dimecres, de novembre 16

30 anys

Els que vam néixer el 1975 hem viscut tota la vida amb el record de Franco. Quan vam complir 10 anys, els titulars dels diaris recordaven que feia una dècada que Franco havia mort. El 1990, el 1995, el 2000: els quinze, els vint i els vint-i-cinc. A més d'especials en dominicals, reportatges de televisió i articles d’opinió sobre la jove societat democràtica espanyola. (¿Quan coi consideraran la democràcia espanyola adulta?)

Amb l'excusa (fàcil) que no hem d’oblidar, cada cinc anys repeteixen els mateixos conceptes. Com si la millor manera de recordar fos aplicar catarsis públiques quinquennals. Un exemple és la iniciativa del Museu del vi. Ràpid: escrius què penses de Franco davant d'un bust. I així et desfogues. (Una mesura tant madura com la democràcia espanyola, pel que veig.)

Em sorprèn que després de 30 anys, encara hi ha qui no ha deixat anar la mala bava. (¿Què han fet tot aquest temps? ¿S'han quedat tancats a casa esperant els grisos?) Però el que em sorprèn més és que hi hagi qui pensa que escrivint quatre graffitis es recuperarà la tant citada memòria històrica. Tot i que, la meva immaduresa democràtica em diu que això només hagués estat possible si els polítics no haguessin aplicat la tècnica de passar pàgina més ràpid que Ponç Pilat es va rentar les mans.