dimecres, de setembre 6

La paritat a "Alatriste"

"Falses coincidències", de Pierre de Marivaux, és una peça de teatre que la temporada passada es va representar al TNC. Com el 90% de les obres que s'estrenen a Barcelona, el Sergi Belbel en va ser el director. Ja se sap: quan un és un geni pot dirigir fins a 150 obres en un any i innovar amb estupendes originalitats, com ara fitxar l'actriu Míriam Iscla per interpretar un criat (i no una criada).

Per quin motiu una senyora fa de senyor és un misteri sense resoldre que aquests dies es repeteix a les cartelleres. "Alaltriste", la pel·lícula menys promocionada del cinema espanyola (pobreta), està protagonitzada entre d'altres per Blanca Portillo, que fa de frare (que no és una monja). És que de les escoles de teatre no surten actors amb prou nivell i en canvi les actrius són l'hòstia? És que els directors cobren més subvencions si actuen amb voluntat política i duen la paritat als escenaris?

Tant és. L'important és que aquesta decisió s'estengui a tota la cinematografia espanyola; o com a mínim a les pel·lícules interpretades per Jordi Mollà i Javier Bardem, actors que parlen sense obrir la boca i com si diguessin un secret. D'aquesta manera, els soferts espectadors podríem entendre algun diàleg sense deixar-nos l'oïda a mans de la casa Sonetone.

dilluns, de setembre 4

"Let's go on with the show" a les Amazones

Oriol Grau i Andreu Buenafuente havien fet més d'un gag sobre ell. Se'n fotien de com agafava les bèsties, de com les acariciava i se les enroscava al voltant del coll, alhora que cridava: "Mireu com la tarantula es passeja per la mà! És increïble! Fantàstic! Mai no havia sentit res de semblant!"

Steve Irwin em semblava tant sincer com l'abric de pells de la meva àvia, i Michael Dundee, el protagonista de la pel·lícula "Crocodile Dundee". Sí. Sempre havia pensat que em prenia el pèl. I de fet em sap greu; però llegir que ha mort no m'ha fet canviar d'opinió. Només que l'hagués matat un cocodril de debò ja seria diferent a l'actor Paul Hogan. Posats a ser un valent aventurer és més èpic dinyar-la entre les dents d'un cocodril o un caimà que d'una escurçana, penso.

De fet, si de Cousteau corre la brama que els dofins que ens ensenyava no eren tant salvatges com deia; no hi ha cap motiu per creure que les bestiotes d'Steve Irwin no anessin drogades i que enlloc de taràntules verinoses ens ensenyés innocents aranyes flipades. Això em deu convertir en una descreguda, però heu de pensar que he crescut amb la creença que les dones que quan era petita demanaven al metro de Fabra i Puig duien els nadons "plens de drogues i vés a saber què més, nena", segons deia la meva mare.

dijous, d’agost 31

La fi del món amb els sogres

En el programa de ràdio "El món a Rac 1" preguntaven ahir a l'audiència què farien si el món s'extingís en 24 hores. N'hi ha que es polirien la visa anant a comprar roba; d'altres, agafarien un avió; més d'un va assegurar que se n'aniria a gastar-se'ls al Bulli. La gran majoria va assegurar que se'l passaria amb la gent que s'estima: parella, fills, pares i germans.

Pel que sembla, hi ha qui creu que mentre ell gaudirà de la fi del món vivint a cos de rei, comprant roba i menjant a restaurants cars; d'altres aniran a treballar i feliços i contents de servir-te. És allò que uns vagin en burro perquè d'altres vagin en cavall. Per altra banda, viure les darreres 24 hores amb tota la gent que un estima és un error que només provoca discussions, com a mínim entre els que viuen en parella.

És el de sempre: estimar-se amb bogeria la parella no significa desitjar compartir la fi del món amb els pares de l'altre (i menys amb els cunyats, oncles i cosins). Aquells que cada any viuen un daltabaix per saber amb qui toca dinar per Nadal, dubto que abans de l'armagedon final facin cap excepció. Jo no la faria. I menys si la sogra és d'aquelles que té un do per detectar la pols i el greix.

dimarts, d’agost 29

Tornar a la feina

Tens la desgràcia de passar la nit del lloro, i n'hi ha que l'únic que se'ls acut dir-te és "Fas mala cara, avui. Que no has dormit bé?" Són els mateixos que el dia que vas amb faldilla, mitges i una carrera que va des de la cuixa fins al turmell, et miren, assenyalen l'estrip i hops: "Nena, ¡quina carrera! ¿Per què no et poses les mitges de recanvi?"

