el cançoner de la lola

2008-02-20T12:13:00.006+01:00

Els nervis afloren a la parada de l'autobús
El company-de-pis, el-nen-més-guapo-del-món i jo fa 10 minuts que esperem un autobús a la plaça Espanya i el nen comença a queixar-se perillosament. Abans que això desencadeni una crisi de plors i crits, ens dediquem a cantar, mentre escoltem (discretament) les converses dels col·legues d'espera (que en són uns quants).

"[...]Inútil, ets un puto inútil de merda. És que no ho entenc. No entenc com és que no m'escoltes. Ho fas expressament, perquè et fot calent veure'm emprenyada, oi? Després, segur que te la casques. Va home va, no et queixis (fa veu de falset, com si l'imités): "aiii, que no me'n surto; és que vaig de cuuul". Pobret. Jo sí que vaig de cul, collons. De cul i de cara, vaig.

Que no cridi? No estic cridant, cabron fill de la reputa més vella de l'infern. Per mi tots aquests que fa 20 minuts que estan esperant el bus dels collons, se'n poden anar a la merda... I de pas els acompanyes. Si en saps, clar, que enlloc d'anar a la merda ets capaç d'anar a cagar i no eixugar-te. Ets un porc insuportable. Què dius? Que no t'agrada que et falti el respecte? Cony, i em pots dir quan t'he faltat jo el respecte? Jo no t'he faltat mai el respecte. Mai. Putu mentider de merda, que ni mentides saps dir [...]".

2008-02-11T17:57:00.000+01:00

Tecnologia a Atapuerca

M'ensenyen un estoig de fusta que han fet a l'institut (penso: no entenc per què els ensenyen a fer una cosa que a les botigues es troba tant econòmic). Dono per entès que l'obra d'art l'han creat a la classe de plàstica (i clar no m'entenen). Els explico que plàstica o manualitats era el nom d'una assignatura en què, a la meva època, retallàvem, enganxàvem, dibuixavem i apreniem allò dels colors càlids i dels colors freds.

Vista la meva ignorància, em comuniquen que l'estoig de fusta i un pot per desar els llapis sobre l'escriptori (ah! n'hi ha més), l'han estat treballant durant tot el curs (compto: sis mesos tallant fustes) a una assignatura anomenada (tatxan!) Tecnologia (no puc estar-me de pensar: tecnologia del segle I; tanta conya amb les tic, per acabar preparant santsjoseps). I que el dibuix és cosa d'una altra matèria: “Expressió visual i artística” (tant nom pels colors freds i els càlids).

No entenc per què els pares mai es manifesten per l'educació dels fills. Tampoc entenc que, quan els veuen carregats amb fustes i estoigs i pots i maquetes i els diuen que allò ho han fet a Tecnologia, no se senten una mica estafats. Al cap i a la fi, tot plegat són manualitats, amb fustes i cola, com fa 30 anys, i que si llavors ja se'n deia manualitats, ara se n'hauria de dir arqueologia.

2008-02-06T13:45:00.000+01:00

Felicitats amb retard

Vicent Partal anima els blocaires que felicitem el rei en Jacme pel seu 800 aniversari transcrivint un fragment del "Llibre dels Feyts". Com sempre arribo tard. El Rey en Jacme feia anys el dissabte 2 de febrer, però espero que un home tan bregat com sa majestat no s'ofengui per la tardança.

He escollit per l'ocasió un fragment del capítol 60, en què descriu la primera topada amb els sarraïns a Mallorca.

E nos ab ·III· cauallers que anauen ab nos trobam nos ab ·I· caualler a peu, e tench son escut abraçat, e sa lança en sa ma, e sa espaa cinta, e son elm saragoça en son cap, e ·I· perpunt uesit, e dixemli ques retes, e el giras a nos ab sa lançaça dreta, e anch nons uolch parlar. E nos dixem: Barons, los cauals ualen molt en esta terra, e cada ·I· non a sino ·I·, e ual mes ·I· caual que ·XX· sarrains, e yo mostrar lous he a matar: metam nos tots entorn del, e quan a la ·I· dreçara la lança, laltre uenga; e firal per les espalles, e derrocar lem en terra, e aixi no pora fer, uench don Pero Lobera, e lexas correr al sarray: -100- e el sarray quel uee uenir, dreçali la lança e donali tal535 per los pits del caual de la lança que be lin mes mija braça: e el donali dels pits del caual e derrocal: e el uolch se leuar, e mes ma a la espaa. E en tant nos som sobre el, e anch nos uolch retre tro que mori, ans con hom li deya: Rente, el deya: Le, que uol dir no536. E moriren ni daltres be ·LXXX· E tornamnosen a la ost.

2008-02-03T19:08:00.000+01:00

Escoltant les converses

La tutora es queixava del comportament del noi. Detallava com la resta del professorat li explicava una vegada i una altra que no sabien “què fa allà, perquè a més de perdre el temps, emprenya els companys”. Ella, per exemple com a professora d'anglès, estava tipa de dir-li que no s'aixequés a meitat de la classe i que llencés paperets, “que ja tens14 anys”.

La mare estava amb la boca oberta. Era com si li parlessin d'un altre noi i així ho va fer saber. “Són els altres i ell es deixa dur. No és així: li ho asseguro”. Es fregava les mans i, preocupada, assegurava que parlaria amb ell, perquè “el nen sempre ha estat molt carinyós; no sé què li deu passar”. Volia interrompre la conversa per abraçar-la, però vaig marxar.

Veia aquella mare i em veia d'aquí uns anys. Quan em truquin de l'escola, i em diguin que el nen s'ha abaixat els pantalons a la classe de català tampoc m'ho creuré. Pensaré que són les companyies, que ell, que plora quan marxo a treballar, és massa innocent per fer això. I em preguntaré per què el meu petit nadó, que em crida espantat a la meitat de la nit, s'ha convertit en un adolescent insoportable.

2008-01-24T22:52:00.000+01:00

Retòrica

De vegades em fa tanta vergonya parlar que no se m'entén. Moc les mans, intento ser graciosa i tartamudejo. Em sol passar quan em fan preguntes massa directes. A les botigues, quan les dependentes em diuen “què vols”, em costa respondre “pa”. La cosa és tan crítica que he arribat a sortir d'un establiment sense saber-me fer entendre.

El problema és que enraono tant depressa que només els que em coneixen saben què dic. El-company-de-pis sol traduir les respostes. "Diu que vol pa”, si som al forn; quan vaig a comprar roba, "diu que necessita una talla més” (des de l'aparició del nen més-maco-del-món, que rara vegada vull una talla menys). O fa uns dies a una agència de viatges: “està demanant el catàleg de les illes Canàries”.

Per això, quan els de Vilaweb em van dir que em volien entrevistar vaig pensar que seria un autèntic desastre. Si se m'ha entès una mica, és gràcies al paio que va venir amb el trípode i la càmara, que em va fer quatre preguntes i em va explicar la manera més ràpida d'anar a Sant Cugat. És gràcies a ell, i a la valeriana i la til·la que m'havia pres deu minuts abans, també.

El vídeo de l'entrevista

2008-01-22T23:58:00.000+01:00

Acte de contrició

Torno a comprar la revista "Benzina", perquè veig la portada i crec que hi trobaré un extens reportatge dedicat "The Sopranos", amb entrevistes i anàlisis exhaustives. Enlloc de les 5 pàgines, m'enduc una columneta i l'ensurt del mes (i amb molts números de guanyar el de l'any).

He passat tanta vergonya que, si fos rica, compraria tots els números de "Benzina" i els amagaria per què ningú els trobés mai. Si tingués ànima (i cos) de Catwoman, em posaria unes malles i un top negre, em col·locaria l'antifaç seductor i de manera sigilosa arrancaria la pàgina 4 de tots els Benzina d'aquest mes. L'ensurt és tan gran que si conegués el Dave Fisher li demanaria que simulés la meva mort i m'amagaria en un suburbi de Chicago, com el Jack Bauer després de la quarta temporada.

Però no. Haig de viure amb la vergonya de saber que l'única vegada que se cita aquest blog és per demostrar que la gamba és l'articulació més llarga que tinc, tan llarga que no existeix al món una galleda prou gran per posar-hi els peus. Com tampoc existeix cap fil suficientment llarg per acabar d'embolicar dins del meu cervell els Curver, Coover i Caver de torn.

2008-01-14T11:17:00.000+01:00

La insostenible lleugeresa del ser

Era un exsostenible que odiava els sostenibles més que res. Tot va començar el dia que va llençar el diari en el contenidor groc. En una setmana, les ampolles de vidre les tirava juntament amb els papers a la paperera de davant de casa; i es preocupava perquè els llums quedessin encesos les 24 hores. Fins aquell moment era un sostenible exemplar. Mai havia omplert la banyera i era un defensor acèrrim dels mitjans de transport públics i de la bicicleta.

Sis mesos després de tirar aquell petit paper al contenidor del plàstic, només utilitzava la bici per fer mountain bike a Aigüestortes. Viva en una casa unifamiliar amb piscina que omplia de nou cada setmana. Per anar a la ciutat ja no agafava el tren: s'havia comprat un 4X4 d'aquells que sempre li havien semblat tant insostenibles. Defensava el model de creixement del litoral català amb la mateixa virulència que utilitzava per criticar-lo. El perseguia la vida sostenible, no contaminant i respectuosa amb el medi ambient.

Obria el diari, i es trobava amb declaracions d'un ciutadà que demanava una educació sostenible; a la ràdio, el tertul·lià defensava una vida més sostenible i menys consumista, i al bar celebraven que no el deixessin fumar: "tindrem una salut més sostenible", afirmaven. Estava en guerra amb la cultura sostenible. Va comprar una armilla al coronel Tapioca, una barba de dos dies al Relámpago, i un bitllet d'avió al Brasil. Des d'allà, seria més fàcil acabar d'una vegada per totes amb les Amazones, i de pas, amb l'Sting.

2008-01-09T21:19:00.000+01:00

Si Jack Bauer hagués estudiat filologia catalana

De Jack Bauer, s'ha dit que pot matar dos pardals d'un tret, sense disparar-ne cap; també es comenta que podria sortir de la illa de “Lost” en 24 hores i que durant els anuncis truca als de CSI i els resol els casos. És un salvapàtries que s'ha guanyat aquesta fama lluitant de manera eficaç contra el terrorisme. I tot això, amb una graduació en literatura inglesa per la UCLA.

Hauríem de començar per aquí: reconvertint els llicenciats en filologia catalana en agents antiterroristes. El català s'acaba, i nosaltres reciclem els estudiosos de la llengua en homes que convencen a cops de descàrregues elèctriques. Els medievalistes, els vestim amb l'armilla antibales i que es dediquin a la recerca d'elements d'Al-Qaeda. El millor homenatge que podem fer a Ramon Llull és fer-lo passar per agent de la Counter Terrorist Unit (CTU).

Els fonetistes seran els encarregats a la sala d'interrogatoris. Allà, asseguts en aquells despatxos assèptics, lligats de mans i peus, i sense advocat que vetlli pels drets humans, els presumptes terroristes es veuran obligats a cantar tots els plans malignes. Els torturaran deixant-los sentir les eternes classes de fonètica que de 8 a 10 del matí s'assignava als alumnes de primer curs., i amb versos del barroc català. Musicats, això sí, que no ens denunciïn a Aministia Internacional.

2007-12-21T09:45:00.001+01:00

Filosofia al voltant del bolquer

- Mira, mira. Li ha canviat: ara és més líquida i de marró clar.
- I això és un problema molt greu, gravíssim.
- No ho sé si és tan greu. ¿I si té un virus? ¿I si té alguna al·lèrgia alimentària? És el primer nen de 15 mesos a qui li estudio diàriament el color, la forma i la densitat de les deposicions.
- ¿Deposicions? Què fina t'has tornat. ¿Per què no li dius popó -o bobó- o cacones? O merdeta. ¿I merdones? ¿Què et sembla merdones?
- (...) T'estic dient que estic preocupada, que aquesta caca no m'agrada. Que les d'abans eren més normals.
- Això és veritat. A l'estiu eren com petites ensaïmades. No, no, com petits ovnis. I ara són més cremoses. Però, ¿hi ha normalitat al voltant de la caca? ¿Qui diu el que és normal i el que no ho és? ¿Qui som nosaltres per dir que el nostre fill no caga normal? Et diré més. ¿Com podem dir quina és normal i quina no, si la caca és com el temps: cada dia és imprevisble i diferent? ¿O la teva és sempre igual?
- No ho sé. No me la miro.
- Ja t'he agafat. Un dia és fosca o densa; un altre és més fangosa o clara. Hi ha vegades, fins i tot, si es menjat espinacs, que és més verda. Depèn de moltes coses, cagar no és una ciència exacte.
- (...)
- A més. Un català com cal pica el cagatió amb força, posa el caganer al costat de l'establia, i se la mira sempre sempre sempre abans d'eixugar-se i tirar la cadena.

2007-12-19T11:24:00.000+01:00

Tele

Temps era temps, quan vivia sola en un pis de l'Eixample, on desava els llumins al calaix inferior de l'armari de la cuina, i no sabia què eren els protectors dels endolls ni coneixia les possibilitats (infinites) d'una caixa de cartró; en aquells anys, els diumenges al vespre, al sofà, em guardava el plaer de passar-me escenes de la trilogia "The Godfather".

Quan encara era més jove i vivia a Sant Andreu, m'encantaven els dies que estava malalta i no podia anar a escola. Llavors, mentre els pares anaven a treballar i el meu germà a classe, tenia accés lliure als calaixos del despaig, al tocador, a les colònies de la meva mare i a la tele i al vídeo. Així, en una setmana de grip havia arribat a veure més d'una dotzena de vegades "Los Goonies" i "La historia interminable".

Ara, que visc a Sants en un pis de 58 metres quadrats amb el company de pis i el nen-més-guapo-del-món, he recuperat nits d'insomni amb unes dents que no ens deixen descansar. I, asseguda al sofà, amb un ull veig com la son venç el petit ocupa, i amb l'altre, remiro els 10 darrers minuts de "Six feet under" (i quina putada que el Keith es mori d'aquesta manera i pobre Dave, també).

2007-12-17T11:32:00.000+01:00

El dia que la Nina Mayers surti a "Siete Vidas"

Mirava ahir la tercera temporada de "24" i em va sorprendre una escena (còmica?). Tres personatges: Jack Bauer (l'heroi: un home amb pocs escrúpols i poca facilitat per les relacions), la Nina Mayers (dona freda i calculadora, examant i assassina de la dona de Bauer) i Chase Edmunds(un jove que aspira a ser com Jack Bauer i fa tots els possibles per arribar-hi).

Si Nina Mayers és viva és perquè Bauer no ha trobat el moment per matar-la. Ara som dalt d'un avió camí a LA i ella torna a tenir la paella pel mànec: és l'única que sap com eliminar un virus informàtic que pot deixar tota la CTU al descobert. Però no dirà res. Enmig d'una evident tensió, i mentre els segons juguen a favors de la Nina, el Chase es dirigeix a ella: "Si menteixes, et matarà". Resposta: "Ah sí?"

És obvi que la matarà si no sap negociar. Ho sabem els espectadors, la Nina Mayers, el Jack Bauer i tota la CTU. Però l'aprenent (que és jove, valent i va ferit) fa una confessió, que (naturalment) ella respon amb indiferència. No cal dir res més. A les sèries de per aquí, però, la mateixa acció se solucionaria amb un acudit d'aquells que va començar fent "Siete Vidas", i que ja fa temps que cansen: "No veia a ningú tan crèdul i prepotent des del dia que l'Aznar va anar a les Ozores", diria per exemple la Nina espanyola, alhora que axecaria la mà i li clavaria un bon clatellot al Chase, que respondria amb un tartamudejant "ai ai ai".

