’aquest mes (sigui agost, desembre o febrer). Sempre apareixen problemes. I tard o d’hora ve ella, la temuda “altra obra”, que com una amant més jove i atractiva et fot els paletes, que sense cor i menys ànima et deixen, allà, sol amb la cuina a mig fer i el parquet per posar.

I jo penso en els autònoms. Traductors, correctors, guionistes. O fotògrafs i dissenyadors (industrials, interiors, o de pàgines web). I distribuïdors de productes químics. I informàtics. I no entenc per què ells entreguen les feines de manera puntual i penso que són massoques i que els encanta quedar-se el cap de setmana treballant. ¿Que ells no poden entregar la feina amb sis mesos de retard?

dijous, de setembre 2

Nou adjectius per trenta dies

U, m'han dit "racista" per demanar (sisplau) al veí de dalt que fes el (puto) favor de no tirar les escombraries al pati interior. (I sobre la roba estesa, que el dia que vaig veure una pell de plàtan sobre el biquini, la veritat que gràcia, poca.)

Dos, m'han acusat de "feixista" per considerar "curiós" (curiós, ¿eh?) que els immigrants demanin, aquí, drets que al seu país no haguessin ni gosat somiar mai de la vida. (Sí, són coses que no es poden dir en públic. Sembla mentida que encara no.)

Tres, m'han titllat de "capitalista" per criticar els ocupes (els de Sants) que, a més de pintar la façana de casa , m'han trencat un vidre. (El del menjador, que sort de l'assegurança, mal m'estar dir-ho, però és que, ¡hòsties!)

Quatre, resulta que sóc "superficial" per dir que les filles del Zapatero estan més aviat grassonetes. (Tampoc és mentida, ¿o sí? Això sí, si les criatures fossin primetes i jo hagués dit que "quin tipet que tenen, les nenes del ZP", ningú m'hagués dit res, ¿oi?)

Cinc, sóc "catalaneta", perquè no entenc que l'Autopista del Mediterrani es converteix a Múrcia en l'Autovia del Mediterrani. Així, per la cara. (A més, us asseguro que l'autovia, tot i ser gratuïta és excel•lent; no com l'autopista de València, que és cara i sembla una comarcal.)

Sis, em diuen "avorrida" perquè, a mi, les festes de Gràcia, buf.

Set, ara sóc "intransigent" perquè em queixo a l'amo d'un restaurant de Sant Feliu de Guíxols. (Després d'estar esperant més de tres quarts d'hora que em serveixin una pizza. Una quatre formatges. ¿Bona? Psè.)

Vuit, "progovernamental", perquè considero que ja era hora que algú digués que Lloret de Mar s'està fent ric gràcies a un turisme (aquest sí) de merda. (Li vaig comentar a l'amo d'un bar de Platja d'Aro, que no és el mateix, ja ho sé, ja.)

Nou, "masclista" perquè m'esgarrifo en veure una dona donant de mamar a un nen de quatre anys a la platja (Aquell nen tenia unes dents que em feien patir pel mugró. A més,feia com cosa veure una criatura tan gran, allà, amorrada al pit. Com el petit Òscar que toca el timbal.)

Deu, aquí estem tots d'acord: massa feina i poques vacances.

divendres, de juliol 30

Au, siau

Breu: el cançoner tanca per descans del personal.

Tornarem d'aquí tres o quatre setmanes, a tot estirar. (¿Amb les piles carregades?)

dilluns, de juliol 26

Els còmics, també

El retrobament amb els còmics em va venir pel conegudíssim “Maus”, d’Art Spiegelman, i la història dels seus pares, Vladek i Ania Spiegelman, jueus polonesos durant l’extermini nazi. Sí, una altra vegada; sí, però no. Perquè Maus no és només un complet retrat sobre l’holocaust, sinó de com aquesta llosa pesa en les relacions entre pare i fill (com aquella escena digna de Woody Allen, en què l’autor visita el psicòleg).

A partir d’aquí, vaig conèixer l’argentí Alberto Breccia i el seu Mort Cinder. I també Will Eisner. Bé, segons he pogut veure, Eisner, és allò que en diuen un autor-llegenda, una d’aquelles bèsties del còmic. Jo, això, no ho sé. El que sé és que les tres obres que m’he llegit d’ell, m’han deixat petrificada: “Las reglas del juego”, “El viaje al corazón de la tormenta” i “Avenida Dropsie”. Reservades per aquells que creuen que la pel•lícula "American beauty" tenia poc de crítica, i molt de moralista.

Ara que el cert és que un dels còmics que més em diverteix és el Calvin (el nen amic del Hobbes), que cada dia publica La Vanguardia. Bé, i aquell basset hound anomenat Fred que no hi ha manera de trobar publicat. I els pares soferts d'aquell nadó, també. ¿La Mafalda? No, no la suporto.

dimecres, de juliol 21

Les mans i el que faci falta

M’agrada remenar i saber els complicats (o no) passadissos que fa una paraula o una expressió. A més, té una aplicació pràctica, això sí. I sinó ja em direu si rentar-se’n les mans (que al·ludeix al gest que va fer Ponç Pilat després de condemnar Jesús per indicar que ell no era responsable de res), no té un dia a dia sostenible.

Un exemple d’aquest bonic art de “jo? no, no”, me l’he trobat avui al diari el Punt en una entrevista a la suposada periodista Montserrat Minobis, on es deixa anar i davant les crítiques del Bargalló (que tela, per cert), no es recorda que ella és periodista i cap d’un mitjà de comunicació i diu:
- Si a l'opinió pública no ha arribat bé el model que es vol fer sou vosaltres [els mitjans] els que no ho heu sabut explicar bé. Jo vaig fer una roda de premsa en què vaig explicar quins eren els canvis. Si vosaltres no ho heu sabut transmetre és culpa vostra, no meva.
I es queda tan ampla, la paia. Clar que pitjor és dir "els electors no m'han entès", com va fer la republicana (dona i mare) Pilar Rahola, després de la pallissa que va rebre el PI.

dimarts, de juliol 20

Eh là qui va là

A diferència del que diu molta gent; jo no. Vull dir que jo no llegiré més a les vacances d’estiu. Dubto que les tres setmanes que tinc (tindré, que encara no les he començat), obri més llibres que les tres primeres setmanes de novembre, posem per cas.

L’empirista Sherlock Holmes segur que torna a caure. El racionalista i egocèntric comissari Hercules Poirot, també (és allò dels rics també maten). Del comissari Montalbano, me n’han deixat un i, mira, també m’agradaria tornar a recordar el Caravalho; més que el nòrdic Kurt Wallander, que segons com em cansa una mica.

I no sé el motiu, però cada any espero que vinguin les vacances per recuperar les novel·les de misteri; sigui Setmana Santa, estiu o un pont de quatre dies. Deu ser perquè algun (imbècil?) em va dir que això era literatura de segona reservada per als moments d'oci, diguem-ne. I jo (imbècil?), va, i li faig cas.  

dijous, de juliol 15

Notícies anuals

La tornada a l’escola, al setembre; el caganer, quan s’obre la fira de Santa Llúcia; l’excés de consumisme, a les vacances de Nadal; les disfresses dels nens, i dels no tant nens, per Carnestoltes; les ganes de descansar que té tothom i la mona (¡què cara!), per Setmana Santa; la selectivitat, els petards i els dits amputats són els reis del mes de juny; i l’abandonament dels animals, junt amb les primeres operacions sortida, els protagonistes de l’estiu.

