La il·lusió de diumenge

A un quart d’onze vaig arribar al quiosc. Però ja no els en quedava cap exemplar. A dos quarts ja havia anat a tres. I res de res. Ni un.

L’hòstia. Som tants que hauríem de fer la fundació "Damnificats pels Primers Números de les Col•leccions" (DPNC). Les de llibres o devedés; sí, aquelles que regalen al diari i que els membres de la DPNC anem a buscar de quiosc en quiosc com si ens haguéssin posseït: amb els ulls sortits i les mans tremoloses. Encara que hàgim de recórrer (amb brúixola, xiruques, plànol i gorra del capità palangana) 14 quioscos, a més de perdre dues hores i una mica d'autoestima.

I això és el que vaig fer diumenge al matí: caminar a la recerca del "Pais" (sense accent), on regalaven "Casablanca", una pel•lícula que puc trobar a sis euros a tot arreu. I el pitjor del cas no és que estigués exhaurida, sinó que no és la primera vegada que entro en un espiral d'Indiana Jones "a la recerca de la pel·lícula". D'això, se'n diu cassurrisme (del llatí: cassurrus).