divendres, de desembre 21

Filosofia al voltant del bolquer

- Mira, mira. Li ha canviat: ara és més líquida i de marró clar.
- I això és un problema molt greu, gravíssim.
- No ho sé si és tan greu. ¿I si té un virus? ¿I si té alguna al·lèrgia alimentària? És el primer nen de 15 mesos a qui li estudio diàriament el color, la forma i la densitat de les deposicions.
- ¿Deposicions? Què fina t'has tornat. ¿Per què no li dius popó -o bobó- o cacones? O merdeta. ¿I merdones? ¿Què et sembla merdones?
- (...) T'estic dient que estic preocupada, que aquesta caca no m'agrada. Que les d'abans eren més normals.
- Això és veritat. A l'estiu eren com petites ensaïmades. No, no, com petits ovnis. I ara són més cremoses. Però, ¿hi ha normalitat al voltant de la caca? ¿Qui diu el que és normal i el que no ho és? ¿Qui som nosaltres per dir que el nostre fill no caga normal? Et diré més. ¿Com podem dir quina és normal i quina no, si la caca és com el temps: cada dia és imprevisble i diferent? ¿O la teva és sempre igual?
- No ho sé. No me la miro.
- Ja t'he agafat. Un dia és fosca o densa; un altre és més fangosa o clara. Hi ha vegades, fins i tot, si es menjat espinacs, que és més verda. Depèn de moltes coses, cagar no és una ciència exacte.
- (...)
- A més. Un català com cal pica el cagatió amb força, posa el caganer al costat de l'establia, i se la mira sempre sempre sempre abans d'eixugar-se i tirar la cadena.

dimecres, de desembre 19

Tele

Temps era temps, quan vivia sola en un pis de l'Eixample, on desava els llumins al calaix inferior de l'armari de la cuina, i no sabia què eren els protectors dels endolls ni coneixia les possibilitats (infinites) d'una caixa de cartró; en aquells anys, els diumenges al vespre, al sofà, em guardava el plaer de passar-me escenes de la trilogia "The Godfather".

Quan encara era més jove i vivia a Sant Andreu, m'encantaven els dies que estava malalta i no podia anar a escola. Llavors, mentre els pares anaven a treballar i el meu germà a classe, tenia accés lliure als calaixos del despaig, al tocador, a les colònies de la meva mare i a la tele i al vídeo. Així, en una setmana de grip havia arribat a veure més d'una dotzena de vegades "Los Goonies" i "La historia interminable".

Ara, que visc a Sants en un pis de 58 metres quadrats amb el company de pis i el nen-més-guapo-del-món, he recuperat nits d'insomni amb unes dents que no ens deixen descansar. I, asseguda al sofà, amb un ull veig com la son venç el petit ocupa, i amb l'altre, remiro els 10 darrers minuts de "Six feet under" (i quina putada que el Keith es mori d'aquesta manera i pobre Dave, també).

dilluns, de desembre 17

El dia que la Nina Mayers surti a "Siete Vidas"

Mirava ahir la tercera temporada de "24" i em va sorprendre una escena (còmica?). Tres personatges: Jack Bauer (l'heroi: un home amb pocs escrúpols i poca facilitat per les relacions), la Nina Mayers (dona freda i calculadora, examant i assassina de la dona de Bauer) i Chase Edmunds(un jove que aspira a ser com Jack Bauer i fa tots els possibles per arribar-hi).

Si Nina Mayers és viva és perquè Bauer no ha trobat el moment per matar-la. Ara som dalt d'un avió camí a LA i ella torna a tenir la paella pel mànec: és l'única que sap com eliminar un virus informàtic que pot deixar tota la CTU al descobert. Però no dirà res. Enmig d'una evident tensió, i mentre els segons juguen a favors de la Nina, el Chase es dirigeix a ella: "Si menteixes, et matarà". Resposta: "Ah sí?"

És obvi que la matarà si no sap negociar. Ho sabem els espectadors, la Nina Mayers, el Jack Bauer i tota la CTU. Però l'aprenent (que és jove, valent i va ferit) fa una confessió, que (naturalment) ella respon amb indiferència. No cal dir res més. A les sèries de per aquí, però, la mateixa acció se solucionaria amb un acudit d'aquells que va començar fent "Siete Vidas", i que ja fa temps que cansen: "No veia a ningú tan crèdul i prepotent des del dia que l'Aznar va anar a les Ozores", diria per exemple la Nina espanyola, alhora que axecaria la mà i li clavaria un bon clatellot al Chase, que respondria amb un tartamudejant "ai ai ai".

dijous, de desembre 13

Groupies de la literatura

Veig que la revista "Benzina" entrevisten Quim Monzó i me la compro. Me la llegeixo. És una entrevista més. Des que ha tornat de Frankfurt, i des que ha publicat "Mil cretins", Monzó ha passat pels micros de la meitat del país. I ja podem dir que n'hi ha pocs que hagin entrevistat Monzó sense admirar-lo.

