El retorn

Tot és culpa de la Diada. És per culpa de la Diada que no escric. Ja han passat 12 dies, però encara no s’ha recuperat. No, jo, no. Ell. Quan aquell dia vaig arribar a casa, li vaig ensenyar “allò” i es va quedar amb la boca mig oberta i el braç alçat.

Sí, allò, la patata, la carxofa, el conill, el cony. Esclar que no és la primera que me’l veia. És el que li vaig dir al metge d’Urgències: "Depilar-me, a mi, em fa mal i sóc una mica deixadota, també; total, que em va demanar que me’l depilés del tot i jo li vaig dir que no, que sense cap pèl, no; que tinc una edat per tornar-me a veure cara a cara. Total, que per allò de la corda i de l’estira i arronsa li vaig prometre que alguna cosa faria, que m’ho pensaria."

I m’ho vaig pensar i se’m va ocórrer una cosa genial, estava segura que li encantaria, a ell, que no entén per què mai em recordo de penjar la senyera en un dia tan assenyalat. Total, que em vaig tancar al lavabo i al cap de dues hores vaig poder ensenyar orgullosa meva obra: el cony dividit en quatre franges de colors: dues vermelles i dues grogues.