Tres mesos i més

L’aventura de la meva vida és més de míster Bean que d’Indiana Jones. En tres mesos no he estat a Cuba, ni a Mèxic, ni a Nova York, ni a París. Per ser sincers: en noranta dies no m’he mogut del carrer Jocs Florals de Barcelona. (Menys dos dies a Lisboa que em van costar un monumental empatx de pastissets de crema.)

Tampoc he saltat en paracaigudes, i ni si m’ha ocorregut saltar per un pont. He gosat deixar les classes d’italià (síndrome: estic-fins-als-ous- no-tinc-temps-per-tot). La feina, bé, gràcies. El biquini amb cacaolat segueix sent el sopar perfecte; tot i que accepto molt bé les creps amb sobrassada.

L’única novetat en tres mesos és que Grissom definitivament m’avorreix. Sóc fidel a Tony Soprano, això sí. Però mentre espero nous capítols dels “Soprano” en dvd, Gregory House és el nou home de la meva vida. El que deia tres mesos de vertigen.