dimecres, de desembre 21

Eiximenis

Llegir per plaer Francesc Eiximenis és l’activitat més estranya que practico. L’altra és aprendre a ballar la jota, per agrair a l’editorial Barcino que hagin publicat "Mestres i sermons", un recull de textos d’Eiximenis justament anotats i amb uns pròlegs magnífics (sóc poc crítica, ho sé).

Ras i curt (i pel broc gros): Eiximenis estava preocupat per l’educació dels dirigents. Per això dedica bona part de la seva literatura a la formació en el sentit més ampli: des de com s’ha de comportar un a taula, fins a quins llibres són els més adequats, passant per les diferències entre homes i dones, posem per cas.


[...] la formació de llur cos (el de les dones), que és gros avall e prim en alt. E el cos de l’hom ben fet deu ésser per lo contrari, ço és, prim en baix dels pits avall, e ample en los pits e en les espatlles, e el coll curt e gros, e el cap així mateix; lo contrari de les quals coses són en les fembres. E ja par que ho hagen per natura, car estant en lo ventre de la mare han contraris senyals als mascles e provoquen les mares desigs revesses, així com menjar terra e rosegar pedres e carbons [...]

Conclusió de tot aquest desgavell: Així entre hom e fembra revessa null temps no pot ésser vera concòrdia fins que n’és llevada tota la causa de la torbació.

I qui dia passa, anys empeny.

divendres, de desembre 16

Simbiosi

Els gossos s’assemblen als amos, les parelles que diuen "nosaltres" s’acaben contaminant les manies i els gustos. I totes les filles, amb els anys, acaben sent una còpia exacta de la seva mare (¡oh fat injust! ¿Per què per què per què?).

Tot és culpa de la convivència. Tantes hores i tantes discussions i al final d'un només en resta el nom. Com li ocorre a l’Helena Garcia Melero, que està patint una metamorfosi que la porta a esdevenir el doble de Josep Cuní. Fixem-nos-hi. ¿Què se n’ha fet de les frases concises del TN? ¿L’ús de les 25 subordinades li ve per contracte? ¿I el to de veu? ¿S'ha tragat el xiulet d'un àrbitre de tercera o és genètic? ¿Sa mare també parla com si se li escapés el bus? ¿Per què crida? ¿Li haurà dit Ell?

¿Quin serà el proper pas? Acabarà rendint-se a l'evidència i ¿cuinarà amb recepta? ¿I amb receptes de la sogra? Pitjor encara: ¿Se li inflarà la cara com el Mantega de la Nostra? ¿Es convertirà en el Lluç Gegant dels Matins 2? En definitiva: ¿La dolça patata passarà a ser un gran rave?

dimarts, de desembre 13

Nervis

Noia 1: Vull un amant. Què dic vull: necessito. Trenta anys, en fa 10 que tinc la mateixa parella i se m’acaba el temps.
Noia 2: ¿El temps? ¿Quin temps?
Noia 1: El temps, coi. La vida. Ho tinc estudiadíssim: d’aquí a tres anys, les cames s’inflaran com columnes; la panxa m’arribarà fins als genolls i els pits fins al melic. I la cara s’arrugarà més que...
Noia 2: una pansa, ¿oi?
Noia 1: No, més que el cony de la meva àvia. I això si no començo a reproduir-me i em converteixo en una d’aquelles dones que donen de mamar als autobusos i que ensenyen el mugró a les caixeres del súper i que.
Noia 2: Vale vale atura’t, que ja ho entès.
Noia 1: Que no. Que després es fan adolescents i si ara tinc problemes de restrenyiment i el coi de tics dels ulls van a tota hòstia, no sé què faré, plena de tics i sense cagar.
Noia 2: ¿Has provat un supositori?
Noia 1: Maremeva. No vull un supositori, vull cagar-me de gust, d’una puta vegada.

dilluns, de desembre 12

Gilipolles

Gilipolles és l’insult que més m’agrada; amb diferència. És llarg, però contundent. Quatre síl•labes que podem utilitzar en molts contextos i que no tots impliquen falta de respecte. I això el diferencia i l’excel•leix.

Un dels meus insults preferits, inútil, és de difícil aplicació, sobretot en la intimitat del catre, per exemple. És diferent dir: “Va, nen, no siguis gilipolles, i clava-la amb força”, que dir: “Inútil, no serveixes per a res”.

Com que el significat no acaba de quedar clar, permet diferents usos. Es pot dir "ser al mes de desembre i no va haver fet cap festiu és ser una mica gilipolles". Clar que, en aquest cas, podríem dir "molt idiota" o "súmmament imbècil". O aquesta és la sensació que em queda després d’haver passat la setmana passada treballant més de 10 hores diàries, mentre que a la ràdio parlaven del megapont.

dimecres, de novembre 16

30 anys

Els que vam néixer el 1975 hem viscut tota la vida amb el record de Franco. Quan vam complir 10 anys, els titulars dels diaris recordaven que feia una dècada que Franco havia mort. El 1990, el 1995, el 2000: els quinze, els vint i els vint-i-cinc. A més d'especials en dominicals, reportatges de televisió i articles d’opinió sobre la jove societat democràtica espanyola. (¿Quan coi consideraran la democràcia espanyola adulta?)

Amb l'excusa (fàcil) que no hem d’oblidar, cada cinc anys repeteixen els mateixos conceptes. Com si la millor manera de recordar fos aplicar catarsis públiques quinquennals. Un exemple és la iniciativa del Museu del vi. Ràpid: escrius què penses de Franco davant d'un bust. I així et desfogues. (Una mesura tant madura com la democràcia espanyola, pel que veig.)

Em sorprèn que després de 30 anys, encara hi ha qui no ha deixat anar la mala bava. (¿Què han fet tot aquest temps? ¿S'han quedat tancats a casa esperant els grisos?) Però el que em sorprèn més és que hi hagi qui pensa que escrivint quatre graffitis es recuperarà la tant citada memòria històrica. Tot i que, la meva immaduresa democràtica em diu que això només hagués estat possible si els polítics no haguessin aplicat la tècnica de passar pàgina més ràpid que Ponç Pilat es va rentar les mans.

diumenge, de novembre 6

Viatges

A les andanes d'algunes estacions de metro, Transports Metropolitans de Barcelona, s'hi ha autopenjat (i autopagat) un anunci. Un parc. En primer pla, un tobogan. A la part superior s'hi llegeix Horta; a la inferior (tocant a terra, per tant), Barceloneta. La idea és que anar d'Horta a la Barceloneta és ràpid, eficaç i divertit.

Cosa que és mentida. Segurament la manera més directa de fer aquest trajecte és baixar a Maragall i fer enllaç a la línia groga, que ens durà directament a la Barceloneta. També es pot anar fins a Sagrera i agafar la línea vermella; a Urquinaona, es fa transbord a la groga i, a partir d'aquell moment, en menys de deu minuts som a la Barceloneta. Una possibilitat més rocambolesca: amb la blava, arribar fins a Sagrera, agafar la vermella i baixar a Glòries; allà agafar el Trambaix i baixarem a Selva de Mar, on es pot arribar al metro, i un cop allà fins a la Barceloneta és un moment.

De possibilitats, n'hi ha. Moltíssimes. Però cap és directa. Bé, sempre ens queda l'autobús. Avís: per anar en bus des d'Horta a la Barceloneta, l'usuari s'hauria d'endur un entrepà i un parell de cerveses, perquè el trajecte promet ser tot menys ràpid, eficaç i divertit.

dilluns, d’octubre 24

Els ofesos

Fins i tot és divertit llegir les queixes dels col·lectius: "Estem sorpresos de la imatge que la Televisió pública del país dóna de..." Una indignació que demostra que la frase "que parlin de mi, encara que sigui malament", va de baixa. Per contra, "qui no s'ofèn és perquè no vol" guanya adeptes.