2007-12-13T11:05:00.000+01:00

Groupies de la literatura

Veig que la revista "Benzina" entrevisten Quim Monzó i me la compro. Me la llegeixo. És una entrevista més. Des que ha tornat de Frankfurt, i des que ha publicat "Mil cretins", Monzó ha passat pels micros de la meitat del país. I ja podem dir que n'hi ha pocs que hagin entrevistat Monzó sense admirar-lo.

Són converses que em fan patir, perquè l'entrevistador s'esforça de valent per intentar ser a l'alçada. Hi ha qui li fa conyes del tipus "a Barcelona no saben servir cerveses". Hi ha qui li parla de literatura. En aquest cas, és clar que l'objectiu és l'autolluiment. Així, el periodista (o filòleg o crític) fa mans i mànigues per demostrar-li que no només coneix Calders i Trabal (aviam: siguem seriosos), sinó que cada nit llegeix Courver i flipa amb Polansky.

Pateixo, perquè em reconec en el pobre fan que davant de la possibilitat d'estar vint minuts davant una persona que admira no sap com actuar. Els dies abans rellegiria tots els llibres. Sense ordre, repassaria la bibliografia i donaria un cop d'ull als darrers articles (ara que són diaris, els de la darrera setmana). I amb tota aquest garbuix, quan arribés el gran moment, em sortiria aquest filòleg (no practicant i pretenciós que porto dins meu): "Per què a "Mil cretins" hi ha dos personatges de dos contes diferents que es diuen Toni?". I afegiria: "És un homenatge postmodern a Tony Soprano o a Tony Almeida?"

2007-12-08T00:00:00.000+01:00

Medicina en família

(àvia, mare i fill, de 15 mesos. La mare duu el nen a braços. Tots tres en un rebedor, preparant-se per sortir).
- I ara, tatxan tatxan!, és el moment de posar el gorro al nen més guapo del món, al príncep blau de la mama!
- Ta ta ta ta
(Li posa el barret; l'àvia no ho veu clar.)
- Aquest barret no m'agrada pel meu nenet. No li convé.
- Al meu ninet sí que li agrada. Digues sí, sí, sí nino preciós de la mama.
- Doncs no, no li convé. No ho sabies això oi? Segons la medicina tradicional xinesa, les malalties entren per la nuca.
- I jo que em pensava que entraven per la polla, per la sida i tal.
- Estàs idiota, tant de nen tanta teta i tanta hòstia t'està tornant idiota. Pren-t'ho com vulguis, però a l'hivern un ha de dur cobertes les orelles i la nuca. Els nens de seguida agafen otitis, que ràpidament deriven en una sordera. I això queda de per vida.
(Agafa el nen i li canvia el barret de lloc, ara li cobreix la nuca.)
- Mama, ara du la nuca ben coberta, però el cap, aviam, el té descobert.
- (...) Dóna'm l'abric, que li posaré. Ja.
- Hòstia, anem aquí al costat a menys de 500 metres i aquest pobre sembla un esquimal, que duu una samarreta sense mànigues, dues de màniga llarga, el jersei i el polar.
(El nen comença a plorar.)
- Mira, fes el que vulguis, però si no l'abrigues més, la nuca li quedarà al descobert i aquest constipat acabarà en asma crònica. Però ja et dic: fes el que vulguis, que no m'agrada ficar-me en els teus assumptes.

2007-12-06T00:36:00.000+01:00

Arrancar la crosta (pàgina viscuda)

Ja havia fet els 10 i havia caigut de la bicicleta. Em vaig deixar els genolls a terra, sang pertot i finalment la crosta.

Qualsevol ocasió era bona per arrancar-la. Mentre mirava la tele, quan dinava o al pati de l'escola. Començava per les puntes: les estovava amb aigua o saliva i delicadament les aixecava, tot movent-les amunt i avall (un dos un dos). Quan havia perdut força, agafava les tisores de les ungles (era important que fossin les de les ungles i no cap altra) i tallava (zas!). I així, anar fent: qui dia passa, anys empeny.

De vegades la impaciència em guanyava i intentava treure parts de la crosta que encara estaven massa enganxades. Dolor, sí; però era d'aquell mal que agrada, com quan et raspatlles les dents amb ràbia o quan apretes els dits contra les genives. No va passar el mateix el dia que em vaig posar unes mitges, i en treure-me-les, tota la crosta va saltar i amb ella unes gotes de sang (i jo que em pensava que em desagnava).

2007-12-05T11:18:00.000+01:00

Lliçó de català: quantitatius
He canviat molts bolquers, tants com els quilos de xocolata que he menjat. M'he carregat de paciència i he carregat quilos (molts? cada dia que passa mes) de nen al coll, als braços, a la cadera, a la cintura, a l'esquena i a l'espatlla. De Nocilla, n'he menjat molta; de Nutella, no tanta (però déu n'hi do).

M'he aprimat més aviat poc. D'avions n'he agafat dos: un d'anada i un altre de tornada. És una sort que la restauració no depengui de mi (i és una sort que existeixi la Bricciola). Ni la indústria cultural: tres visites al cine en 15 mesos (dos Woodys i un Rec: quina por!) i de llibres, millor que no en parli.

Del sou, tampoc, que és mínim mínim. Tant mínim que converteix la quarentena sexual (que vaig complir al peu de la lletra) en una bacanal romana, en una passió turca, en un camasutra del no-res, del zero, que és com està ara el meu compte corrent.

2006-09-06T12:47:00.000+02:00

La paritat a "Alatriste"

"Falses coincidències", de Pierre de Marivaux, és una peça de teatre que la temporada passada es va representar al TNC. Com el 90% de les obres que s'estrenen a Barcelona, el Sergi Belbel en va ser el director. Ja se sap: quan un és un geni pot dirigir fins a 150 obres en un any i innovar amb estupendes originalitats, com ara fitxar l'actriu Míriam Iscla per interpretar un criat (i no una criada).

Per quin motiu una senyora fa de senyor és un misteri sense resoldre que aquests dies es repeteix a les cartelleres. "Alaltriste", la pel·lícula menys promocionada del cinema espanyola (pobreta), està protagonitzada entre d'altres per Blanca Portillo, que fa de frare (que no és una monja). És que de les escoles de teatre no surten actors amb prou nivell i en canvi les actrius són l'hòstia? És que els directors cobren més subvencions si actuen amb voluntat política i duen la paritat als escenaris?

Tant és. L'important és que aquesta decisió s'estengui a tota la cinematografia espanyola; o com a mínim a les pel·lícules interpretades per Jordi Mollà i Javier Bardem, actors que parlen sense obrir la boca i com si diguessin un secret. D'aquesta manera, els soferts espectadors podríem entendre algun diàleg sense deixar-nos l'oïda a mans de la casa Sonetone.

2006-09-04T14:50:00.000+02:00

"Let's go on with the show" a les Amazones

Oriol Grau i Andreu Buenafuente havien fet més d'un gag sobre ell. Se'n fotien de com agafava les bèsties, de com les acariciava i se les enroscava al voltant del coll, alhora que cridava: "Mireu com la tarantula es passeja per la mà! És increïble! Fantàstic! Mai no havia sentit res de semblant!"

Steve Irwin em semblava tant sincer com l'abric de pells de la meva àvia, i Michael Dundee, el protagonista de la pel·lícula "Crocodile Dundee". Sí. Sempre havia pensat que em prenia el pèl. I de fet em sap greu; però llegir que ha mort no m'ha fet canviar d'opinió. Només que l'hagués matat un cocodril de debò ja seria diferent a l'actor Paul Hogan. Posats a ser un valent aventurer és més èpic dinyar-la entre les dents d'un cocodril o un caimà que d'una escurçana, penso.

De fet, si de Cousteau corre la brama que els dofins que ens ensenyava no eren tant salvatges com deia; no hi ha cap motiu per creure que les bestiotes d'Steve Irwin no anessin drogades i que enlloc de taràntules verinoses ens ensenyés innocents aranyes flipades. Això em deu convertir en una descreguda, però heu de pensar que he crescut amb la creença que les dones que quan era petita demanaven al metro de Fabra i Puig duien els nadons "plens de drogues i vés a saber què més, nena", segons deia la meva mare.

2006-08-31T12:27:00.000+02:00

La fi del món amb els sogres

En el programa de ràdio "El món a Rac 1" preguntaven ahir a l'audiència què farien si el món s'extingís en 24 hores. N'hi ha que es polirien la visa anant a comprar roba; d'altres, agafarien un avió; més d'un va assegurar que se n'aniria a gastar-se'ls al Bulli. La gran majoria va assegurar que se'l passaria amb la gent que s'estima: parella, fills, pares i germans.

Pel que sembla, hi ha qui creu que mentre ell gaudirà de la fi del món vivint a cos de rei, comprant roba i menjant a restaurants cars; d'altres aniran a treballar i feliços i contents de servir-te. És allò que uns vagin en burro perquè d'altres vagin en cavall. Per altra banda, viure les darreres 24 hores amb tota la gent que un estima és un error que només provoca discussions, com a mínim entre els que viuen en parella.

És el de sempre: estimar-se amb bogeria la parella no significa desitjar compartir la fi del món amb els pares de l'altre (i menys amb els cunyats, oncles i cosins). Aquells que cada any viuen un daltabaix per saber amb qui toca dinar per Nadal, dubto que abans de l'armagedon final facin cap excepció. Jo no la faria. I menys si la sogra és d'aquelles que té un do per detectar la pols i el greix.

2006-08-29T13:34:00.000+02:00

Tornar a la feina

Tens la desgràcia de passar la nit del lloro, i n'hi ha que l'únic que se'ls acut dir-te és "Fas mala cara, avui. Que no has dormit bé?" Són els mateixos que el dia que vas amb faldilla, mitges i una carrera que va des de la cuixa fins al turmell, et miren, assenyalen l'estrip i hops: "Nena, ¡quina carrera! ¿Per què no et poses les mitges de recanvi?"

És evident que si hagués dormit com cal no faria ulleres; i que si vaig amb una carrera que m'obre la cama en canal és perquè mai em recordo de dur (el coi de) mitges de recanvi. Aquest estiu he conegut tots els detectors d'obvietats: "Filla meva, amb aquesta calor, t'ho deus estar passant malament", m'han repetit vuit mil vegades en veure'm.

Normal. Passejar-se amb un embaràs de 8 mesos, els turmells que semblen botes d'esquiador, i les mans garratibades no és la millor manera de passar les vacances. Clar que si ja és pesat suportar la calor amb un embaràs, pitjor serà la tornada a la feina, que si l'agenda no m'enganya és demà, 30 d'agost.

2006-08-11T08:43:00.000+02:00

Les mentides, a pèl

Això que Barcelona, a l'estiu, es buida és una mentida inventada per aquells que no només fan vacances a l'agost sinó que a més marxen fora. Tant mentida com allò que el treball dignifica. Treballar de nou a nou amb un sou irrisori, que no entén de convenis i que es passa pel forro els biennis i els triennis a mi no em dignifica: m'emprenya.

Mentida també és que tots som iguals. Evidentment. Per exemple, els funcionaris són més iguals que la resta: gaudeixen de la llibertat de l'autònom amb la seguretat de la feina fixa. No els poden fer fora, tenen més permisos de paternitat i de maternitat, i un gran invent anomenat dies personals, que segons em van dir són dies que un no va a la feina i no dóna explicacions a ningú.

La mentida més gran de totes (una mentida com una casa de pagès, que es deia abans) és que dir que Barcelona té un govern. A Barcelona han votat com a alcades i tinents d'alcaldes 4 adolescents borratxos, que es passen mesos per fer una llei de civisme que permet anar despullat per la ciutat i que multa els no residents que han d'aparcar a la zona de resident.

2006-07-18T13:51:00.000+02:00

Posa-te-les
En el judici del David Peris, acusat d’assassinar la seva dona, l’Alícia Fuster, l’advocat de l’acusació tenia un testimoni ocular que estava segur d’haver vist el Peris petit a l’escena del crim a l’hora fatídica. És un veí que en el moment que baixa les escombraries creu veure el presumpte agafant l’ascensor.

A l’hora de la veritat, però, el testimoni queda invalidat perquè és un miop que, sense ulleres, no reconeix la seva dona a menys 20 metres; i no pot recordar si la nit en qüestió, va creuar el passadís de casa, va agafar la bossa, va obrir la porta i la va tancar, va baixar totes les escales, va anar de la porta de casa fins als contenidors amb o sense ulleres. I així, clar, no hi ha manera d’assegurar si qui va veure agafant l’ascensor era el David Peris o l’Amparo Moreno.

Aquest veí del Peris és el miop més estrany que conec. Cada matí quan obrim els ulls, el primer que fem els miops és posar-nos les ulleres; i no ens les traiem fins que apaguem el llum, a la nit. Tant és així que molts miops l’únic moment del dia que estan indefensos davant del món borrós són els segons que triguen a canviar les ulleres per les lentilles (o les lentilles per les ulleres).

2006-07-11T11:19:00.000+02:00

Diumenge a la tarda, tele

Cada cop que tornava a la nostra hi veia cavalls (molts), muntanyes nevades (i sense nevar) i tots els personatges vestits d’uniforme: camisa blava texana i barret d’ala ampla. “L’home que xiuxiuejava els cavalls” transcorre en un paisatge idíl•lic de Montana, un indret habitat per bona gent, lluny de l’estrès i de la depressió de la gran ciutat.

La pel•lícula insisteix que, al camp, la vida passa lentament, i en família. Allà tenen temps lliure i observen l’infinit. És tant agraït viure sense cinemes i sense teatres i sense carrefours i sense ikea i sense bauhaus i sense sabateries i sense òptiques d’ulleres taronges. La protagonista vol abandonar la feina com a directora d’una revista de Nova York per fer de mestressa de casa a Montana amb l’especialista de cavalls, el Robert Redford.

Però no sé si al final es queden junts. A la mateixa hora i en una altra cadena, feien "Nothing hill", una pel•lícula amb cines, cotxes, telèfons, llibres, sopars amb amics de veritat i rodes de premsa. La programació em va permetre mirar les 2 pel•lícules fins al final; però justament quan Kristin Scott Thomas, vestida de texà, decideix què fer amb la seva vida, a Antena 3, Hugh Grant es declara a Julia Roberts i es queden a viure a Londres, amb els cotxes i els parcs públics.

2006-07-05T12:58:00.000+02:00

CSI Catalonia

La presumpta cosina de Norman Bates, amb una lleu semblança a Kathy Bates a Misery, està detinguda. Entrava a casa de dones grans i les matava. Llegeixo que aquest cap de setmana passat un avi de 80 anys, a Tiana, va rebre a cops de perdigons uns joves que per error havien entrat al seu terreny. Per aquells que no tenim GPS és una sort que l’hagin arrestat.

Aquesta mateixa setmana han condemnat a dos anys de presó Jaume Rabat, el fill de les joieries Rabat, per planejar el segrest de la seva mare adoptiva. Ni a “Bellesa i poder”, “Falcon Crest” o “Dinastia” haguessin aconseguit un cas millor que exemplifiqui els rics també ploren (roben i segresten). És una sort de país: amb una setmana els diaris catalans han omplert la graella televisiva.

La psicokiller (que sembla que no és psicokiller, sinó ludòpata) dóna per un capítol de Csi, el fill del Rabat per una trama de "Dallas" i l'avi de Tiana per a una de "Ventdelplà". Només ens falta un cas per al Doctor House. Perquè per a "The Soprano" ja hi ha els silenciosos i els robatoris a casa de Roberto Dueñas i Alfons Arús.

2006-07-04T14:16:00.000+02:00

L’esport nacional

Encara que sembli mentida "redescobrir el país" és l’objectiu d’un programa que TV3 ha d’estrenar un dia d’aquests. Es dirà "On anem?" i proposa rutes per Catalunya. És una mena de "De vacances", però passat pel sedàs dels nous formats: càmara que es mou, grafisme divertit i una presentadora jove, guapa i allò que es diu dinàmica.