Perquè ja és trist, ja, que cada any passi el mateix: es compra el cadell (¡què monu!) al desembre i s’abandona al mes de juliol. I cada any la mateixa notícia. No, no és amor cap a les bèsties. És la barra de més de quatre caradures que impunement compren i encara més impunement abandonen. I també és el jo-passo-de-tot de l’Administració, que a aquestes alçades no ha estat capaç de regular (amb lleis, multes i obligacions) quines són les obligacions d'una persona cap a l'animal que ha comprat.

Perdó, no, dic mentida. Un mes abans de les eleccions a la Generalitat, la policia es passejava cada vespre pel Parc de l’Escorxador de Barcelona, demanant que els papers de l’animal estiguessin en regla i posant multes a aquells que no tenien el gos censat. Des del 15 de novembre que no els veig. Fantàstic.

dimecres, de juliol 14

Entre esquerres i dretes

Fins ara a la meva memòria hi havia un partit a la Generalitat, un a l’ajuntament, uns senyors molt dolents que anaven contra Catalunya i una frase que vaig llegir una vegada a no-sé-qui: “la gent que diu que entre dretes i esquerres no hi ha diferència és que és de dretes.” Com he dit, fins ara. Perquè.

Com que en quatre dies arribaré a la trentena, dec estar passant una crisi, perquè de debò que no sé veure la diferència entre convergents i socialistes. Alguna cosa al meu interior (una mena de Pepito Grillo, en format electrònic, això sí) em deia que “clar que no hi ha diferències, tia”. Però la formació pesa i, tot i que sabia que després d'un any d'eleccions la meva vida no canviaria substancialment (el meu pis acabat de comprar seria el mateix, seguiria gaudint d'horribles contractes temporals), en el fons del meu cor, em pensava que tot plegat seria una altra cosa.

Doncs no. Tot és igual. Mani qui mani les polítiques semblen les mateixes; l’oposició que fan uns és calcada a la dels altres, que ara estan al poder. És que no fa ni riure (o també pot ser que ja hagi perdut el sentit de l’humor i que m’estigui prenent massa seriosament un tema, que mira que no n’hi ha per tant).

dijous, de juliol 8

Espies

Avui deu fer una setmana que l’he descoberta i, coses que passen, m’hi he enganxat. Tot això va començar mentre llegia un llibre traduït de l’anglès on sortia l’expressió manjar blanco, que en aquell context no tenia res a veure ni amb el postres peruà ni amb el català.

I sí amb white food, que resulta que és una d’aquelles expressions noves que ningú sap d’on venen (i que tard o d’hora acaben aterrant al català, després de fer un parell de tombarelles). O això diuen a The Word Spy, una web que té com a objectiu resseguir la pista de les paraules noves; així, he pogut veure que una de les paraules de moda, metrosexual, ja belluga des de l’any 1994; o que hi ha una expressió, Google bombing, que ha fet tanta fortuna que ha generat un concurs i un atac contra les sgae.

O aquesta, el verb wife, que sense comentaris. O en el que, per sort o per desgràcia, m’estic convertint.

dilluns, de juliol 5

Andalusia és un dels molts llocs on podria anar aquest estiu. Sí, allà deu fer calor; ja ho sé, ja. Però la temptació de veure com s’inverteixen els meus impostos, em supera. Carreteres noves, autopistes on no es paga. Això i provar el gaspatxo de primera mà i sense tetrabrik.

També vull veure si són tan simpàtics com diuen (ells ho diuen que són simpàtics). I tan poc treballadors, tot sigui dit (això no crec que s’ho diguin). Tòpics i més tòpics, que la guia de viatges es dedica a reafirmar, tot parlant de la resta de l’estat:
Los andaluces tienen un comportamiento difícilmente compatible con la austeridad del norte peninsular: se toman su tiempo, viven sus pasiones pasiones con intensidad y dejan crecer con toda libertad (y con todo el amor a sus hijos). (Trotamundos, Andalucía. Salvat, p. 37).
No glosso. Perquè si digués que entenc que diu que els del nord som uns matats i que en canvi ells malgasten i no foten ni brot (tant que no tenen temps per educar els seus fills), em dirien de tot.

dimarts, de juny 29

De vacances

Durant l’hivern, descansen; a la primavera, es desvetllen; a l’estiu, ja estan en plena forma. Són els capdavanters del corrent d’opinió que any rere any critica que a l’estiu “la gent” marxi en ramat de vacances. Somriuen quan els diuen que les ciutats es buiden i els agrada afirmar que "tots els veïns es deuen trobar a Roma, a les Maldives o a Lloret de Mar"; allà “la gent” farà les mateixes cues que al mes de gener al supermercat: “Com és la gent, sembla que es posin d’acord i es que".

I és que les coses com siguin: “¿quina necessitat hi ha de sortir com a bojos el mes d’agost, si ho pots fer el mes de juny?", pensen els crítics. O millor, al febrer. No hi ha res com viatjar el mes de febrer. I ¿al març? Una delícia. Segur que sí. Un d’ells aquest mes de febrer va anar a Cuba: “Com que no hi ha gent, pots copsar la realitat del país, cosa que.” Naturalment.

Aquests són els mateixos que resen “la gent marxa a d’altres llocs, quan a casa nostra tenim racons preciosos per visitar”. Racons, on ells no han anat mai, però que creuen que els altres (aquells que es diuen "la gent") han de conèixer, per força.

divendres, de juny 25

Creixeu i multipliqueu-vos

Cada cop tinc més clar que formo part del col·lectiu de la massa gris, impersonal, per a qui els actes heroics passen de llarg. I no em molesta, ¿eh? Ahir vaig anar a veure "The day after tomorrow", una pel·lícula que explica com en qüestió de quinze dies, els habitants de l'hemisferi nord patim (perdó: pateixen) un encadenament de fenòmens meterològics que van des del temible tornado fins a una inundació. Molta gent s'hi queda i els que sobreviuen han d'emigrar cap a Àfrica i Sud-Amèrica.

Tinc l'instint de supervivència atrofiat. Us asseguro que en aquest cas preferiria ser dels que caminen pel carrer i els cau una pedra al cap, que no pas ser d'aquells pocs que sobreviuen, però que s'han quedat sense família, que han tingut la mala sort que els fills, els avis, els pares (la parella del pare i de la mare, també), els germans, els oncles, els cosins i els cosinets, la parella, l'amant (o amants o examants), estan a l'altre barri. Segur que la dinyen tots menys el gorres del cunyat i la pesada de la sogra.

Com la novel·la aquella, el "Mecanoscrit del segon origen", on una noia verge i bruna, l'Alba, i un nen negre, el Dídac, estan sota l'aigua. I quan es desperten, patapam, a repoblar la Terra. ¡Quina mandra!

dimarts, de juny 22

La solució

A l’escola, quan feia bàsica, ho tenia claríssim. L’assignatura es deia castellà. I prou. Com sempre, a mesura que passen els anys, la qüestió es complica (és el que té fer-se gran: que tot s'embolica). Oficialment el nom va variar poc. De castellà a llengua castellana. Però llavors ja hi havia gent amb més criteri que jo, que digués el que digués, em corregia.

