dimecres, de setembre 29

Somni d’una nit d’estiu
Per a l’equip de paletes que fa mesos que acabaran "la setmana que ve"
La pròxima vegada que em digui "la setmana que ve", li fotré una bufetada (¡plaf!). Com que sóc una dona de metre cinquanta-vuit i ell fa metre vuitanta, em mirarà condescendent; moment que aprofitaré per fotre-li un cop de peu als collons (¡duxt!), ben fort, que li quedin els ous vermells, irritats (¡aigh!).

Ajupit, se’ls agafarà amb les mans. Llavors, agafaré un tros de biga de ferro i, suaument, li tocaré a l’esquena (sliiimp). Com a reacció, es posarà dempeus, el que no s’esperarà és un cop a la cara, contundent (¡bam!). Tinc tan mala punteria que li trenco el nas (¡peng!) i dues dents ensangrentades cauen a terra (una, lif; i l’altra lif). Espantat, ensopegarà amb el pot de pintura, i es clavarà els vidres a les mans (flix, flix, flix). Més sang, que barrejada amb el color blanc em recorda un quadre de Rothko.

Penso en l’escultura la dona i l’ocell; i li clavo el martell al cap; però li rebota: el té massa dur. Tossut. La bèstia de metre vuitanta s’aixeca, implora compassió (¡perdéu perdéu!). Massa tard: la serra elèctrica per tallar el pladur l’ha partit per la meitat (braaaang, braaaang, braaaang). Estic a punt de menjar-me l’estómac, però passo, que la carn m’agrada molt feta.

dilluns, de setembre 27

L’Empar Moliner surt al Crónicas

El dia que l’Amenábar va dir que era gay, sis persones (¡sis!) m’ho van comentar ("Hòstia, que fort, l’Amenábar és homesexual"; o bé, "a mi la vida privada de la gent no m’importa; però t’has assabentat que". I així). Aquest ressó només és equiparable a l’aparició de l’Empar Moliner al Crónicas Marcianas.

En un dia m’ho van dir quatre persones, que "una escriptora com ella (tan divertida, tan aguda, tan catalana) s’havia rebaixat a sortir, allà, en aquell programa infecte, bressol de la telescombraries i on anirem a parar". Ja se sap: el programa del Xavier Sardà no és prou bo per als escriptors (catalans; dels altres, no en parlem).

En canvi, segons sembla, el programa del Fuentes sí que és elegant. Tot i que un programa seriós i elegant és on participa el Llavina, que fa de tertulià i on es fan anàlisis com aquestes: "el Fòrum ha estat una especulació urbanística", o "les institucions no han sabut comunicar". Una altra opció és entrevistar autors morts, com el Porcel, que no es va tallar ni un pèl i va fer quatre preguntes a l'Homar disfressat de capellà. El súmmum de l'entrevista cultural.

dijous, de setembre 23

El retorn

Tot és culpa de la Diada. És per culpa de la Diada que no escric. Ja han passat 12 dies, però encara no s’ha recuperat. No, jo, no. Ell. Quan aquell dia vaig arribar a casa, li vaig ensenyar “allò” i es va quedar amb la boca mig oberta i el braç alçat.

Sí, allò, la patata, la carxofa, el conill, el cony. Esclar que no és la primera que me’l veia. És el que li vaig dir al metge d’Urgències: "Depilar-me, a mi, em fa mal i sóc una mica deixadota, també; total, que em va demanar que me’l depilés del tot i jo li vaig dir que no, que sense cap pèl, no; que tinc una edat per tornar-me a veure cara a cara. Total, que per allò de la corda i de l’estira i arronsa li vaig prometre que alguna cosa faria, que m’ho pensaria."

I m’ho vaig pensar i se’m va ocórrer una cosa genial, estava segura que li encantaria, a ell, que no entén per què mai em recordo de penjar la senyera en un dia tan assenyalat. Total, que em vaig tancar al lavabo i al cap de dues hores vaig poder ensenyar orgullosa meva obra: el cony dividit en quatre franges de colors: dues vermelles i dues grogues.

divendres, de setembre 10

El porc català

Al gat no li van fer gaire cas fins que van venir els del burro, que ja han vist la manera de fer la primera pela i han arribat a un acord amb l'editorial Columna. Sí, la del Grupo Planeta, els propietaris, entre d’altres negocis, del diari La Razón. En fi.

El trio ara s’ha ampliat a quartet amb la gloriosa entrada d'una altra espècie: un gos d'atura pixant (que no de la Tura; ja, broma fàcil, però posada en safata). Surt pixant i no defecant, perquè els gossos quan aixequen la pota marquen territori, cosa que als enginyosos els permet dir que simbolitza la defensa del nostre espai cultural. Molt agut.