Com no podia ser d'una altra manera, el tret de sortida el van donar els pagesos que (amb una barra al·lucinant) es van queixar per una trama sobre els purins a "Ventdelplà". Encara amb aquesta sèrie, els golfistes s'han lamentat de la imatge que es dóna dels camps de golf, perquè (diuen) no són tan poc sostenibles (mira cadascú). Finalment els de de Lleida s'han ofès amb "Lo Cartanyà".

Ara els de Sants creuen "patètica" la visió del barri al "Cor de la ciutat". Una prova fefaent que els veïns de Sants són cecs, perquè Sants és el barri on l'Ajuntament de Barcelona ha invertit menys diners en els darrers cent anys. Carrers per asfaltar, façanes que cauen, rambles decrèpites, un mercat que sembla el Bronx i, per si fos poc, el calaix de formigó.

dimarts, d’octubre 18

Mal de queixal

Depèn dels dies. Normalment coincideix amb els vespres quan estic estirada al sofà i el cap de setmana. Ni ho noto de dilluns a divendres de 9 a 14 i de 15 a 19. A l’hora de dinar de vegades se’m posa un tros de menjar dins del armagedon i llavors és diferent.

I així des de començament de setembre. Una càries al queixal del seny m’està matant. Lentament. Mentre no he anat al dentista, m’he drogat amb de totes les pastilles que he trobat (a les farmàcies, s’entén). I als caps de setmana he optat pel vi blanc i el vodka amb taronja.

I això fins dilluns dia que m’arrencaran el queixal del seny amb càries i passaré ser una dona desdentegada que menja sopetes de verdures i puré de cigrons.

dimecres, d’octubre 5

historiador -a és la persona especialitzada en l'estudi de la història

La pel•lícula "Bad girls" va arribar aquí amb el nom "Cuatro mujeres y un destino". Per la cara i amb la patilla ben alta. De títols doblats seguint raons demencials n’hi ha per donar i per vendre. Tot i que un dels casos més apassionants és actualment a les llibreries. Parlo de "The Historian", d’Elizabeth Kostova.

Un llibre que en català s’ha traduït com "L’historiador" (Edicions 62) i en castellà com "La historiadora" (Umbriel). Els protagonistes del novel·lot són dos historiadors (fins aquí, bé): un pare (mascle, per tant) i una filla (femella, naturalment) i com que en anglès la flexió de gènere és inexistent (per dir-ho ràpidament, perdoneu), "The historian" pot fer referència a un senyor historiador o una senyora historiadora. I per això (crec, eh) que el traductor en català deu haver optat per una opció; i l'altre, per una altra.

La resta de llengües romàniques no es queden enrere i davant del dubte, els francesos han decidit treure el llibre el mes de novembre amb el nom d’"Historian". Els reis de corre-corre-que-no-passa-res són els italians, que han tirat pel dret i hen apostat per un "Il discepolo".

dijous, de setembre 22

Rentar-se les mans

Joan Clos va tornar a trencar ahir la barrera del so amb la gran afirmació de la setmana. Però això ha permès entendre alguns comportaments, com ara:

  • No multem els cotxes que aparquen al carril bici, perquè si vas en bici per Barcelona ja saps el què hi ha.


  • No multem les bicis que van per la vorera, perquè al cap i a la fi si els vianants no van pel carril bus, és perquè no volen.


  • Tampoc multem els vianants que creuen quan els rota, perquè si no multem els cotxes i les bicis, no multarem els vianants, ¿oi?


  • No ens preocupem pels camells i les drogues, perquè ja se sap que en un mercat lliure l’estat intervencionista no està ben vist.


  • No construïm pisos per a la gent gran; culpa d’ells per haver-se fet vells i no rics.


  • No controlem el preu del sòl, perquè els habitants de Barcelona tenim una pasta inhumana (si no en tens, és que ets idiota).


  • No multem els que no recullen la merda del gos; si et molesta, no la miris, que sembles ximple, home.


  • No creem més places d’escoles bressol; de fet si tens fills és el teu problema, que ningú t’ha demanat que et reprodueixis (amb la merda de contracte que tens, maremeva).


  • Atorguem la impunitat als que roben carteres al metro, perquè al cap de dos dies estan al carrer.

  • dijous, de setembre 15

    Memòries d’un treballador en peu de guerra

    Un tant per cent molt elevat dels treballadors formen part del col·lectiu conservador i gallina que, a la solitud de la dutxa, s’indigna pensant quant cobra ("¿Com és possible?"); i s’imagina entrant a crits al despatx del seu cap. ("¡Et pots fotre la feina pel cul, malparit!")

    N’hi ha que a més de covards són conscients que "qui no plora, no mama". És aquell company de feina que un dia decideix que ja n’hi ha prou; que es mereix un sou millor ("Ja està bé, home, tanta presa de pèl.") I es promet que aconseguirà fins el 25% i si no que es preparin. ("A mi, aquests cabrons no em coneixen.")

    Amb una fúria digna d'Aníbal, es prepara un discurs breu i contundent, copiat de l’Eliot Ness. Entra al despatx amb una tàctica adoptada d’Al Pacino a "El Padrino". En mirar el director veu el Doctor No, i en ple atac de pànic li esclata: "Perdoni, no m’agradaria molestar-lo; però m’agradaria saber si podria fotocopiar el DNI a la màquina de l’empresa".

    divendres, de setembre 9

    Dentista

    Anar al dentista demostra que sóc de tendències massoques. En una hora m’han atracat, m’han insultat i m’han fet mal. O sigui: em costa una pasta, surto amb la boca adolorida i m’haig de sentir dir: "o no et rentes les dents o no te les saps rentar". (Manera fina de dir-me "porca, més que porca, que no ets més porca perquè no t’entrenes".)

    Com que no estic acostumada que m'acusin de falta d’higiene (desordenada, sí; però bruta, no), no reacciono. I enlloc de contestar-li: "i tu què, malaputa, filla de la reina de les putes; que t’hauries de fregar el cony amb paper de vidre de la pudor que et fot", li dic (gairebé) plorant: "li prometo, que no sé d’on ha sortit aquest sidral; li prometo per ma mare que canviaré".

    Per això quan surto d’aquella cova de lladres, vaig pitant a la farmàcia i em compro fil dental, un raspall interdental i pasta antigengivitis i antitot. Però al cap de dues setmanes, la mandra em supera i me n'oblido totalment del dolor, dels diners i de què guarra que sóc.

    dilluns, de setembre 5

    El fum català

    Es pot dir més alt, però no més clar: els fumadors desenvolupen una obra social imprescindible (i necessària) per aquest país. Aquest generós col•lectiu és una oenagé, com ho és Intermón i Cáritas.

    Fumar mata però és útil; i el fum emprenya, però t'hi acostumes (què coi). Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom: ¡Que es deroguin les lleis que prohibeixen fumar!

    I més que els fumadors, aclarim-ho, els fumadors catalans que, a còpia de cigarretes, aniran pagant el dèficit sanitari. Perquè ja se sap aquella dita popular que diu "fumar és dolent; però la pasta és l’hòstia".

    dijous, de setembre 1

    Vaga general

    És evident que l'Euromillon no m'ha tocat. Si fos així hagués tancat "el Cançoner" i hagués obert el "Visc-de-conya-tu", on relataria una vida feliç dedicada a l'oci.

