dijous, de juliol 28

Montserrat Minobis a Gran Hermano

Gran Hermano és un programa que ningú mira i que té unes audiències espectaculars. A GH, doncs, li passa el mateix que al "35 escons": els espectadors només hi arriben a través del zapping; mai per iniciativa pròpia. I és una pena: perquè GH és un programa que diu molt del comportament humà.

Ep, que no m'invento res. Això ja va ho va dir la Mercedes Milà, com a resposta a la pregunta d’un que no entenia com una periodista com ella (s’entén: seriosa, compromesa) presentava un programa com aquell (s’entén: merda, alienant, telescombraries).

I si no. Que llenci la primera pedra qui no s’hagi sentit mai identificat amb el Jorge, el militar de Saragossa, quan cridava: "¿quien me ha puesto la pierna encima?" És més: ¿qui no ha pensat alguna vegada: "pa chulita mi rajita"? Així de cop penso en Ella, que chula fa una tombarella sindical, i dimiteix tot i que estava acomiadada.

Ja sé que m'estic repetint i que només parlo d'Ella. Ho sento, tu. Però és que és inevitable.

dimecres, de juliol 20

Vides de novel•la

La Conchi de "Soldados de Salamina” és el motiu que ha dut Javier Cercas als jutjats, perquè una vident que s’hi veu massa igual li reclama 751.265 euros d’indemnització. Truman Capote va tenir més sort amb "Breakfast at Tiffany’s": hi havia carretades de dones que delien per ser la font d’isnpiració de Holly Golightly.

Un escriu una novel•la en primera persona i corre el risc que se'n facin lectures autobiogràfiques. Quim Monzó després que sortís “La magnitud de la tragèdia" es va cansar de repetir que ell no patia cap trastorn en l’erecció. (Quan anys més tard Monzó va publicar el conte "Davant del rei de Suècia", li va tocar desmentir que no, que no parlava ni de Gimferrer ni de Porcel.)

Ara bé, sempre hi ha qui es pensa que és el protagonista d'un drama romàntic, d'una novel•la plena de passions i maquinacions. Així, si Escarlata O’Hara va cridar "Juro per Déu que no tornaré a passar gana". La gran Montserrat Minobis, després que li demanessin la dimissió, va assegurar: "això m'ho proposeu perquè sóc una dona feminista".

Actualització el 21 de juliol. He copiat l'enllaç de la Vanguardia per un de geocities on he copiat el text

dimecres, de juliol 13

Els de Can Fanga visiten Horta de Sant Joan

Un barceloní amb camisa caqui i pantalons amb trenta butxaques del tipus Coronel Tapioca no diferencia un camp de blat d’un de roselles. O un pagès de les Borges molt espavilat ven, com si fos d'elaboració pròpia, oli Carbonell a una jubilada de Sants.

Aquestes situacions podrien encapçalar un d’aquells reportatges amb què cada estiu ens castiga Tevetrès, i que retraten els pixapins fent turisme de diumenge. Any rere any aquests grans documentals arriben a la conclusió que els de canfanga són tant prepotents i ximples que davant una casa de poble diuen: "¡Que maco!" (En segon pla la càmara enfoca els propietaris rient a cor que vols.)

Per trencar aquesta pesada monotonia televisiva suggereixo, per exemple, seguir un ciutadà de l’Empordà quan visita Lleida. O un polític de Cambrils que va de vacances a Gomera. I perquè no sigui dit: una insigne mallorquina que embogeix a Formentera.

dimecres, de juliol 6

Poesia aplicada

"Yo no nací sino para quereros". I jo, de pedra. Un paio passat de voltes em recita a l’orella un poema de Garcilaso a Platja d'Aro per veure si, a còpia de versos, passem de la discoteca al cotxe.

Ja que la poesia ha entrat a formar part de l'activitat denominada tirar la canya, prefereixo Carner: "Ei, 'Dotze besars volen comptar els rellotges sobre els teus ulls.' ¿Què et sembla?" O per fer-nos els interessants refregint Estellés: "Jo no comprenc l'amor com un costum amable'. ¿I tu?" O anar al gra amb Francesc Parcerisas: "Tinc una idea: '¿ens acostem ara, enderrocades les barreres que ens separen?"

Les coses com siguin: abans d’improvisar és millor fotre mà als professionals de la matèria; si no volem caure en l’efecte Tita Cervera, que va assolir el súmmum de la lírica amb una declaració plena de ressonàncies a la poesia de l'experiència: "Todavía no consigo creerme como mi nombre ha llegado hasta China. Heine (el marit) es mi Marco Polo".