dimarts, de juny 29

De vacances

Durant l’hivern, descansen; a la primavera, es desvetllen; a l’estiu, ja estan en plena forma. Són els capdavanters del corrent d’opinió que any rere any critica que a l’estiu “la gent” marxi en ramat de vacances. Somriuen quan els diuen que les ciutats es buiden i els agrada afirmar que "tots els veïns es deuen trobar a Roma, a les Maldives o a Lloret de Mar"; allà “la gent” farà les mateixes cues que al mes de gener al supermercat: “Com és la gent, sembla que es posin d’acord i es que".

I és que les coses com siguin: “¿quina necessitat hi ha de sortir com a bojos el mes d’agost, si ho pots fer el mes de juny?", pensen els crítics. O millor, al febrer. No hi ha res com viatjar el mes de febrer. I ¿al març? Una delícia. Segur que sí. Un d’ells aquest mes de febrer va anar a Cuba: “Com que no hi ha gent, pots copsar la realitat del país, cosa que.” Naturalment.

Aquests són els mateixos que resen “la gent marxa a d’altres llocs, quan a casa nostra tenim racons preciosos per visitar”. Racons, on ells no han anat mai, però que creuen que els altres (aquells que es diuen "la gent") han de conèixer, per força.

divendres, de juny 25

Creixeu i multipliqueu-vos

Cada cop tinc més clar que formo part del col·lectiu de la massa gris, impersonal, per a qui els actes heroics passen de llarg. I no em molesta, ¿eh? Ahir vaig anar a veure "The day after tomorrow", una pel·lícula que explica com en qüestió de quinze dies, els habitants de l'hemisferi nord patim (perdó: pateixen) un encadenament de fenòmens meterològics que van des del temible tornado fins a una inundació. Molta gent s'hi queda i els que sobreviuen han d'emigrar cap a Àfrica i Sud-Amèrica.

Tinc l'instint de supervivència atrofiat. Us asseguro que en aquest cas preferiria ser dels que caminen pel carrer i els cau una pedra al cap, que no pas ser d'aquells pocs que sobreviuen, però que s'han quedat sense família, que han tingut la mala sort que els fills, els avis, els pares (la parella del pare i de la mare, també), els germans, els oncles, els cosins i els cosinets, la parella, l'amant (o amants o examants), estan a l'altre barri. Segur que la dinyen tots menys el gorres del cunyat i la pesada de la sogra.

Com la novel·la aquella, el "Mecanoscrit del segon origen", on una noia verge i bruna, l'Alba, i un nen negre, el Dídac, estan sota l'aigua. I quan es desperten, patapam, a repoblar la Terra. ¡Quina mandra!

dimarts, de juny 22

La solució

A l’escola, quan feia bàsica, ho tenia claríssim. L’assignatura es deia castellà. I prou. Com sempre, a mesura que passen els anys, la qüestió es complica (és el que té fer-se gran: que tot s'embolica). Oficialment el nom va variar poc. De castellà a llengua castellana. Però llavors ja hi havia gent amb més criteri que jo, que digués el que digués, em corregia.

Si seguia la norma oficial i deia castellà, em deien que no, que es deia espanyol. I si deia espanyol, uns tan ben informats com els altres, em corregien: “És castellà i no espanyol”. El meu cor adolescent ja em deia que aquesta indecisió semblava la lletra d’un bolero. Però dins meu creia fermament: "si l’assignatura es diu castellà, per alguna raó serà". (Sempre he pensat en rodolí.)