    Sóc d'aquells que la tornada de vacances se la pren com si se li hagués mort el gat. Així que encara no he enviat aquells correus d’"Ei, sóc aquí". Menys encara: "Ei sóc aquí fem una birra?" I evidentment res d'"Ei sóc aquí vens a casa a sopar?"

    L'únic que ha entès que el setembre és aquí és el meu sistema digestiu, que després d’un agost atzarós ha aterrat amb gran delit a aquest penós setembre. Fet, que sigui dit de passada, m’ha obligat a treure a empentes el company de pis del lavabo.

    Aquest estiu hem sortit a Vilaweb amb aquesta notícia. Gràcies.

    dilluns, d’agost 1

    Converses filològiques

    Noi 1: La "ullera" és l'"ojete".

    Noi 2: L'has cagat: l'"ojete" és l'"ullet", i no la "ullera".

    Noi 1: ¡Ah! Si "ojete" és "ullet". Llavors, "picar l'ullet" es pot traduir com "picar el ojete". ¿O seria "hacer el ojete"?

    Noi 2: No, perquè "ojete" és el forat del cul. I "ullet" és una altra cosa.

    Noi 1: Comencem: la "ullera" són uns "binocles", crec.

    Noi 2: Llavors aquí que venen: ¿binocles o forats del cul?


    Noi 1: Les dues coses: binocles perquè et vegis la merda pel forat del cul
    quan vas restret.

    Noi 2: ¿Binocles de sol i graduats?

    Noi 1: Oh. Ves a saber. Allà dins és tan fosc...

    dijous, de juliol 28

    Montserrat Minobis a Gran Hermano

    Gran Hermano és un programa que ningú mira i que té unes audiències espectaculars. A GH, doncs, li passa el mateix que al "35 escons": els espectadors només hi arriben a través del zapping; mai per iniciativa pròpia. I és una pena: perquè GH és un programa que diu molt del comportament humà.

    Ep, que no m'invento res. Això ja va ho va dir la Mercedes Milà, com a resposta a la pregunta d’un que no entenia com una periodista com ella (s’entén: seriosa, compromesa) presentava un programa com aquell (s’entén: merda, alienant, telescombraries).

    I si no. Que llenci la primera pedra qui no s’hagi sentit mai identificat amb el Jorge, el militar de Saragossa, quan cridava: "¿quien me ha puesto la pierna encima?" És més: ¿qui no ha pensat alguna vegada: "pa chulita mi rajita"? Així de cop penso en Ella, que chula fa una tombarella sindical, i dimiteix tot i que estava acomiadada.

    Ja sé que m'estic repetint i que només parlo d'Ella. Ho sento, tu. Però és que és inevitable.

    dimecres, de juliol 20

    Vides de novel•la

    La Conchi de "Soldados de Salamina” és el motiu que ha dut Javier Cercas als jutjats, perquè una vident que s’hi veu massa igual li reclama 751.265 euros d’indemnització. Truman Capote va tenir més sort amb "Breakfast at Tiffany’s": hi havia carretades de dones que delien per ser la font d’isnpiració de Holly Golightly.

    Un escriu una novel•la en primera persona i corre el risc que se'n facin lectures autobiogràfiques. Quim Monzó després que sortís “La magnitud de la tragèdia" es va cansar de repetir que ell no patia cap trastorn en l’erecció. (Quan anys més tard Monzó va publicar el conte "Davant del rei de Suècia", li va tocar desmentir que no, que no parlava ni de Gimferrer ni de Porcel.)

    Ara bé, sempre hi ha qui es pensa que és el protagonista d'un drama romàntic, d'una novel•la plena de passions i maquinacions. Així, si Escarlata O’Hara va cridar "Juro per Déu que no tornaré a passar gana". La gran Montserrat Minobis, després que li demanessin la dimissió, va assegurar: "això m'ho proposeu perquè sóc una dona feminista".

    Actualització el 21 de juliol. He copiat l'enllaç de la Vanguardia per un de geocities on he copiat el text

    dimecres, de juliol 13

    Els de Can Fanga visiten Horta de Sant Joan

    Un barceloní amb camisa caqui i pantalons amb trenta butxaques del tipus Coronel Tapioca no diferencia un camp de blat d’un de roselles. O un pagès de les Borges molt espavilat ven, com si fos d'elaboració pròpia, oli Carbonell a una jubilada de Sants.

    Aquestes situacions podrien encapçalar un d’aquells reportatges amb què cada estiu ens castiga Tevetrès, i que retraten els pixapins fent turisme de diumenge. Any rere any aquests grans documentals arriben a la conclusió que els de canfanga són tant prepotents i ximples que davant una casa de poble diuen: "¡Que maco!" (En segon pla la càmara enfoca els propietaris rient a cor que vols.)

    Per trencar aquesta pesada monotonia televisiva suggereixo, per exemple, seguir un ciutadà de l’Empordà quan visita Lleida. O un polític de Cambrils que va de vacances a Gomera. I perquè no sigui dit: una insigne mallorquina que embogeix a Formentera.

    dimecres, de juliol 6

    Poesia aplicada

    "Yo no nací sino para quereros". I jo, de pedra. Un paio passat de voltes em recita a l’orella un poema de Garcilaso a Platja d'Aro per veure si, a còpia de versos, passem de la discoteca al cotxe.

    Ja que la poesia ha entrat a formar part de l'activitat denominada tirar la canya, prefereixo Carner: "Ei, 'Dotze besars volen comptar els rellotges sobre els teus ulls.' ¿Què et sembla?" O per fer-nos els interessants refregint Estellés: "Jo no comprenc l'amor com un costum amable'. ¿I tu?" O anar al gra amb Francesc Parcerisas: "Tinc una idea: '¿ens acostem ara, enderrocades les barreres que ens separen?"

    Les coses com siguin: abans d’improvisar és millor fotre mà als professionals de la matèria; si no volem caure en l’efecte Tita Cervera, que va assolir el súmmum de la lírica amb una declaració plena de ressonàncies a la poesia de l'experiència: "Todavía no consigo creerme como mi nombre ha llegado hasta China. Heine (el marit) es mi Marco Polo".

    dimecres, de juny 29

    Un regal per a l'alcalde

    Joan Clos, avui 29 de juny, fa 56 anys. I els voluntaris de la ciutat no han organitzat cap acte especial per commemorar aquest aniversari. (Es veu que el David Castillo volia organitzar una lectura de poemes, però la proposta no ha acabat de.)

    Per això suggereixo (humilment, eh) substituir els autobusos per grues carnavalesques, la creació d’un pastís amb el Clos amb banyador per part del Gremi de Pastissers; que Serrat, en tant que de Poble Sec, composi una cançó i que la Feliu, en tant que veïna de Sants, en faci la coreografia.

    I des del Cançoner de la Lola, que és de lletres, vull oferir al nostre gran alcalde un regal petit, però honrat: una selecció de textos i notícies sobre la ciutat de Barcelona. Des de l’Aeroplà del Raval, Walk in progress; Rases, a Oi?; Piquiponades, de Jesús Cardona; i el blog Desclossari d’en D’oros.

    Dues coses: 1. Anuncio per endavant que no he demanat drets als autors citats, sigueu comprensius; 2. La resta de blocaires dedicats a Barcelona, perdoneu el descuit.

    dilluns, de juny 27

    Compte enrere

    El company de pis i jo ens prenem un gazpacho ben fred (no, millor una clara) a Cala Canyet. Rectifico: fem la migdiada a Central Park. ¿Lloguem un 4X4 i fem ruta pels deserts de Marroc? Ara som a Llívia i així no deixem el gos a una residència (no diguis "pobre", que viu molt bé).