És evident que si hagués dormit com cal no faria ulleres; i que si vaig amb una carrera que m'obre la cama en canal és perquè mai em recordo de dur (el coi de) mitges de recanvi. Aquest estiu he conegut tots els detectors d'obvietats: "Filla meva, amb aquesta calor, t'ho deus estar passant malament", m'han repetit vuit mil vegades en veure'm.

Normal. Passejar-se amb un embaràs de 8 mesos, els turmells que semblen botes d'esquiador, i les mans garratibades no és la millor manera de passar les vacances. Clar que si ja és pesat suportar la calor amb un embaràs, pitjor serà la tornada a la feina, que si l'agenda no m'enganya és demà, 30 d'agost.

divendres, d’agost 11

Les mentides, a pèl

Això que Barcelona, a l'estiu, es buida és una mentida inventada per aquells que no només fan vacances a l'agost sinó que a més marxen fora. Tant mentida com allò que el treball dignifica. Treballar de nou a nou amb un sou irrisori, que no entén de convenis i que es passa pel forro els biennis i els triennis a mi no em dignifica: m'emprenya.

Mentida també és que tots som iguals. Evidentment. Per exemple, els funcionaris són més iguals que la resta: gaudeixen de la llibertat de l'autònom amb la seguretat de la feina fixa. No els poden fer fora, tenen més permisos de paternitat i de maternitat, i un gran invent anomenat dies personals, que segons em van dir són dies que un no va a la feina i no dóna explicacions a ningú.

La mentida més gran de totes (una mentida com una casa de pagès, que es deia abans) és que dir que Barcelona té un govern. A Barcelona han votat com a alcades i tinents d'alcaldes 4 adolescents borratxos, que es passen mesos per fer una llei de civisme que permet anar despullat per la ciutat i que multa els no residents que han d'aparcar a la zona de resident.

dimarts, de juliol 18

Posa-te-les
En el judici del David Peris, acusat d’assassinar la seva dona, l’Alícia Fuster, l’advocat de l’acusació tenia un testimoni ocular que estava segur d’haver vist el Peris petit a l’escena del crim a l’hora fatídica. És un veí que en el moment que baixa les escombraries creu veure el presumpte agafant l’ascensor.

A l’hora de la veritat, però, el testimoni queda invalidat perquè és un miop que, sense ulleres, no reconeix la seva dona a menys 20 metres; i no pot recordar si la nit en qüestió, va creuar el passadís de casa, va agafar la bossa, va obrir la porta i la va tancar, va baixar totes les escales, va anar de la porta de casa fins als contenidors amb o sense ulleres. I així, clar, no hi ha manera d’assegurar si qui va veure agafant l’ascensor era el David Peris o l’Amparo Moreno.

Aquest veí del Peris és el miop més estrany que conec. Cada matí quan obrim els ulls, el primer que fem els miops és posar-nos les ulleres; i no ens les traiem fins que apaguem el llum, a la nit. Tant és així que molts miops l’únic moment del dia que estan indefensos davant del món borrós són els segons que triguen a canviar les ulleres per les lentilles (o les lentilles per les ulleres).

dimarts, de juliol 11

Diumenge a la tarda, tele

Cada cop que tornava a la nostra hi veia cavalls (molts), muntanyes nevades (i sense nevar) i tots els personatges vestits d’uniforme: camisa blava texana i barret d’ala ampla. “L’home que xiuxiuejava els cavalls” transcorre en un paisatge idíl•lic de Montana, un indret habitat per bona gent, lluny de l’estrès i de la depressió de la gran ciutat.