Però no. Un dia em vaig trobar que la carrera de filologia hispànica no deia castellano, sinó espanyol. Tipa d'aquesta indecisió vital, he fet enquestes als amics, ho he preguntat a programes de ràdio, he enviat correus electrònics. I res. El bolero continua. I pitjor que abans, perquè ara resulta que podem diferenciar entre espanyol castellano i espanyol latino americano.

divendres, de juny 18

L'entrevista serà divertida (o no serà)

El que són les coses, com que el PP ja no mana a la tele pública, l’Albert Om deixa el programa de ràdio “L’hora del pati”. Entremig, la Júlia Otero torna a televisió espanyola i l’Albert Om presentarà el programa a les tardes. De tot aquest tetris televisiu, però, em queda el dubte de saber què passarà amb allò anomenat “Jo vull ser”, una entrevista-espectacle al voltant d'un personatge diferent cada setmana, diu ell mateix en aquesta entrevista.

¡Ah clar! És allò de les entrevistes divertides i dinàmiques, que des de fa tantes temporades està de moda. És un gènere en què l’entrevistat és l’excusa i no l’objectiu. L’excusa per al lluïment, en aquest cas, de l’Om i dels Teatre de Guerrilla, que sense cap mena de criteri periodístic no dubten a tallar el convidat quan els rota. Suposo que això deuen fer-ho perquè entrevisten a gent que han passat vuitanta vegades per un plató de televisió: el Ferran Adrià, el Hristo, l’Ernest Benach, el Gerard Quitana o el Pepe Rubianes. Quin misteri.

Però no, no és així: La idea és que tu només pots viure una vida, en canvi, n'hi ha moltes d'interessants. Doncs no sé què dir. A simple vista, sembla que l’Om considera que la vida dels homes és més interessant que la de les dones, perquè en un total de 14 programes crec que només n’ha convidat tres (I quines tres: la Maruja Torres, la Lucrecia i la Montserrat Martí).

dimecres, de juny 16

Clàssics, ¿i avorrits?

Sí, sé qui és el Leopold Bloom i m’he llegit alguna obra del seu pare, el James Joyce. Una, el recull de narracions “Dublinesos”, el director John Houston en va fer una pel•lícula (molt recomanable) que es basava en l’últim dels contes; l’altra, “El retrat de l’artista adolescent”, que recordo feixuc i pesat. Però l’aventura trepidant que viu el senyor Bloom, no. Tan bon punt porto dues pàgines, la vista llegeix; però la ment està a Arbeca, descansant.

I ja sé que és un clàssic, que és d’aquelles novel•les imprescindibles. Però, mira, que no. No és l’única. De “La recerca del temps perdut”, del Marcel Proust, no vaig passar de la pàgina 50. I em sap greu, eh? Però d’aquests llibres no n’he fet una qüestió personal, cosa que no passa amb “Bearn o la sala de les nines”. Que m’esforço per què m’agradi; però que, tampoc. Per coses de la vida, me l’he llegit quatre vegades i reconec que està ben escrit; però, les històries dels senyors de Bearn, no m’interessen gens ni mica; tot i que el monòton dia del Leopold, encara menys.

dimarts, de juny 15

La demagògia de la moto

Resulta que la Isabel Clara Simó va escriure un article on criticava l’actitud d’alguns motoristes que van per la muntanya pensant-se que és un circuit privat. Com sempre passa en aquests casos, un motorista li ha dit que no és veritat i com que no sap de motos, no pot opinar. La Isabel s’ha enfadat:
[…] no puc acceptar que una persona que entén de motos pugui opinar sobre si és convenient o no que hi hagi motos a la muntanya i en canvi no pugui fer-ho una persona que no hi entén. La política, en tant que visió del món, a l'abast de tothom, i no cal ser especialista en res, perquè la matèria política som nosaltres mateixos i les nostres necessitats. La democràcia descansa en el fet que el vot d'un analfabet i el d'un acadèmic tenen el mateix valor.
Cada dia em sorprenc més. Que tothom pot opinar de tot és evident; però, a casa meva, documentar-se sobre el tema de què parla se’n diu ser un professional competent. ¡Ah! Sinó és que llibertat d’expressió consisteix a dir el que a un li dóna la gana, independentment que escrigui per un mitjà de comunicació o estigui en un bar amb els amics, fent-la petar.