    Titular: L’equip unipersonal del Cançoner se sent cansat. ¿Com que “cansat”, com que “se sent”? Estic esgotada, rendida, no puc més. Aquest matí m’adormia al bus i el cap m’anava d’un cantó a un altre, com si fos el neng de Castefa tornant d’una ruta de pastilles.

    Per això pensar en l’agost m’emociona. M’arrossego per casa amb llàgrimes als ulls i un calendari de la verge de Núria. Cerco de manera obsessiva ofertes de viatges. Tot i que sempre ens quedarà Sants, un barri amb moltes possibilitats. (¿Els de la "Descobrir" li han dedicat un número? ¿I els de la "Routard"?)

    dimarts, de juny 21

    Sublims

    Els sopars de feina serveixen per a 1) criticar el cap (que vulguis o no s'ho mereix); 2) seguir parlant de treball fora d'horaris d’oficina (després hi ha qui es queixa de les hores extres); 3) tirar la canya a l’informàtic (que està bo però que és tímid).

    Ara bé, com diu la saviesa popular, "sempre hi ha l'excepció que confirma la norma". Per això hi ha oficis excelsos, elaborats per aquells que es dediquen a activitats excelses i que quan es reuneixen no només critiquen el jefe. Per exemple, ahir a la nit en un sopar entre escriptors es va poder sentir: "Llegir et permet viure moltes més vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairebé etern". Gran frase de novel•la de fulletó, que dita per una senyora dedicada al noble art de l’escriptura es converteix en notícia.

    "Llegeixo, per tant existeixes". Un joc de paraules que no s’ha dit mai i que eleva una altra senyora creadora a monologuista del "Club de la comèdia". I així anar desfilant fins arribar a l’orgasme de la intensitat dramàtica: "la lectura és la manera més feliç de conversar amb un mateix". (¿Egocentrisme? No, burrada.)

    dimarts, de juny 14

    Meme (via Paraules)

    Deu àlbums de la meva col.lecció
    Raimon "per destruir aquell qui l'ha desert"; U2 "The Joshua Tree"; The Cole Porter Song Book; Sisa: "Qualsevol nit pot sortir el sol"; U2 "Under a blood red sky"; BSO "Singin in the rain"; El último de la fila: "Pequeño catálogo de seres y estares"; Serrat: "4"; Queen: "Greatest Hits (I i II).

    Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
    Hombres G (gairebé tot)

    Quantitat total de música baixada al meu ordinador
    Molta.

    Últim CD que he comprat
    No me'n recordo.

    Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post
    "Lucy in the sky with diamonds" (Beatles)

    Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
    "Where the streets have no name" (U2); "Conillet de vellut" (Serrat); "Parlant-me de tu" (Raimon); "I've got you under my skin" (Porter-Sinatra); "I will survive" (...)

    Llibres que llegeixo durant l'any
    En començo molts més que no pas n'acabo

    Llibreria o biblioteca
    De tot. Darrerament, guanya biblioteca

    Últim llibre llegit
    "La mujer en silencio" (Janet Malcolm)

    Llibres que llegeixo aquests dies
    "Mentira" (Enrique de Heriz); "Me casé con un comunista" (Philiph Roth). I rellegeixo a estones els diferents volums dels monòlegs del Buenafuente.

    Cinc llibres que m'han marcat
    "Maus" (Spigelman); "El perquè de tot plegat" (Monzó); "Invasió subtil i altres contes" (Calders); "L'edat d'or" (Parcerisas); "Retratos" (Truman Capote).

    A darrera hora hi afegeixo: l'obra d'Ausiàs March.

    Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes"
    Als admirables (i encara més admirats) de la Dona del Temps; als enyorats Orteu, Perelló i Salvadó; a la mai prou valorada ni publicada Escriptora; a la xerraire Teresa Amat i a l'Enric Borràs, d' el llamp.

    divendres, de juny 10

    De pops i calamars

    Precipitar-se és el defecte més gros de la propietària d'aquest blog. L'altre és llegir els diaris en horitzontal. Imagineu-vos. Creia que l'Ajuntament de Barcelona, amb Joan Clos al capdavant, havien estat abduïts per una intel·ligència superior. (Fonts de la NASA afirmen: "és fàcil trobar intel·ligència superior fora de l'Ajuntament de Barcelona".)

    Fins i tot aquesta setmana me l'he passada trucant a tots els hospitals, a la policia i a l'oficina d'objectes perduts. I quan ja estava a punt de posar-me el barret i la lupa d'investigadora privada, les botes de caminar per la neu i el fuet d'Indiana Jones, Déu (que és bo i que coneix el patiment humà) m'ha posat davant una notícia que ho explica tot.

    El Consistori no ha desaparegut, sinó que des de fa un mes els senyors i senyores que el formen estan tancats a casa seva, morts de vergonya. S'amaguen de destinar 120 milions d'euros a quatre pops i vuit calamars. Mentrestant els ximplets dels barcelonesos, contents per anar pagant sense tenir res a canvi.

    dimecres, de juny 8

    10+1 reflexions més

    Seguint la petjada de la Tina

    1. Hi ha bloggers purs i bloggers impurs. Mai hagués dit que m’autoqualificaria de ‘pura’.

    2. El Francesc Parcerisas s’assembla a Marlon Brandon a "El Padrino". Mentre dinàvem, me’l mirava i pensava "d’un moment a un altre em mirarà i em dirà ‘Michael, hijo mío’. I jo li hauré de dir que no, que no em dic Michael".

    2. Ser blocaire és ser burro. Els burros no saben que és una aixada ni tampoc saben qui és Homer. (No, el Homer Simpson no; l’altre, el poeta.)

    3. Publicar llibres és l’hòstia, i si et posen la cara a portada, encara més.

    4. L’Àlex Susanna no ha llegit cap bloc. Estem empatats: jo no he llegit mai l’Àlex Susanna.

    5. Per curiositat: ¿El Xavier Sardà ja sap que l'Empar Moliner podria ser la nova presentadora del Crónicas?

    6. Com que el Miró ja no és blocaire sap que és una aixada. Pel que fa a Homer, ahir es va llegir “La Il•líada” de cap a peus.

    7. Amb els porros podem viatjar més enllà de Frankfurt. Deuen ser porros de maria. Amb els altres et quedes a París.

    8. Encara no entenc com és que ningú ha fitxat Biel Mesquida com a col•laborador d'un programa de televisió. És un fenomen.

    9. Pere Rovira és accionista de l’empresa “Coves d’Altamira, SA”

    10. Hi ha escriptors de mà oberta i de mà tancada. Però n’hi ha que mentre escriuen amb la mà oberta se la toquen amb la mà tancada. Aquests són els bons.

    11. Una altra curiositat: ¿El Xavier Sardà coneix el Biel Mesquida?
    Poètica

    Es veu que ahir vaig anar com una moto. Per això us passo el text que vaig llegir; en viu i en directe:
    Abans de res, l'obligat agraïment als organitzadors d'aquesta trobada, i especialment a la Montse Serra i l’Oriol Izquierdo, que no només m'han demanat de col•laborar-hi, sinó que a més m'han assegut al costat d'aquests quatre magnífics senyors.

    Com que la trobada ja és a punt d'acabar, crec que tot el que sóc a punt de dir ja ho haureu sentit abans. No patiu, que ho faré breu, que sóc plenament conscient que és l'hora de la becaina. A més, si algú coneix el Cançoner, ja sabrà que la poètica que s'hi destil•la és com les cançons del David Bisbal, que no aguanten ni cinc minuts d'anàlisi.

