La paritat a "Alatriste"

"Falses coincidències", de Pierre de Marivaux, és una peça de teatre que la temporada passada es va representar al TNC. Com el 90% de les obres que s'estrenen a Barcelona, el Sergi Belbel en va ser el director. Ja se sap: quan un és un geni pot dirigir fins a 150 obres en un any i innovar amb estupendes originalitats, com ara fitxar l'actriu Míriam Iscla per interpretar un criat (i no una criada).

Per quin motiu una senyora fa de senyor és un misteri sense resoldre que aquests dies es repeteix a les cartelleres. "Alaltriste", la pel·lícula menys promocionada del cinema espanyola (pobreta), està protagonitzada entre d'altres per Blanca Portillo, que fa de frare (que no és una monja). És que de les escoles de teatre no surten actors amb prou nivell i en canvi les actrius són l'hòstia? És que els directors cobren més subvencions si actuen amb voluntat política i duen la paritat als escenaris?

Tant és. L'important és que aquesta decisió s'estengui a tota la cinematografia espanyola; o com a mínim a les pel·lícules interpretades per Jordi Mollà i Javier Bardem, actors que parlen sense obrir la boca i com si diguessin un secret. D'aquesta manera, els soferts espectadors podríem entendre algun diàleg sense deixar-nos l'oïda a mans de la casa Sonetone.

"Let's go on with the show" a les Amazones

Oriol Grau i Andreu Buenafuente havien fet més d'un gag sobre ell. Se'n fotien de com agafava les bèsties, de com les acariciava i se les enroscava al voltant del coll, alhora que cridava: "Mireu com la tarantula es passeja per la mà! És increïble! Fantàstic! Mai no havia sentit res de semblant!"

Steve Irwin em semblava tant sincer com l'abric de pells de la meva àvia, i Michael Dundee, el protagonista de la pel·lícula "Crocodile Dundee". Sí. Sempre havia pensat que em prenia el pèl. I de fet em sap greu; però llegir que ha mort no m'ha fet canviar d'opinió. Només que l'hagués matat un cocodril de debò ja seria diferent a l'actor Paul Hogan. Posats a ser un valent aventurer és més èpic dinyar-la entre les dents d'un cocodril o un caimà que d'una escurçana, penso.

De fet, si de Cousteau corre la brama que els dofins que ens ensenyava no eren tant salvatges com deia; no hi ha cap motiu per creure que les bestiotes d'Steve Irwin no anessin drogades i que enlloc de taràntules verinoses ens ensenyés innocents aranyes flipades. Això em deu convertir en una descreguda, però heu de pensar que he crescut amb la creença que les dones que quan era petita demanaven al metro de Fabra i Puig duien els nadons "plens de drogues i vés a saber què més, nena", segons deia la meva mare.