Per altra banda, el discurset de la democràcia no ve a tomb i és trampós. Sí, és cert, el vot d'un analfabet té el mateix valor que el d'un acadèmic. I què.

Per cert, diuen que un dels problemes del jurat popular és que persones de cor senzill, amb prejudicis i sense una formació específica, es dediquen a decidir la vida dels altres.

diumenge, de juny 13

Els testos s'assemblen a les olles

Em fa la impressió que bona part de la gent que s'afilia a un partit polític segueix les seves directrius al peu de la lletra, com si fossin un dogma. És aquell personatge que repeteix les consignes com qui recita les taules de multiplicar: "Dos per una, dos; dos per dos, quatre".

Això ho havia vist entre alguna gent que conec, que es posen com una moto quan els qüestiones algunes mesures del partit (i ja no et dic quan no votes el mateix). I aquest diumenge a la mesa electoral que jo tenia l'honor de presidir, la deessa fortuna va tenir el detall (gloriós) de col•locar-me una afiliada del PSC (PSOE) i una altra del PP juntes.

PP (m'explica amb vehèmencia): [...] no he fallado nunca. Desde el 77, cuando Alianza Popular, yo ya estaba dando el callo. Pase lo que pase, allí estoy. A las comidas y a los mítings, no; pero, cuando son elecciones, voy. No tengo que esconderme de nada, porque ser del Partido Popular.
PSC-PSOE (la talla): ¿De nada? Hubo una guerra, la de Iraq.
PP (ja no m'ho explica a mi): Antes que Iraq, hubo un golfo, un golfo pérsico. ¿O ya no os acordáis? ¡Por diós! Y los impuestos, dios mío, lo que hizo Borrell fue una vergüenza. Claro que peor es pactar con terroristas, que Cataluña se parece al País Basco.
PSC-PSOE (li dóna la raó amb un moviment de cap.)
Jo: Em sembla que tampoc n'hi ha per tant. Dir que esquerra és un partit terrorista és com afirmar que.
PP (em talla): Chata, son radicales, a ver si lo entiendes. No como Convergencia que quieren ir despacio; ellos quieren romper España; no les gusta el diálogo. Convergencia era diferente.
[Un del PSC porta el dinar a la seva representant: dos entrepans, aigua, una poma i natilles de postres. Tot en una bossa.]
Jo: Com us cuiden, ¿eh?
PSC-PSOE: Ahora tenemos más poder. Estamos en todas las administraciones y eso se nota(Obre la bossa de patates). Os dejo el bocadillo, porque aunque soy catalana, el pan con tomate no me gusta. ¿A ti no te traen nada? ¿Ni un bocadillo?
PP: Eh, que yo no vengo a comer, que el partido no es maría auxiliadora. Yo como en mi casa, que ya te he dicho que yo, aquí, desde el 77.

divendres, de juny 11

Dels 15 als 25
Des de llavors [l'adolescència] no hi ha cap llibre que m’atrapi. Sempre hi ha un moment que m’avorreixen.
Això mateix m’ho van dir dimecres a la nit mentre sopava un gall al forn amb patates. Deliciós: les patates estaven al punt i el peix gairebé no tenia espines. No era la primera vegada que provava el gall, com tampoc era la primera vegada que algú em deia que havia renunciat a tenir una vida literària digna.

Com s’ha dit moltes vegades, a l’adolescència tens experiències úniques i el cap fet un embolic. És l’època de descobrir un món que no és ni l'adult, però que tampoc és el que s’havia viscut fins al moment. De fet, en aquesta mena de llimbs vital hi ha qui s’hi sent tan a gust que s’hi queda tota la vida.