La pel•lícula insisteix que, al camp, la vida passa lentament, i en família. Allà tenen temps lliure i observen l’infinit. És tant agraït viure sense cinemes i sense teatres i sense carrefours i sense ikea i sense bauhaus i sense sabateries i sense òptiques d’ulleres taronges. La protagonista vol abandonar la feina com a directora d’una revista de Nova York per fer de mestressa de casa a Montana amb l’especialista de cavalls, el Robert Redford.

Però no sé si al final es queden junts. A la mateixa hora i en una altra cadena, feien "Nothing hill", una pel•lícula amb cines, cotxes, telèfons, llibres, sopars amb amics de veritat i rodes de premsa. La programació em va permetre mirar les 2 pel•lícules fins al final; però justament quan Kristin Scott Thomas, vestida de texà, decideix què fer amb la seva vida, a Antena 3, Hugh Grant es declara a Julia Roberts i es queden a viure a Londres, amb els cotxes i els parcs públics.

dimecres, de juliol 5

CSI Catalonia

La presumpta cosina de Norman Bates, amb una lleu semblança a Kathy Bates a Misery, està detinguda. Entrava a casa de dones grans i les matava. Llegeixo que aquest cap de setmana passat un avi de 80 anys, a Tiana, va rebre a cops de perdigons uns joves que per error havien entrat al seu terreny. Per aquells que no tenim GPS és una sort que l’hagin arrestat.

Aquesta mateixa setmana han condemnat a dos anys de presó Jaume Rabat, el fill de les joieries Rabat, per planejar el segrest de la seva mare adoptiva. Ni a “Bellesa i poder”, “Falcon Crest” o “Dinastia” haguessin aconseguit un cas millor que exemplifiqui els rics també ploren (roben i segresten). És una sort de país: amb una setmana els diaris catalans han omplert la graella televisiva.

La psicokiller (que sembla que no és psicokiller, sinó ludòpata) dóna per un capítol de Csi, el fill del Rabat per una trama de "Dallas" i l'avi de Tiana per a una de "Ventdelplà". Només ens falta un cas per al Doctor House. Perquè per a "The Soprano" ja hi ha els silenciosos i els robatoris a casa de Roberto Dueñas i Alfons Arús.

dimarts, de juliol 4

L’esport nacional

Encara que sembli mentida "redescobrir el país" és l’objectiu d’un programa que TV3 ha d’estrenar un dia d’aquests. Es dirà "On anem?" i proposa rutes per Catalunya. És una mena de "De vacances", però passat pel sedàs dels nous formats: càmara que es mou, grafisme divertit i una presentadora jove, guapa i allò que es diu dinàmica.

Una volta més a l’obsessió de "la nostra" per observar el país del dret i del revés; i una oportunitat més que tenim els catalans de comprovar que vivim a la terra més ufana sota la capa del sol. Una terra excepcional i única que hem repassat de vuitanta maneres diferents: en format concurs, "Som i serem"; en avió o helicòpter,"Catalunya des de l’aire"; amb receptes "Cuines" o seguint l’actualitat de tercera a "En directe".

Observar el país durant 20 anys des de tants prismes ha esgotat el format Catalunya és l’hòstia. Miquel Calçada en va trobar la solució fent el viatge de la seva vida, amb el pretext que buscava catalans a l’estranger. Tot i que la versió més rebuscada és "Un lloc estrany"”, en què s’ha de felicitar l’equip de producció per l'esforç de trobar tants immigrants encantats de parlar català.

ACTUALITZACIÓ: 5 de juliol. Euterpe recorda que em deixo: "Catalunya des del mar", "A pèl", i "Passatgers", on Matthew Tree visita en tren diferents pobles i parla amb famosos indígenes; i la Tina m’agraeix que no recordi la "volta més dolorosa", un karaoke que aquest estiu presentaran la Roser i l’Àlex.

dilluns, de juny 26

El Montilla no té carisma. I què

La frase que més he sentit aquests dies és: "Amb Montilla el psc s'equivoca, perquè no té carisma". Corrents i atabalada, agafo el diccionari i llegeixo que carisma és la capacitat que posseeixen certs individus de conduir els altres i d'inspirar-los sense emprar la coacció ni els incentius materials, virtut de menar una munió de persones només per la força de la personalitat. Penso que el Clos també va mancat d'aquesta qualitat.