    Quan vaig obrir el blog fa poc mes d’un any, no hagués dit mai que acabaria preparant-me una exposició sobre coses que jo mateixa he escrit, perquè fins aquell moment el més profund i llarg que havia fet eren els exàmens de carrera. Posats a confessar-nos, tampoc hagués dit mai que dels acudits pocasoltes que formen el Cançoner de la Lola se’n pogués dir bloc literari. Però ja m’està bé.

    Un cop dit això, començo.

    Arribo als blogs a partir de la Tina Vallès. A partir d’aquí, conec el de la Teresa Amat, el de Jaume Subirana i el de Carles Miró, entre d’altres. Però el Cançoner de la Lola, a diferència d’aquests que us deia, és un blog anònim. Un blog anònim és un blog que l’autor per la raó que sigui no diu el seu nom de veritat. I prou: no té més.

    Suposo que ara hauria de dir els motius em van empènyer a dir que no em deia Gemma Cabot, i a convertir-me en un d'aquells personatges que amaguen la seva identitat, com si fossin una mena de Rocio Jurado amb ulleres de soldador a l'Aeroport de Barajas; i la veritat és que hi he estat pensant, però em sembla que no hi ha cap raó lògica; hi podria haver posat el nom i no ho vaig fer. I ja està.

    Parlant de l'anonimat, però, l'altre dia algú em comentava que “segur, seguríssim” que sent un bloc anònim podia dir coses que d’altra manera no explicaria. I no, no és així. I ja em sap greu, ja. Més que res perquè crec que explico el que puc explicar. I punt. Amb això vull dir que procuro no parlar mai de feina ni de la meva privada, ni dels pensaments íntims que em corroen, ni de les bronques a casa per qui treu el gos o per qui li toca anar a comprar.

    Sobre les coses que s'expliquen o que no s'expliquen, es diu que els blocs catalans (i el Cançoner és un bloc català, perquè viu i treballa a Catalunya) no són prou crítics amb la realitat cultural i política, que no són d'aquells que mouen els fonaments de la societat, ni provoquen dimissions de polítics corruptes. A mi m'agradaria ser així: poder parlar de política i ser trascendent i fer dimitir consellers de la Generalitat i sortir a la portada dels diaris amb grans titulars com aquests: "Al cançoner de la Lola fan dimitir a tothom".

    Però, la veritat és que no me’n surto. Francament, més que de política en el Cançoner es parla (i molt de tant en tant) de Joan Clos. I en aquestes alçades, criticar Joan Clos més que mèrit és una obligació de qualsevol ciutadà de Barcelona.

    Un dels motius pels quals no parlo de política és perquè no vull convertir el Cançoner de la Lola, en un refregit de la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio. Dic això perquè de vegades, sembla que Francesc Marc Álvaro participi en 80 blocs alhora. És com una mena de pensament únic, de repetició de conceptes, d'idees, que (segons el meu parer) resulta realment feixuga. I que, de vegades i insisteixo que és segons el meu parer, converteix la bloguesfera en una mena de suplement digital de "La Vanguardia".

    Un cop dit això i malgrat que el Cançoner sigui un bloc anònim i malgrat no parli de temes importants i malgrat els posts siguin, com he dit abans, una mena d'acudits pocasoltes, jo em prenc seriosament el bloc; sobretot si tenim en compte que, com tothom, ho faig perquè vull, perquè em ve de gust fer-ho; i que el dia no em diverteixi, faré com el Xavier Sardà i em prendré un any sabàtic.

    Quan dic que m'ho prenc seriosament, vull dir que rarament publico un text que no hagi escrit i reescrit més d'una vegada sobre un Word i que després de penjar-ho a l'editor de Blogger ho torno a mirar i remirar.

    Possiblement, dient això m'estaré tirant pedres sobre el meu teulat, perquè els resultats tampoc maten. Però, contra això si que no hi puc fer res.

    També procuro tenir molt present que escric en un mitjà que es llegeix sobre pantalla. Per tant, sempre faig textos breus i esponjats dividits en tres paràgrafs. El meu objectiu és que, tot i que cadascú té una resolució de pantalla diferent, el text pugui cabre en un sol cop d’ull sense que s’hagi de fer scroll.

    Però no només ho faig per al lector, sinó per mi. En ocasions tinc tendència a emular la Pilar Rahola i a enrotllar-me com una persiana i si jo mateixa no em marco un límit podria anar allargant els textos de manera innecessària. Com ara mateix, que em sembla que ja he parlat prou i va sent hora d’anar frenant.

    Moltes gràcies a tots i perdoneu les molèsties.

    dijous, de juny 2

    Rumors

    El 091 ha rebut una trucada anònima que demanava una ambulància, amb cardiòleg i psicòleg especialitzat en shocks traumàtics. Perquè es veu que l'Albert Boadella no sap que Jordi Pujol ja no és president de Catalunya. Pobre. Només fa sis mesos que es va assabentar de la mort de Franco i per això ha.

    També m'ha arribat que els ponents del nou Estatut ja saben com definir Catalunya. Com que han sentit tocar campanes que Catalunya està oprimida, han optat per tallar el problema d'arrel: "Catalunya és un/a 'nosequè' que estima els sex shops". Atenció: 'nosequè' és una variable que se substituirà un cop decideixin què és Catalunya. Aquí Corbacho ha proposat que Catalunya sigui un bar de tapas; però Carretero prefereix un supermercat. Joan Saura creu que.

    I quan totes aquestes notícies han arribat a orelles de la Caterina Mieras, corre la brama que ha afirmat que "si la cultura catalana està reprimida, a Frankfurt només hi aniran els escriptors que utilitzin vibradors i vagines de silicona". Ha estat llavors quan el Porcel i la Carme Riera han decidit.

    dilluns, de maig 30

    La nit de diumenge

    Només fa unes hores que el Cançoner ha visitat el món dels elefants liles i les mosques gegants.

    He viscut dos parts múltiples (quin cansament) i tres comiats improcedents (quina depressió). Uns jugadors de bàsquet de Liliput que vesteixen com els Celtics empresonen uns escarbats amb la cara del Pau Gasol; mentrestant canten un himne que fa: "¡prou Pau Gasol!, ¡prou Pau Gasol!" M'he llevat suada i cridant "¡No!" quan el Freddy Krugger amb la cara del David Madí m’atacava, sort que el Ferran Torrent i el Xavier Sardà em tranquil•litzen (que macos). Amb ells i el Boris Izaguirre vaig cap a Sant Feliu de Guíxols, que ara és igual que Edimburg. Després de passar un peatge, sona una sirena.

    La sirena que era el despertador (que original, maremeva) em recorda tard i desafinant que són les 7 i que ens hem adormit esperant l'Internauta, el programa del Vicent Partal. Sort que la Teresa, que és una xerraire com cal, ens va avisar quan tocava.

    divendres, de maig 27

    Onanisme

    "Ara resulta que al lavabo parles sola", em va dir més condescendent que sorprès el company de pis després de l'evacuació matinera. Sincerament: jo ho intuïa. Perquè enraonar sol és hereditari, segons s’afirma a un conegut estudi de la revista "Science". A mi em ve de part de mare, que té tanta xerrera que al seu costat els discursos del Fidel Castro semblen microrrelats.