Si seguia la norma oficial i deia castellà, em deien que no, que es deia espanyol. I si deia espanyol, uns tan ben informats com els altres, em corregien: “És castellà i no espanyol”. El meu cor adolescent ja em deia que aquesta indecisió semblava la lletra d’un bolero. Però dins meu creia fermament: "si l’assignatura es diu castellà, per alguna raó serà". (Sempre he pensat en rodolí.)

Però no. Un dia em vaig trobar que la carrera de filologia hispànica no deia castellano, sinó espanyol. Tipa d'aquesta indecisió vital, he fet enquestes als amics, ho he preguntat a programes de ràdio, he enviat correus electrònics. I res. El bolero continua. I pitjor que abans, perquè ara resulta que podem diferenciar entre espanyol castellano i espanyol latino americano.

divendres, de juny 18

L'entrevista serà divertida (o no serà)

El que són les coses, com que el PP ja no mana a la tele pública, l’Albert Om deixa el programa de ràdio “L’hora del pati”. Entremig, la Júlia Otero torna a televisió espanyola i l’Albert Om presentarà el programa a les tardes. De tot aquest tetris televisiu, però, em queda el dubte de saber què passarà amb allò anomenat “Jo vull ser”, una entrevista-espectacle al voltant d'un personatge diferent cada setmana, diu ell mateix en aquesta entrevista.

¡Ah clar! És allò de les entrevistes divertides i dinàmiques, que des de fa tantes temporades està de moda. És un gènere en què l’entrevistat és l’excusa i no l’objectiu. L’excusa per al lluïment, en aquest cas, de l’Om i dels Teatre de Guerrilla, que sense cap mena de criteri periodístic no dubten a tallar el convidat quan els rota. Suposo que això deuen fer-ho perquè entrevisten a gent que han passat vuitanta vegades per un plató de televisió: el Ferran Adrià, el Hristo, l’Ernest Benach, el Gerard Quitana o el Pepe Rubianes. Quin misteri.

Però no, no és així: La idea és que tu només pots viure una vida, en canvi, n'hi ha moltes d'interessants. Doncs no sé què dir. A simple vista, sembla que l’Om considera que la vida dels homes és més interessant que la de les dones, perquè en un total de 14 programes crec que només n’ha convidat tres (I quines tres: la Maruja Torres, la Lucrecia i la Montserrat Martí).

dimecres, de juny 16

Clàssics, ¿i avorrits?

Sí, sé qui és el Leopold Bloom i m’he llegit alguna obra del seu pare, el James Joyce. Una, el recull de narracions “Dublinesos”, el director John Houston en va fer una pel•lícula (molt recomanable) que es basava en l’últim dels contes; l’altra, “El retrat de l’artista adolescent”, que recordo feixuc i pesat. Però l’aventura trepidant que viu el senyor Bloom, no. Tan bon punt porto dues pàgines, la vista llegeix; però la ment està a Arbeca, descansant.

I ja sé que és un clàssic, que és d’aquelles novel•les imprescindibles. Però, mira, que no. No és l’única. De “La recerca del temps perdut”, del Marcel Proust, no vaig passar de la pàgina 50. I em sap greu, eh? Però d’aquests llibres no n’he fet una qüestió personal, cosa que no passa amb “Bearn o la sala de les nines”. Que m’esforço per què m’agradi; però que, tampoc. Per coses de la vida, me l’he llegit quatre vegades i reconec que està ben escrit; però, les històries dels senyors de Bearn, no m’interessen gens ni mica; tot i que el monòton dia del Leopold, encara menys.

dimarts, de juny 15

La demagògia de la moto

Resulta que la Isabel Clara Simó va escriure un article on criticava l’actitud d’alguns motoristes que van per la muntanya pensant-se que és un circuit privat. Com sempre passa en aquests casos, un motorista li ha dit que no és veritat i com que no sap de motos, no pot opinar. La Isabel s’ha enfadat:
[…] no puc acceptar que una persona que entén de motos pugui opinar sobre si és convenient o no que hi hagi motos a la muntanya i en canvi no pugui fer-ho una persona que no hi entén. La política, en tant que visió del món, a l'abast de tothom, i no cal ser especialista en res, perquè la matèria política som nosaltres mateixos i les nostres necessitats. La democràcia descansa en el fet que el vot d'un analfabet i el d'un acadèmic tenen el mateix valor.
Cada dia em sorprenc més. Que tothom pot opinar de tot és evident; però, a casa meva, documentar-se sobre el tema de què parla se’n diu ser un professional competent. ¡Ah! Sinó és que llibertat d’expressió consisteix a dir el que a un li dóna la gana, independentment que escrigui per un mitjà de comunicació o estigui en un bar amb els amics, fent-la petar.

Per altra banda, el discurset de la democràcia no ve a tomb i és trampós. Sí, és cert, el vot d'un analfabet té el mateix valor que el d'un acadèmic. I què.

Per cert, diuen que un dels problemes del jurat popular és que persones de cor senzill, amb prejudicis i sense una formació específica, es dediquen a decidir la vida dels altres.

diumenge, de juny 13

Els testos s'assemblen a les olles

Em fa la impressió que bona part de la gent que s'afilia a un partit polític segueix les seves directrius al peu de la lletra, com si fossin un dogma. És aquell personatge que repeteix les consignes com qui recita les taules de multiplicar: "Dos per una, dos; dos per dos, quatre".

Això ho havia vist entre alguna gent que conec, que es posen com una moto quan els qüestiones algunes mesures del partit (i ja no et dic quan no votes el mateix). I aquest diumenge a la mesa electoral que jo tenia l'honor de presidir, la deessa fortuna va tenir el detall (gloriós) de col•locar-me una afiliada del PSC (PSOE) i una altra del PP juntes.

PP (m'explica amb vehèmencia): [...] no he fallado nunca. Desde el 77, cuando Alianza Popular, yo ya estaba dando el callo. Pase lo que pase, allí estoy. A las comidas y a los mítings, no; pero, cuando son elecciones, voy. No tengo que esconderme de nada, porque ser del Partido Popular.
PSC-PSOE (la talla): ¿De nada? Hubo una guerra, la de Iraq.
PP (ja no m'ho explica a mi): Antes que Iraq, hubo un golfo, un golfo pérsico. ¿O ya no os acordáis? ¡Por diós! Y los impuestos, dios mío, lo que hizo Borrell fue una vergüenza. Claro que peor es pactar con terroristas, que Cataluña se parece al País Basco.
PSC-PSOE (li dóna la raó amb un moviment de cap.)
Jo: Em sembla que tampoc n'hi ha per tant. Dir que esquerra és un partit terrorista és com afirmar que.
PP (em talla): Chata, son radicales, a ver si lo entiendes. No como Convergencia que quieren ir despacio; ellos quieren romper España; no les gusta el diálogo. Convergencia era diferente.
[Un del PSC porta el dinar a la seva representant: dos entrepans, aigua, una poma i natilles de postres. Tot en una bossa.]
Jo: Com us cuiden, ¿eh?
PSC-PSOE: Ahora tenemos más poder. Estamos en todas las administraciones y eso se nota(Obre la bossa de patates). Os dejo el bocadillo, porque aunque soy catalana, el pan con tomate no me gusta. ¿A ti no te traen nada? ¿Ni un bocadillo?
PP: Eh, que yo no vengo a comer, que el partido no es maría auxiliadora. Yo como en mi casa, que ya te he dicho que yo, aquí, desde el 77.

divendres, de juny 11

Dels 15 als 25
Des de llavors [l'adolescència] no hi ha cap llibre que m’atrapi. Sempre hi ha un moment que m’avorreixen.
Això mateix m’ho van dir dimecres a la nit mentre sopava un gall al forn amb patates. Deliciós: les patates estaven al punt i el peix gairebé no tenia espines. No era la primera vegada que provava el gall, com tampoc era la primera vegada que algú em deia que havia renunciat a tenir una vida literària digna.

