Atrapat en el temps

“Vota, sí. No n’has tingut prou?” Si tinguessin una mica de sentit comú, els partidaris del sí a l’Estatut llençarien aquesta terrible amenaça com a eslògan per al referèndum. A mi, em convencerien. A hores d’ara ja em sento com el Bill Murray, al dia de la marmota. Cada dia, igual que l’anterior (però enlloc del paio guapo, el tripartit, Zapatero, Bono, Rajoy i companyia).

Fa més de dos anys que llegeixo declaracions i, pitjor, contradeclaracions. I encara ho he suportat amb certa dignitat. Però la perspectiva d’estar un total de 1460 dies de la meva vida assistint a rodes de premsa insuportables, escoltant compareixences populistes, i veient com prenen decisions i indecisions, em desmoralitza.

Les coses com siguin: després de 730 dies, però, qui més qui menys ha assumit què important és tenir un nou Estatut i un nou finançament. Ara hauríem de fer un pas més i demanar un nou país i uns nous polítics; que ja està bé, home.