    Del gran descobriment ja en fa una setmana. Des de llavors m'he dedicat a la delicada tasca de descobrir en quins moments em dedico a explicar la meva vida, en públic i sense cobrar. M'he observat a casa, a l'autobús i a la feina. Però ja se sap: quan un es vigila, perd naturalitat.

    I aquest matí (¡al•leluia!) la meva verdadera personalitat ha tornat a mostrar-se a la humanitat. Sí. A l'autobús, cap a quarts de deu, mentre escoltava una entrevista del Bassas a una consellera, un pensament (dels de debò, dels profunds) ha sorgit del més profund de les entranyes en forma de crit: "¡Collons, Mieras, no fotis!"

    dimarts, de maig 24

    De fira

    El museu dedicat a la batalla de l’Ebre de Gandesa li diuen "museu" perquè els de l’iec (que, ràpids, no són) no han trobat la manera de definir les quatre bombes, les tres fotocòpies i el parell de cascos que hi ha en aquella sala de Gandesa. Però dir-li museu és com afirmar que "el Jordi Elapé és graciós".

    O com dir "senzills" al Felipe i a la Letizia i "campechano", al pare i sogre; "modern" a l'Àngel Pavlovky; "oportú" al Carod-Rovira; "sincer" a l’Enric Marco; "honrat" a David Madí; "progre" al papa Benet XIII (i a Joan Pau II, també); "poeta" a Joaquín Sabina; "biografia" a allò que la Pessarrodona ha fet amb la Rodoreda (no us perdeu la foto al cementiri amb el gos); "sexy" a la Núria Feliu; i divertit al Lluís Llach.

    I si s’entesten a dir "museu" a les parets brutes de la sala de Gandesa, siusplau, que algú hi foti quatre duros. Més que res perquè sembli que les nostres institucions es prenen seriosament allò de la memòrica històrica; a més de les exclamacions del tipus "ningú ens ha demanat perdó" i "s'ha d'analitzar l’ADN dels morts de les fosses comunes al preu que sigui".

    dijous, de maig 19

    Sortir de l'armari

    Me n'assabento pel Llibreter que del personatge que hi ha darrere d'aquest blog no se'n sap res. Em frego les mans i penso que sóc tan misteriosa com la Sonia Braga a "El beso de la mujer araña". Em veig amb un vestit llarg de color negre i un vel de seda em tapa la cara. Gaudeixo fumant un d'aquells cigarrets llargs. (Aclariment: les dones misterioses de les pel•lícules fumem cigarrets llargs; Vogue, per ser més exactes.)

    Clar que també podria ser la Holly, l'Audrey Hepburn de "Breakfast at Tiffany's". M'agrada sortir al carrer vestida de negre i amb una pamela gegant. Misterioses són les cantants de soul de les pel•lícules americanes: una dona ni prima ni grassa, de cabells curts (¿Curts. Segur? Sí, desconfiada.). Canta en un escenari fred i fosc. Poc a poc la càmara se li acosta: una llàgrima li cau galta avall.

    Doncs no, ni mirall sexual d’una generació, ni alter ego de cap escriptor, ni cantant desgraciada. Sóc una dona blanca heterosexual del 1975, cosa que significa dues coses. Una, que no pertanyo a cap minoria (ni ètnica ni religiosa); dues, que al maig del 68 no estava a París.

    dijous, de maig 12

    La medalla

    10 motius per no retirar a Enric Marco la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li va va atorgar l’any 2001

    1. Perquè les coses que es donen no es prenen.

    2. Perquè ningú pot assegurar que Josep Vilarasau no hagi fotut mà a la Caixa.

    3. Perquè Carles Sentís també la té.

    4. Perquè ha deixat en evidència els governs que donen medalles. (I que no contrasten la informació.)

    5. Perquè ha potenciat el refranyer català, amb la divulgació de: "Cada casa té el seu Roldán". I la campanya de l'ajuntament de Barcelona, "marca't un marco".

    6. Perquè el senyor Benet i Jornet el vol col•locar a Ventdelplà fent d'avi republicà; i que s'embolicarà amb el Madaula (¿o era amb el Cartes?).

    7. Perquè gràcies a aquesta descoberta, ja ningú es recorda de les mentides del David Madí.

    8. Perquè diuen que Artur Mas el vol fitxar enlloc de David Madí.

    9. Perquè si a la transició no es va jutjar els franquistes, no jutjarem nosaltres un antifranquista.

    10. Perquè a Barcelona, ciutat fashion i multicultural, encara hi regna el nepotisme en forma de noms de carrers com ara Aviador Franco, a Sants; o a les Corts, Fernando Primo de Rivera.

    dilluns, de maig 9

    Aproximacions

    Quim Monzó va donar a conèixer, cap als anys vuitanta i a l'article "Un Riba inèdit", un poema de Carles Riba fins aquell moment desconegut. El va publicar, primer, en un diari i, després, en el recull "Zzzz...", de Quaderns Crema.

    Al Cançoner de la Lola, en motiu de la mai prou vanagloriada Setmana de la poesia, hem decidit recuperar aquest sonet de l’autor de "Les elegies de Bierville":
    ¿Recordes, Clementina, aquell oreig
    que, removent de Venus el parrús,
    enravenà del tot el que, difús,
    llanguia a l’entrecruix en estiueig?

    Recordo el remor i l’estrany pledeig
    dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
    que començava d’espargir, confús,
    pels solcs obacs són tremol degoteig.

    I ara em demano, ja esgotat el dol:
    si tu no, ¿quina dea apassionada
    en jo trempar signava el meu capoll?

    Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada
    ¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
    “Clementina, collons, quina cardada”?
    La revelació de Monzó va revolucionar la crítica entesa. En aquest sentit, cal recordar la picaraballa entre Enric Sullà i Jordi Malé a les pàgines dels "Marges" i als passadissos (i al bar, també) de la UAB. El primer, a "Notes per a un sonet", emparentava la imatge fàl•lica al campanar de Colliure com a claríssim homenatge a Antonio Machado. Mentre que Malé a "Grècia, sí; Colliure, no" reblava que el dit "capoll" era l'exponent diàfan del classicisme de Riba en tant que mirall de les columnes del Partenó.

    Tal discòrdia encara no ha acabat o finit. Restem a l'espera de nous estudis que relacionen el revelador sonet amb passatges de "Solitud" i sobretot del "Tirant lo blanc".

    dimarts, de maig 3

    Estímul

    Dia rere dia hi caic de quatre grapes. No ho puc evitar: allà on el carrer Noguera Pallaresa es creua amb Jocs Florals, hi ha una pintada que diu: "¿I si ens quedem a casa follant i no anem a treballar?" (¡Aigh!)

    I ximple de mi, no només la veig cada matí, sinó que a més la rellegeixo síl·laba a síl·laba (¿I si ens que-dem a ca-sa fo-llant i no a-nem a tre-ba-llar?). Per si això no fos poc, el massoquisme, que no té límits, em duu a pensar que el company de pis i una servidora hauríem de seguir aquest savi consell i dedicar-nos al deliciós art del fotre.

    Però res. No hi ha manera. L'única vegada que que hem coincidit a casa va ser per una indigestió que gairebé ens obliga a traslladar el matalàs al plat de dutxa (una manera com una altra d'estalviar-nos les corredisses). De manera que l'únic que estava disposada a compartir és una prosaic arròs bullit i una mica de pollastre a la planxa. ¡Ah! I una poma, naturalment.

    diumenge, de maig 1

    Invasió (gens) subtil

    Joan Clos és un extrarretreste idiota. Em sap greu ser tan cruel, perquè ja sé que no és de bona educació insultar i encara menys insultar un ésser que, a diferència dels gossos i dels gats abandonats, no té una associació que el protegeixi. Però a aquestes alçades crec que que ja tots hem assumit que el Joan Clos és la prova fefaent que no existeix vida intel·ligent fora de la Terra.