Com s’ha dit moltes vegades, a l’adolescència tens experiències úniques i el cap fet un embolic. És l’època de descobrir un món que no és ni l'adult, però que tampoc és el que s’havia viscut fins al moment. De fet, en aquesta mena de llimbs vital hi ha qui s’hi sent tan a gust que s’hi queda tota la vida.

Juntament amb aquesta mena de mite de la joventut preciosa-font de vida, n’hi ha un altre que es fonamenta en el fet que més enllà dels 25 un ja no descobreix res de nou. Una persona que no havies vist mai i que et cau de conya, una nova recepta de cuina (fàcil), t'han recomanat un escriptor boníssim (o una bona pel•lícula), reveure per vintena vegada el Padrino i sorprendre’s encara d’algunes escenes, els amics de sempre que cada dia estan pitjor. Ah! una nova postura per practicar en parella (sí, hi ha coses que pel meu gust sempre són millor en parella) són coses que a mi encara em deixen de pedra.

dimecres, de juny 9

Au, fota’t

En només nou dies ja m’he guanyat el sou de ciutadà, amic i veí. He anat a un casament (el millor: la barra lliure), he fet la declaració de la renda i m’han robat la cartera. Ah! i una reunió de veïns, que es va desconvocar perquè havien ingressat el president de l’escala amb un atac d’apendicitis.

No és per fer-ne un drama, tampoc. Al cap i a la fi diumenge que ve em passaré més de dotze hores fent de presidenta d’una mesa electoral. I mira que m’agrada manar, que no me n’amago. Però això em fa mandra, molta mandra. No només perquè són les quartes eleccions en un any, ni perquè em sembla que aquesta no se la creuen ni ells. Ni tampoc perquè em senti com si m’haguessin col•locat de ple a unes generals dels anys noranta. El fet és que no votarà ni déu ni sa mare i que m’hauré d’estar tot el dia asseguda, veient passar el dia i vivint aquelles anècdotes tan divertides d’aquesta anomenada festa de la democràcia.

La resta us llevareu tranquil•lament, cap allà a les deu; us comprareu el diari; o no, agafareu aquella novel•la que no hi ha manera d’acabar, perquè de vegades, costa; passejareu una estona i acabareu el matí en una terrassa amb una bona cervesa, un generós plat de patates braves i quatre croquetes, que sempre entren bé.

dilluns, de juny 7

A quin preu van els cigrons

No sé què pensar. Hi ha un no-sé-què que em fa dir que no. Però per altra banda, ¿per què no s’han de donar ajuts a la gent jove per comprar-se un pis? L’únic que tinc clar és que si finalment es considera que sí, que els ajuts són imprescindibles, llavors estaria bé que no s’intentés fer passar gat per llebre i que, com qui no vol la cosa, s’establissin condicions gairebé impossibles:

Habitatges usats situats a la zona 0: habitatges de segona o posterior transmissió, lliure o acollit a règims de protecció pública i que estiguin a: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat, Montcada i Reixac, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat del Vallès, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Santa Coloma de Gramenet. En aquest supòsit, el preu d’adquisició per m2 de superfície útil d’habitatge ha de superar 1.389,57 euros i no pot excedir de 1.786,59 euros.
[O sigui entre 230.000 i 296.000 pessetes el metre quadrat.]

No voldria ser catastrofista ni crear alarma social, però juraria que pisos amb aquest preu, a la zona 0, no n’hi ha. Ara que si ells ho diuen deu ser perquè han analitzat el mercat de cap a peus, han redactat informes i han creat comissions d'investigació a tort i dret, ¿oi?

divendres, de juny 4

L’alcalde que ens mereixem
Basta recordar el poco caso que la gente hace de los carteles de “prohibido fumar” instalados ya ahora en lugares públicos –andenes y vagones de metro, por ejemplo– y tendremos una visión bastante aproximada del panorama que nos espera. (Quim Monzó, “La sonrisa del maitre”).
Té raó el Quim Monzó quan explica que molts fumadors tiren pel dret i encenen la cigarreta on volen. I abans que ningú s’esveri, haig de dir que, en aquests, no els defensaré.

Com tampoc defensaré els que van en bicicleta sobre la vorera, els vianants que creuen en vermell, els conductors que es pensen que l’autopista és seva, els que no entenen les rotondes, aquells que no fan els stops i aquells que no saben què és un intermitent (coi!). Tampoc defensaré els restaurants que només tenen la carta en castellà i els cambrers que et diuen ¿cómo?, quan els demanes un te a la menta. ¡Ah! Ni aquells que no recullen els excrements del gos, que no té la culpa de res. Ni els que no saben que per tirar les escombraries al container, primer se li ha d’aixecar la tapa. Ni els que estenen la roba sense centrifugar. Ni aquells veïns que utilitzen el celobert com a abocador públic.

Com tampoc defenso aquells que s’empadronen en un domicili fals per aconseguir plaça a l’escola: “els meus nens es mereixen lu mior”. Mira, precisament això mateix diuen que ho va fer l'alcalde d’una important ciutat del Vallès, que a més els seus ciutadans van tornar a escollir. I després ens estranyem que es fumi al metro.

dijous, de juny 3

Deixar de fumar

Sí, ja sé que no em tornaràs a convidar mai més a casa teva. I que hauria d’haver anat al lavabo, que per això està. Però jo només volia fer dues calades. ¿Quin mal et feia? Només fa dos mesos que ho has deixat i ja no suportes el fum.

Em vas convidar per sopar i xerrar una estona; fa anys que ens coneixem i, mira, tenia ganes de veure’t. Vaig menjar bé: primer, segon i postres (el ja típic tiramisú casolà, que mira que embafa). I va venir el cafè (amb ron, sempre) i jo amb una borratxera digna, i encara no havia fumat, que això no ho tens en compte.

Tens un cendrer, és que. És que què, em vas dir, que aquí no es pot fumar. Que si vols morir-te, te n’has d’anar a la galeria. I allà, fumant ràpid, perquè no em volia perdre la conversa. I feia molta calor i em venia aquella olor de fregit del celobert, i jo amb el jersei de llana, escolta. Llavors el vi, la cervesa, el mascarpone, el wok i el pebrot escalivat. Tot, ho vaig vomitar tot a sobre de la roba estesa dels del segon segona.

dimecres, de juny 2

Solidaritat
En fi, es tracta que la modernitat i el progrés de les grans urbs no ens faci oblidar que hi ha un rerepaís que és tan Catalunya com la resta i que necessita també la nostra solidaritat.
¡Ah, és això! I jo que em pensava que invertir on toca era obligació dels que governen i no solidaritat del ciutadà, que prou que fa votant i pagant, tot sigui dit. Per això, enlloc d'invertir en investigació hi ha a La Marató. I per això, a falta d'una política lingüística decent, fem solidaritat i ens apuntem a les campanyes de Voluntaris per la llengua.