Ja fa un segle que es deia que Aznar no seria mai president perquè no tenia carisma. De Zapatero, els analistes polítics també deien que anava justet de caràcter (no com al Borrell, afegien); d'ell també havia sentit que era un Bambi i que els barons del psoe se'l menjaven amb patates i que el temps els donaria la raó (una hemeroteca, sisplau!).

L'Aznar no sé si té carisma però va ser president durant dues legislatures seguides, amb majoria absoluta els darrers quatre anys, i les cames sobre la taula del Bush II (i JR), també sense carisma. I a aquestes alçades crec que no és necessari recordar que Zapatero no és el pobre noi de bon tarannà, manipulable i ximplet, ¿oi?

dimecres, de juny 21

La jubilació, a Playa Bávaro

A Can Bassas, ahir, van obrir micròfons per preguntar als oients com portaven això de tenir 64 anys i si, de joves, s’imaginaven arribar a la seixantena com ho havien fet. Els que van trucar estaven molt i molt contents: jubilats, i amb temps i diners per dedicar-se a viatjar, estudiar i la família.

No fa gaire, en un capítol del "Cor de la Ciutat", a l’oficina bancària on el senyor Benjumea estafa els clients, l’antic delegat els feia una visita, contentíssim. Com no. Venia d’un creuer i estava preparant un viatge a Moscou. No ho deien, però s’entenia que l’havien prejubilat amb menys de 60 anys, i un 80% del sou (com a mínim).

A mi, a la seixantena m’agradaria estar en una platja tropical bebent un còctel sota una palmera; però m’imagino treballant fins als vuitanta, i sense pensió, amb el meu fill de 34 anys vivint a casa, pagant la hipoteca a la caixa i la residència de ma mare, que amb 91 anys i malalta d’alzeimer, no sabrà ni qui sóc.

dimecres, de juny 7

És de ximples viure en 30 metres

"¿Quina atracció possible pot haver-hi, doncs, en l’adquisició i l’ús posterior d’una segona residència?" Es pregunta Matthew Tree, el viatjer. Dic aquest, com qualsevol dels vuitanta opinadors que, cada tant i per distanciar-se de la resta, es qüestionen (irònicament, eh) que una part de la població passi l’estiu en un apartament de 30 metres, anxovats i fins als ous uns dels altres.

Es veu que hi ha qui compra segones residències petites per molestar aquells que tenen segones residències grosses. Són gilipolles. Perquè, ja em direu, si pots tenir una masia a Torrent o un pis amb piscina i palmeres a primera línia de mar a Sant Feliu de Guíxols, ¿per què t’has de molestar a passar l’estiu en un pis minúscul de menys de 40 metres, que a més no està ni a prop de la platja?

Perquè ets burro. Com jo, que comparteixo hipoteca i pis de 50 metres durant tot l’any perquè em rota. En veritat, si volgués, enlloc d’en una planta baixa sense llum, podria viure en un 2n 2a de 70. I si no fos una garrepa monumental, i m’hagués estirat una mica, fins i tot un àtic amb terrassa a l’avinguda Mistral. Tot i que estrenyent-me una mica el cinturó i esforçant-me de debò, de debò, sé que hagués caigut alguna cosa al passeig de Gràcia o a Rambla de Catalunya.

divendres, de juny 2

Què serà de gran l'astronauta Biel Duran

L'actor Biel Duran, en una entrevista al programa "El Club", afirma que està cursant els estudis de Filosofia, tot i que "fer aquesta carrera actualment és com fer d'astronauta a l'Edat Mitjana". I continua dient que els professors de la Universitat els recorden, amb insistència, que només es poden dedicar a la docència.

A mi, també. Des del dia que vaig fer la primera classe de filologia catalana, ja fa anys, fins al darrer, no en fa tants però déu n'hi do, no va passar classe ni dia en què algun professor no ens digués que el 90% dels alumnes estàvem destinats a ser professors d'institut. Això sí: ens ho asseguraven des de dalt de la tarima mirant-nos amb compassió i apoltronats en la seguretat de la feina fixa.