    O sí. O sí que són molt intel·ligents, els extraterrestres. Ara us ho explico: hi ha una teoria que afirma de manera vehement que els barcelonesos i les barceloneses som víctimes del primer estadi de la invasió d'una supersocietat megadesenvolupada, que amb el terrible objectiu d'eliminar la Terra ha decidit ocupar els llocs de poder i ser tant incompetent com sigui possible; d'aquesta manera provocarà suïcidis col·lectius en cadena fins que en aquesta vall de llàgrimes només restin l'Alba i el Dídac. (Totes aquestes molèsties per no utilitzar les armes clàssiques, làsers fulminants i càmares de congelació, principalment.)

    Però ja els descobert. I és per això que, des de la plataforma que em cedeix Google, demano als senyors i senyores extraterrestres/es que sisplau, canviïn de tàctica. Que, personalment, ja m'està bé la que seguien els llangardaixos gegants de V, que a més de menjar rates anaven al gra i emprenyaven menys que el senyor Clos.

    dijous, d’abril 21

    Desapareguts en combat

    A la fi, me n’he adonat. La darrera vegada que vaig escriure en el blog era el dia que feia trenta anys. I com que sóc tòpica i típica amb tot, vaig decidir trencar amb tot i tornar a començar.

    Però no me n’he sortit. Enlloc de fer això, em vaig tancar a la biblioteca a injectar-me amb suero la vida del Tísner, un d’aquells homes que des que va morir ningú li ha tornat a fer ni cas (més enllà de ser cunyat de Calders, que tampoc està gaire de moda).

    El que deia. En quatre volums el Tísner seguint la guerra civil com a fil conductor, explica amb molta ironia i sentit de l’humor com els els van tractar els francesos quan morts de gana, de fred i de tot, els van posar en camps de refugiats. I la frase, ben rebuts, més aviat poc.

    dijous, de març 3

    Antologies

    Ja ho diuen: la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó una persona a un gos. Traslladat a la indústria cultural: que surti una nova antologia de literatura catalana no és notícia, o sí. Fa pocs dies m’ha caigut a les mans "Altres mons de la literatura catalana" (Antologia de narrativa fantàstica i especulativa), de Galàxia Gutenberg.

    Aquí es recullen més de vuitanta contes que es consideren de literatura fantàstica (per dir-ho d'alguna manera) i que aplega autors tan diferents com Àngel Guimerà, Pere Calders o Terenci Moix. (També, la Mercè Rodoreda, una antologia sense Rodoreda no és una antologia. ¡Ah! I el Jaume Subirana -els enemics de la retroalimentació bloguera em maleiran.) Tot precedit per un pròleg de l’antòleg, el professor de la UAB Víctor Martínez-Gil. Una delícia perquè no cau en tòpics i no repeteix els conceptes de sempre com un lloro ensinistrat.

    Perquè llevat d’algunes antologies (on es repeteixen els mateixos noms i els mateixos contes: Edgar Allan Poe i "El gat negre", per exemple), segons el meu parer els millors reculls eren els que havia publicat Siruela: "Cuentos únicos", de Javier Marías; i "El Vampiro"; editorial que tot sigui dit de passada acaba de treure un llibre sobre el senyor Faust.

    dimecres, de març 2

    Anguiles

    Sempre arribo tard a tot arreu. Tant és així que avui llegeixo a "Oi?" com han al·lucinat amb l'entrevista del Bassas al Montilla. I és veient l’estupefacció per les respostes que em recordo de Bernat Metge. (Tinc una memòria una mica estranya.) I em ve al cap perquè aquest escriptor del segle XV té un sermó humorístic amb uns versos la mar d'actuals, on explica que per triomfar en aquesta vall de llàgrimes un ha de ser el més barrut i malparit possible.

    Al cap i a la fi no hi ha res com comprovar que els polítics del segle XXI segueixen al peu de la lletra tot el que diu un irònic sermó de fa la tira d'anys:

    Haver no porets valor granda,
    si no robats.
    Consciència no hajats,
    si volets viure.
    Treball llunyarets e desfici
    del vostre cors.
    E girats a tothom lo dors,
    qui lleial sia.
    E no vullats haver paria
    de pobre gent,
    si no us donen de llur argent
    o us fan fermança.
    (…)
    A tot hom pagarets de fum,
    a qui degats.
    E jamés cosa no façats
    qui bé us estia.
    Si el cor havets plen de falsia,
    serets del temps.
    Ab l'enemic irets ensems,
    e burlarets.
    (...)
    Siats de natura d'anguila
    en quant farets.

    dijous, de febrer 24

    S’omple la pica

    Cada setmana algú es queda embarassat. Evidentment. En un principi això no és cap problema (les coses com siguin).

    Ara. Per a una persona que la setmana que ve entra a la meravellosa dècada dels trenta (¡aigh!), tenir vuit (¡vuit!) dones embarassades al voltant seu és una putada (¡buf!). ¡Ep! Que no és personal, que la gent es pot reproduir tantes vegades com vulgui i en l’ordre que consideri oportú: d’un en un, de dos en dos., de tres en tres, de quatre en quatre. No és això.

    Felicitat apart, és bonic veure com aquestes vuit persones (i les seves vuit parelles) tenen clares les coses i no s’emboliquen (com altres, com jo) en teories estranyes (1) que justifiquen la poca valentia de dir la veritat, i dir ben alt "¡Quina mandra!"

    (De com la matèria i la carn són un astre blavós en el sí de la política econòmica de la cuina de mercat)

    dijous, de febrer 17

    Reciclem

    Amb "Ventdelplà", Tevetrés, la teva, ha començat a aplicar el Tractat de Kyoto amb el reciclatge d’actors. No, per dir-ho exactament, amb Ventdelplà, Tevetrés, la teva, ha arribat al clímax, a l'orgasme de la sostenibilitat interpretativa.

    Comencem. Que jo recordi la Vilarasau i el Boixaderas no s’havien casat mai. Ell, com a oncle gay de Poblenou, tenia un company que anys més tard va ser l'avi Adrià Bosch d'"El cor de la ciutat", sèrie on el Boixaderas s’embolicava amb la Victòria Pagès, actriu que a "Oh, Europa!" compartia cartell amb el Marc Cartes, un gran home que ha fet de tot. Atenció: el Jaume de "Poble Nou"; el Salvador Borés, de "Laberint d'ombres"; i un calavera com déu mana al "Cor de la Ciutat". No sabem com serà el veterinari de "Ventdelplà".

    Al poble de Ventdelplà, el Cartes torna a coincidir amb 1) la Laura Conejero, que feia de puta a un altre poble, a "Poble Nou"; 2)l'Imma Colomer, a "Laberint d'ombres"; 3) amb la Cristina Dilla, a "Temps de silenci" (era la mare de la seva dona); 4) la Rosa Gámiz, que de fet era la seva parella a Oh Europa! i la tieta de la seva dona a "Temps de silenci" (per tant, la Dilla i la Gámiz eren parentes a "Temps de silenci"); 4)el Boixaderas, amb qui també fa doblet: aquí, i a Poblenou. El Boixaderas era el tiet gay i ell el noviet de la neboda. Doncs, això, tot queda a casa.