Estic esperant que, per lluitar contra la desigualtat social, es recuperi allò tan franquista que deia “Ponga un pobre en su mesa”. Amb una bona campanya de publicitat ens quedaria ben solidària i multicultural, com si ho veiés.

dimarts, de juny 1

"La vaca cega": visió del Joan, avi del Pasqual

Després de nombroses investigacions estic en condicions d’informar-vos que Joan Maragall, el poeta i traductor que dóna nom a una parada de metro i a un passeig de Barcelona, compartia amb Cassandra, Tirésies i Raphael la capacitat d’endevinació, de veure el futur.

Un clar exemple és aquest poema que va escriure després de somiar que un descendent seu conduiria les regnes del país. Pregunta d’examen: què simbolitza la vaca?

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

[Com ja veurem, la vaca cega és el nét del poeta Joan Maragall, de nom Pasqual i germà d'Ernest.]

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

[El vailet malparit fa referència a Carod Rovira. La reunió de Perpinyà va deixar el govern tripartit coix i el Pasqual borni).]

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

[Aquests versos expliquen la seva relació amb el grup anomenat Ciutadans pel Canvi, que ningú sap per què serveixen.]

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

[En aquesta ocasió parla del partit mare del PSC, el PSOE, i dels equilibris que ha de fer el Pasqual per fer content a tothom.]

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

[La situació extrema en què viu li ha tret la gana i la sed. Tanmateix, pensa que el pitjor encara ha d’arribar.]

dilluns, de maig 31

¡Ep, no em toquis!

En els darrers mesos, a la cartellera, han coincidit quatre pel·lícules on la pedofília n'és un dels personatges principals: "Mystic River", del Clint Eastwood; "La mala educación", del Pedro Almodóvar; "De nens", del Joaquim Jordà; i "Capturing the Friedmans", de l'Andrew Jarecki.

A les dues primeres veiem com els abusos han incidit en la vida adulta del menor. A les altres, en forma de documental, s'explica que els acusats poden ser tan víctimes (i segons com tan innocents) com els nens. I per això es basa en casos reals: l'un al barri del Raval de Barcelona; l'altre a Great Neck (Long Island, una mena de Sant Cugat).

Tot i la distància física (evident) i la diferència cultural (teòrica) que separa Barcelona de Long Island, els ingredients són semblants. La policia, amb pocs mitjans i moltes ganes de penjar-se medalles; els pares de les suposades víctimes, que confien cegament amb els pobres nens; els mitjans de comunicació, que veuen com en aquests casos els ingressos es multipliquen com el pa i el vi; els acusats, homes amb comportaments anormals i fins i tot delictius. I com no, tots nosaltres, el que es coneix com la societat, des de fa molt excessivament sobreprotectora amb els "seus nens".

Una sobreprotecció que s'estén a tots els àmbits de la vida. Pares que, mentre s'esllomen per pagar els capricicis del nen, acusen els professors de no educar els seus petits. Teories educatives que privilegien l'element lúdic per damunt del rigor. Nens que s'han convertit en petits dictadors i pares que no dubten a afirmar que els seus fills "no en diuen mai, de mentides".

divendres, de maig 28

Friends will be friends

A la novel·la "Les amistats perilloses" Choderlos de Laclos n'exaltava els valors més positius i entranyables. I és que qui té un amic té un tresor, abans i ara. Una riquesa que sempre s'ha sustentat sobre uns fonaments plens de fortalesa i dignitat.

Abans:
-Tú y yo hace años que nos conocemos, no obstante lo cual hasta hoy nunca me pediste consejo o ayuda. Ni siquiera soy capaz de recordar cuándo fue la última vez que me invitaste a tu casa para tomar café, a pesar de que mi esposa es la madrina de tú única hija. Seamos francos. Rechazaste mi amistad, no querías deberme nada.
[…]
Ahora acudes a mí diciendo: “Don Corleone; quiero que haga justicia.” Y no sabes pedir con respeto. No me ofreces tu amistad: Vienes a mi casa el día de la boda de mi hija, me pides que mate a alguien y dices: “Pagaré todo lo que me pida”.

(El Padrino, de Mario Puzo, 1969.)
Ara:
-Dilluns vàrem viatjar a Gibraltar a donar suport al nostre amic i company Graham Watson. En Graham és amic personal d’en Carles Gasòliba i ara també meu, però és sobretot un bon amic de Convergència i Unió. […] És, doncs, en aquest context de complicitat present i futura que vàrem anar a Gibraltar a donar suport al Graham com a candidat europeu. […] Una visita que podia sonar provocadora més enllà de l’Ebre, però que volíem fer per deixar clar, també allí, que creiem en una Europa dels pobles, una Europa on els ciutadans no poden ser ostatges de disputes entre estats, quan es tracta de la defensa dels seus drets individuals i col•lectius.

(Fragment del Blog de l’Ignasi Guardans.)

dijous, de maig 27

Atraquem, atraquem que la civada guanyarem

Juntament amb una loteria ben sucosa, atracar un banc resol la vida de qualsevol mortal (i immortal, també). Un pla ben elaborat i fora problemes. Envoltar-se de gent intel•ligent, com els pensadors de la gran estafa que es va descabdellant a “El golpe”; o tenir un company de fatigues com el magnífic Clyde Barrow. Esclar que les coses sempre es poden torçar i, pel camí, pot ser que algún perdi una orella.

Ahir un noi romanès de 19 anys anomenat Ovidiu Anton es va armar de valor i va atracar un banc. Un amic seu explica que l'agosarat és un estudiant de veterinària, que resideix a l'Estat espanyol des de fa quatre mesos. Per acabar-ho d'arrodonir està a l'atur després de treballar de cangur i de paleta.

És evident que estava desesperat. Perquè el van enganyar vilment. Li van dir que aquí trobaria feina i que li pagarien bé; tot i que el començament seria dur, naturalment; però això ja se sap. Sobretot, tranquil, li deien. A més constantment li recordaven que treballant aconseguiria fer-se un futur, que a Espanya es viu molt bé, home.

Si és així, Ovidiu, agafa tanda i posa’t a la cua. Que, aquí, n'hi ha molts que també ens pensàvem que tot plegat seria una altra cosa.

dimecres, de maig 26

Insomni

A l’independentista, catalanista, ecologista i republicà li han sortit unes bosses negres sota els ulls. “No m’estranya, porto 4 mesos i 26 dies sense dormir”, pensa quan amorrat al mirall descobreix, a més, que encara té les pupiles vermelles de tan plorar. Tota la nit bramant per la derrota de Catalunya: ¿És Catalunya menys nació que Brasil?

Dues hores abans de començar ja estava al camp embolicat en una senyera i amb una pancarta on deia Catalonia is an independent nation. Per sopar i per què no el critiquessin els del partit (són la pera llimonera!), enlloc d'un frankfurt i una Coca Cola es va menjar un entrepà de fuet de Vic i aigua de Viladrau (siusplau), que no és tan bona com la de Fontdor (per favor).