Són converses que em fan patir, perquè l'entrevistador s'esforça de valent per intentar ser a l'alçada. Hi ha qui li fa conyes del tipus "a Barcelona no saben servir cerveses". Hi ha qui li parla de literatura. En aquest cas, és clar que l'objectiu és l'autolluiment. Així, el periodista (o filòleg o crític) fa mans i mànigues per demostrar-li que no només coneix Calders i Trabal (aviam: siguem seriosos), sinó que cada nit llegeix Courver i flipa amb Polansky.

Pateixo, perquè em reconec en el pobre fan que davant de la possibilitat d'estar vint minuts davant una persona que admira no sap com actuar. Els dies abans rellegiria tots els llibres. Sense ordre, repassaria la bibliografia i donaria un cop d'ull als darrers articles (ara que són diaris, els de la darrera setmana). I amb tota aquest garbuix, quan arribés el gran moment, em sortiria aquest filòleg (no practicant i pretenciós que porto dins meu): "Per què a "Mil cretins" hi ha dos personatges de dos contes diferents que es diuen Toni?". I afegiria: "És un homenatge postmodern a Tony Soprano o a Tony Almeida?"

dissabte, de desembre 8

Medicina en família

(àvia, mare i fill, de 15 mesos. La mare duu el nen a braços. Tots tres en un rebedor, preparant-se per sortir).
- I ara, tatxan tatxan!, és el moment de posar el gorro al nen més guapo del món, al príncep blau de la mama!
- Ta ta ta ta
(Li posa el barret; l'àvia no ho veu clar.)
- Aquest barret no m'agrada pel meu nenet. No li convé.
- Al meu ninet sí que li agrada. Digues sí, sí, sí nino preciós de la mama.
- Doncs no, no li convé. No ho sabies això oi? Segons la medicina tradicional xinesa, les malalties entren per la nuca.
- I jo que em pensava que entraven per la polla, per la sida i tal.
- Estàs idiota, tant de nen tanta teta i tanta hòstia t'està tornant idiota. Pren-t'ho com vulguis, però a l'hivern un ha de dur cobertes les orelles i la nuca. Els nens de seguida agafen otitis, que ràpidament deriven en una sordera. I això queda de per vida.
(Agafa el nen i li canvia el barret de lloc, ara li cobreix la nuca.)
- Mama, ara du la nuca ben coberta, però el cap, aviam, el té descobert.
- (...) Dóna'm l'abric, que li posaré. Ja.
- Hòstia, anem aquí al costat a menys de 500 metres i aquest pobre sembla un esquimal, que duu una samarreta sense mànigues, dues de màniga llarga, el jersei i el polar.
(El nen comença a plorar.)
- Mira, fes el que vulguis, però si no l'abrigues més, la nuca li quedarà al descobert i aquest constipat acabarà en asma crònica. Però ja et dic: fes el que vulguis, que no m'agrada ficar-me en els teus assumptes.

dijous, de desembre 6

Arrancar la crosta (pàgina viscuda)

Ja havia fet els 10 i havia caigut de la bicicleta. Em vaig deixar els genolls a terra, sang pertot i finalment la crosta.

Qualsevol ocasió era bona per arrancar-la. Mentre mirava la tele, quan dinava o al pati de l'escola. Començava per les puntes: les estovava amb aigua o saliva i delicadament les aixecava, tot movent-les amunt i avall (un dos un dos). Quan havia perdut força, agafava les tisores de les ungles (era important que fossin les de les ungles i no cap altra) i tallava (zas!). I així, anar fent: qui dia passa, anys empeny.

De vegades la impaciència em guanyava i intentava treure parts de la crosta que encara estaven massa enganxades. Dolor, sí; però era d'aquell mal que agrada, com quan et raspatlles les dents amb ràbia o quan apretes els dits contra les genives. No va passar el mateix el dia que em vaig posar unes mitges, i en treure-me-les, tota la crosta va saltar i amb ella unes gotes de sang (i jo que em pensava que em desagnava).

dimecres, de desembre 5

Lliçó de català: quantitatius
He canviat molts bolquers, tants com els quilos de xocolata que he menjat. M'he carregat de paciència i he carregat quilos (molts? cada dia que passa mes) de nen al coll, als braços, a la cadera, a la cintura, a l'esquena i a l'espatlla. De Nocilla, n'he menjat molta; de Nutella, no tanta (però déu n'hi do).

M'he aprimat més aviat poc. D'avions n'he agafat dos: un d'anada i un altre de tornada. És una sort que la restauració no depengui de mi (i és una sort que existeixi la Bricciola). Ni la indústria cultural: tres visites al cine en 15 mesos (dos Woodys i un Rec: quina por!) i de llibres, millor que no en parli.

Del sou, tampoc, que és mínim mínim. Tant mínim que converteix la quarentena sexual (que vaig complir al peu de la lletra) en una bacanal romana, en una passió turca, en un camasutra del no-res, del zero, que és com està ara el meu compte corrent.