dijous, de gener 24

Retòrica

De vegades em fa tanta vergonya parlar que no se m'entén. Moc les mans, intento ser graciosa i tartamudejo. Em sol passar quan em fan preguntes massa directes. A les botigues, quan les dependentes em diuen “què vols”, em costa respondre “pa”. La cosa és tan crítica que he arribat a sortir d'un establiment sense saber-me fer entendre.

El problema és que enraono tant depressa que només els que em coneixen saben què dic. El-company-de-pis sol traduir les respostes. "Diu que vol pa”, si som al forn; quan vaig a comprar roba, "diu que necessita una talla més” (des de l'aparició del nen més-maco-del-món, que rara vegada vull una talla menys). O fa uns dies a una agència de viatges: “està demanant el catàleg de les illes Canàries”.

Per això, quan els de Vilaweb em van dir que em volien entrevistar vaig pensar que seria un autèntic desastre. Si se m'ha entès una mica, és gràcies al paio que va venir amb el trípode i la càmara, que em va fer quatre preguntes i em va explicar la manera més ràpida d'anar a Sant Cugat. És gràcies a ell, i a la valeriana i la til·la que m'havia pres deu minuts abans, també.

El vídeo de l'entrevista

dimarts, de gener 22

Acte de contrició

Torno a comprar la revista "Benzina", perquè veig la portada i crec que hi trobaré un extens reportatge dedicat "The Sopranos", amb entrevistes i anàlisis exhaustives. Enlloc de les 5 pàgines, m'enduc una columneta i l'ensurt del mes (i amb molts números de guanyar el de l'any).

He passat tanta vergonya que, si fos rica, compraria tots els números de "Benzina" i els amagaria per què ningú els trobés mai. Si tingués ànima (i cos) de Catwoman, em posaria unes malles i un top negre, em col·locaria l'antifaç seductor i de manera sigilosa arrancaria la pàgina 4 de tots els Benzina d'aquest mes. L'ensurt és tan gran que si conegués el Dave Fisher li demanaria que simulés la meva mort i m'amagaria en un suburbi de Chicago, com el Jack Bauer després de la quarta temporada.

Però no. Haig de viure amb la vergonya de saber que l'única vegada que se cita aquest blog és per demostrar que la gamba és l'articulació més llarga que tinc, tan llarga que no existeix al món una galleda prou gran per posar-hi els peus. Com tampoc existeix cap fil suficientment llarg per acabar d'embolicar dins del meu cervell els Curver, Coover i Caver de torn.

dilluns, de gener 14

La insostenible lleugeresa del ser

Era un exsostenible que odiava els sostenibles més que res. Tot va començar el dia que va llençar el diari en el contenidor groc. En una setmana, les ampolles de vidre les tirava juntament amb els papers a la paperera de davant de casa; i es preocupava perquè els llums quedessin encesos les 24 hores. Fins aquell moment era un sostenible exemplar. Mai havia omplert la banyera i era un defensor acèrrim dels mitjans de transport públics i de la bicicleta.

Sis mesos després de tirar aquell petit paper al contenidor del plàstic, només utilitzava la bici per fer mountain bike a Aigüestortes. Viva en una casa unifamiliar amb piscina que omplia de nou cada setmana. Per anar a la ciutat ja no agafava el tren: s'havia comprat un 4X4 d'aquells que sempre li havien semblat tant insostenibles. Defensava el model de creixement del litoral català amb la mateixa virulència que utilitzava per criticar-lo. El perseguia la vida sostenible, no contaminant i respectuosa amb el medi ambient.

Obria el diari, i es trobava amb declaracions d'un ciutadà que demanava una educació sostenible; a la ràdio, el tertul·lià defensava una vida més sostenible i menys consumista, i al bar celebraven que no el deixessin fumar: "tindrem una salut més sostenible", afirmaven. Estava en guerra amb la cultura sostenible. Va comprar una armilla al coronel Tapioca, una barba de dos dies al Relámpago, i un bitllet d'avió al Brasil. Des d'allà, seria més fàcil acabar d'una vegada per totes amb les Amazones, i de pas, amb l'Sting.

dimecres, de gener 9

Si Jack Bauer hagués estudiat filologia catalana

De Jack Bauer, s'ha dit que pot matar dos pardals d'un tret, sense disparar-ne cap; també es comenta que podria sortir de la illa de “Lost” en 24 hores i que durant els anuncis truca als de CSI i els resol els casos. És un salvapàtries que s'ha guanyat aquesta fama lluitant de manera eficaç contra el terrorisme. I tot això, amb una graduació en literatura inglesa per la UCLA.

Hauríem de començar per aquí: reconvertint els llicenciats en filologia catalana en agents antiterroristes. El català s'acaba, i nosaltres reciclem els estudiosos de la llengua en homes que convencen a cops de descàrregues elèctriques. Els medievalistes, els vestim amb l'armilla antibales i que es dediquin a la recerca d'elements d'Al-Qaeda. El millor homenatge que podem fer a Ramon Llull és fer-lo passar per agent de la Counter Terrorist Unit (CTU).

Els fonetistes seran els encarregats a la sala d'interrogatoris. Allà, asseguts en aquells despatxos assèptics, lligats de mans i peus, i sense advocat que vetlli pels drets humans, els presumptes terroristes es veuran obligats a cantar tots els plans malignes. Els torturaran deixant-los sentir les eternes classes de fonètica que de 8 a 10 del matí s'assignava als alumnes de primer curs., i amb versos del barroc català. Musicats, això sí, que no ens denunciïn a Aministia Internacional.