dijous, de febrer 24

S’omple la pica

Cada setmana algú es queda embarassat. Evidentment. En un principi això no és cap problema (les coses com siguin).

Ara. Per a una persona que la setmana que ve entra a la meravellosa dècada dels trenta (¡aigh!), tenir vuit (¡vuit!) dones embarassades al voltant seu és una putada (¡buf!). ¡Ep! Que no és personal, que la gent es pot reproduir tantes vegades com vulgui i en l’ordre que consideri oportú: d’un en un, de dos en dos., de tres en tres, de quatre en quatre. No és això.

Felicitat apart, és bonic veure com aquestes vuit persones (i les seves vuit parelles) tenen clares les coses i no s’emboliquen (com altres, com jo) en teories estranyes (1) que justifiquen la poca valentia de dir la veritat, i dir ben alt "¡Quina mandra!"

(De com la matèria i la carn són un astre blavós en el sí de la política econòmica de la cuina de mercat)

dijous, de febrer 17

Reciclem

Amb "Ventdelplà", Tevetrés, la teva, ha començat a aplicar el Tractat de Kyoto amb el reciclatge d’actors. No, per dir-ho exactament, amb Ventdelplà, Tevetrés, la teva, ha arribat al clímax, a l'orgasme de la sostenibilitat interpretativa.

Comencem. Que jo recordi la Vilarasau i el Boixaderas no s’havien casat mai. Ell, com a oncle gay de Poblenou, tenia un company que anys més tard va ser l'avi Adrià Bosch d'"El cor de la ciutat", sèrie on el Boixaderas s’embolicava amb la Victòria Pagès, actriu que a "Oh, Europa!" compartia cartell amb el Marc Cartes, un gran home que ha fet de tot. Atenció: el Jaume de "Poble Nou"; el Salvador Borés, de "Laberint d'ombres"; i un calavera com déu mana al "Cor de la Ciutat". No sabem com serà el veterinari de "Ventdelplà".

Al poble de Ventdelplà, el Cartes torna a coincidir amb 1) la Laura Conejero, que feia de puta a un altre poble, a "Poble Nou"; 2)l'Imma Colomer, a "Laberint d'ombres"; 3) amb la Cristina Dilla, a "Temps de silenci" (era la mare de la seva dona); 4) la Rosa Gámiz, que de fet era la seva parella a Oh Europa! i la tieta de la seva dona a "Temps de silenci" (per tant, la Dilla i la Gámiz eren parentes a "Temps de silenci"); 4)el Boixaderas, amb qui també fa doblet: aquí, i a Poblenou. El Boixaderas era el tiet gay i ell el noviet de la neboda. Doncs, això, tot queda a casa.

Bé, i a "Ventdelplà", el Cartes xerra molt amb l'advocat del poble, el Madaula, que s’enamorarà de la Vilarasau (sí, a "Crims" eren mig parella). Ella fa dos mesos era una escriptora amb família nombrosa; abans, però, s’havia embolicat amb el Ferran Rañé, el Lluís Marco, l'Àlex Casanovas, el Sergi Mateu i amb el Mateu-Jordi Dauder, germans i pares de l'Eduard Montsolís-Farelo... Que, per cert, i el Farelo? Per què no surt el Farelo?

dilluns, de febrer 14

Bienvenido Mister Marshall

Donem la benvinguda a la caritat (cristiana i suquera espanyola) del nou tarannà.

Esperem que per Setmana Santa es prepari la campanya: "Un pobre, una mona". Retransmès per Maria Teresa Campos i Juan Marsé. Música: Joaquín Sabina.

dimecres, de febrer 9

Els paternalistes

Els paternalistes hi han anat dues vegades, al Carmel. Una, a veure els escenaris del Marsé (ca bo); i l’altra, un dia que havien de fer una xerrada a Nou Barris i es van perdre (encara els estan esperant). Per això quan els paternalistes parlen del Carmel asseguren que no és un barri com els altres, és diferent, com inferior, perquè “hi viu gent que ha patit molt que només els faltava això”.

Tot i que del Carmel només coneixen el Pijoaparte, els paternalistes saben com són els seus veïns: miserables i pobres, d'aquells que paguen a terminis la calefacció, home. També saben que allò de l’esvoranc acabaria passant. Perquè ells ho sabien, tot i que no havien dit res, però. (Ep! perquè són tímids.)

I els agrada recordar quan van venir, immigrantots andalusos i murcianos, morts de gana. Que tot i que ara no es moren de gana, encara necessiten algú que parli per ells, algú que els defensi. Algú amb estudis i amb empenta, com ells. Que els del Carmel, encara els queda una mica de misèria, que això no es perd mai.

dilluns, de febrer 7

Periodisme

No hi ha cosa més avorrida que estar a la feina i no tenir res a fer. O poca cosa a fer. Un exemple a l’atzar: un cap de setmana plujós a la redacció d’un diari; o d’un telenotícies.

I seguint amb l’exemple, suposem que aquell cap de setmana, a sobre el Barça i l’Espanyol foten la putada i perden. El problema a la redacció es fa més i més gran. I es fa tan gran que a més d'un li provoca palpitacions: no hi ha notícies. "I un periodista sense notícies és com un pou sense aigua", pensen poèticament.

Per això quan els arriba que la bombona de gas d’una estufa ha provocat divuit morts, s'animen. Aquesta és l'oportunitat que estaven esperant. Van amb càmares per fotografiar els cossos dels morts, entrevisten els familiars plorant, mentre donen les gràcies a déu, que el tema del Carmel ja no els donava més de sí.

dijous, de febrer 3

Rondalles del bus

Vet aquí que una vegada hi havia una mosseta que mentre anava asseguda al bus, una forma allargada i sinuosa que es movia lentament se li va aparèixer (de cop i volta, que és com apareixen les coses a les rondalles). Com que era una mosseta encuriosida, s’hi va fixar ben bé. Tenia dos braços prims i li somreia amablement.

La mosseta, que era llesta i tenia estudis, va saber ràpidament que allò era un geni, però sense làmpada. I li va dir graciosament: "Geni, oi que ara em diràs que et digui els tres desitjos? Doncs, m’avanço, perquè ja sé què et demanaré". I el geni, rient sorollosament, li respongué: "Qui t’ha dit que sóc un geni? Sóc un pet. Un pet del viatger del davant".

Horroritzada, la mosseta exclamà: "Ai, las! Fuig, pet pudent, fuig; no et vull veure mai més!" I el pet s’ofengué i li digué d’aital manera: "Noia desvergonyida, que sigui un geni no vol dir que no tingui poders. Et condemno a tirar-te pets sempre que mengis llenties".

I és per això que, nois i noies, les mossetes es tiren pets quan mengen llenties; i és per això que existeix l’expressió "del pet petit, la bona confitura". Perquè, de les llenties se’n fa una confitura exquisida.