Una volta més a l’obsessió de "la nostra" per observar el país del dret i del revés; i una oportunitat més que tenim els catalans de comprovar que vivim a la terra més ufana sota la capa del sol. Una terra excepcional i única que hem repassat de vuitanta maneres diferents: en format concurs, "Som i serem"; en avió o helicòpter,"Catalunya des de l’aire"; amb receptes "Cuines" o seguint l’actualitat de tercera a "En directe".

Observar el país durant 20 anys des de tants prismes ha esgotat el format Catalunya és l’hòstia. Miquel Calçada en va trobar la solució fent el viatge de la seva vida, amb el pretext que buscava catalans a l’estranger. Tot i que la versió més rebuscada és "Un lloc estrany"”, en què s’ha de felicitar l’equip de producció per l'esforç de trobar tants immigrants encantats de parlar català.

ACTUALITZACIÓ: 5 de juliol. Euterpe recorda que em deixo: "Catalunya des del mar", "A pèl", i "Passatgers", on Matthew Tree visita en tren diferents pobles i parla amb famosos indígenes; i la Tina m’agraeix que no recordi la "volta més dolorosa", un karaoke que aquest estiu presentaran la Roser i l’Àlex.

2006-06-26T21:06:00.000+02:00

El Montilla no té carisma. I què

La frase que més he sentit aquests dies és: "Amb Montilla el psc s'equivoca, perquè no té carisma". Corrents i atabalada, agafo el diccionari i llegeixo que carisma és la capacitat que posseeixen certs individus de conduir els altres i d'inspirar-los sense emprar la coacció ni els incentius materials, virtut de menar una munió de persones només per la força de la personalitat. Penso que el Clos també va mancat d'aquesta qualitat.

Ja fa un segle que es deia que Aznar no seria mai president perquè no tenia carisma. De Zapatero, els analistes polítics també deien que anava justet de caràcter (no com al Borrell, afegien); d'ell també havia sentit que era un Bambi i que els barons del psoe se'l menjaven amb patates i que el temps els donaria la raó (una hemeroteca, sisplau!).

L'Aznar no sé si té carisma però va ser president durant dues legislatures seguides, amb majoria absoluta els darrers quatre anys, i les cames sobre la taula del Bush II (i JR), també sense carisma. I a aquestes alçades crec que no és necessari recordar que Zapatero no és el pobre noi de bon tarannà, manipulable i ximplet, ¿oi?

2006-06-21T15:29:00.000+02:00

La jubilació, a Playa Bávaro

A Can Bassas, ahir, van obrir micròfons per preguntar als oients com portaven això de tenir 64 anys i si, de joves, s’imaginaven arribar a la seixantena com ho havien fet. Els que van trucar estaven molt i molt contents: jubilats, i amb temps i diners per dedicar-se a viatjar, estudiar i la família.

No fa gaire, en un capítol del "Cor de la Ciutat", a l’oficina bancària on el senyor Benjumea estafa els clients, l’antic delegat els feia una visita, contentíssim. Com no. Venia d’un creuer i estava preparant un viatge a Moscou. No ho deien, però s’entenia que l’havien prejubilat amb menys de 60 anys, i un 80% del sou (com a mínim).

A mi, a la seixantena m’agradaria estar en una platja tropical bebent un còctel sota una palmera; però m’imagino treballant fins als vuitanta, i sense pensió, amb el meu fill de 34 anys vivint a casa, pagant la hipoteca a la caixa i la residència de ma mare, que amb 91 anys i malalta d’alzeimer, no sabrà ni qui sóc.

2006-06-07T12:26:00.000+02:00

És de ximples viure en 30 metres

"¿Quina atracció possible pot haver-hi, doncs, en l’adquisició i l’ús posterior d’una segona residència?" Es pregunta Matthew Tree, el viatjer. Dic aquest, com qualsevol dels vuitanta opinadors que, cada tant i per distanciar-se de la resta, es qüestionen (irònicament, eh) que una part de la població passi l’estiu en un apartament de 30 metres, anxovats i fins als ous uns dels altres.

Es veu que hi ha qui compra segones residències petites per molestar aquells que tenen segones residències grosses. Són gilipolles. Perquè, ja em direu, si pots tenir una masia a Torrent o un pis amb piscina i palmeres a primera línia de mar a Sant Feliu de Guíxols, ¿per què t’has de molestar a passar l’estiu en un pis minúscul de menys de 40 metres, que a més no està ni a prop de la platja?

Perquè ets burro. Com jo, que comparteixo hipoteca i pis de 50 metres durant tot l’any perquè em rota. En veritat, si volgués, enlloc d’en una planta baixa sense llum, podria viure en un 2n 2a de 70. I si no fos una garrepa monumental, i m’hagués estirat una mica, fins i tot un àtic amb terrassa a l’avinguda Mistral. Tot i que estrenyent-me una mica el cinturó i esforçant-me de debò, de debò, sé que hagués caigut alguna cosa al passeig de Gràcia o a Rambla de Catalunya.

2006-06-02T18:08:00.000+02:00

Què serà de gran l'astronauta Biel Duran

L'actor Biel Duran, en una entrevista al programa "El Club", afirma que està cursant els estudis de Filosofia, tot i que "fer aquesta carrera actualment és com fer d'astronauta a l'Edat Mitjana". I continua dient que els professors de la Universitat els recorden, amb insistència, que només es poden dedicar a la docència.

A mi, també. Des del dia que vaig fer la primera classe de filologia catalana, ja fa anys, fins al darrer, no en fa tants però déu n'hi do, no va passar classe ni dia en què algun professor no ens digués que el 90% dels alumnes estàvem destinats a ser professors d'institut. Això sí: ens ho asseguraven des de dalt de la tarima mirant-nos amb compassió i apoltronats en la seguretat de la feina fixa.

I ho deien com si ensenyar a secundària fos una feina de quarta regional, com si l'única opció possible, real i veritable, fos la investigació filològica: contrastar les diferents versions dels poemes dels "Fruits saborosos", i l'ordre lògic de les oracions en la gramàtica universal, per exemple. Per això no em va estranyar quan un insigne professor, que em vaig trobar casualment l'altre dia, no s'estigués de dir-me: "Aviam quan et passes per allà, que ara que estàs a la tele, segur que t'has oblidat d'escriure bé".

2006-05-29T13:13:00.000+02:00

Estudis de filologia catalana

Quan se li va concedir el Pla per “Feli, estheticienne”, Empar Moliner va afirmar: “Ahora hay una nueva generación de autores que buscan su lugar, como Ada Castells, Jordi Puntí, Jordi Llavina o Lluís Llort. Con algunos de ellos, comparto la visión humorística del mundo". Les declaracions són del 2000, però jo les vaig llegir fa una setmana. Des de llavors que em pregunto: ¿De qui està parlant?

Possibles respostes: 1) Tinc massa temps lliure i la calor no m’ajuda. 2) Ho va dir només per marejar els filòlegs faltats d’alegria i delerosos d’investigar; 3) Hi ha escriptors que tenen sentit de l’humor a la vida privada i que no necessàriament el traslladen a la vida laboral; és més, com a la majoria de mortals, treballar els posa de mal humor; 4) A Jet Lag hi falten els guionistes de temporades passades.

Em quedo amb les dues primeres. A partir d’avui mateix em prendré la vida d’una altra manera, amb més alegria. A les nits, enlloc de veure els capítols repetits del “30 minuts”, llegiré els articles sobre maternitat de la supermare. I si sóc tenaç, amb els anys em descollonaré amb els escrits del Llavina, fins al punt que enviaré cartes al directors de diari, recolliré firmes per Sant Jordi i em manifestaré davant de l’Aelc fins que aconsegueixi que “Nitrato de Chile” rebi el Pere Quart, encara que sigui pòstumament.

2006-05-24T13:20:00.000+02:00

Tots fem ràdio d’autor

Xavier Bosch, en una entrevista al diari Avui, afirma que el programa que dirigeix i presenta, “El món a Rac1”, és ‘d’autor’. Els dels Viatgers de la Gran Anaconda també es consideren un programa d’autor, i els de “L’illa del tresor” i el “Loco de la Colina”. Del Lorenzo Milá, es diu que fa telenotícies d'autor. Fins i tot la Sílvia Coppulo, en el més interior del seu ésser femení, deu creure que “Amb ulls de dona” és un programa d’autor (¿o autora?).

¿Si “El món a Rac 1” és un programa d’autor significa que la resta de programes del matí també ho són? Aviam, tots tenen una secció d'esports, teatre, cine, literatura, cor i salut. Una altra d'humor intel•ligent. Ah. I la d'humor d'actualitat, aquella amb talls de veu de la Cope, principalment.

L'actualitat, en sèrio i en profunditat, bàsicament la tracten a la tertúlia. I clar, per més director de programa d'autor que siguis, les notícies són les mateixes per tothom; i els tertulians, també. Que un cop has sentit el que ha dit el Francesc Marc Àlvaro, el Lluís Foix i l’Albert Sáez a tres tertúlies de tres programes de tres emissores diferents et queda el dubte que hi hagi cap programa diferent, original i sobretot d’autor.

2006-05-18T17:09:00.000+02:00

Exposicions

"Diane Arbus: revelacions" és la darrera exposició que ha clausurat i que no he vist, tot i que fins al darrer moment deia a tothom que sí, que hi aniria. Abans aquest honor el tenia "Ramon Casas i el cartell"; i encara més abans "Toulouse-Lautrec: l'origen del cartell modern".

Fa anys en canvi cada cop que viatjava, em passejava per tots els museus del lloc de torn. I no exagero. Recordo una visita a París que semblava el concurs "Si lo sé, no vengo": la cursa d'obstacles de la gimcama de la cultura. Però això era abans, perquè ara em controlo tant que no em recordo d'anar a enlloc.

Menys a Bilbao, on vaig tornar a caure-hi de quatre potes. En dos dies ho vaig fer tot: atipar-me com una morta de gana, beure com un camell i visitar el Guggenheim. I així vaig acabar fent voltes en un museu d'art contemporani, amb escultures gegantines de forma de serp i unes ganes de vomitar que em moria.

2006-05-09T21:28:00.000+02:00

Absurd

En el conte "Vacances d'estiu", de Quim Monzó, un home, després que la seva dona pateixi un avortament al final de l'embaràs, ensenya al nadó mort la casa on va néixer, a quin institut va estudiar, el club on va aprendre a nedar i el bar on jugava al millon. En definitiva, aquelles batalletes que els pares expliquen als fills.

Pensem i repensem quin nom tindrà, quines joguines políticament correctes li comprarem, les excursions que farem i les cançons que li ensenyaré. També estem segurs de què bé ens ho passarem jugant a futbol, anant en bicicleta, i nedant a Sant Feliu. I el dia que et diuen que el cor ja no batega, és absurd però el primer que et ve el cap és "i ara, ¿qui li ensenyarà a nedar?"

Per altra banda, d'humor, n'hi ha, al conte, negre i absurd. El pobre home es veu obligat a tenir el bebè al congelador de casa un cap de setmana. I per anar de l'hospital a casa i de casa a l'hospital, el metge li dóna el nen en una bossa del Corte Inglés. Així, com a mínim, ningú es fixarà en ell, la bossa, i el nadó mort.

2006-05-01T11:15:00.000+02:00

Filologia: cornut i pagar el beure

Encetem una nova secció dedicada als misteris de la llengua amb l'estudi de l'oració "cornut i pagar el beure", traducció laica del "posar l'altra galta" de la cultura cristiana. Anem per feina i comencem amb un exemple a l'atzar.

Un país que presumeix de minoritari (i que fa dos anys que vol ser reconegut com a nació) paga una pasta gansa a un senyor acusat d'estafador i mafiós, com el president de la Fecac, García Prieto, que davant de les crítiques brama:

tenemos la obligación de tener las cuentas claras y ser transparentes, y a los tontos hay que joderlos. Y no les vamos a dar las cuentas porque ustedes no representan a nadie, más que a una minoría. Las mayorías están para triunfar y joder a las minorías

Mentrestant el president del país minoritari, Pasqual Maragall, i l'alcalde de la capital del suposat país, Joan Clos, no només subvencionen aquest espectacle (suposadament majoritari en el país minoritari dins de l'Estat majoritari), sinó que s'hi deixen caure, saluden i somriuen. No sigui cas que algú tanqui l'aixeta, expliqui què coi passa amb els comptes de la Fecac i pel camí perdi alguns vots, se'ls acusi d'antiandalusistes i vés a saber què més.

2006-04-28T10:58:00.000+02:00

Pàgina viscuda

Agafava la papereta, destapava el bolígraf i en el revers hi reflectia els seus pensaments més íntims: “Voto, yo”; “Polítics, cabrons”; “Pujol, fora”; “Tonto, quien lo lea”; “Un supositori pel Ribó”; “A cagar!”. Cada cop que havia d’anar a votar, el meu avi feia el mateix. Ignoro si per un passat anarquista, per una adolescència mal digerida, o per un desengany galopant.

Tant bon punt vaig fer 18 anys, com no podia ser d’una altra manera, el vaig imitar. La trascèndencia de l’ocasió i la ximpleria de l’edat van escriure: “Legalitzem la xibeca per esmorzar” (ho recordo perquè vaig estar dies pensant alguna cosa original -valga’m déu). A les següents eleccions, encara vaig seguir els gens: “El tiet Xavier per president”. Sí, “Poble Nou” feia furor.

El meu avi fa anys que ja no belluga, i en matèria electoral la gosadia més gran que he fet ha estat votar en blanc. Clar que tant com van les coses hauré de reprendre l’herència familiar i les pròximes eleccions votar: “A cagar!”, “Gregory House, t’estimo!” o el sempre eficaç: “Tonto quien lo lea”. (S'accepten propostes.)

2006-04-26T17:00:00.000+02:00

Atrapat en el temps

“Vota, sí. No n’has tingut prou?” Si tinguessin una mica de sentit comú, els partidaris del sí a l’Estatut llençarien aquesta terrible amenaça com a eslògan per al referèndum. A mi, em convencerien. A hores d’ara ja em sento com el Bill Murray, al dia de la marmota. Cada dia, igual que l’anterior (però enlloc del paio guapo, el tripartit, Zapatero, Bono, Rajoy i companyia).

Fa més de dos anys que llegeixo declaracions i, pitjor, contradeclaracions. I encara ho he suportat amb certa dignitat. Però la perspectiva d’estar un total de 1460 dies de la meva vida assistint a rodes de premsa insuportables, escoltant compareixences populistes, i veient com prenen decisions i indecisions, em desmoralitza.

Les coses com siguin: després de 730 dies, però, qui més qui menys ha assumit què important és tenir un nou Estatut i un nou finançament. Ara hauríem de fer un pas més i demanar un nou país i uns nous polítics; que ja està bé, home.

2006-04-21T23:50:00.000+02:00

El nus com a solució

"La vasectomia seria una bona opció, si no fos perquè sempre fa cosa"- em va assegurar fa cosa d'uns dies el company de pis. Era la primera vegada que m'ho deia; esclar que fer-se la idea que l'arribada de dos (¡dos!) ocupes és imminent, sorprèn. O com a mínim costa digerir.

Sorprèn (bé, em sorprèn; al company de pis li costa digerir) el preu de tot i el nom ridícul dels objectes que es venen per a menors de 14 mesos. És com els preus dels pisos: com més petits, proporcionalment més cars. Esclar que el que sorprèn (vull dir escandalitza) és la bibliografia intensiva, extensiva i superflua que es pot trobar a qualsevol llibreria.

Milers de llibres d'autojuda escrits per centenars d'autores que repeteixen el mateix en diferents publicacions i per la patilla. Això sí: totes elles més llestes que la majoria, perquè han sabut veure en la obvietat i en el tòpic una molt bon font d'ingressos. "Només per això val la fer-se un nus a la tita" (o penis o polla o rave o pardal o bestioleta o escopeta, no recordo exactament què li vaig respondre).

