Pàgina viscuda

Agafava la papereta, destapava el bolígraf i en el revers hi reflectia els seus pensaments més íntims: “Voto, yo”; “Polítics, cabrons”; “Pujol, fora”; “Tonto, quien lo lea”; “Un supositori pel Ribó”; “A cagar!”. Cada cop que havia d’anar a votar, el meu avi feia el mateix. Ignoro si per un passat anarquista, per una adolescència mal digerida, o per un desengany galopant.

Tant bon punt vaig fer 18 anys, com no podia ser d’una altra manera, el vaig imitar. La trascèndencia de l’ocasió i la ximpleria de l’edat van escriure: “Legalitzem la xibeca per esmorzar” (ho recordo perquè vaig estar dies pensant alguna cosa original -valga’m déu). A les següents eleccions, encara vaig seguir els gens: “El tiet Xavier per president”. Sí, “Poble Nou” feia furor.

El meu avi fa anys que ja no belluga, i en matèria electoral la gosadia més gran que he fet ha estat votar en blanc. Clar que tant com van les coses hauré de reprendre l’herència familiar i les pròximes eleccions votar: “A cagar!”, “Gregory House, t’estimo!” o el sempre eficaç: “Tonto quien lo lea”. (S'accepten propostes.)