dilluns, de juny 26

El Montilla no té carisma. I què

La frase que més he sentit aquests dies és: "Amb Montilla el psc s'equivoca, perquè no té carisma". Corrents i atabalada, agafo el diccionari i llegeixo que carisma és la capacitat que posseeixen certs individus de conduir els altres i d'inspirar-los sense emprar la coacció ni els incentius materials, virtut de menar una munió de persones només per la força de la personalitat. Penso que el Clos també va mancat d'aquesta qualitat.

Ja fa un segle que es deia que Aznar no seria mai president perquè no tenia carisma. De Zapatero, els analistes polítics també deien que anava justet de caràcter (no com al Borrell, afegien); d'ell també havia sentit que era un Bambi i que els barons del psoe se'l menjaven amb patates i que el temps els donaria la raó (una hemeroteca, sisplau!).

L'Aznar no sé si té carisma però va ser president durant dues legislatures seguides, amb majoria absoluta els darrers quatre anys, i les cames sobre la taula del Bush II (i JR), també sense carisma. I a aquestes alçades crec que no és necessari recordar que Zapatero no és el pobre noi de bon tarannà, manipulable i ximplet, ¿oi?

dimecres, de juny 21

La jubilació, a Playa Bávaro

A Can Bassas, ahir, van obrir micròfons per preguntar als oients com portaven això de tenir 64 anys i si, de joves, s’imaginaven arribar a la seixantena com ho havien fet. Els que van trucar estaven molt i molt contents: jubilats, i amb temps i diners per dedicar-se a viatjar, estudiar i la família.

No fa gaire, en un capítol del "Cor de la Ciutat", a l’oficina bancària on el senyor Benjumea estafa els clients, l’antic delegat els feia una visita, contentíssim. Com no. Venia d’un creuer i estava preparant un viatge a Moscou. No ho deien, però s’entenia que l’havien prejubilat amb menys de 60 anys, i un 80% del sou (com a mínim).

A mi, a la seixantena m’agradaria estar en una platja tropical bebent un còctel sota una palmera; però m’imagino treballant fins als vuitanta, i sense pensió, amb el meu fill de 34 anys vivint a casa, pagant la hipoteca a la caixa i la residència de ma mare, que amb 91 anys i malalta d’alzeimer, no sabrà ni qui sóc.

dimecres, de juny 7

És de ximples viure en 30 metres

"¿Quina atracció possible pot haver-hi, doncs, en l’adquisició i l’ús posterior d’una segona residència?" Es pregunta Matthew Tree, el viatjer. Dic aquest, com qualsevol dels vuitanta opinadors que, cada tant i per distanciar-se de la resta, es qüestionen (irònicament, eh) que una part de la població passi l’estiu en un apartament de 30 metres, anxovats i fins als ous uns dels altres.

Es veu que hi ha qui compra segones residències petites per molestar aquells que tenen segones residències grosses. Són gilipolles. Perquè, ja em direu, si pots tenir una masia a Torrent o un pis amb piscina i palmeres a primera línia de mar a Sant Feliu de Guíxols, ¿per què t’has de molestar a passar l’estiu en un pis minúscul de menys de 40 metres, que a més no està ni a prop de la platja?

Perquè ets burro. Com jo, que comparteixo hipoteca i pis de 50 metres durant tot l’any perquè em rota. En veritat, si volgués, enlloc d’en una planta baixa sense llum, podria viure en un 2n 2a de 70. I si no fos una garrepa monumental, i m’hagués estirat una mica, fins i tot un àtic amb terrassa a l’avinguda Mistral. Tot i que estrenyent-me una mica el cinturó i esforçant-me de debò, de debò, sé que hagués caigut alguna cosa al passeig de Gràcia o a Rambla de Catalunya.

divendres, de juny 2

Què serà de gran l'astronauta Biel Duran

L'actor Biel Duran, en una entrevista al programa "El Club", afirma que està cursant els estudis de Filosofia, tot i que "fer aquesta carrera actualment és com fer d'astronauta a l'Edat Mitjana". I continua dient que els professors de la Universitat els recorden, amb insistència, que només es poden dedicar a la docència.

A mi, també. Des del dia que vaig fer la primera classe de filologia catalana, ja fa anys, fins al darrer, no en fa tants però déu n'hi do, no va passar classe ni dia en què algun professor no ens digués que el 90% dels alumnes estàvem destinats a ser professors d'institut. Això sí: ens ho asseguraven des de dalt de la tarima mirant-nos amb compassió i apoltronats en la seguretat de la feina fixa.

I ho deien com si ensenyar a secundària fos una feina de quarta regional, com si l'única opció possible, real i veritable, fos la investigació filològica: contrastar les diferents versions dels poemes dels "Fruits saborosos", i l'ordre lògic de les oracions en la gramàtica universal, per exemple. Per això no em va estranyar quan un insigne professor, que em vaig trobar casualment l'altre dia, no s'estigués de dir-me: "Aviam quan et passes per allà, que ara que estàs a la tele, segur que t'has oblidat d'escriure bé".