2006-04-19T17:29:00.000+02:00

Tres mesos i més

L’aventura de la meva vida és més de míster Bean que d’Indiana Jones. En tres mesos no he estat a Cuba, ni a Mèxic, ni a Nova York, ni a París. Per ser sincers: en noranta dies no m’he mogut del carrer Jocs Florals de Barcelona. (Menys dos dies a Lisboa que em van costar un monumental empatx de pastissets de crema.)

Tampoc he saltat en paracaigudes, i ni si m’ha ocorregut saltar per un pont. He gosat deixar les classes d’italià (síndrome: estic-fins-als-ous- no-tinc-temps-per-tot). La feina, bé, gràcies. El biquini amb cacaolat segueix sent el sopar perfecte; tot i que accepto molt bé les creps amb sobrassada.

L’única novetat en tres mesos és que Grissom definitivament m’avorreix. Sóc fidel a Tony Soprano, això sí. Però mentre espero nous capítols dels “Soprano” en dvd, Gregory House és el nou home de la meva vida. El que deia tres mesos de vertigen.

2006-01-11T18:41:00.000+01:00

i punt i com

Aconseguir 100 milions de beneficis al primer any era l’objectiu del Grupo Planeta quan van obrir un portal d’Internet. Durant un any i mig vaig assistir a un mínim de dues reunions a la setmana, on la desesperació dels directius augmentava en proporció al seu sou, i al conjunt de despropòsits que s’anaven enfilant per aconseguir el primer gran despropòsit de tots: fer diners de manera fàcil.

Es van destinar tots els diners a pagar a uns directius que em quadriplicaven el sou, que alhora van pagar a uns personatges d’Andersen Consulting. Això sí. La inversió tecnològica estava tant ben feta que quan van posar productes a la venda, els tràmits per comprar eren tant llargs, tant lents i tant de tot, que en un any només es van vendre un centenar de productes (i no exagero).

A l'hora de comunicar-ho, van enviar una nota on destaquen dues de les tòniques d’aquells mesos: tractar tothom d'imbècil. Per una banda, el mercat espanyol, segons ells el culpable principal de tot plegat, perquè no estava preparat; per l’altra, els treballadors a qui se'ls va acusar de no donar prou per l'empresa.

2005-12-21T16:58:00.000+01:00

Eiximenis

Llegir per plaer Francesc Eiximenis és l’activitat més estranya que practico. L’altra és aprendre a ballar la jota, per agrair a l’editorial Barcino que hagin publicat "Mestres i sermons", un recull de textos d’Eiximenis justament anotats i amb uns pròlegs magnífics (sóc poc crítica, ho sé).

Ras i curt (i pel broc gros): Eiximenis estava preocupat per l’educació dels dirigents. Per això dedica bona part de la seva literatura a la formació en el sentit més ampli: des de com s’ha de comportar un a taula, fins a quins llibres són els més adequats, passant per les diferències entre homes i dones, posem per cas.

[...] la formació de llur cos (el de les dones), que és gros avall e prim en alt. E el cos de l’hom ben fet deu ésser per lo contrari, ço és, prim en baix dels pits avall, e ample en los pits e en les espatlles, e el coll curt e gros, e el cap així mateix; lo contrari de les quals coses són en les fembres. E ja par que ho hagen per natura, car estant en lo ventre de la mare han contraris senyals als mascles e provoquen les mares desigs revesses, així com menjar terra e rosegar pedres e carbons [...]

Conclusió de tot aquest desgavell: Així entre hom e fembra revessa null temps no pot ésser vera concòrdia fins que n’és llevada tota la causa de la torbació.

I qui dia passa, anys empeny.

2005-12-16T13:59:00.000+01:00

Simbiosi

Els gossos s’assemblen als amos, les parelles que diuen "nosaltres" s’acaben contaminant les manies i els gustos. I totes les filles, amb els anys, acaben sent una còpia exacta de la seva mare (¡oh fat injust! ¿Per què per què per què?).

Tot és culpa de la convivència. Tantes hores i tantes discussions i al final d'un només en resta el nom. Com li ocorre a l’Helena Garcia Melero, que està patint una metamorfosi que la porta a esdevenir el doble de Josep Cuní. Fixem-nos-hi. ¿Què se n’ha fet de les frases concises del TN? ¿L’ús de les 25 subordinades li ve per contracte? ¿I el to de veu? ¿S'ha tragat el xiulet d'un àrbitre de tercera o és genètic? ¿Sa mare també parla com si se li escapés el bus? ¿Per què crida? ¿Li haurà dit Ell?

¿Quin serà el proper pas? Acabarà rendint-se a l'evidència i ¿cuinarà amb recepta? ¿I amb receptes de la sogra? Pitjor encara: ¿Se li inflarà la cara com el Mantega de la Nostra? ¿Es convertirà en el Lluç Gegant dels Matins 2? En definitiva: ¿La dolça patata passarà a ser un gran rave?

2005-12-13T15:43:00.000+01:00

Nervis

Noia 1: Vull un amant. Què dic vull: necessito. Trenta anys, en fa 10 que tinc la mateixa parella i se m’acaba el temps.
Noia 2: ¿El temps? ¿Quin temps?
Noia 1: El temps, coi. La vida. Ho tinc estudiadíssim: d’aquí a tres anys, les cames s’inflaran com columnes; la panxa m’arribarà fins als genolls i els pits fins al melic. I la cara s’arrugarà més que...
Noia 2: una pansa, ¿oi?
Noia 1: No, més que el cony de la meva àvia. I això si no començo a reproduir-me i em converteixo en una d’aquelles dones que donen de mamar als autobusos i que ensenyen el mugró a les caixeres del súper i que.
Noia 2: Vale vale atura’t, que ja ho entès.
Noia 1: Que no. Que després es fan adolescents i si ara tinc problemes de restrenyiment i el coi de tics dels ulls van a tota hòstia, no sé què faré, plena de tics i sense cagar.
Noia 2: ¿Has provat un supositori?
Noia 1: Maremeva. No vull un supositori, vull cagar-me de gust, d’una puta vegada.

2005-12-12T11:39:00.000+01:00

Gilipolles

Gilipolles és l’insult que més m’agrada; amb diferència. És llarg, però contundent. Quatre síl•labes que podem utilitzar en molts contextos i que no tots impliquen falta de respecte. I això el diferencia i l’excel•leix.

Un dels meus insults preferits, inútil, és de difícil aplicació, sobretot en la intimitat del catre, per exemple. És diferent dir: “Va, nen, no siguis gilipolles, i clava-la amb força”, que dir: “Inútil, no serveixes per a res”.

Com que el significat no acaba de quedar clar, permet diferents usos. Es pot dir "ser al mes de desembre i no va haver fet cap festiu és ser una mica gilipolles". Clar que, en aquest cas, podríem dir "molt idiota" o "súmmament imbècil". O aquesta és la sensació que em queda després d’haver passat la setmana passada treballant més de 10 hores diàries, mentre que a la ràdio parlaven del megapont.

2005-11-16T14:38:00.000+01:00

30 anys

Els que vam néixer el 1975 hem viscut tota la vida amb el record de Franco. Quan vam complir 10 anys, els titulars dels diaris recordaven que feia una dècada que Franco havia mort. El 1990, el 1995, el 2000: els quinze, els vint i els vint-i-cinc. A més d'especials en dominicals, reportatges de televisió i articles d’opinió sobre la jove societat democràtica espanyola. (¿Quan coi consideraran la democràcia espanyola adulta?)

Amb l'excusa (fàcil) que no hem d’oblidar, cada cinc anys repeteixen els mateixos conceptes. Com si la millor manera de recordar fos aplicar catarsis públiques quinquennals. Un exemple és la iniciativa del Museu del vi. Ràpid: escrius què penses de Franco davant d'un bust. I així et desfogues. (Una mesura tant madura com la democràcia espanyola, pel que veig.)

Em sorprèn que després de 30 anys, encara hi ha qui no ha deixat anar la mala bava. (¿Què han fet tot aquest temps? ¿S'han quedat tancats a casa esperant els grisos?) Però el que em sorprèn més és que hi hagi qui pensa que escrivint quatre graffitis es recuperarà la tant citada memòria històrica. Tot i que, la meva immaduresa democràtica em diu que això només hagués estat possible si els polítics no haguessin aplicat la tècnica de passar pàgina més ràpid que Ponç Pilat es va rentar les mans.

2005-11-06T21:01:00.000+01:00

Viatges

A les andanes d'algunes estacions de metro, Transports Metropolitans de Barcelona, s'hi ha autopenjat (i autopagat) un anunci. Un parc. En primer pla, un tobogan. A la part superior s'hi llegeix Horta; a la inferior (tocant a terra, per tant), Barceloneta. La idea és que anar d'Horta a la Barceloneta és ràpid, eficaç i divertit.

Cosa que és mentida. Segurament la manera més directa de fer aquest trajecte és baixar a Maragall i fer enllaç a la línia groga, que ens durà directament a la Barceloneta. També es pot anar fins a Sagrera i agafar la línea vermella; a Urquinaona, es fa transbord a la groga i, a partir d'aquell moment, en menys de deu minuts som a la Barceloneta. Una possibilitat més rocambolesca: amb la blava, arribar fins a Sagrera, agafar la vermella i baixar a Glòries; allà agafar el Trambaix i baixarem a Selva de Mar, on es pot arribar al metro, i un cop allà fins a la Barceloneta és un moment.

De possibilitats, n'hi ha. Moltíssimes. Però cap és directa. Bé, sempre ens queda l'autobús. Avís: per anar en bus des d'Horta a la Barceloneta, l'usuari s'hauria d'endur un entrepà i un parell de cerveses, perquè el trajecte promet ser tot menys ràpid, eficaç i divertit.

2005-10-24T12:14:00.000+02:00

Els ofesos

Fins i tot és divertit llegir les queixes dels col·lectius: "Estem sorpresos de la imatge que la Televisió pública del país dóna de..." Una indignació que demostra que la frase "que parlin de mi, encara que sigui malament", va de baixa. Per contra, "qui no s'ofèn és perquè no vol" guanya adeptes.

Com no podia ser d'una altra manera, el tret de sortida el van donar els pagesos que (amb una barra al·lucinant) es van queixar per una trama sobre els purins a "Ventdelplà". Encara amb aquesta sèrie, els golfistes s'han lamentat de la imatge que es dóna dels camps de golf, perquè (diuen) no són tan poc sostenibles (mira cadascú). Finalment els de de Lleida s'han ofès amb "Lo Cartanyà".

Ara els de Sants creuen "patètica" la visió del barri al "Cor de la ciutat". Una prova fefaent que els veïns de Sants són cecs, perquè Sants és el barri on l'Ajuntament de Barcelona ha invertit menys diners en els darrers cent anys. Carrers per asfaltar, façanes que cauen, rambles decrèpites, un mercat que sembla el Bronx i, per si fos poc, el calaix de formigó.

2005-10-18T18:02:00.000+02:00

Mal de queixal

Depèn dels dies. Normalment coincideix amb els vespres quan estic estirada al sofà i el cap de setmana. Ni ho noto de dilluns a divendres de 9 a 14 i de 15 a 19. A l’hora de dinar de vegades se’m posa un tros de menjar dins del armagedon i llavors és diferent.

I així des de començament de setembre. Una càries al queixal del seny m’està matant. Lentament. Mentre no he anat al dentista, m’he drogat amb de totes les pastilles que he trobat (a les farmàcies, s’entén). I als caps de setmana he optat pel vi blanc i el vodka amb taronja.

I això fins dilluns dia que m’arrencaran el queixal del seny amb càries i passaré ser una dona desdentegada que menja sopetes de verdures i puré de cigrons.

2005-10-05T12:32:00.000+02:00

historiador -a és la persona especialitzada en l'estudi de la història

La pel•lícula "Bad girls" va arribar aquí amb el nom "Cuatro mujeres y un destino". Per la cara i amb la patilla ben alta. De títols doblats seguint raons demencials n’hi ha per donar i per vendre. Tot i que un dels casos més apassionants és actualment a les llibreries. Parlo de "The Historian", d’Elizabeth Kostova.

Un llibre que en català s’ha traduït com "L’historiador" (Edicions 62) i en castellà com "La historiadora" (Umbriel). Els protagonistes del novel·lot són dos historiadors (fins aquí, bé): un pare (mascle, per tant) i una filla (femella, naturalment) i com que en anglès la flexió de gènere és inexistent (per dir-ho ràpidament, perdoneu), "The historian" pot fer referència a un senyor historiador o una senyora historiadora. I per això (crec, eh) que el traductor en català deu haver optat per una opció; i l'altre, per una altra.

La resta de llengües romàniques no es queden enrere i davant del dubte, els francesos han decidit treure el llibre el mes de novembre amb el nom d’"Historian". Els reis de corre-corre-que-no-passa-res són els italians, que han tirat pel dret i hen apostat per un "Il discepolo".

2005-09-22T16:28:00.000+02:00

Rentar-se les mans

Joan Clos va tornar a trencar ahir la barrera del so amb la gran afirmació de la setmana. Però això ha permès entendre alguns comportaments, com ara:

No multem els cotxes que aparquen al carril bici, perquè si vas en bici per Barcelona ja saps el què hi ha.

No multem les bicis que van per la vorera, perquè al cap i a la fi si els vianants no van pel carril bus, és perquè no volen.

Tampoc multem els vianants que creuen quan els rota, perquè si no multem els cotxes i les bicis, no multarem els vianants, ¿oi?

No ens preocupem pels camells i les drogues, perquè ja se sap que en un mercat lliure l’estat intervencionista no està ben vist.

No construïm pisos per a la gent gran; culpa d’ells per haver-se fet vells i no rics.

No controlem el preu del sòl, perquè els habitants de Barcelona tenim una pasta inhumana (si no en tens, és que ets idiota).

No multem els que no recullen la merda del gos; si et molesta, no la miris, que sembles ximple, home.

No creem més places d’escoles bressol; de fet si tens fills és el teu problema, que ningú t’ha demanat que et reprodueixis (amb la merda de contracte que tens, maremeva).

Atorguem la impunitat als que roben carteres al metro, perquè al cap de dos dies estan al carrer.

2005-09-15T17:48:00.000+02:00

Memòries d’un treballador en peu de guerra

Un tant per cent molt elevat dels treballadors formen part del col·lectiu conservador i gallina que, a la solitud de la dutxa, s’indigna pensant quant cobra ("¿Com és possible?"); i s’imagina entrant a crits al despatx del seu cap. ("¡Et pots fotre la feina pel cul, malparit!")

N’hi ha que a més de covards són conscients que "qui no plora, no mama". És aquell company de feina que un dia decideix que ja n’hi ha prou; que es mereix un sou millor ("Ja està bé, home, tanta presa de pèl.") I es promet que aconseguirà fins el 25% i si no que es preparin. ("A mi, aquests cabrons no em coneixen.")

Amb una fúria digna d'Aníbal, es prepara un discurs breu i contundent, copiat de l’Eliot Ness. Entra al despatx amb una tàctica adoptada d’Al Pacino a "El Padrino". En mirar el director veu el Doctor No, i en ple atac de pànic li esclata: "Perdoni, no m’agradaria molestar-lo; però m’agradaria saber si podria fotocopiar el DNI a la màquina de l’empresa".

2005-09-09T12:43:00.000+02:00

Dentista

Anar al dentista demostra que sóc de tendències massoques. En una hora m’han atracat, m’han insultat i m’han fet mal. O sigui: em costa una pasta, surto amb la boca adolorida i m’haig de sentir dir: "o no et rentes les dents o no te les saps rentar". (Manera fina de dir-me "porca, més que porca, que no ets més porca perquè no t’entrenes".)

Com que no estic acostumada que m'acusin de falta d’higiene (desordenada, sí; però bruta, no), no reacciono. I enlloc de contestar-li: "i tu què, malaputa, filla de la reina de les putes; que t’hauries de fregar el cony amb paper de vidre de la pudor que et fot", li dic (gairebé) plorant: "li prometo, que no sé d’on ha sortit aquest sidral; li prometo per ma mare que canviaré".