Juntament amb aquesta mena de mite de la joventut preciosa-font de vida, n’hi ha un altre que es fonamenta en el fet que més enllà dels 25 un ja no descobreix res de nou. Una persona que no havies vist mai i que et cau de conya, una nova recepta de cuina (fàcil), t'han recomanat un escriptor boníssim (o una bona pel•lícula), reveure per vintena vegada el Padrino i sorprendre’s encara d’algunes escenes, els amics de sempre que cada dia estan pitjor. Ah! una nova postura per practicar en parella (sí, hi ha coses que pel meu gust sempre són millor en parella) són coses que a mi encara em deixen de pedra.

dimecres, de juny 9

Au, fota’t

En només nou dies ja m’he guanyat el sou de ciutadà, amic i veí. He anat a un casament (el millor: la barra lliure), he fet la declaració de la renda i m’han robat la cartera. Ah! i una reunió de veïns, que es va desconvocar perquè havien ingressat el president de l’escala amb un atac d’apendicitis.

No és per fer-ne un drama, tampoc. Al cap i a la fi diumenge que ve em passaré més de dotze hores fent de presidenta d’una mesa electoral. I mira que m’agrada manar, que no me n’amago. Però això em fa mandra, molta mandra. No només perquè són les quartes eleccions en un any, ni perquè em sembla que aquesta no se la creuen ni ells. Ni tampoc perquè em senti com si m’haguessin col•locat de ple a unes generals dels anys noranta. El fet és que no votarà ni déu ni sa mare i que m’hauré d’estar tot el dia asseguda, veient passar el dia i vivint aquelles anècdotes tan divertides d’aquesta anomenada festa de la democràcia.

La resta us llevareu tranquil•lament, cap allà a les deu; us comprareu el diari; o no, agafareu aquella novel•la que no hi ha manera d’acabar, perquè de vegades, costa; passejareu una estona i acabareu el matí en una terrassa amb una bona cervesa, un generós plat de patates braves i quatre croquetes, que sempre entren bé.

dilluns, de juny 7

A quin preu van els cigrons

No sé què pensar. Hi ha un no-sé-què que em fa dir que no. Però per altra banda, ¿per què no s’han de donar ajuts a la gent jove per comprar-se un pis? L’únic que tinc clar és que si finalment es considera que sí, que els ajuts són imprescindibles, llavors estaria bé que no s’intentés fer passar gat per llebre i que, com qui no vol la cosa, s’establissin condicions gairebé impossibles:

Habitatges usats situats a la zona 0: habitatges de segona o posterior transmissió, lliure o acollit a règims de protecció pública i que estiguin a: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat, Montcada i Reixac, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat del Vallès, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Santa Coloma de Gramenet. En aquest supòsit, el preu d’adquisició per m2 de superfície útil d’habitatge ha de superar 1.389,57 euros i no pot excedir de 1.786,59 euros.
[O sigui entre 230.000 i 296.000 pessetes el metre quadrat.]

No voldria ser catastrofista ni crear alarma social, però juraria que pisos amb aquest preu, a la zona 0, no n’hi ha. Ara que si ells ho diuen deu ser perquè han analitzat el mercat de cap a peus, han redactat informes i han creat comissions d'investigació a tort i dret, ¿oi?

divendres, de juny 4

L’alcalde que ens mereixem
Basta recordar el poco caso que la gente hace de los carteles de “prohibido fumar” instalados ya ahora en lugares públicos –andenes y vagones de metro, por ejemplo– y tendremos una visión bastante aproximada del panorama que nos espera. (Quim Monzó, “La sonrisa del maitre”).
Té raó el Quim Monzó quan explica que molts fumadors tiren pel dret i encenen la cigarreta on volen. I abans que ningú s’esveri, haig de dir que, en aquests, no els defensaré.

Com tampoc defensaré els que van en bicicleta sobre la vorera, els vianants que creuen en vermell, els conductors que es pensen que l’autopista és seva, els que no entenen les rotondes, aquells que no fan els stops i aquells que no saben què és un intermitent (coi!). Tampoc defensaré els restaurants que només tenen la carta en castellà i els cambrers que et diuen ¿cómo?, quan els demanes un te a la menta. ¡Ah! Ni aquells que no recullen els excrements del gos, que no té la culpa de res. Ni els que no saben que per tirar les escombraries al container, primer se li ha d’aixecar la tapa. Ni els que estenen la roba sense centrifugar. Ni aquells veïns que utilitzen el celobert com a abocador públic.

