dijous, de setembre 22

Rentar-se les mans

Joan Clos va tornar a trencar ahir la barrera del so amb la gran afirmació de la setmana. Però això ha permès entendre alguns comportaments, com ara:

  • No multem els cotxes que aparquen al carril bici, perquè si vas en bici per Barcelona ja saps el què hi ha.


  • No multem les bicis que van per la vorera, perquè al cap i a la fi si els vianants no van pel carril bus, és perquè no volen.


  • Tampoc multem els vianants que creuen quan els rota, perquè si no multem els cotxes i les bicis, no multarem els vianants, ¿oi?


  • No ens preocupem pels camells i les drogues, perquè ja se sap que en un mercat lliure l’estat intervencionista no està ben vist.


  • No construïm pisos per a la gent gran; culpa d’ells per haver-se fet vells i no rics.


  • No controlem el preu del sòl, perquè els habitants de Barcelona tenim una pasta inhumana (si no en tens, és que ets idiota).


  • No multem els que no recullen la merda del gos; si et molesta, no la miris, que sembles ximple, home.


  • No creem més places d’escoles bressol; de fet si tens fills és el teu problema, que ningú t’ha demanat que et reprodueixis (amb la merda de contracte que tens, maremeva).


  • Atorguem la impunitat als que roben carteres al metro, perquè al cap de dos dies estan al carrer.

  • dijous, de setembre 15

    Memòries d’un treballador en peu de guerra

    Un tant per cent molt elevat dels treballadors formen part del col·lectiu conservador i gallina que, a la solitud de la dutxa, s’indigna pensant quant cobra ("¿Com és possible?"); i s’imagina entrant a crits al despatx del seu cap. ("¡Et pots fotre la feina pel cul, malparit!")

    N’hi ha que a més de covards són conscients que "qui no plora, no mama". És aquell company de feina que un dia decideix que ja n’hi ha prou; que es mereix un sou millor ("Ja està bé, home, tanta presa de pèl.") I es promet que aconseguirà fins el 25% i si no que es preparin. ("A mi, aquests cabrons no em coneixen.")

    Amb una fúria digna d'Aníbal, es prepara un discurs breu i contundent, copiat de l’Eliot Ness. Entra al despatx amb una tàctica adoptada d’Al Pacino a "El Padrino". En mirar el director veu el Doctor No, i en ple atac de pànic li esclata: "Perdoni, no m’agradaria molestar-lo; però m’agradaria saber si podria fotocopiar el DNI a la màquina de l’empresa".

    divendres, de setembre 9

    Dentista

    Anar al dentista demostra que sóc de tendències massoques. En una hora m’han atracat, m’han insultat i m’han fet mal. O sigui: em costa una pasta, surto amb la boca adolorida i m’haig de sentir dir: "o no et rentes les dents o no te les saps rentar". (Manera fina de dir-me "porca, més que porca, que no ets més porca perquè no t’entrenes".)

    Com que no estic acostumada que m'acusin de falta d’higiene (desordenada, sí; però bruta, no), no reacciono. I enlloc de contestar-li: "i tu què, malaputa, filla de la reina de les putes; que t’hauries de fregar el cony amb paper de vidre de la pudor que et fot", li dic (gairebé) plorant: "li prometo, que no sé d’on ha sortit aquest sidral; li prometo per ma mare que canviaré".

    Per això quan surto d’aquella cova de lladres, vaig pitant a la farmàcia i em compro fil dental, un raspall interdental i pasta antigengivitis i antitot. Però al cap de dues setmanes, la mandra em supera i me n'oblido totalment del dolor, dels diners i de què guarra que sóc.

    dilluns, de setembre 5

    El fum català

    Es pot dir més alt, però no més clar: els fumadors desenvolupen una obra social imprescindible (i necessària) per aquest país. Aquest generós col•lectiu és una oenagé, com ho és Intermón i Cáritas.

    Fumar mata però és útil; i el fum emprenya, però t'hi acostumes (què coi). Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom: ¡Que es deroguin les lleis que prohibeixen fumar!

    I més que els fumadors, aclarim-ho, els fumadors catalans que, a còpia de cigarretes, aniran pagant el dèficit sanitari. Perquè ja se sap aquella dita popular que diu "fumar és dolent; però la pasta és l’hòstia".

    dijous, de setembre 1

    Vaga general

    És evident que l'Euromillon no m'ha tocat. Si fos així hagués tancat "el Cançoner" i hagués obert el "Visc-de-conya-tu", on relataria una vida feliç dedicada a l'oci.

    Sóc d'aquells que la tornada de vacances se la pren com si se li hagués mort el gat. Així que encara no he enviat aquells correus d’"Ei, sóc aquí". Menys encara: "Ei sóc aquí fem una birra?" I evidentment res d'"Ei sóc aquí vens a casa a sopar?"

    L'únic que ha entès que el setembre és aquí és el meu sistema digestiu, que després d’un agost atzarós ha aterrat amb gran delit a aquest penós setembre. Fet, que sigui dit de passada, m’ha obligat a treure a empentes el company de pis del lavabo.

    Aquest estiu hem sortit a Vilaweb amb aquesta notícia. Gràcies.