Per això quan surto d’aquella cova de lladres, vaig pitant a la farmàcia i em compro fil dental, un raspall interdental i pasta antigengivitis i antitot. Però al cap de dues setmanes, la mandra em supera i me n'oblido totalment del dolor, dels diners i de què guarra que sóc.

2005-09-05T18:21:00.001+02:00

El fum català

Es pot dir més alt, però no més clar: els fumadors desenvolupen una obra social imprescindible (i necessària) per aquest país. Aquest generós col•lectiu és una oenagé, com ho és Intermón i Cáritas.

Fumar mata però és útil; i el fum emprenya, però t'hi acostumes (què coi). Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom: ¡Que es deroguin les lleis que prohibeixen fumar!

I més que els fumadors, aclarim-ho, els fumadors catalans que, a còpia de cigarretes, aniran pagant el dèficit sanitari. Perquè ja se sap aquella dita popular que diu "fumar és dolent; però la pasta és l’hòstia".

2005-09-01T16:16:00.000+02:00

Vaga general

És evident que l'Euromillon no m'ha tocat. Si fos així hagués tancat "el Cançoner" i hagués obert el "Visc-de-conya-tu", on relataria una vida feliç dedicada a l'oci.

Sóc d'aquells que la tornada de vacances se la pren com si se li hagués mort el gat. Així que encara no he enviat aquells correus d’"Ei, sóc aquí". Menys encara: "Ei sóc aquí fem una birra?" I evidentment res d'"Ei sóc aquí vens a casa a sopar?"

L'únic que ha entès que el setembre és aquí és el meu sistema digestiu, que després d’un agost atzarós ha aterrat amb gran delit a aquest penós setembre. Fet, que sigui dit de passada, m’ha obligat a treure a empentes el company de pis del lavabo.

Aquest estiu hem sortit a Vilaweb amb aquesta notícia. Gràcies.

2005-08-01T10:29:00.000+02:00

Converses filològiques

Noi 1: La "ullera" és l'"ojete".

Noi 2: L'has cagat: l'"ojete" és l'"ullet", i no la "ullera".

Noi 1: ¡Ah! Si "ojete" és "ullet". Llavors, "picar l'ullet" es pot traduir com "picar el ojete". ¿O seria "hacer el ojete"?

Noi 2: No, perquè "ojete" és el forat del cul. I "ullet" és una altra cosa.

Noi 1: Comencem: la "ullera" són uns "binocles", crec.

Noi 2: Llavors aquí que venen: ¿binocles o forats del cul?

Noi 1: Les dues coses: binocles perquè et vegis la merda pel forat del cul
quan vas restret.

Noi 2: ¿Binocles de sol i graduats?

Noi 1: Oh. Ves a saber. Allà dins és tan fosc...

2005-07-28T13:53:00.000+02:00

Montserrat Minobis a Gran Hermano

Gran Hermano és un programa que ningú mira i que té unes audiències espectaculars. A GH, doncs, li passa el mateix que al "35 escons": els espectadors només hi arriben a través del zapping; mai per iniciativa pròpia. I és una pena: perquè GH és un programa que diu molt del comportament humà.

Ep, que no m'invento res. Això ja va ho va dir la Mercedes Milà, com a resposta a la pregunta d’un que no entenia com una periodista com ella (s’entén: seriosa, compromesa) presentava un programa com aquell (s’entén: merda, alienant, telescombraries).

I si no. Que llenci la primera pedra qui no s’hagi sentit mai identificat amb el Jorge, el militar de Saragossa, quan cridava: "¿quien me ha puesto la pierna encima?" És més: ¿qui no ha pensat alguna vegada: "pa chulita mi rajita"? Així de cop penso en Ella, que chula fa una tombarella sindical, i dimiteix tot i que estava acomiadada.

Ja sé que m'estic repetint i que només parlo d'Ella. Ho sento, tu. Però és que és inevitable.

2005-07-20T12:19:00.000+02:00

Vides de novel•la

La Conchi de "Soldados de Salamina” és el motiu que ha dut Javier Cercas als jutjats, perquè una vident que s’hi veu massa igual li reclama 751.265 euros d’indemnització. Truman Capote va tenir més sort amb "Breakfast at Tiffany’s": hi havia carretades de dones que delien per ser la font d’isnpiració de Holly Golightly.

Un escriu una novel•la en primera persona i corre el risc que se'n facin lectures autobiogràfiques. Quim Monzó després que sortís “La magnitud de la tragèdia" es va cansar de repetir que ell no patia cap trastorn en l’erecció. (Quan anys més tard Monzó va publicar el conte "Davant del rei de Suècia", li va tocar desmentir que no, que no parlava ni de Gimferrer ni de Porcel.)

Ara bé, sempre hi ha qui es pensa que és el protagonista d'un drama romàntic, d'una novel•la plena de passions i maquinacions. Així, si Escarlata O’Hara va cridar "Juro per Déu que no tornaré a passar gana". La gran Montserrat Minobis, després que li demanessin la dimissió, va assegurar: "això m'ho proposeu perquè sóc una dona feminista".

Actualització el 21 de juliol. He copiat l'enllaç de la Vanguardia per un de geocities on he copiat el text

2005-07-13T17:54:00.000+02:00

Els de Can Fanga visiten Horta de Sant Joan

Un barceloní amb camisa caqui i pantalons amb trenta butxaques del tipus Coronel Tapioca no diferencia un camp de blat d’un de roselles. O un pagès de les Borges molt espavilat ven, com si fos d'elaboració pròpia, oli Carbonell a una jubilada de Sants.

Aquestes situacions podrien encapçalar un d’aquells reportatges amb què cada estiu ens castiga Tevetrès, i que retraten els pixapins fent turisme de diumenge. Any rere any aquests grans documentals arriben a la conclusió que els de canfanga són tant prepotents i ximples que davant una casa de poble diuen: "¡Que maco!" (En segon pla la càmara enfoca els propietaris rient a cor que vols.)

Per trencar aquesta pesada monotonia televisiva suggereixo, per exemple, seguir un ciutadà de l’Empordà quan visita Lleida. O un polític de Cambrils que va de vacances a Gomera. I perquè no sigui dit: una insigne mallorquina que embogeix a Formentera.

2005-07-06T14:08:00.000+02:00

Poesia aplicada

"Yo no nací sino para quereros". I jo, de pedra. Un paio passat de voltes em recita a l’orella un poema de Garcilaso a Platja d'Aro per veure si, a còpia de versos, passem de la discoteca al cotxe.

Ja que la poesia ha entrat a formar part de l'activitat denominada tirar la canya, prefereixo Carner: "Ei, 'Dotze besars volen comptar els rellotges sobre els teus ulls.' ¿Què et sembla?" O per fer-nos els interessants refregint Estellés: "Jo no comprenc l'amor com un costum amable'. ¿I tu?" O anar al gra amb Francesc Parcerisas: "Tinc una idea: '¿ens acostem ara, enderrocades les barreres que ens separen?"

Les coses com siguin: abans d’improvisar és millor fotre mà als professionals de la matèria; si no volem caure en l’efecte Tita Cervera, que va assolir el súmmum de la lírica amb una declaració plena de ressonàncies a la poesia de l'experiència: "Todavía no consigo creerme como mi nombre ha llegado hasta China. Heine (el marit) es mi Marco Polo".

2005-06-29T16:06:00.000+02:00

Un regal per a l'alcalde

Joan Clos, avui 29 de juny, fa 56 anys. I els voluntaris de la ciutat no han organitzat cap acte especial per commemorar aquest aniversari. (Es veu que el David Castillo volia organitzar una lectura de poemes, però la proposta no ha acabat de.)

Per això suggereixo (humilment, eh) substituir els autobusos per grues carnavalesques, la creació d’un pastís amb el Clos amb banyador per part del Gremi de Pastissers; que Serrat, en tant que de Poble Sec, composi una cançó i que la Feliu, en tant que veïna de Sants, en faci la coreografia.

I des del Cançoner de la Lola, que és de lletres, vull oferir al nostre gran alcalde un regal petit, però honrat: una selecció de textos i notícies sobre la ciutat de Barcelona. Des de l’Aeroplà del Raval, Walk in progress; Rases, a Oi?; Piquiponades, de Jesús Cardona; i el blog Desclossari d’en D’oros.

Dues coses: 1. Anuncio per endavant que no he demanat drets als autors citats, sigueu comprensius; 2. La resta de blocaires dedicats a Barcelona, perdoneu el descuit.

2005-06-27T16:07:00.000+02:00

Compte enrere

El company de pis i jo ens prenem un gazpacho ben fred (no, millor una clara) a Cala Canyet. Rectifico: fem la migdiada a Central Park. ¿Lloguem un 4X4 i fem ruta pels deserts de Marroc? Ara som a Llívia i així no deixem el gos a una residència (no diguis "pobre", que viu molt bé).

Titular: L’equip unipersonal del Cançoner se sent cansat. ¿Com que “cansat”, com que “se sent”? Estic esgotada, rendida, no puc més. Aquest matí m’adormia al bus i el cap m’anava d’un cantó a un altre, com si fos el neng de Castefa tornant d’una ruta de pastilles.

Per això pensar en l’agost m’emociona. M’arrossego per casa amb llàgrimes als ulls i un calendari de la verge de Núria. Cerco de manera obsessiva ofertes de viatges. Tot i que sempre ens quedarà Sants, un barri amb moltes possibilitats. (¿Els de la "Descobrir" li han dedicat un número? ¿I els de la "Routard"?)

2005-06-21T12:11:00.000+02:00

Sublims

Els sopars de feina serveixen per a 1) criticar el cap (que vulguis o no s'ho mereix); 2) seguir parlant de treball fora d'horaris d’oficina (després hi ha qui es queixa de les hores extres); 3) tirar la canya a l’informàtic (que està bo però que és tímid).

Ara bé, com diu la saviesa popular, "sempre hi ha l'excepció que confirma la norma". Per això hi ha oficis excelsos, elaborats per aquells que es dediquen a activitats excelses i que quan es reuneixen no només critiquen el jefe. Per exemple, ahir a la nit en un sopar entre escriptors es va poder sentir: "Llegir et permet viure moltes més vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairebé etern". Gran frase de novel•la de fulletó, que dita per una senyora dedicada al noble art de l’escriptura es converteix en notícia.

"Llegeixo, per tant existeixes". Un joc de paraules que no s’ha dit mai i que eleva una altra senyora creadora a monologuista del "Club de la comèdia". I així anar desfilant fins arribar a l’orgasme de la intensitat dramàtica: "la lectura és la manera més feliç de conversar amb un mateix". (¿Egocentrisme? No, burrada.)

2005-06-14T00:00:00.000+02:00

Meme (via Paraules)

Deu àlbums de la meva col.lecció
Raimon "per destruir aquell qui l'ha desert"; U2 "The Joshua Tree"; The Cole Porter Song Book; Sisa: "Qualsevol nit pot sortir el sol"; U2 "Under a blood red sky"; BSO "Singin in the rain"; El último de la fila: "Pequeño catálogo de seres y estares"; Serrat: "4"; Queen: "Greatest Hits (I i II).

Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Hombres G (gairebé tot)

Quantitat total de música baixada al meu ordinador
Molta.

Últim CD que he comprat
No me'n recordo.

Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post
"Lucy in the sky with diamonds" (Beatles)

Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
"Where the streets have no name" (U2); "Conillet de vellut" (Serrat); "Parlant-me de tu" (Raimon); "I've got you under my skin" (Porter-Sinatra); "I will survive" (...)

Llibres que llegeixo durant l'any
En començo molts més que no pas n'acabo

Llibreria o biblioteca
De tot. Darrerament, guanya biblioteca

Últim llibre llegit
"La mujer en silencio" (Janet Malcolm)

Llibres que llegeixo aquests dies
"Mentira" (Enrique de Heriz); "Me casé con un comunista" (Philiph Roth). I rellegeixo a estones els diferents volums dels monòlegs del Buenafuente.

Cinc llibres que m'han marcat
"Maus" (Spigelman); "El perquè de tot plegat" (Monzó); "Invasió subtil i altres contes" (Calders); "L'edat d'or" (Parcerisas); "Retratos" (Truman Capote).

A darrera hora hi afegeixo: l'obra d'Ausiàs March.

Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes"
Als admirables (i encara més admirats) de la Dona del Temps; als enyorats Orteu, Perelló i Salvadó; a la mai prou valorada ni publicada Escriptora; a la xerraire Teresa Amat i a l'Enric Borràs, d' el llamp.

2005-06-10T18:25:00.000+02:00

De pops i calamars

Precipitar-se és el defecte més gros de la propietària d'aquest blog. L'altre és llegir els diaris en horitzontal. Imagineu-vos. Creia que l'Ajuntament de Barcelona, amb Joan Clos al capdavant, havien estat abduïts per una intel·ligència superior. (Fonts de la NASA afirmen: "és fàcil trobar intel·ligència superior fora de l'Ajuntament de Barcelona".)

Fins i tot aquesta setmana me l'he passada trucant a tots els hospitals, a la policia i a l'oficina d'objectes perduts. I quan ja estava a punt de posar-me el barret i la lupa d'investigadora privada, les botes de caminar per la neu i el fuet d'Indiana Jones, Déu (que és bo i que coneix el patiment humà) m'ha posat davant una notícia que ho explica tot.

El Consistori no ha desaparegut, sinó que des de fa un mes els senyors i senyores que el formen estan tancats a casa seva, morts de vergonya. S'amaguen de destinar 120 milions d'euros a quatre pops i vuit calamars. Mentrestant els ximplets dels barcelonesos, contents per anar pagant sense tenir res a canvi.

2005-06-08T15:54:00.000+02:00

10+1 reflexions més

Seguint la petjada de la Tina

1. Hi ha bloggers purs i bloggers impurs. Mai hagués dit que m’autoqualificaria de ‘pura’.

2. El Francesc Parcerisas s’assembla a Marlon Brandon a "El Padrino". Mentre dinàvem, me’l mirava i pensava "d’un moment a un altre em mirarà i em dirà ‘Michael, hijo mío’. I jo li hauré de dir que no, que no em dic Michael".

2. Ser blocaire és ser burro. Els burros no saben que és una aixada ni tampoc saben qui és Homer. (No, el Homer Simpson no; l’altre, el poeta.)

3. Publicar llibres és l’hòstia, i si et posen la cara a portada, encara més.

4. L’Àlex Susanna no ha llegit cap bloc. Estem empatats: jo no he llegit mai l’Àlex Susanna.

5. Per curiositat: ¿El Xavier Sardà ja sap que l'Empar Moliner podria ser la nova presentadora del Crónicas?

6. Com que el Miró ja no és blocaire sap que és una aixada. Pel que fa a Homer, ahir es va llegir “La Il•líada” de cap a peus.

7. Amb els porros podem viatjar més enllà de Frankfurt. Deuen ser porros de maria. Amb els altres et quedes a París.

8. Encara no entenc com és que ningú ha fitxat Biel Mesquida com a col•laborador d'un programa de televisió. És un fenomen.

9. Pere Rovira és accionista de l’empresa “Coves d’Altamira, SA”

10. Hi ha escriptors de mà oberta i de mà tancada. Però n’hi ha que mentre escriuen amb la mà oberta se la toquen amb la mà tancada. Aquests són els bons.

11. Una altra curiositat: ¿El Xavier Sardà coneix el Biel Mesquida?

2005-06-08T13:45:00.000+02:00

Poètica

Es veu que ahir vaig anar com una moto. Per això us passo el text que vaig llegir; en viu i en directe:

Abans de res, l'obligat agraïment als organitzadors d'aquesta trobada, i especialment a la Montse Serra i l’Oriol Izquierdo, que no només m'han demanat de col•laborar-hi, sinó que a més m'han assegut al costat d'aquests quatre magnífics senyors.