    Bé, i a "Ventdelplà", el Cartes xerra molt amb l'advocat del poble, el Madaula, que s’enamorarà de la Vilarasau (sí, a "Crims" eren mig parella). Ella fa dos mesos era una escriptora amb família nombrosa; abans, però, s’havia embolicat amb el Ferran Rañé, el Lluís Marco, l'Àlex Casanovas, el Sergi Mateu i amb el Mateu-Jordi Dauder, germans i pares de l'Eduard Montsolís-Farelo... Que, per cert, i el Farelo? Per què no surt el Farelo?

    dilluns, de febrer 14

    Bienvenido Mister Marshall

    Donem la benvinguda a la caritat (cristiana i suquera espanyola) del nou tarannà.

    Esperem que per Setmana Santa es prepari la campanya: "Un pobre, una mona". Retransmès per Maria Teresa Campos i Juan Marsé. Música: Joaquín Sabina.

    dimecres, de febrer 9

    Els paternalistes

    Els paternalistes hi han anat dues vegades, al Carmel. Una, a veure els escenaris del Marsé (ca bo); i l’altra, un dia que havien de fer una xerrada a Nou Barris i es van perdre (encara els estan esperant). Per això quan els paternalistes parlen del Carmel asseguren que no és un barri com els altres, és diferent, com inferior, perquè “hi viu gent que ha patit molt que només els faltava això”.

    Tot i que del Carmel només coneixen el Pijoaparte, els paternalistes saben com són els seus veïns: miserables i pobres, d'aquells que paguen a terminis la calefacció, home. També saben que allò de l’esvoranc acabaria passant. Perquè ells ho sabien, tot i que no havien dit res, però. (Ep! perquè són tímids.)

    I els agrada recordar quan van venir, immigrantots andalusos i murcianos, morts de gana. Que tot i que ara no es moren de gana, encara necessiten algú que parli per ells, algú que els defensi. Algú amb estudis i amb empenta, com ells. Que els del Carmel, encara els queda una mica de misèria, que això no es perd mai.

    dilluns, de febrer 7

    Periodisme

    No hi ha cosa més avorrida que estar a la feina i no tenir res a fer. O poca cosa a fer. Un exemple a l’atzar: un cap de setmana plujós a la redacció d’un diari; o d’un telenotícies.

    I seguint amb l’exemple, suposem que aquell cap de setmana, a sobre el Barça i l’Espanyol foten la putada i perden. El problema a la redacció es fa més i més gran. I es fa tan gran que a més d'un li provoca palpitacions: no hi ha notícies. "I un periodista sense notícies és com un pou sense aigua", pensen poèticament.

    Per això quan els arriba que la bombona de gas d’una estufa ha provocat divuit morts, s'animen. Aquesta és l'oportunitat que estaven esperant. Van amb càmares per fotografiar els cossos dels morts, entrevisten els familiars plorant, mentre donen les gràcies a déu, que el tema del Carmel ja no els donava més de sí.

    dijous, de febrer 3

    Rondalles del bus

    Vet aquí que una vegada hi havia una mosseta que mentre anava asseguda al bus, una forma allargada i sinuosa que es movia lentament se li va aparèixer (de cop i volta, que és com apareixen les coses a les rondalles). Com que era una mosseta encuriosida, s’hi va fixar ben bé. Tenia dos braços prims i li somreia amablement.

    La mosseta, que era llesta i tenia estudis, va saber ràpidament que allò era un geni, però sense làmpada. I li va dir graciosament: "Geni, oi que ara em diràs que et digui els tres desitjos? Doncs, m’avanço, perquè ja sé què et demanaré". I el geni, rient sorollosament, li respongué: "Qui t’ha dit que sóc un geni? Sóc un pet. Un pet del viatger del davant".

    Horroritzada, la mosseta exclamà: "Ai, las! Fuig, pet pudent, fuig; no et vull veure mai més!" I el pet s’ofengué i li digué d’aital manera: "Noia desvergonyida, que sigui un geni no vol dir que no tingui poders. Et condemno a tirar-te pets sempre que mengis llenties".

    I és per això que, nois i noies, les mossetes es tiren pets quan mengen llenties; i és per això que existeix l’expressió "del pet petit, la bona confitura". Perquè, de les llenties se’n fa una confitura exquisida.

    dilluns, de gener 31

    La il·lusió de diumenge

    A un quart d’onze vaig arribar al quiosc. Però ja no els en quedava cap exemplar. A dos quarts ja havia anat a tres. I res de res. Ni un.

    L’hòstia. Som tants que hauríem de fer la fundació "Damnificats pels Primers Números de les Col•leccions" (DPNC). Les de llibres o devedés; sí, aquelles que regalen al diari i que els membres de la DPNC anem a buscar de quiosc en quiosc com si ens haguéssin posseït: amb els ulls sortits i les mans tremoloses. Encara que hàgim de recórrer (amb brúixola, xiruques, plànol i gorra del capità palangana) 14 quioscos, a més de perdre dues hores i una mica d'autoestima.

    I això és el que vaig fer diumenge al matí: caminar a la recerca del "Pais" (sense accent), on regalaven "Casablanca", una pel•lícula que puc trobar a sis euros a tot arreu. I el pitjor del cas no és que estigués exhaurida, sinó que no és la primera vegada que entro en un espiral d'Indiana Jones "a la recerca de la pel·lícula". D'això, se'n diu cassurrisme (del llatí: cassurrus).

    dijous, de gener 27

    De peix

    Si no s’ha dit trenta vegades, no s’ha dit cap: “No s’ha d’oblidar”. El Bassas també ho ha repetit (ell, una vintena). Tenint en compte que cada any cau alguna pel•lícula, algun documental, algun llibre (de memòries, escrites i fotografiades, de ficció, i també reculls de poemes) és difícil no recordar-se'n. De tant en tant es munta alguna exposició i algun concert commemoratiu, també.

    Per això quan expliquen que a la Gran Bretanya han fet una enquesta en què la meitat han dit que no sabia què era Auschwitz pensava que o el Bassas em prenia el pèl o jo delirava. Però, a) el Bassas no està per fer broma; b) fa dies que no fumo -maria, s'entén.

    Addenda: "¿I a qui han enquestat? Perquè, de debò que això no m’ho crec", m'he anat repetint en el llarg trajecte fins a la feina. I repassava: "El gran dictador" ,"Cabaret", "Ser o no ser", "Els rebels del swing", "El novè dia", "El pianista", "La llista de Schindler", "La vida és bella", "La treva", "Éxode", "Europa, Europa", "Salvar el soldado Ryan", "Windtalkers", "La delgada línea roja", "Berlín, any 0", "Els judicis de Nuremberg", "Europa", "La caixa de música". I les altres que no recordo. Conclusió: El Bassas fa broma.

    dimarts, de gener 25

    El virus de la grip

    Vaig començar l’any cagant i vomitant, gràcies a un agradable virus que em va deixar inaugurar el lavabo i l’any ben dignament. A partir d’aquí, he arribat tard a tot arreu. Com el protagonista de la novel•la “Sentimental”, on un home va a comprar tabac i que la cosa se li embolica tant que no pot tornar a casa.

    La feina, l’amiga que es casa, l’altra que reprodueix, aquells que es separen; i aquell cosí a qui has d’ajudar a pintar el pis; després hi ha el germà en crisi i la mare pesada. Bé, i la feina (com no!), la vida de parella, el veterinari, la visita anual al ginecòleg i la del dentista.

    Doncs res, tu, que estem a 25 de gener; fa més d’un mes que no escric res i encara no sé per què. No crec que la culpa sigui del virus del dos de gener; però, bé; ja se sap que l’autocrítica està de rebaixes.