I ho deien com si ensenyar a secundària fos una feina de quarta regional, com si l'única opció possible, real i veritable, fos la investigació filològica: contrastar les diferents versions dels poemes dels "Fruits saborosos", i l'ordre lògic de les oracions en la gramàtica universal, per exemple. Per això no em va estranyar quan un insigne professor, que em vaig trobar casualment l'altre dia, no s'estigués de dir-me: "Aviam quan et passes per allà, que ara que estàs a la tele, segur que t'has oblidat d'escriure bé".

dilluns, de maig 29

Estudis de filologia catalana

Quan se li va concedir el Pla per “Feli, estheticienne”, Empar Moliner va afirmar: “Ahora hay una nueva generación de autores que buscan su lugar, como Ada Castells, Jordi Puntí, Jordi Llavina o Lluís Llort. Con algunos de ellos, comparto la visión humorística del mundo". Les declaracions són del 2000, però jo les vaig llegir fa una setmana. Des de llavors que em pregunto: ¿De qui està parlant?

Possibles respostes: 1) Tinc massa temps lliure i la calor no m’ajuda. 2) Ho va dir només per marejar els filòlegs faltats d’alegria i delerosos d’investigar; 3) Hi ha escriptors que tenen sentit de l’humor a la vida privada i que no necessàriament el traslladen a la vida laboral; és més, com a la majoria de mortals, treballar els posa de mal humor; 4) A Jet Lag hi falten els guionistes de temporades passades.

Em quedo amb les dues primeres. A partir d’avui mateix em prendré la vida d’una altra manera, amb més alegria. A les nits, enlloc de veure els capítols repetits del “30 minuts”, llegiré els articles sobre maternitat de la supermare. I si sóc tenaç, amb els anys em descollonaré amb els escrits del Llavina, fins al punt que enviaré cartes al directors de diari, recolliré firmes per Sant Jordi i em manifestaré davant de l’Aelc fins que aconsegueixi que “Nitrato de Chile” rebi el Pere Quart, encara que sigui pòstumament.

dimecres, de maig 24

Tots fem ràdio d’autor

Xavier Bosch, en una entrevista al diari Avui, afirma que el programa que dirigeix i presenta, “El món a Rac1”, és ‘d’autor’. Els dels Viatgers de la Gran Anaconda també es consideren un programa d’autor, i els de “L’illa del tresor” i el “Loco de la Colina”. Del Lorenzo Milá, es diu que fa telenotícies d'autor. Fins i tot la Sílvia Coppulo, en el més interior del seu ésser femení, deu creure que “Amb ulls de dona” és un programa d’autor (¿o autora?).

¿Si “El món a Rac 1” és un programa d’autor significa que la resta de programes del matí també ho són? Aviam, tots tenen una secció d'esports, teatre, cine, literatura, cor i salut. Una altra d'humor intel•ligent. Ah. I la d'humor d'actualitat, aquella amb talls de veu de la Cope, principalment.

L'actualitat, en sèrio i en profunditat, bàsicament la tracten a la tertúlia. I clar, per més director de programa d'autor que siguis, les notícies són les mateixes per tothom; i els tertulians, també. Que un cop has sentit el que ha dit el Francesc Marc Àlvaro, el Lluís Foix i l’Albert Sáez a tres tertúlies de tres programes de tres emissores diferents et queda el dubte que hi hagi cap programa diferent, original i sobretot d’autor.

dijous, de maig 18

Exposicions

"Diane Arbus: revelacions" és la darrera exposició que ha clausurat i que no he vist, tot i que fins al darrer moment deia a tothom que sí, que hi aniria. Abans aquest honor el tenia "Ramon Casas i el cartell"; i encara més abans "Toulouse-Lautrec: l'origen del cartell modern".

Fa anys en canvi cada cop que viatjava, em passejava per tots els museus del lloc de torn. I no exagero. Recordo una visita a París que semblava el concurs "Si lo sé, no vengo": la cursa d'obstacles de la gimcama de la cultura. Però això era abans, perquè ara em controlo tant que no em recordo d'anar a enlloc.