Com que la trobada ja és a punt d'acabar, crec que tot el que sóc a punt de dir ja ho haureu sentit abans. No patiu, que ho faré breu, que sóc plenament conscient que és l'hora de la becaina. A més, si algú coneix el Cançoner, ja sabrà que la poètica que s'hi destil•la és com les cançons del David Bisbal, que no aguanten ni cinc minuts d'anàlisi.

Quan vaig obrir el blog fa poc mes d’un any, no hagués dit mai que acabaria preparant-me una exposició sobre coses que jo mateixa he escrit, perquè fins aquell moment el més profund i llarg que havia fet eren els exàmens de carrera. Posats a confessar-nos, tampoc hagués dit mai que dels acudits pocasoltes que formen el Cançoner de la Lola se’n pogués dir bloc literari. Però ja m’està bé.

Un cop dit això, començo.

Arribo als blogs a partir de la Tina Vallès. A partir d’aquí, conec el de la Teresa Amat, el de Jaume Subirana i el de Carles Miró, entre d’altres. Però el Cançoner de la Lola, a diferència d’aquests que us deia, és un blog anònim. Un blog anònim és un blog que l’autor per la raó que sigui no diu el seu nom de veritat. I prou: no té més.

Suposo que ara hauria de dir els motius em van empènyer a dir que no em deia Gemma Cabot, i a convertir-me en un d'aquells personatges que amaguen la seva identitat, com si fossin una mena de Rocio Jurado amb ulleres de soldador a l'Aeroport de Barajas; i la veritat és que hi he estat pensant, però em sembla que no hi ha cap raó lògica; hi podria haver posat el nom i no ho vaig fer. I ja està.

Parlant de l'anonimat, però, l'altre dia algú em comentava que “segur, seguríssim” que sent un bloc anònim podia dir coses que d’altra manera no explicaria. I no, no és així. I ja em sap greu, ja. Més que res perquè crec que explico el que puc explicar. I punt. Amb això vull dir que procuro no parlar mai de feina ni de la meva privada, ni dels pensaments íntims que em corroen, ni de les bronques a casa per qui treu el gos o per qui li toca anar a comprar.

Sobre les coses que s'expliquen o que no s'expliquen, es diu que els blocs catalans (i el Cançoner és un bloc català, perquè viu i treballa a Catalunya) no són prou crítics amb la realitat cultural i política, que no són d'aquells que mouen els fonaments de la societat, ni provoquen dimissions de polítics corruptes. A mi m'agradaria ser així: poder parlar de política i ser trascendent i fer dimitir consellers de la Generalitat i sortir a la portada dels diaris amb grans titulars com aquests: "Al cançoner de la Lola fan dimitir a tothom".

Però, la veritat és que no me’n surto. Francament, més que de política en el Cançoner es parla (i molt de tant en tant) de Joan Clos. I en aquestes alçades, criticar Joan Clos més que mèrit és una obligació de qualsevol ciutadà de Barcelona.

Un dels motius pels quals no parlo de política és perquè no vull convertir el Cançoner de la Lola, en un refregit de la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio. Dic això perquè de vegades, sembla que Francesc Marc Álvaro participi en 80 blocs alhora. És com una mena de pensament únic, de repetició de conceptes, d'idees, que (segons el meu parer) resulta realment feixuga. I que, de vegades i insisteixo que és segons el meu parer, converteix la bloguesfera en una mena de suplement digital de "La Vanguardia".

Un cop dit això i malgrat que el Cançoner sigui un bloc anònim i malgrat no parli de temes importants i malgrat els posts siguin, com he dit abans, una mena d'acudits pocasoltes, jo em prenc seriosament el bloc; sobretot si tenim en compte que, com tothom, ho faig perquè vull, perquè em ve de gust fer-ho; i que el dia no em diverteixi, faré com el Xavier Sardà i em prendré un any sabàtic.

Quan dic que m'ho prenc seriosament, vull dir que rarament publico un text que no hagi escrit i reescrit més d'una vegada sobre un Word i que després de penjar-ho a l'editor de Blogger ho torno a mirar i remirar.

Possiblement, dient això m'estaré tirant pedres sobre el meu teulat, perquè els resultats tampoc maten. Però, contra això si que no hi puc fer res.

També procuro tenir molt present que escric en un mitjà que es llegeix sobre pantalla. Per tant, sempre faig textos breus i esponjats dividits en tres paràgrafs. El meu objectiu és que, tot i que cadascú té una resolució de pantalla diferent, el text pugui cabre en un sol cop d’ull sense que s’hagi de fer scroll.

Però no només ho faig per al lector, sinó per mi. En ocasions tinc tendència a emular la Pilar Rahola i a enrotllar-me com una persiana i si jo mateixa no em marco un límit podria anar allargant els textos de manera innecessària. Com ara mateix, que em sembla que ja he parlat prou i va sent hora d’anar frenant.

Moltes gràcies a tots i perdoneu les molèsties.

2005-06-02T17:09:00.000+02:00

Rumors

El 091 ha rebut una trucada anònima que demanava una ambulància, amb cardiòleg i psicòleg especialitzat en shocks traumàtics. Perquè es veu que l'Albert Boadella no sap que Jordi Pujol ja no és president de Catalunya. Pobre. Només fa sis mesos que es va assabentar de la mort de Franco i per això ha.

També m'ha arribat que els ponents del nou Estatut ja saben com definir Catalunya. Com que han sentit tocar campanes que Catalunya està oprimida, han optat per tallar el problema d'arrel: "Catalunya és un/a 'nosequè' que estima els sex shops". Atenció: 'nosequè' és una variable que se substituirà un cop decideixin què és Catalunya. Aquí Corbacho ha proposat que Catalunya sigui un bar de tapas; però Carretero prefereix un supermercat. Joan Saura creu que.

I quan totes aquestes notícies han arribat a orelles de la Caterina Mieras, corre la brama que ha afirmat que "si la cultura catalana està reprimida, a Frankfurt només hi aniran els escriptors que utilitzin vibradors i vagines de silicona". Ha estat llavors quan el Porcel i la Carme Riera han decidit.

2005-05-30T11:05:00.000+02:00

La nit de diumenge

Només fa unes hores que el Cançoner ha visitat el món dels elefants liles i les mosques gegants.

He viscut dos parts múltiples (quin cansament) i tres comiats improcedents (quina depressió). Uns jugadors de bàsquet de Liliput que vesteixen com els Celtics empresonen uns escarbats amb la cara del Pau Gasol; mentrestant canten un himne que fa: "¡prou Pau Gasol!, ¡prou Pau Gasol!" M'he llevat suada i cridant "¡No!" quan el Freddy Krugger amb la cara del David Madí m’atacava, sort que el Ferran Torrent i el Xavier Sardà em tranquil•litzen (que macos). Amb ells i el Boris Izaguirre vaig cap a Sant Feliu de Guíxols, que ara és igual que Edimburg. Després de passar un peatge, sona una sirena.

La sirena que era el despertador (que original, maremeva) em recorda tard i desafinant que són les 7 i que ens hem adormit esperant l'Internauta, el programa del Vicent Partal. Sort que la Teresa, que és una xerraire com cal, ens va avisar quan tocava.

2005-05-27T12:07:00.000+02:00

Onanisme

"Ara resulta que al lavabo parles sola", em va dir més condescendent que sorprès el company de pis després de l'evacuació matinera. Sincerament: jo ho intuïa. Perquè enraonar sol és hereditari, segons s’afirma a un conegut estudi de la revista "Science". A mi em ve de part de mare, que té tanta xerrera que al seu costat els discursos del Fidel Castro semblen microrrelats.

Del gran descobriment ja en fa una setmana. Des de llavors m'he dedicat a la delicada tasca de descobrir en quins moments em dedico a explicar la meva vida, en públic i sense cobrar. M'he observat a casa, a l'autobús i a la feina. Però ja se sap: quan un es vigila, perd naturalitat.

I aquest matí (¡al•leluia!) la meva verdadera personalitat ha tornat a mostrar-se a la humanitat. Sí. A l'autobús, cap a quarts de deu, mentre escoltava una entrevista del Bassas a una consellera, un pensament (dels de debò, dels profunds) ha sorgit del més profund de les entranyes en forma de crit: "¡Collons, Mieras, no fotis!"

2005-05-24T16:26:00.000+02:00

De fira

El museu dedicat a la batalla de l’Ebre de Gandesa li diuen "museu" perquè els de l’iec (que, ràpids, no són) no han trobat la manera de definir les quatre bombes, les tres fotocòpies i el parell de cascos que hi ha en aquella sala de Gandesa. Però dir-li museu és com afirmar que "el Jordi Elapé és graciós".

O com dir "senzills" al Felipe i a la Letizia i "campechano", al pare i sogre; "modern" a l'Àngel Pavlovky; "oportú" al Carod-Rovira; "sincer" a l’Enric Marco; "honrat" a David Madí; "progre" al papa Benet XIII (i a Joan Pau II, també); "poeta" a Joaquín Sabina; "biografia" a allò que la Pessarrodona ha fet amb la Rodoreda (no us perdeu la foto al cementiri amb el gos); "sexy" a la Núria Feliu; i divertit al Lluís Llach.

I si s’entesten a dir "museu" a les parets brutes de la sala de Gandesa, siusplau, que algú hi foti quatre duros. Més que res perquè sembli que les nostres institucions es prenen seriosament allò de la memòrica històrica; a més de les exclamacions del tipus "ningú ens ha demanat perdó" i "s'ha d'analitzar l’ADN dels morts de les fosses comunes al preu que sigui".

2005-05-19T13:29:00.000+02:00

Sortir de l'armari

Me n'assabento pel Llibreter que del personatge que hi ha darrere d'aquest blog no se'n sap res. Em frego les mans i penso que sóc tan misteriosa com la Sonia Braga a "El beso de la mujer araña". Em veig amb un vestit llarg de color negre i un vel de seda em tapa la cara. Gaudeixo fumant un d'aquells cigarrets llargs. (Aclariment: les dones misterioses de les pel•lícules fumem cigarrets llargs; Vogue, per ser més exactes.)

Clar que també podria ser la Holly, l'Audrey Hepburn de "Breakfast at Tiffany's". M'agrada sortir al carrer vestida de negre i amb una pamela gegant. Misterioses són les cantants de soul de les pel•lícules americanes: una dona ni prima ni grassa, de cabells curts (¿Curts. Segur? Sí, desconfiada.). Canta en un escenari fred i fosc. Poc a poc la càmara se li acosta: una llàgrima li cau galta avall.

Doncs no, ni mirall sexual d’una generació, ni alter ego de cap escriptor, ni cantant desgraciada. Sóc una dona blanca heterosexual del 1975, cosa que significa dues coses. Una, que no pertanyo a cap minoria (ni ètnica ni religiosa); dues, que al maig del 68 no estava a París.

2005-05-12T14:15:00.000+02:00

La medalla

10 motius per no retirar a Enric Marco la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li va va atorgar l’any 2001

1. Perquè les coses que es donen no es prenen.

2. Perquè ningú pot assegurar que Josep Vilarasau no hagi fotut mà a la Caixa.

3. Perquè Carles Sentís també la té.

4. Perquè ha deixat en evidència els governs que donen medalles. (I que no contrasten la informació.)

5. Perquè ha potenciat el refranyer català, amb la divulgació de: "Cada casa té el seu Roldán". I la campanya de l'ajuntament de Barcelona, "marca't un marco".

6. Perquè el senyor Benet i Jornet el vol col•locar a Ventdelplà fent d'avi republicà; i que s'embolicarà amb el Madaula (¿o era amb el Cartes?).

7. Perquè gràcies a aquesta descoberta, ja ningú es recorda de les mentides del David Madí.

8. Perquè diuen que Artur Mas el vol fitxar enlloc de David Madí.

9. Perquè si a la transició no es va jutjar els franquistes, no jutjarem nosaltres un antifranquista.

10. Perquè a Barcelona, ciutat fashion i multicultural, encara hi regna el nepotisme en forma de noms de carrers com ara Aviador Franco, a Sants; o a les Corts, Fernando Primo de Rivera.

2005-05-09T11:01:00.000+02:00

Aproximacions

Quim Monzó va donar a conèixer, cap als anys vuitanta i a l'article "Un Riba inèdit", un poema de Carles Riba fins aquell moment desconegut. El va publicar, primer, en un diari i, després, en el recull "Zzzz...", de Quaderns Crema.

Al Cançoner de la Lola, en motiu de la mai prou vanagloriada Setmana de la poesia, hem decidit recuperar aquest sonet de l’autor de "Les elegies de Bierville":

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecruix en estiueig?

Recordo el remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs són tremol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el dol:
si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada”?

La revelació de Monzó va revolucionar la crítica entesa. En aquest sentit, cal recordar la picaraballa entre Enric Sullà i Jordi Malé a les pàgines dels "Marges" i als passadissos (i al bar, també) de la UAB. El primer, a "Notes per a un sonet", emparentava la imatge fàl•lica al campanar de Colliure com a claríssim homenatge a Antonio Machado. Mentre que Malé a "Grècia, sí; Colliure, no" reblava que el dit "capoll" era l'exponent diàfan del classicisme de Riba en tant que mirall de les columnes del Partenó.

Tal discòrdia encara no ha acabat o finit. Restem a l'espera de nous estudis que relacionen el revelador sonet amb passatges de "Solitud" i sobretot del "Tirant lo blanc".

2005-05-03T14:16:00.000+02:00

Estímul

Dia rere dia hi caic de quatre grapes. No ho puc evitar: allà on el carrer Noguera Pallaresa es creua amb Jocs Florals, hi ha una pintada que diu: "¿I si ens quedem a casa follant i no anem a treballar?" (¡Aigh!)

I ximple de mi, no només la veig cada matí, sinó que a més la rellegeixo síl·laba a síl·laba (¿I si ens que-dem a ca-sa fo-llant i no a-nem a tre-ba-llar?). Per si això no fos poc, el massoquisme, que no té límits, em duu a pensar que el company de pis i una servidora hauríem de seguir aquest savi consell i dedicar-nos al deliciós art del fotre.

Però res. No hi ha manera. L'única vegada que que hem coincidit a casa va ser per una indigestió que gairebé ens obliga a traslladar el matalàs al plat de dutxa (una manera com una altra d'estalviar-nos les corredisses). De manera que l'únic que estava disposada a compartir és una prosaic arròs bullit i una mica de pollastre a la planxa. ¡Ah! I una poma, naturalment.

2005-05-01T22:08:00.000+02:00

Invasió (gens) subtil

Joan Clos és un extrarretreste idiota. Em sap greu ser tan cruel, perquè ja sé que no és de bona educació insultar i encara menys insultar un ésser que, a diferència dels gossos i dels gats abandonats, no té una associació que el protegeixi. Però a aquestes alçades crec que que ja tots hem assumit que el Joan Clos és la prova fefaent que no existeix vida intel·ligent fora de la Terra.

O sí. O sí que són molt intel·ligents, els extraterrestres. Ara us ho explico: hi ha una teoria que afirma de manera vehement que els barcelonesos i les barceloneses som víctimes del primer estadi de la invasió d'una supersocietat megadesenvolupada, que amb el terrible objectiu d'eliminar la Terra ha decidit ocupar els llocs de poder i ser tant incompetent com sigui possible; d'aquesta manera provocarà suïcidis col·lectius en cadena fins que en aquesta vall de llàgrimes només restin l'Alba i el Dídac. (Totes aquestes molèsties per no utilitzar les armes clàssiques, làsers fulminants i càmares de congelació, principalment.)

Però ja els descobert. I és per això que, des de la plataforma que em cedeix Google, demano als senyors i senyores extraterrestres/es que sisplau, canviïn de tàctica. Que, personalment, ja m'està bé la que seguien els llangardaixos gegants de V, que a més de menjar rates anaven al gra i emprenyaven menys que el senyor Clos.