Somriu. Encara hi ha un bri d’esperança: Catalunya com a nació encara no està perduda. “Qui perd els orígens, perd la identitat”, recorda mentre una llàgrima li cau galta avall:
Los catalans tostemps mengen seent en taula alt, mas castellans seen en terra, e altres nacions per altres vies fort incòngrues; doncs, mills ho fan los catalans.
[...] La nació catalana era eixempli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure que sien en lo món.

dimarts, de maig 25

Avui a l'empresa on treballo hem rebut aquesta nota de premsa, us la copio per si a algú li interessa. Jo ja m'hi he apuntat!

Nou programa de TV3
Després de l’entrevista de la mort, el sarau de la dimissió del cap del conseller, el vi de la Tura, la dermatitis de la Mieras, l’informe de mitjans i el web del Sellarès, el Canal Parlament presenta: "El Talp, desgovernem una altra vegada".

Tres partits, 135 escons, 16 consellers, 3 sospitosos i només un talp, que s’amaga rere unes sigles. Quines? Si ho endevines, podràs passar una nit d’insomni amb el diputat que vulguis, cotxe oficial inclòs. Una nit de luxe molt especial.

Envia un sms al 1109 amb el missatge: ELTALP. Seguit del nom del talp.

ERC. El Messies i màrtir de Catalunya, aquell que mira de reüll.
IC-Verds. EL tercer home, el discret, no sap què fer per què li facin cas.
PSC . Està tan preparada que actua com si estigués a l’oposició.

Apunta't a aquesta aventura apassionant que durarà, amb molta sort, quatre anys.
    Idea original de Duran i Lleida.
    Director: Artur Mas
    Productor: MercaShow
    Realitzador: Josep Piqué
    Guionista: Los pallasos de la tele
    Càmara: Jose Bono
    Tècnic de so: Miquel Sellarès

[Maragall] va demanar als assistents al dinar discreció sobre aquest tema per evitar que s'obrís una nova polèmica.

dilluns, de maig 24

Cent per cent Amèrica

Ho vaig provar primer a l’institut; i després, a la Universitat. Però no hi ha manera: no me’n en surto: a mi els nord-americans m’agraden. I em sap greu, eh? Perquè llavors sembla que estigui a favor de la pena de mort i que m’encantin les pelis del Rambo.

Però no, com a actor, el Sylvester Stallone no m’agrada. El que sí, és el Tom Hanks, que com que ha guanyat dos òscars és mal actor. També ho és perquè en una pel•lícula feia de retardat mental i ja se sap que això és el paper fàcil, el que agrada als americans i a l’acadèmia, diuen els entesos, que quan afirmen això s’obliden del compromès Sean Penn.

I aquest Tom Hanks és el protagonista de The lady killers, una pel•lícula divertida i intel•ligent. Els directors són els germans Coen, uns nord-americans que es dediquen a fer cine amb paisatge nord-americà, banda sonora americana (boníssima) i actors americans (excel•lents, tots). I aquí Hanks interpreta un doctor universitari obsessionat per l’Edgar Allan Poe, un escriptor nascut a Boston (Estats Units, una altra vegada).

És una pena, però els antis se la perdran, o no. Possiblement aquesta pel•lícula és dolenta, dolenta. I mira, millor quedar-se a casa mirant la tele, que no és cine europeu tampoc, però que no és americà. Això segur. L’única manera de comprovar-ho és anar-la a veure i jutjar per un mateix. Si ser antiamericà ho permet, naturalment.

divendres, de maig 21

La depressió de la senyoreta

Pobra dona, pateix depressió crònica. Diuen que tot va començar amb un estrès. Però no li digueu mai, perquè ella està segura que “tot és culpa d’aquell malparit. Dotze anys malparits de greix”, diu. Vés a saber.

Tan bon punt entrava a classe i el veia assegut, allà, al fons de l’aula, ja tremolava. Li tenia por. Què por, pànic! Estava segura que era el nen de la Semilla del diablo. Un dia, que li havia prohibit anar al lavabo, s’havia pixat a la paperera. Un altre dia, era el mes de juny, s’havia quedat en calçotets. (Tenia calor el pobret.) I un altre, va decidir boicotejar-li les dues classes; la d’història cantant el cara al sol; i la de literatura, recitant un poema de Dionisio Ridruejo. (Coses dels papàs del nen: abans d'anar a dormir, una poesia.)

I ara, el nen, que ja s’ha fet gran, li diu que perdó, que clar que ell estava enamorat, que només volia cridar l’atenció. I mentre el nen escriu als diaris, surt a la tele i a la ràdio, ella està de baixa per depressió crònica.Pobra dona!

dijous, de maig 20

Genètica aplicada a la poètica

Com que l’Ajuntament de Barcelona s’ha hipotecat fins a les celles, aquest any no tenim versos al metro. No com en els darrers set anys,quan Barcelona es convertia en el parc temàtic de la poesia. Barcelona, terra poètica. Una estafa més.

Estafa, perquè a aquestes alçades el concepte de setmana de es veu tan carrincló com Catalunya en miniatura. Estafa, perquè els poetes participen amb desgana i sempre són els mateixos. Estafa, perquè els actors reciten com ho faria la meva neboda el dia de Nadal, que després passa el platet i tot.

Un cop dit això, però, després d’assistir a diferents actes en diverses edicions, he arribat a la conclusió que dins de la Setmana de la Poesia, hi ha la demostració fefaent que la clonació humana no és un projecte a llarg termini, sinó que és una realitat tangible. Un únic presentador per a trenta actes (com a mínim!). Tot un descobriment que els científics haurien d'analitzar, estudiar i disseccionar amb més atenció. Sisplau.

dimecres, de maig 19

L'estigma de la mussaca

En un restaurant grec de Gràcia. Un noi i una noia sopen
Noi: Tu llegeixes molt, oi? Fas pinta de llegir una passada.
Noia: No sé. Home, molt. Vull dir que no tinc gaire temps, tampoc. Què vols dir amb això de "fas pinta de llegir"? (no sap si en aquell sopar vol tenir aquesta pinta.)
Noi: Doncs això: que fas pinta. Aquestes coses les noto, jo. Vols flipar? A l’institut em van nomenar detectador de verges: només mirant una paia sabia veure si ja havia follat o no.
Noia: ...
Noi: T’ho juro, tia. Un bon cul explica moltes coses: és com les mans de les velles. Les ties que heu follat teniu el cul més gros, com més sortit. I amb els llibres passa el mateix. Les paies que llegiu us moveu diferent. O què?
Noia: Sí, suposo que tens raó. Tens psicologia, eh? Vull dir que tens vista per analitzar la gent.
Noi: Para esto soy la ostia, tia. Tinc molta vista i no em refio de ningú. I tu que llegeixes tant, tampoc ho hauries de fer. Oi que llegeixes llibres traduïts? Pues mira, jo passo. Ni un. No me’n fio ni un pèl. Com sé que el tio no ha tirat pel dret?: “Pues mira, voy a poner esto aquí a sacar eso por allá”.
Noia: Clar, Clar. Sempre pots llegir en català o en castellà.
Noi: Què dius! Llibres en castellà, passo, que els espanyols tots són fatxes. Tots. I en català és un pal, un rotllo impressionant. Com que els espanyols han ido a joder, els llibres catalans no són gaire bons. Saps què vull dir, o què?

dimarts, de maig 18

Un ajuntament solidari

Estimat/da/ ciutadà/na bloger/a:

El motiu de la present carta o lletra és demanar-li una retractació pública de les acusacions que sovint ha abocat de manera desmesurada sobre l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona, seu del Fòrum de les Cultures 2004.

