dijous, de novembre 25

Dones que escriuen

El doblet pseudobiogràfic de l’Asha Miró; el “Jo també sóc catalana”, de Najat El Hachmi i el de seva la cosina, “De Nador a Vic”. Més enllà de la línia biogràfica, tenim el viatge intrèpid i social, guay de la muerte, per Guantánamo que va fer l’Emma Reverter. Lema: dona i fusió de cultures i multiculturalitat (i tat).

Vistes com estan les coses per mi és un bon moment. A) sóc dona (condició imprescindible). B) Tinc vora trenta anys (més jove que la Miró i uns cinc anys més gran que la Najat).El que em fa falta, però, és una experiència colpidora, multicultural, enriquidora.

Però ja la trobaré, ja. Perquè, si sóc jove, intrèpida, i amb imaginació puc empescar-me una bona història. Llavors, em poden fer un parell de fotos (a la portada hi haig de sortir, si pot ser amb algun crio, millor), me les retocaran amb el Photoshop, un parell d’entrevistes. ¡I au! A fer la primera pela, tu.

dimarts, de novembre 23

Enquestes

D’acord que les enquestes no volen dir res; i que ja se sap que. Sí, hi ha qui contesta el que vol i també és cert que les mostres no són fiables. També depèn de com es faci la pregunta. I que, al capdavall, qui paga mana; i si cal, s’alteren els resultats perquè "el client sempre té raó".

Ara. Quan va i llegeixo a "La Vanguardia" d’ahir (sempre vaig enrere, jo) que si avui es fessin eleccions tornaria a guanyar el Clos, tremolo. Més que tremolar, ploro. I crido. M'exclamo: ¿Com és possible? ¿On viuen els/les electors/res de Barcelona? ¿A Ripoll/a? Em nego a pensar que qualsevol amb dos dits de front cregui que aquest home és un bon alcalde. I no m’ho crec, bàsicament, perquè no ho és. I punt.

Els de Barcelona són llestos, saben que el seu alcalde és ignorant, incapaç d’expressar-se en públic, mancat del sentit del ridícul, mal gestor, responsable del màxim fracàs del Fòrum. Però no es volen deixar enganyar, no. Ells saben que el Clos és un mal alcalde, però és d’esquerres. I açò és lu impurtan, ascolta.

dijous, de novembre 18

Interinatge

Ja he sortit del forat intergalàctic on he estat residint aquests dies. Què dies, setmanes. Quatre duros, i trenta hores al dia. Això, i algun insult, que com que sóc jove, no contesto. No sigui cas que algú que no sóc jo s’ofengui i hagi de tornar a fer cua, allà, a l’Inem. En fi.

El que m’ha fet sortir d’aquesta quarta dimensió on m’he instal•lat més còmodament del què m’agradaria, és veure una professora interina d’institut queixant-se (¡queixant-se!) perquè en els últims cinc anys ha passat per cinc instituts. Ja sé que fa lleig però insisteixo: no es queixava per què estigués aturada ni res d’això. Ni per què el sou fos baix (que vist com està tot és molt alt); sinó perquè (pobreta) pateix d’inestabilitat laboral. ¿Inestabilitat laboral? Però si hi ha qui passa per cinc empreses durant un any.

Bé, això, i el llibre del Jordi Coca, que em sembla no dolent, no. Avorrit i dolent. Fàcil. Res. I ara entenc quan diu que el va escriure en quatre mesos....