2005-04-21T17:58:00.000+02:00

Desapareguts en combat

A la fi, me n’he adonat. La darrera vegada que vaig escriure en el blog era el dia que feia trenta anys. I com que sóc tòpica i típica amb tot, vaig decidir trencar amb tot i tornar a començar.

Però no me n’he sortit. Enlloc de fer això, em vaig tancar a la biblioteca a injectar-me amb suero la vida del Tísner, un d’aquells homes que des que va morir ningú li ha tornat a fer ni cas (més enllà de ser cunyat de Calders, que tampoc està gaire de moda).

El que deia. En quatre volums el Tísner seguint la guerra civil com a fil conductor, explica amb molta ironia i sentit de l’humor com els els van tractar els francesos quan morts de gana, de fred i de tot, els van posar en camps de refugiats. I la frase, ben rebuts, més aviat poc.

2005-03-03T13:59:00.000+01:00

Antologies

Ja ho diuen: la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó una persona a un gos. Traslladat a la indústria cultural: que surti una nova antologia de literatura catalana no és notícia, o sí. Fa pocs dies m’ha caigut a les mans "Altres mons de la literatura catalana" (Antologia de narrativa fantàstica i especulativa), de Galàxia Gutenberg.

Aquí es recullen més de vuitanta contes que es consideren de literatura fantàstica (per dir-ho d'alguna manera) i que aplega autors tan diferents com Àngel Guimerà, Pere Calders o Terenci Moix. (També, la Mercè Rodoreda, una antologia sense Rodoreda no és una antologia. ¡Ah! I el Jaume Subirana -els enemics de la retroalimentació bloguera em maleiran.) Tot precedit per un pròleg de l’antòleg, el professor de la UAB Víctor Martínez-Gil. Una delícia perquè no cau en tòpics i no repeteix els conceptes de sempre com un lloro ensinistrat.

Perquè llevat d’algunes antologies (on es repeteixen els mateixos noms i els mateixos contes: Edgar Allan Poe i "El gat negre", per exemple), segons el meu parer els millors reculls eren els que havia publicat Siruela: "Cuentos únicos", de Javier Marías; i "El Vampiro"; editorial que tot sigui dit de passada acaba de treure un llibre sobre el senyor Faust.

2005-03-02T17:41:00.000+01:00

Anguiles

Sempre arribo tard a tot arreu. Tant és així que avui llegeixo a "Oi?" com han al·lucinat amb l'entrevista del Bassas al Montilla. I és veient l’estupefacció per les respostes que em recordo de Bernat Metge. (Tinc una memòria una mica estranya.) I em ve al cap perquè aquest escriptor del segle XV té un sermó humorístic amb uns versos la mar d'actuals, on explica que per triomfar en aquesta vall de llàgrimes un ha de ser el més barrut i malparit possible.

Al cap i a la fi no hi ha res com comprovar que els polítics del segle XXI segueixen al peu de la lletra tot el que diu un irònic sermó de fa la tira d'anys:

Haver no porets valor granda,
si no robats.
Consciència no hajats,
si volets viure.
Treball llunyarets e desfici
del vostre cors.
E girats a tothom lo dors,
qui lleial sia.
E no vullats haver paria
de pobre gent,
si no us donen de llur argent
o us fan fermança.
(…)
A tot hom pagarets de fum,
a qui degats.
E jamés cosa no façats
qui bé us estia.
Si el cor havets plen de falsia,
serets del temps.
Ab l'enemic irets ensems,
e burlarets.
(...)
Siats de natura d'anguila
en quant farets.

2005-02-24T16:22:00.000+01:00

S’omple la pica

Cada setmana algú es queda embarassat. Evidentment. En un principi això no és cap problema (les coses com siguin).

Ara. Per a una persona que la setmana que ve entra a la meravellosa dècada dels trenta (¡aigh!), tenir vuit (¡vuit!) dones embarassades al voltant seu és una putada (¡buf!). ¡Ep! Que no és personal, que la gent es pot reproduir tantes vegades com vulgui i en l’ordre que consideri oportú: d’un en un, de dos en dos., de tres en tres, de quatre en quatre. No és això.

Felicitat apart, és bonic veure com aquestes vuit persones (i les seves vuit parelles) tenen clares les coses i no s’emboliquen (com altres, com jo) en teories estranyes (1) que justifiquen la poca valentia de dir la veritat, i dir ben alt "¡Quina mandra!"

(De com la matèria i la carn són un astre blavós en el sí de la política econòmica de la cuina de mercat)

2005-02-17T12:28:00.000+01:00

Reciclem

Amb "Ventdelplà", Tevetrés, la teva, ha començat a aplicar el Tractat de Kyoto amb el reciclatge d’actors. No, per dir-ho exactament, amb Ventdelplà, Tevetrés, la teva, ha arribat al clímax, a l'orgasme de la sostenibilitat interpretativa.

Comencem. Que jo recordi la Vilarasau i el Boixaderas no s’havien casat mai. Ell, com a oncle gay de Poblenou, tenia un company que anys més tard va ser l'avi Adrià Bosch d'"El cor de la ciutat", sèrie on el Boixaderas s’embolicava amb la Victòria Pagès, actriu que a "Oh, Europa!" compartia cartell amb el Marc Cartes, un gran home que ha fet de tot. Atenció: el Jaume de "Poble Nou"; el Salvador Borés, de "Laberint d'ombres"; i un calavera com déu mana al "Cor de la Ciutat". No sabem com serà el veterinari de "Ventdelplà".

Al poble de Ventdelplà, el Cartes torna a coincidir amb 1) la Laura Conejero, que feia de puta a un altre poble, a "Poble Nou"; 2)l'Imma Colomer, a "Laberint d'ombres"; 3) amb la Cristina Dilla, a "Temps de silenci" (era la mare de la seva dona); 4) la Rosa Gámiz, que de fet era la seva parella a Oh Europa! i la tieta de la seva dona a "Temps de silenci" (per tant, la Dilla i la Gámiz eren parentes a "Temps de silenci"); 4)el Boixaderas, amb qui també fa doblet: aquí, i a Poblenou. El Boixaderas era el tiet gay i ell el noviet de la neboda. Doncs, això, tot queda a casa.

Bé, i a "Ventdelplà", el Cartes xerra molt amb l'advocat del poble, el Madaula, que s’enamorarà de la Vilarasau (sí, a "Crims" eren mig parella). Ella fa dos mesos era una escriptora amb família nombrosa; abans, però, s’havia embolicat amb el Ferran Rañé, el Lluís Marco, l'Àlex Casanovas, el Sergi Mateu i amb el Mateu-Jordi Dauder, germans i pares de l'Eduard Montsolís-Farelo... Que, per cert, i el Farelo? Per què no surt el Farelo?

2005-02-14T13:07:00.000+01:00

Bienvenido Mister Marshall

Donem la benvinguda a la caritat (cristiana i suquera espanyola) del nou tarannà.

Esperem que per Setmana Santa es prepari la campanya: "Un pobre, una mona". Retransmès per Maria Teresa Campos i Juan Marsé. Música: Joaquín Sabina.

2005-02-09T16:43:00.000+01:00

Els paternalistes

Els paternalistes hi han anat dues vegades, al Carmel. Una, a veure els escenaris del Marsé (ca bo); i l’altra, un dia que havien de fer una xerrada a Nou Barris i es van perdre (encara els estan esperant). Per això quan els paternalistes parlen del Carmel asseguren que no és un barri com els altres, és diferent, com inferior, perquè “hi viu gent que ha patit molt que només els faltava això”.

Tot i que del Carmel només coneixen el Pijoaparte, els paternalistes saben com són els seus veïns: miserables i pobres, d'aquells que paguen a terminis la calefacció, home. També saben que allò de l’esvoranc acabaria passant. Perquè ells ho sabien, tot i que no havien dit res, però. (Ep! perquè són tímids.)

I els agrada recordar quan van venir, immigrantots andalusos i murcianos, morts de gana. Que tot i que ara no es moren de gana, encara necessiten algú que parli per ells, algú que els defensi. Algú amb estudis i amb empenta, com ells. Que els del Carmel, encara els queda una mica de misèria, que això no es perd mai.

2005-02-07T17:48:00.000+01:00

Periodisme

No hi ha cosa més avorrida que estar a la feina i no tenir res a fer. O poca cosa a fer. Un exemple a l’atzar: un cap de setmana plujós a la redacció d’un diari; o d’un telenotícies.

I seguint amb l’exemple, suposem que aquell cap de setmana, a sobre el Barça i l’Espanyol foten la putada i perden. El problema a la redacció es fa més i més gran. I es fa tan gran que a més d'un li provoca palpitacions: no hi ha notícies. "I un periodista sense notícies és com un pou sense aigua", pensen poèticament.

Per això quan els arriba que la bombona de gas d’una estufa ha provocat divuit morts, s'animen. Aquesta és l'oportunitat que estaven esperant. Van amb càmares per fotografiar els cossos dels morts, entrevisten els familiars plorant, mentre donen les gràcies a déu, que el tema del Carmel ja no els donava més de sí.

2005-02-03T13:54:00.000+01:00

Rondalles del bus

Vet aquí que una vegada hi havia una mosseta que mentre anava asseguda al bus, una forma allargada i sinuosa que es movia lentament se li va aparèixer (de cop i volta, que és com apareixen les coses a les rondalles). Com que era una mosseta encuriosida, s’hi va fixar ben bé. Tenia dos braços prims i li somreia amablement.

La mosseta, que era llesta i tenia estudis, va saber ràpidament que allò era un geni, però sense làmpada. I li va dir graciosament: "Geni, oi que ara em diràs que et digui els tres desitjos? Doncs, m’avanço, perquè ja sé què et demanaré". I el geni, rient sorollosament, li respongué: "Qui t’ha dit que sóc un geni? Sóc un pet. Un pet del viatger del davant".

Horroritzada, la mosseta exclamà: "Ai, las! Fuig, pet pudent, fuig; no et vull veure mai més!" I el pet s’ofengué i li digué d’aital manera: "Noia desvergonyida, que sigui un geni no vol dir que no tingui poders. Et condemno a tirar-te pets sempre que mengis llenties".

I és per això que, nois i noies, les mossetes es tiren pets quan mengen llenties; i és per això que existeix l’expressió "del pet petit, la bona confitura". Perquè, de les llenties se’n fa una confitura exquisida.

2005-01-31T17:05:00.000+01:00

La il·lusió de diumenge

A un quart d’onze vaig arribar al quiosc. Però ja no els en quedava cap exemplar. A dos quarts ja havia anat a tres. I res de res. Ni un.

L’hòstia. Som tants que hauríem de fer la fundació "Damnificats pels Primers Números de les Col•leccions" (DPNC). Les de llibres o devedés; sí, aquelles que regalen al diari i que els membres de la DPNC anem a buscar de quiosc en quiosc com si ens haguéssin posseït: amb els ulls sortits i les mans tremoloses. Encara que hàgim de recórrer (amb brúixola, xiruques, plànol i gorra del capità palangana) 14 quioscos, a més de perdre dues hores i una mica d'autoestima.

I això és el que vaig fer diumenge al matí: caminar a la recerca del "Pais" (sense accent), on regalaven "Casablanca", una pel•lícula que puc trobar a sis euros a tot arreu. I el pitjor del cas no és que estigués exhaurida, sinó que no és la primera vegada que entro en un espiral d'Indiana Jones "a la recerca de la pel·lícula". D'això, se'n diu cassurrisme (del llatí: cassurrus).

2005-01-27T14:02:00.000+01:00

De peix

Si no s’ha dit trenta vegades, no s’ha dit cap: “No s’ha d’oblidar”. El Bassas també ho ha repetit (ell, una vintena). Tenint en compte que cada any cau alguna pel•lícula, algun documental, algun llibre (de memòries, escrites i fotografiades, de ficció, i també reculls de poemes) és difícil no recordar-se'n. De tant en tant es munta alguna exposició i algun concert commemoratiu, també.

Per això quan expliquen que a la Gran Bretanya han fet una enquesta en què la meitat han dit que no sabia què era Auschwitz pensava que o el Bassas em prenia el pèl o jo delirava. Però, a) el Bassas no està per fer broma; b) fa dies que no fumo -maria, s'entén.

Addenda: "¿I a qui han enquestat? Perquè, de debò que això no m’ho crec", m'he anat repetint en el llarg trajecte fins a la feina. I repassava: "El gran dictador" ,"Cabaret", "Ser o no ser", "Els rebels del swing", "El novè dia", "El pianista", "La llista de Schindler", "La vida és bella", "La treva", "Éxode", "Europa, Europa", "Salvar el soldado Ryan", "Windtalkers", "La delgada línea roja", "Berlín, any 0", "Els judicis de Nuremberg", "Europa", "La caixa de música". I les altres que no recordo. Conclusió: El Bassas fa broma.

2005-01-25T16:06:00.000+01:00

El virus de la grip

Vaig començar l’any cagant i vomitant, gràcies a un agradable virus que em va deixar inaugurar el lavabo i l’any ben dignament. A partir d’aquí, he arribat tard a tot arreu. Com el protagonista de la novel•la “Sentimental”, on un home va a comprar tabac i que la cosa se li embolica tant que no pot tornar a casa.

La feina, l’amiga que es casa, l’altra que reprodueix, aquells que es separen; i aquell cosí a qui has d’ajudar a pintar el pis; després hi ha el germà en crisi i la mare pesada. Bé, i la feina (com no!), la vida de parella, el veterinari, la visita anual al ginecòleg i la del dentista.

Doncs res, tu, que estem a 25 de gener; fa més d’un mes que no escric res i encara no sé per què. No crec que la culpa sigui del virus del dos de gener; però, bé; ja se sap que l’autocrítica està de rebaixes.

2004-12-29T14:50:00.000+01:00

Víctimes

Dies després que la Pilar Manjón declarés a la Comissió de l’11 M, els polítics fent veure que ho havien entès tot (però sense entendre res), van rescatar del museu el senyor Gregorio Peces Barba i me’l van col•locar a presidir una mena de comissió.

Un cop assegut a la trona, el hombre bueno va demanar (o exigir) als mitjans de comunicació que no tornessin a reproduir les imatges de l’atemptat per enèsima vegada. Una brillant idea que reafirma la saviesa de la saviesa popular (sic): "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol". Com ja es va dir llavors (i si no es va dir, doncs ho dic jo), a mi m’agradaria que no s’emetessin mai més les de l’Hipercor. Però no sé si d'aquests morts van dir res.

Tampoc deurien dir res de la carretada de morts, nens amb braços tallats, pares amb fills moribunds als braços i mares plorant que cada matí, migdia, vespre i nit, em passen per la tele. Suposo que com que des de la Índia no veuen els telediarios i els telenotícies, doncs, no passa res.

2004-12-22T18:53:00.000+01:00

Curs de supervivència

La Unió Europea deixa caure, en aquest país i cada any, un munt de pasta per a formació, uns calers que es reparteixen entre diferents acadèmies, que (suposadament) fan cursos de formació per a treballadors i per a aturats. Com sempe hi ha qui s’embutxaca les peles i allà no hi ha curs ni acadèmia ni res.

De vegades sí que n’hi ha, de curs; però clar la majoria són d’informàtica. I per més que busco i rebusco, no hi ha manera que en trobi un parell que m’interessen especialment. A saber: un, "d’anar a Ikea i no discutir-se, tot fent una cua de mitja hora"; dos, "de muntar els mobles d’Ikea, sense que la pau interior es vegi alterada".

I no ho entenc com és que no hi són. És incomprensible. D'aquesta manera evitaríem casos com el que vaig viure la darrera vegada que m’hi vaig deixar caure, que anava ben preparada: m’havia fet dues til•les, de desodorant duia flors de bach, a més de la sessió de ioga; i tot i així els nervis de punta.