Com tampoc defenso aquells que s’empadronen en un domicili fals per aconseguir plaça a l’escola: “els meus nens es mereixen lu mior”. Mira, precisament això mateix diuen que ho va fer l'alcalde d’una important ciutat del Vallès, que a més els seus ciutadans van tornar a escollir. I després ens estranyem que es fumi al metro.

dijous, de juny 3

Deixar de fumar

Sí, ja sé que no em tornaràs a convidar mai més a casa teva. I que hauria d’haver anat al lavabo, que per això està. Però jo només volia fer dues calades. ¿Quin mal et feia? Només fa dos mesos que ho has deixat i ja no suportes el fum.

Em vas convidar per sopar i xerrar una estona; fa anys que ens coneixem i, mira, tenia ganes de veure’t. Vaig menjar bé: primer, segon i postres (el ja típic tiramisú casolà, que mira que embafa). I va venir el cafè (amb ron, sempre) i jo amb una borratxera digna, i encara no havia fumat, que això no ho tens en compte.

Tens un cendrer, és que. És que què, em vas dir, que aquí no es pot fumar. Que si vols morir-te, te n’has d’anar a la galeria. I allà, fumant ràpid, perquè no em volia perdre la conversa. I feia molta calor i em venia aquella olor de fregit del celobert, i jo amb el jersei de llana, escolta. Llavors el vi, la cervesa, el mascarpone, el wok i el pebrot escalivat. Tot, ho vaig vomitar tot a sobre de la roba estesa dels del segon segona.

dimecres, de juny 2

Solidaritat
En fi, es tracta que la modernitat i el progrés de les grans urbs no ens faci oblidar que hi ha un rerepaís que és tan Catalunya com la resta i que necessita també la nostra solidaritat.
¡Ah, és això! I jo que em pensava que invertir on toca era obligació dels que governen i no solidaritat del ciutadà, que prou que fa votant i pagant, tot sigui dit. Per això, enlloc d'invertir en investigació hi ha a La Marató. I per això, a falta d'una política lingüística decent, fem solidaritat i ens apuntem a les campanyes de Voluntaris per la llengua.

Estic esperant que, per lluitar contra la desigualtat social, es recuperi allò tan franquista que deia “Ponga un pobre en su mesa”. Amb una bona campanya de publicitat ens quedaria ben solidària i multicultural, com si ho veiés.

dimarts, de juny 1

"La vaca cega": visió del Joan, avi del Pasqual

Després de nombroses investigacions estic en condicions d’informar-vos que Joan Maragall, el poeta i traductor que dóna nom a una parada de metro i a un passeig de Barcelona, compartia amb Cassandra, Tirésies i Raphael la capacitat d’endevinació, de veure el futur.

Un clar exemple és aquest poema que va escriure després de somiar que un descendent seu conduiria les regnes del país. Pregunta d’examen: què simbolitza la vaca?

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

[Com ja veurem, la vaca cega és el nét del poeta Joan Maragall, de nom Pasqual i germà d'Ernest.]

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

[El vailet malparit fa referència a Carod Rovira. La reunió de Perpinyà va deixar el govern tripartit coix i el Pasqual borni).]

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

[Aquests versos expliquen la seva relació amb el grup anomenat Ciutadans pel Canvi, que ningú sap per què serveixen.]

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

[En aquesta ocasió parla del partit mare del PSC, el PSOE, i dels equilibris que ha de fer el Pasqual per fer content a tothom.]

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

[La situació extrema en què viu li ha tret la gana i la sed. Tanmateix, pensa que el pitjor encara ha d’arribar.]