Menys a Bilbao, on vaig tornar a caure-hi de quatre potes. En dos dies ho vaig fer tot: atipar-me com una morta de gana, beure com un camell i visitar el Guggenheim. I així vaig acabar fent voltes en un museu d'art contemporani, amb escultures gegantines de forma de serp i unes ganes de vomitar que em moria.

dimarts, de maig 9

Absurd

En el conte "Vacances d'estiu", de Quim Monzó, un home, després que la seva dona pateixi un avortament al final de l'embaràs, ensenya al nadó mort la casa on va néixer, a quin institut va estudiar, el club on va aprendre a nedar i el bar on jugava al millon. En definitiva, aquelles batalletes que els pares expliquen als fills.

Pensem i repensem quin nom tindrà, quines joguines políticament correctes li comprarem, les excursions que farem i les cançons que li ensenyaré. També estem segurs de què bé ens ho passarem jugant a futbol, anant en bicicleta, i nedant a Sant Feliu. I el dia que et diuen que el cor ja no batega, és absurd però el primer que et ve el cap és "i ara, ¿qui li ensenyarà a nedar?"

Per altra banda, d'humor, n'hi ha, al conte, negre i absurd. El pobre home es veu obligat a tenir el bebè al congelador de casa un cap de setmana. I per anar de l'hospital a casa i de casa a l'hospital, el metge li dóna el nen en una bossa del Corte Inglés. Així, com a mínim, ningú es fixarà en ell, la bossa, i el nadó mort.

dilluns, de maig 1

Filologia: cornut i pagar el beure

Encetem una nova secció dedicada als misteris de la llengua amb l'estudi de l'oració "cornut i pagar el beure", traducció laica del "posar l'altra galta" de la cultura cristiana. Anem per feina i comencem amb un exemple a l'atzar.

Un país que presumeix de minoritari (i que fa dos anys que vol ser reconegut com a nació) paga una pasta gansa a un senyor acusat d'estafador i mafiós, com el president de la Fecac, García Prieto, que davant de les crítiques brama:
    [...]tenemos la obligación de tener las cuentas claras y ser transparentes, y a los tontos hay que joderlos. Y no les vamos a dar las cuentas porque ustedes no representan a nadie, más que a una minoría. Las mayorías están para triunfar y joder a las minorías [...]
Mentrestant el president del país minoritari, Pasqual Maragall, i l'alcalde de la capital del suposat país, Joan Clos, no només subvencionen aquest espectacle (suposadament majoritari en el país minoritari dins de l'Estat majoritari), sinó que s'hi deixen caure, saluden i somriuen. No sigui cas que algú tanqui l'aixeta, expliqui què coi passa amb els comptes de la Fecac i pel camí perdi alguns vots, se'ls acusi d'antiandalusistes i vés a saber què més.

divendres, d’abril 28

Pàgina viscuda

Agafava la papereta, destapava el bolígraf i en el revers hi reflectia els seus pensaments més íntims: “Voto, yo”; “Polítics, cabrons”; “Pujol, fora”; “Tonto, quien lo lea”; “Un supositori pel Ribó”; “A cagar!”. Cada cop que havia d’anar a votar, el meu avi feia el mateix. Ignoro si per un passat anarquista, per una adolescència mal digerida, o per un desengany galopant.

Tant bon punt vaig fer 18 anys, com no podia ser d’una altra manera, el vaig imitar. La trascèndencia de l’ocasió i la ximpleria de l’edat van escriure: “Legalitzem la xibeca per esmorzar” (ho recordo perquè vaig estar dies pensant alguna cosa original -valga’m déu). A les següents eleccions, encara vaig seguir els gens: “El tiet Xavier per president”. Sí, “Poble Nou” feia furor.

El meu avi fa anys que ja no belluga, i en matèria electoral la gosadia més gran que he fet ha estat votar en blanc. Clar que tant com van les coses hauré de reprendre l’herència familiar i les pròximes eleccions votar: “A cagar!”, “Gregory House, t’estimo!” o el sempre eficaç: “Tonto quien lo lea”. (S'accepten propostes.)

dimecres, d’abril 26

Atrapat en el temps

“Vota, sí. No n’has tingut prou?” Si tinguessin una mica de sentit comú, els partidaris del sí a l’Estatut llençarien aquesta terrible amenaça com a eslògan per al referèndum. A mi, em convencerien. A hores d’ara ja em sento com el Bill Murray, al dia de la marmota. Cada dia, igual que l’anterior (però enlloc del paio guapo, el tripartit, Zapatero, Bono, Rajoy i companyia).