Ens ha acusat d’invertir només als barris de l’anomenada part alta de la Ciutat Comtal i d’oblidar-nos dels districtes perifèrics: Sant Andreu, Sants-Montjuïc, Sant Martí o Nou Barris. També ha propagat que estem creant una burg per als turistes, despersonalitzada i cara.

Totes aquestes acusacions estan fonamentades en el rumor i en la maledicència. Així, amb l’objectiu de fer una ciutat sostenible, solidària, on tots els ciutadans i ciutadanes de l’ecosistema dialoguin amb alegria, hem optat per eliminar el greuge comparatiu entre els diferents carrers i barris de la nostra mediterrània ciutat. Abans no invertíem als barris perifèrics, ara no invertim enlloc.

Atentament,
Barcelona, Urbanisme
Web/a: http://www.bcn.es/urbanisme/

dilluns, de maig 17

Practicum I de periodisme d'investigació

La vocació se'm va despertar amb el Lou Grant, un periodista seriós, model d'ètica i coherència professional. Però va ser a Periodistas quan vaig decidir dedicar-me a l'apassionant món dels reporters i deixar els estudis de perruqueria canina. Ja ho tenia tot: un canvi d'imatge (entre Elena Garcia Melero i Belén Rueda) i una gravadora de segona mà. Només em faltava un mestre. I el vaig trobar.

És Xavier Rius, director de l' e-noticies, un referent del periodisme d'investigació a Catalunya, amb un confidencial que ens sorprèn dia rere dia amb informacions secretes fruit de mesos d'investigació.

Gràcies a les lliçons d'aquest gran professional, dels coneixements que m'ha transferit de la realitat social catalana, de les explicacions sobre els lligams entre els diferents estaments que la configuren, avui us puc presentar el meu primer treball d'investigació.

Ja fa uns dies, el govern de la Generalitat va afirmar que subvencionarà l'etiquetatge en català dels productes de les grans multinacionals. I això es va publicar a tot arreu. El que no es va publicar és que aquesta proposta es troba en periode de proves entre algunes empreses catalanes. Amb l'objectiu de respectar els diferents parlars de casa nostra i gràcies a un acord entre els propietaris del Semon, l'empresari Justo Molinero i el departament de presidència de la Generalitat, actualment podem veure coses com aquestes, entre les runes d'aquest nostre gran país.

divendres, de maig 14

Els crancs també van enrere

A hores d'ara la frase la gent no llegeix és com una frase feta. Avui ho afirmava el Quim Monzó, que la gent no llegeix, i la pilot de l'Aeroplà del Raval s'hi ha afegit.

La qüestió no és que no es llegeixi. Deixeu-me que us ho expliqui.

Fa anys treballava en una oficina de Girona com a comptable. Un dia, mentre em barallava amb les nòmines, resava per què fos l'hora de plegar i intentava que els gasos no sortissin del seu lloc d'origen, el cap em va cridar al seu despatx: una reunió.

I va ser llavors quan la veritat se'm va revelar. Em va explicar que des de feia anys (què anys, dècades!) havien detactat un augment de la lectura realment preocupant. I això només ho podia solucionar un home: Ω, un misteri sense cara, un poder sense rostre.

Per acabar amb aquesta obsessió malaltissa, va potenciar la lectura de dos llibres. Un, el va escriure ell mateix, El jardí dels set crepuscles. L'altre és el seu llibre de capçalera, Lo Crestià, de Francesc Eiximenis, la clau de volta per entendre per què es volia acabar amb la lectura:

    l'ofici aquest [escriptor] és vengut a tanta infàmia que és proverbi comun que quaix comunament tots los escriptors són arlots e bevedors; per la qual cosa nostro senyor los ha tants avorrits que veuràs que ara no escriuen un llibre en què no haja més falsies que veritats, ni saben pròpiament neguns escriure ab ortografia, ni jamés no dien veritatde res que prometen.

dijous, de maig 13

Els reivindicatius

A les manifestacions del No a la Guerra ploraven d’alegria perquè veien com gent sense consciència social omplia els carrers de la ciutat; van penjar un llençol blanc al balcó i a la finestreta del lavabo una coixinera; enviaven correus col•lectius amb llistes d’empreses on ja no s’hi podia comprar; van deixar de beure Coca Cola i ara beuen Meca Coca; i a les cassolades picaven tan fort que el president de l’escala els va denunciar per contaminació acústica. Els van confiscar totes les paelles. Tant és: es picaven el cap amb les mans.

Ara estan inquiets, els reivindicatius. Perquè tenen el fòrum. Una oportunitat d’or que es va cristal•litzar el cap de setmana amb la prohibició d’entrar menjar. S’enviaven missatges al mòbil (no podem entrar menjar. Passa-ho). Què bé s’ho han passat aquests dies! Llàstima que hagin canviat d’opinió, perquè ara ja no fa tanta gràcia.

Tan bon punt es fa de nit, és possible veure algun reivindicatiu al voltant del fòrum mossegant-se els punys, amb les venes inflades, les mans suades i els ulls vidriosos. De manera obsessiva es pregunta per què. No ho entén. Ell és el gran protagonista del món cultural barceloní. Durant anys ha coordinat diversos actes culturals i n'ha presentat més d’un miler. És imprescindible. A més, ha anat a la mateixa classe de retòrica i de dicció que el Montilla i el Clos, i ha aconseguit no dir mai cap vocal àtona ni cap s sonora. Per què ell no té cap diàleg? Per què?

dimecres, de maig 12

Amor de mare

Mare: Bona tarda senyoreta. Vaig venir ahir, se’n recorda, oi? Sí, que li vaig dir que han convidat la nena a un casament i que necessita urgentment un vestit. Tot ho fa a última hora. Oi que sí, nena?
Filla: ...
Mare: I ha d’anar a Peralada, al Castell de Peralada. Un casament de luxe i no pot fer el ridícul. I nena, ets l’amiga de la núvia, tothom es fixarà en tu.
Filla: Ja t’he dit abans que en un casament la gent es fixa en els nuvis i en el menjar. I mama, la núvia té moltes amigues, i jo sóc una amiga més.
Dependenta (arreglant els vestits): Tens idea del què vols?
Filla: La veritat és que no gaire; però havia pensat que...
Mare (la talla): La nena té un tipu molt personal, diguem-ne. Li queden bé les coses estretes de cintura en amunt, però amples de cintura en avall. M’entén? Que li tapin les caderes i el pompis, sobretot el pompis.
Dependenta (atabalada): Sí, esclar que sí, sobretot el pompis.
Mare agafa vestits i els dóna a la filla.
Filla: Mama, m’has donat la 36 i tinc la 40.(La dependenta està perdent la paciència. La filla entra a l’emprovador.)
Mare: Trufeta, t’hauries de començar a cuidar, que tens 28 anys. Menjar més verdura, fruita. No tant de pa, que segur que et passes el dia picant. Ja saps què va dir el metge quan eres petita, que no et podies engreixar, perquè pateixes de l’esquena.
Filla (surt amb el vestit posat): Mama, això t’ho van dir a tu, quan tu eres petita. A mi no m’ho han dit mai. Ets tu qui pateixes de l’esquena i ets tu qui té la columna fotuda.
Mare (com si no la sentís): Aviam, amaga la panxa. Posa’t dreta. I d’esquena? Uix! Treu-te'l, treu-te'l.

dimarts, de maig 11



Carner tenia raó

Quan m’ho van explicar, vaig pensar que era una broma. Però no. Resulta que és veritat. Es pot llegir al Punt, però també a La Vanguardia, al Periódico o a l’Avui. Tant és això. Els fets són els fets.