2004-12-21T16:09:00.000+01:00

Realitat i ficció

Durant el pont de la Constitució vaig fer la primera despesa de regals de Nadal. A saber: em vaig autoregalar dos llibres: “Vidas escritas”, de Javier Marías; i una biografia de Gil de Biedma escrita pel Miguel Dalmau. El del Marías són petites narracions on recrea les vides d’alguns escriptors a partir de detalls, i fa allò que tant li agrada fer, que és jugar amb la literatura i la realitat. De manera que personatges reals, com són James Joyce o Thomas Mann, semblen trets d’una novel•la (per dir-ho d’alguna manera).

I el del Dalmau és el mateix però en dolent. Creia que aquesta biografia era una aproximació objectiva al Biedma; i el que m'he trobat és una cursileria de 500 pàgines, on l’autor (encara no sé com) entra dins del cervell del poeta i es recorda del dia que sa mare li donava el pit, per exemple.

Però el que em sembla desastrós, indignant i de tot, és que afirmi coses sense tenir-ne proves. A la tercera part, el senyor Dalmau afirma que Gil de Biedma havia patit abusos des dels 3 anys; tot i que, clar, això no ho pot provar. I es queda tan ample, tu. Això sense comptar les valoracions morals que fa de l'homosexualitat del Biedma i la carta astral que hi inclou, i que ja ens deixava veure com aquest noi acabaria malament, de qualsevol manera.

2004-12-16T16:50:00.000+01:00

Fantasiant, amor a mi descobre

Com que em vaig passar amb la cervesa (i amb el vi i amb els tres cafès amb rom), ahir no hi havia manera de dormir. Com a bàlsam em vaig llegir d’una tirada cinquanta pàgines d’"Espècies protegides", un dels llibres de Ferran Torrent. Ras i curt: he passat una nit meravellosa: el Torrent pot ser un amant extraordinari.

Què dic extraordinari, increïble. Si Catalunya tingués un star system com déu mana, aquest tros d’home seria a la tribuna dels franctiradors amb més caràcter i sex appeal (que diuen les revistes del cor antigues). No només perquè hagi estat boxador, i tampoc perquè hagi protagonitzat algunes mogudes de la cultura catalana (el xou que alguns van muntar quan tot allò del Sant Jordi, tela; i els indignats pel Planeta tampoc es queden curts), ni tampoc perquè tingui la capacitat de narrar històries ben escrites i amb sentit de l’humor.

No, no només per això. Sinó perquè, si el subconscient no m’enganya, aquest home folla com els àngels. M’heu de creure: una delícia.

2004-12-15T16:17:00.000+01:00

De trasllat

Com que no tenim ni un duro, vam decidir que el trasllat el faríem entre els dos: cada dia empaquetaríem i aniríem duent les caixes cap a casa. Sí, era evident que això no ens duria enlloc; bé, no, enlloc no, a un estat de psicosi total.

Ja ho veia, jo. El meu company (fins aquell moment un metrosexual de diccionari), poc a poc va anar perdent la cabellera, no es tallava les ungles i els pèls del nas s’unien amb els de la barba. Parlava sol, i no em veia: vivia pel trasllat: “caixes, caixes”, repetia (obsesivament, que es diu).

Fa cosa de quinze dies, asseguda a terra, sopant un entrepà de pa amb pa (perquè la nevera ja l’havia empaquetat amb les taules i les cadires), em va agafar, em va embolicar amb cinta aïllant i em va desar (amb delicadesa, això sí) dins d’una capsa de cartró.

En aquest zulo, entre paper de diari, he estat vivint aquestes setmanes. Quan mon pare em va treure, es veu que estava entre merda i pixum, naturalment. El company? A rehabilitació (mental).

2004-11-25T13:15:00.000+01:00

Dones que escriuen

El doblet pseudobiogràfic de l’Asha Miró; el “Jo també sóc catalana”, de Najat El Hachmi i el de seva la cosina, “De Nador a Vic”. Més enllà de la línia biogràfica, tenim el viatge intrèpid i social, guay de la muerte, per Guantánamo que va fer l’Emma Reverter. Lema: dona i fusió de cultures i multiculturalitat (i tat).

Vistes com estan les coses per mi és un bon moment. A) sóc dona (condició imprescindible). B) Tinc vora trenta anys (més jove que la Miró i uns cinc anys més gran que la Najat).El que em fa falta, però, és una experiència colpidora, multicultural, enriquidora.

Però ja la trobaré, ja. Perquè, si sóc jove, intrèpida, i amb imaginació puc empescar-me una bona història. Llavors, em poden fer un parell de fotos (a la portada hi haig de sortir, si pot ser amb algun crio, millor), me les retocaran amb el Photoshop, un parell d’entrevistes. ¡I au! A fer la primera pela, tu.

2004-11-23T18:29:00.000+01:00

Enquestes

D’acord que les enquestes no volen dir res; i que ja se sap que. Sí, hi ha qui contesta el que vol i també és cert que les mostres no són fiables. També depèn de com es faci la pregunta. I que, al capdavall, qui paga mana; i si cal, s’alteren els resultats perquè "el client sempre té raó".

Ara. Quan va i llegeixo a "La Vanguardia" d’ahir (sempre vaig enrere, jo) que si avui es fessin eleccions tornaria a guanyar el Clos, tremolo. Més que tremolar, ploro. I crido. M'exclamo: ¿Com és possible? ¿On viuen els/les electors/res de Barcelona? ¿A Ripoll/a? Em nego a pensar que qualsevol amb dos dits de front cregui que aquest home és un bon alcalde. I no m’ho crec, bàsicament, perquè no ho és. I punt.

Els de Barcelona són llestos, saben que el seu alcalde és ignorant, incapaç d’expressar-se en públic, mancat del sentit del ridícul, mal gestor, responsable del màxim fracàs del Fòrum. Però no es volen deixar enganyar, no. Ells saben que el Clos és un mal alcalde, però és d’esquerres. I açò és lu impurtan, ascolta.

2004-11-18T16:48:00.000+01:00

Interinatge

Ja he sortit del forat intergalàctic on he estat residint aquests dies. Què dies, setmanes. Quatre duros, i trenta hores al dia. Això, i algun insult, que com que sóc jove, no contesto. No sigui cas que algú que no sóc jo s’ofengui i hagi de tornar a fer cua, allà, a l’Inem. En fi.

El que m’ha fet sortir d’aquesta quarta dimensió on m’he instal•lat més còmodament del què m’agradaria, és veure una professora interina d’institut queixant-se (¡queixant-se!) perquè en els últims cinc anys ha passat per cinc instituts. Ja sé que fa lleig però insisteixo: no es queixava per què estigués aturada ni res d’això. Ni per què el sou fos baix (que vist com està tot és molt alt); sinó perquè (pobreta) pateix d’inestabilitat laboral. ¿Inestabilitat laboral? Però si hi ha qui passa per cinc empreses durant un any.

Bé, això, i el llibre del Jordi Coca, que em sembla no dolent, no. Avorrit i dolent. Fàcil. Res. I ara entenc quan diu que el va escriure en quatre mesos....

2004-10-29T11:58:00.000+02:00

300 euros

A partir d’ara per caminar per Barcelona haurem d’anar amb ulleres de sol. Sí, sí; tant si plou com si fa un sol espatarrant. Com que el terra estarà tan net i llustrós, també haurem de començar a fer classes de patinatge; no sigui que rellisquem i ens obrim la cresta.

Sort, sort, sort que l’ajuntament ha sabut veure que el problema de la neteja de la ciutat és el dels amos que no recullen la merda del gos. Repeteixo: sort. De fet, temia que s’acabés multant a tot aquell que tira una burilla a terra; o qui es menja un entrepà i llença el paper de plata. Fins i tot vaig passar un moment de pànic (amb palpitacions i tot), quan se’m va passar pel cap que s’acabés fent pagar una pasta a aquells que tiren les bosses d'escombraries al costat del container.

Però no: moment de pànic superat. De totes maneres, jo, per si de cas, vaig a comprar-me uns patins i unes ulleres, no sigui cas que anant a casa, pel carrer Provença, m’enlluerni i m’acabi fent mal de debò.

2004-10-27T18:52:00.000+02:00

Insultem

És al•lucinant. Fa dies que a la ràdio passen una falca publicitària on una veu greu afirma que en un embús de trànsit (per exemple a quarts de nou del matí a l’entrada de Barcelona), a causa dels nervis (destrossats), com a mínim de l’ànima et surten aquests deliciosos insults (atenció): tros de quòniam o cagamandúrries. ¿Com a mínim? Ni que ho volgués.

Perdoneu, eh? Perdoneu la grolleria; però jo, si tinc ganes d’insultar, no dic cagamandúrries (ni tros de quòniam). En tot cas: subnormal, fill de puta (o la puta qui t’ha parit), cap de puta ( o cap de polla), mamonàs, cabró(n), imbècil, qui t’ha parit; mal follada (i menys: mal follat), xulo putes (o piscines o platja, depèn). I els clàssics: idiota, imbècil, i el sempre efectiu inútil.

De tot; de tot menys cagamandúrries, naturalment. I no crec que sigui una bèstia en perill d’extinció. Avui, per exemple, ja m’he vist obligada a cridar “malparit” (malpaaariiiiit), després que un cotxe gairebé se’ns endugués a l'altre barri a mi i al gos.

2004-10-25T18:49:00.000+02:00

La dignitat

A aquestes alçades no em crec que els diners no facin la felicitat i tampoc que el treball dignifiqui. Dues frases que es van inventar els rics per què la resta de mortals no anheléssim a ser milionaris i poder dedicar-nos a fer el que volguéssim sense pensar en què facturem. Com dir que totes les feines són dignes. Sí, segur. Però unes més que les altres.

I que ningú s’esveri. Però és diferent ser del servei de neteja de la Universitat que no pas ser el catedràtic de torn. No és el mateix netejar la merda dels altres que ser advocat o notari.

En conec un que diu que la dignitat de les feines es reflecteix amb els sous. Com més alt és el sou, més digna és la feina que fas, sosté; i si cobres una misèria, llavors, la teva feina no és digna. Seguint aquest raonament, ser electricista és més digne que ser traductor i escriure en castellà que fer-ho en català, per exemple.

2004-10-19T11:49:00.000+02:00

Psicosi

I el paio va i se la comença a pelar davant meu. Ja, ens passem tot el sopar parlant de les noies de l’Hospitalet; dels ensurts que de vegades i de que hi ha qui va per la vida amb una barra que sembla mentida; i justament aquella nit va i.

Arriba un moment que no saps què passa: si això és normal i no n’hi ha per tant o és que no hauria d’entrar mai més en cap pàrquing, no sigui que; o bé, m’hauria de comprar un esprai d’aquells antitot. O possiblement val més ser diplomàtica i cada cop que se’t refregui un al metro, explicar-li de manera amable i pacient que no, que més que calenta, et fot de mala gaita, que prou.

Alguna vegada ja ho havia pensat: “Això d’agafar el metro, al final de la línia i a quarts d’una no m’acaba de.” Però quan vaig veure que el tiu que s'asseia davant meu s'abaixava els pantalons i els calçotets, s'agafava la polla amb una mà i, apa, ara amunt ara avall, vaig decidir fer veure que no me n’adonava. Em vaig amorrar a la "Institució Smithsoniana", un llibre del Gore Vidal que no sé si m’agrada, però millor que allò, segur.

2004-10-15T10:48:00.000+02:00

Dolça adolescència

Ahir al vespre, mentre remenava per Internet, vaig anar a parar a quatre o cinc blogs creats aquell mateix dia i en una diferència de cinc minuts. Un:

Hoy mi profesora de ingles hiva por la escalera del instituto subiendo,a la hora del canvio,y llevaba un cassete en la mano y alguien a pisado el cable y se ha caido por las escaleras .Todos los compañeros estaban en el pasillo y todos se han empezado a reir de ella .La verdad es que si me huviera pasdo a mi lo huviera pasdo bastante mal porque estaba todo el mundo riendose de ella.
Ahora dentro de nada tenemos clase con ella y todos los compañeros vamos hacer que nos caemos para reirnos un poco de ella ja ja ja!!!!!.

Am daskullonu. Ara, es posa seriós, profund i comprensiu:

Siguendo hablando del instituto todo el mundo aqui llevan un tiempo hablando de dos niñas del instituto que dicen que en los lavabos se han liado ,todo el mundo estan riendose de ellas y la verdad no me parece nada bien la actitud de mis compañeros porque estamos en el siglo 21 y no sestamos riendo de la gente homosexual es que no hay libertad en este pais .Yp creo que cada uno tiene que vivir su vida lo mas feliz porque a mi no me gustaria que la gente me discriminara por mis orientaciones sexuales y a ti??????

Un altre dels blogs creats ahir a mig matí, també mostra d’alta prosa, comprensió adolescent cap a la professora i curiositat cap a les nenes lesbianes:

hoy iva por la calle por lacalle alas 8 de la mañana cuando de repente he escuchado un ruido en sordecedor y pasado un coche tuning por la carretera. en el cole se a caido una professora por las escaleras al enganxarse el pie con el cable del equipo de musica jejeje.....no veas como nos hemos reido. se rumorea que dos niñas del instituto son lesbianas i no es que me lo crea,pero según como lo dice la gente es para creerselo.son aora las 12:15i estamos en tecnología

Doncs això.

2004-10-14T11:43:00.000+02:00

L’esquela del 14

La veritat és que no tinc el costum de mirar les necrològiques al diari. Jo em pensava que això només ho feia la gent (diguem-ne gran), per allò de si coneixen algú. Doncs resulta que no, que hi ha un munt de gent (diguem-ne jove) que una de les pàgines que llegeix (sí, llegeix) és aquesta. I per la mateixa curiositat que la que tenen aquells amb qui es porten més de quaranta anys: "per a veure què".

Gràcies a una d’aquestes persones menors de trenta anys que estan francament preocupades per els que déu nostre senyor ha acollit, m’he assabentat que el 14 de cada mes, a les necrològiques de la Vanguardia, es repeteix la mateixa esquela, encapçalada pel logotip d’una empresa de nom tan comú com Martínez. Més avall i en minúscules: Manuel Martínez Calderón. A la línia següent, en majúscules: Siempre seremos cuatro. I tancant l’esquela: Falleció en Barcelona el 14 de mayo de 2001. Si no vaig equivocada, des del del mes següent, cada catorze publiquen la mateixa esquela.

La curiositat m’ha superat (¿per què la publiquen cada mes?, ¿qui són los cuatro?, ¿és un llenguatge clau?, ¿espionatge?); però res de res, l’únic que he trobat d’aquest senyor és que era un empresari de màquines escurabutxaques, que es va negar a pagar uns impostos a la Generalitat . Res més. Al final, el que em consola és que no sóc l’única que ha perdut més de cinc minuts amb aquest home.

2004-10-04T16:31:00.000+02:00

La culpa, dels altres

Avui, a la Contra de la Vanguardia, entrevisten a Morgan Spurlock, el director de Super size me. Un documental, a l’estil dels del Michael Moore, on el director (i protagonista absolut, naturalment) diu demostrar que el menjar del Mc Donald’s no és bo i que, si en menges cada dia per esmorzar, dinar i sopar, no només acabaràs com una vaca, sinó també malalt, malalt. (¿I si em passo trenta dies alimentant-me només d’ensaladilla russa? ¿I de Repostería Martínez?)

Resulta que als Estats Units l’obesitat arrenca cap als sis anys. Això és culpa de Mc Donald's que en cap moment informa que el seu menjar és dolent, sosté. Home, sincerament, i que ningú s’ofengui ara, si hi ha nens de sis anys que estan obesos crec que alguna part de responsabilitat deuen tenir els pares, que són qui els posen el menjar a la boca.

No em crec que cap pare (i mare, també) no sàpiga que el berenar més saludable pel nen és un entrepà. No m’ho crec. En canvi, si mireu a la sortida de qualsevol escola, veureu molts nanos berenant menges tan dietètiques com ara patates fregides, pastissets industrials, tot ben acompanyat de fantes de llimona, aquarius o cocacoles. I això no té res a veure amb el Mc Donald's.