Com que veig que la gent està engrescada amb els adhesius i ara la cosa es torna escatològica, si algú s’hi anima podríem crear el porc català, en representació dels companys de feina (catalans, sobretot catalans) que són incapaços de tirar la cadena després de, digue-m’ho clarament, cagar. O el gall follador, com a símbol del català que folla al matí, perquè a la nit ja no té forces per a res.

dijous, de setembre 9

Aquest any, tampoc

Aviam, si creus que un bon motiu per tenir fills és això, pleguem. I no siguis tan limitat de dir-me que tinc 29 anys, parella, hipoteca i un deliciós gos. No, no em deixo la feina, però el que cobro no em dóna per tant, que sembla mentida que no ho sàpigues.

Però, què vols. Si fa dos dies quan ens preguntaven “I vosaltres” feies la mateixa cara de perdut que jo, home. Ja em diràs, coi, si el fet de trobar-nos a la teva ex prenyada de vuit mesos (que et va deixar perquè no volia compromisos; fot, eh?) és un motiu suficient. Sí, clar que ho sé que és tres anys més jove que jo. I què.

Escolta, però tu vols tenir un fill o és que toca. Perquè, sincerament, això que ens canviarà la vida encara no sé si és bo o dolent, perquè tot i que no és res de l’altre món, la meva vida ja m’agrada ara tal i com està, no?

dilluns, de setembre 6

En construcció

No, no és una llegenda urbana. ¿O sí? Possiblement, sí. Pensant-ho fredament, no pot ser que sempre passi el mateix. Però, per altra banda, hi ha molta gent que es queixa. D’acord, personalment no conec a ningú a qui li hagi passat; però, es coneixen casos. Sí, surten als diaris i a la ràdio. Segons les estadístiques, els que han començat unes obres i no saben quan acabaran ja són uns quants.

Divertidíssim. Una conya. Sempre acaben a finals d’aquest mes (sigui agost, desembre o febrer). Sempre apareixen problemes. I tard o d’hora ve ella, la temuda “altra obra”, que com una amant més jove i atractiva et fot els paletes, que sense cor i menys ànima et deixen, allà, sol amb la cuina a mig fer i el parquet per posar.

I jo penso en els autònoms. Traductors, correctors, guionistes. O fotògrafs i dissenyadors (industrials, interiors, o de pàgines web). I distribuïdors de productes químics. I informàtics. I no entenc per què ells entreguen les feines de manera puntual i penso que són massoques i que els encanta quedar-se el cap de setmana treballant. ¿Que ells no poden entregar la feina amb sis mesos de retard?

dijous, de setembre 2

Nou adjectius per trenta dies

U, m'han dit "racista" per demanar (sisplau) al veí de dalt que fes el (puto) favor de no tirar les escombraries al pati interior. (I sobre la roba estesa, que el dia que vaig veure una pell de plàtan sobre el biquini, la veritat que gràcia, poca.)

Dos, m'han acusat de "feixista" per considerar "curiós" (curiós, ¿eh?) que els immigrants demanin, aquí, drets que al seu país no haguessin ni gosat somiar mai de la vida. (Sí, són coses que no es poden dir en públic. Sembla mentida que encara no.)

Tres, m'han titllat de "capitalista" per criticar els ocupes (els de Sants) que, a més de pintar la façana de casa , m'han trencat un vidre. (El del menjador, que sort de l'assegurança, mal m'estar dir-ho, però és que, ¡hòsties!)

Quatre, resulta que sóc "superficial" per dir que les filles del Zapatero estan més aviat grassonetes. (Tampoc és mentida, ¿o sí? Això sí, si les criatures fossin primetes i jo hagués dit que "quin tipet que tenen, les nenes del ZP", ningú m'hagués dit res, ¿oi?)

Cinc, sóc "catalaneta", perquè no entenc que l'Autopista del Mediterrani es converteix a Múrcia en l'Autovia del Mediterrani. Així, per la cara. (A més, us asseguro que l'autovia, tot i ser gratuïta és excel•lent; no com l'autopista de València, que és cara i sembla una comarcal.)

Sis, em diuen "avorrida" perquè, a mi, les festes de Gràcia, buf.

Set, ara sóc "intransigent" perquè em queixo a l'amo d'un restaurant de Sant Feliu de Guíxols. (Després d'estar esperant més de tres quarts d'hora que em serveixin una pizza. Una quatre formatges. ¿Bona? Psè.)

Vuit, "progovernamental", perquè considero que ja era hora que algú digués que Lloret de Mar s'està fent ric gràcies a un turisme (aquest sí) de merda. (Li vaig comentar a l'amo d'un bar de Platja d'Aro, que no és el mateix, ja ho sé, ja.)

Nou, "masclista" perquè m'esgarrifo en veure una dona donant de mamar a un nen de quatre anys a la platja (Aquell nen tenia unes dents que em feien patir pel mugró. A més,feia com cosa veure una criatura tan gran, allà, amorrada al pit. Com el petit Òscar que toca el timbal.)

Deu, aquí estem tots d'acord: massa feina i poques vacances.