I els fets diuen que ja no tenim tramvia: ni Trambaix ni Trambesòs. Res de res. Però els ciutadans (i ciutadanes, també) de Barcelona tenim alternatives tan modernes, ecològiques i pràctiques com la del tramvia. Així doncs, podem viatjar en burro, una manera d'ajudar a la conservació i recuperació de l'espècie asininasi. Si preferiu més comoditats la millor opció és la diligència, cavall i carro. Tot i que pels que sempre anem en presses us recomano pujar en aquesta màquina de vapor. Tot un luxe.

I ja ho deia Serrat, que ell se n’anava a peu , tot i que el camí anés de pujada. Però, abans que ell, ho va escriure Carner, que el millor és anar a peu, perquè:

dilluns, de maig 10

La nova poesia social

Per raons familiars, dissabte passat vaig passar el dia a Caldes de Montbui. Fins ara, només hi havia anat una vegada, i d’això fa més de deu anys. Em vaig dedicar a aquelles coses que se sol fer quan es visita un lloc nou: passejar mirant amunt, avall i a tots costats, aturar-me a les immobiliàries i exclamar-me del preu de tot.

Bé doncs, en un aparador de Caldes em vaig trobar amb una publicació gratuïta anomenada Tot Caldes. Aquestes revistes em fan molta gràcia, perquè són com un compendi dels comerços del lloc. A la portada la Perruqueria Natural i els Almacenes Mari. La resta està ordenada temàticament. Primer, anuncis de veterinaris, psicòlegs, farmàcies i clíniques dentals. A la pàgina 6, un anunci de la seu del PP de Caldes on informa de l’horari (obert de 6 a 8, per si hi voleu anar); al costat, una reflexió patrocinada per l’església evangèlica, titulada Amor de Déu, molt original.

I així anem avançant. A Tot Caldes també hi ha articles d’opinió (el del Jaume Serra, que s’ha dit que s’ha canviat el jersei), i fins i tot un Racó Poètic, una secció que promet molt:

No val a badar
Per Caldes jo passejant
i per una vorera passant,
no sé que em va distreure
però el cert és que jo vaig caure.


Creient que la vorera,
havia de ser planera;
resultat: que vaig quedar parat
i amb el genoll pelat.


L’instint va ser aixecar-me
tot seguit
i mig avergonyit,
al mirar enrera i endavant,
tots els pantalons espolsant.


I com que m’agrada caminar,
a casa vaig tornar
i això si que em vaig fixar,
que les voreres, com aquella
moltes n’hi ha.


Caldria doncs posar-hi mà
i les voreres bé deixar
tal vegada es podria evitar
que algú la cama, es pogués
trencar.


divendres, de maig 7

Ta-laaant, ta-laaant

Diuen que els parlants fan la llengua i que introduir paraules noves és riquesa lèxica. Deu ser per això que des del 26 de març, dia que Zapatero va dir allò de nuevo talante, els catalans tenim una paraula nova: talant, utilitzada sobretot en tertúlies radiofòniques.

Per aquells que no tinguin una sòlida base gramatical, us explico com ha anat. Mitjançant un complex procés fonològic i vista la *ignorància del parlant, s’ha optat per assimilar la paraula talante. Com? Eliminant l'última vocal. D’aquesta manera, el vocabulari del català (ai! i de la catalana, naturalment) conté mots com ara pallàs (de pallaso) i adelant (de adelante).

Va ser aplicant aquest mateix procés que la tennista catalana Arancha Sánchez Vicario, després de guanyar el Roland Garros, va dir: “He lugrat el meu sueny”. Aquesta habilitat lingüística la va desplegar amb només 17 anys.
[*Tarannà? No, no l’havia sentida mai.]

dijous, de maig 6

França ja no és el que era

Tot i que cada dilluns els de TV3 diguin el contrari en el programa Dies de Tripartit, França ja no és el paradís de les llibertats i de l’art. O això és el que es desprèn del conegudíssim llibre El codi Da Vinci,de l’escriptor nord-americà Dan Brown. On ni el narrador ni el protagonista poden amagar el patriotisme americà, que en aquesta ocasió es focalitza cap una visió una mica inexacta de París.
Narrador (...) Tot sovint, els especialistes en simbologia destacaven que a França , un país conegut pel masclisme, els casanova i els líders baixets i insegurs com Napoleó i Pipí el Breu, un fal•lus d’uns tres-cents metres era l’emblema nacional més adient que podien haver escollit.
(...)
L’agent va travessar el carrer a tota velocitat i es va ficar per un passatge que feia la funció d’entrada als famosos jardins de les Tuileries, la versió parisenca de Central Park.
(...)
Professor (...) En Langdon va examinar aquella dona tan bonica que tenia al davant, conscient que a França els homes grans solien tenir amants joves. Així i tot, la Sophie Neveu no encaixava en el paper de mantinguda.
(...) la mort era un destí afortunat en comparació amb les desgràcies que en Benzu Menche i el sistema francès de presons estaven a punt de comunicar-li.

Vist tot això, l’única gràcia del llibre (si en té cap, perquè és més aviat dolentot) és veure com acaba aquesta lluita entre el narrador i el protagonista sobre els valors dels francesos, maltractadors i masclistes per definició. I pensar com s’ho prendrien aquells intel•lectuals tan nostrats que recorden dia sí i dia també que ells sí que hi eren, al maig del 68 a París.

I sort d’això, perquè promet ser molt més avorrit que el Nom de la rosa, i ja em perdonareu.

dimecres, de maig 5

Oi que sí, Màrius?

Ahir cap a dos quarts de deu, a City TV, el periodista Màrius Carol va estrenar el seu programa de televisió, 7 dies. Aquí, hi podem veure quatre persones xerrant sobre temes diversos. Vaja, que és una tertúlia. Res de nou.

L’elecció dels tertulians és lògica: tres d’ells (Quim Monzó, Manuel Trallero i Lluís Foix) treballen pel Grup Godó, i tenen experiència en l’anàlisi de l’actualitat. Cap problema. O sí: suposo que els pensadors del programa van veure que hi havia massa homes, que els faltava una dona. Temien que en aquest temps de quota femenina, se’ls titllés de masclistes. Per això, després de remenar arxius, consultar hemeroteques i llegir molts currículums van considerar que la Judit Mascó era la que encaixava millor amb el perfil.

Després de veure el programa puc dir que la Judit Mascó és una noia excel•lent i molt treballadora, que deia la meva àvia, però com a tertuliana la seva gran frase era: “Oi que sí, Màrius?”; “Això és veritat, Màrius?” o “Jo també estic d’acord”. De vegades no estava d’acord i deia “Jo no estic d’acord” i, fins i tot, “A mi no em sembla bé”.

I jo que pensava: "no hi ha més dones que puguin opinar?" Però no per res, perquè estiguin a l’alçada del Monzó, del Trallero i del Foix, eh? I si no n’hi ha, podríem canviar els homes: que fossin guapots, d’aquells que te’ls mires, però que no els escoltes, que ni els sents. D’aquells que semblen hologrames.