Fa més de dos anys que llegeixo declaracions i, pitjor, contradeclaracions. I encara ho he suportat amb certa dignitat. Però la perspectiva d’estar un total de 1460 dies de la meva vida assistint a rodes de premsa insuportables, escoltant compareixences populistes, i veient com prenen decisions i indecisions, em desmoralitza.

Les coses com siguin: després de 730 dies, però, qui més qui menys ha assumit què important és tenir un nou Estatut i un nou finançament. Ara hauríem de fer un pas més i demanar un nou país i uns nous polítics; que ja està bé, home.

divendres, d’abril 21

El nus com a solució

"La vasectomia seria una bona opció, si no fos perquè sempre fa cosa"- em va assegurar fa cosa d'uns dies el company de pis. Era la primera vegada que m'ho deia; esclar que fer-se la idea que l'arribada de dos (¡dos!) ocupes és imminent, sorprèn. O com a mínim costa digerir.

Sorprèn (bé, em sorprèn; al company de pis li costa digerir) el preu de tot i el nom ridícul dels objectes que es venen per a menors de 14 mesos. És com els preus dels pisos: com més petits, proporcionalment més cars. Esclar que el que sorprèn (vull dir escandalitza) és la bibliografia intensiva, extensiva i superflua que es pot trobar a qualsevol llibreria.

Milers de llibres d'autojuda escrits per centenars d'autores que repeteixen el mateix en diferents publicacions i per la patilla. Això sí: totes elles més llestes que la majoria, perquè han sabut veure en la obvietat i en el tòpic una molt bon font d'ingressos. "Només per això val la fer-se un nus a la tita" (o penis o polla o rave o pardal o bestioleta o escopeta, no recordo exactament què li vaig respondre).

dimecres, d’abril 19

Tres mesos i més

L’aventura de la meva vida és més de míster Bean que d’Indiana Jones. En tres mesos no he estat a Cuba, ni a Mèxic, ni a Nova York, ni a París. Per ser sincers: en noranta dies no m’he mogut del carrer Jocs Florals de Barcelona. (Menys dos dies a Lisboa que em van costar un monumental empatx de pastissets de crema.)

Tampoc he saltat en paracaigudes, i ni si m’ha ocorregut saltar per un pont. He gosat deixar les classes d’italià (síndrome: estic-fins-als-ous- no-tinc-temps-per-tot). La feina, bé, gràcies. El biquini amb cacaolat segueix sent el sopar perfecte; tot i que accepto molt bé les creps amb sobrassada.

L’única novetat en tres mesos és que Grissom definitivament m’avorreix. Sóc fidel a Tony Soprano, això sí. Però mentre espero nous capítols dels “Soprano” en dvd, Gregory House és el nou home de la meva vida. El que deia tres mesos de vertigen.

dimecres, de gener 11

i punt i com

Aconseguir 100 milions de beneficis al primer any era l’objectiu del Grupo Planeta quan van obrir un portal d’Internet. Durant un any i mig vaig assistir a un mínim de dues reunions a la setmana, on la desesperació dels directius augmentava en proporció al seu sou, i al conjunt de despropòsits que s’anaven enfilant per aconseguir el primer gran despropòsit de tots: fer diners de manera fàcil.

Es van destinar tots els diners a pagar a uns directius que em quadriplicaven el sou, que alhora van pagar a uns personatges d’Andersen Consulting. Això sí. La inversió tecnològica estava tant ben feta que quan van posar productes a la venda, els tràmits per comprar eren tant llargs, tant lents i tant de tot, que en un any només es van vendre un centenar de productes (i no exagero).

A l'hora de comunicar-ho, van enviar una nota on destaquen dues de les tòniques d’aquells mesos: tractar tothom d'imbècil. Per una banda, el mercat espanyol, segons ells el culpable principal de tot plegat, perquè no estava preparat; per l’altra, els treballadors a qui se'ls va acusar de no donar prou per l'empresa.