Tele

Temps era temps, quan vivia sola en un pis de l'Eixample, on desava els llumins al calaix inferior de l'armari de la cuina, i no sabia què eren els protectors dels endolls ni coneixia les possibilitats (infinites) d'una caixa de cartró; en aquells anys, els diumenges al vespre, al sofà, em guardava el plaer de passar-me escenes de la trilogia "The Godfather".

Quan encara era més jove i vivia a Sant Andreu, m'encantaven els dies que estava malalta i no podia anar a escola. Llavors, mentre els pares anaven a treballar i el meu germà a classe, tenia accés lliure als calaixos del despaig, al tocador, a les colònies de la meva mare i a la tele i al vídeo. Així, en una setmana de grip havia arribat a veure més d'una dotzena de vegades "Los Goonies" i "La historia interminable".

Ara, que visc a Sants en un pis de 58 metres quadrats amb el company de pis i el nen-més-guapo-del-món, he recuperat nits d'insomni amb unes dents que no ens deixen descansar. I, asseguda al sofà, amb un ull veig com la son venç el petit ocupa, i amb l'altre, remiro els 10 darrers minuts de "Six feet under" (i quina putada que el Keith es mori d'aquesta manera i pobre Dave, també).

El dia que la Nina Mayers surti a "Siete Vidas"

Mirava ahir la tercera temporada de "24" i em va sorprendre una escena (còmica?). Tres personatges: Jack Bauer (l'heroi: un home amb pocs escrúpols i poca facilitat per les relacions), la Nina Mayers (dona freda i calculadora, examant i assassina de la dona de Bauer) i Chase Edmunds(un jove que aspira a ser com Jack Bauer i fa tots els possibles per arribar-hi).

Si Nina Mayers és viva és perquè Bauer no ha trobat el moment per matar-la. Ara som dalt d'un avió camí a LA i ella torna a tenir la paella pel mànec: és l'única que sap com eliminar un virus informàtic que pot deixar tota la CTU al descobert. Però no dirà res. Enmig d'una evident tensió, i mentre els segons juguen a favors de la Nina, el Chase es dirigeix a ella: "Si menteixes, et matarà". Resposta: "Ah sí?"

És obvi que la matarà si no sap negociar. Ho sabem els espectadors, la Nina Mayers, el Jack Bauer i tota la CTU. Però l'aprenent (que és jove, valent i va ferit) fa una confessió, que (naturalment) ella respon amb indiferència. No cal dir res més. A les sèries de per aquí, però, la mateixa acció se solucionaria amb un acudit d'aquells que va començar fent "Siete Vidas", i que ja fa temps que cansen: "No veia a ningú tan crèdul i prepotent des del dia que l'Aznar va anar a les Ozores", diria per exemple la Nina espanyola, alhora que axecaria la mà i li clavaria un bon clatellot al Chase, que respondria amb un tartamudejant "ai ai ai".

Groupies de la literatura

Veig que la revista "Benzina" entrevisten Quim Monzó i me la compro. Me la llegeixo. És una entrevista més. Des que ha tornat de Frankfurt, i des que ha publicat "Mil cretins", Monzó ha passat pels micros de la meitat del país. I ja podem dir que n'hi ha pocs que hagin entrevistat Monzó sense admirar-lo.

Són converses que em fan patir, perquè l'entrevistador s'esforça de valent per intentar ser a l'alçada. Hi ha qui li fa conyes del tipus "a Barcelona no saben servir cerveses". Hi ha qui li parla de literatura. En aquest cas, és clar que l'objectiu és l'autolluiment. Així, el periodista (o filòleg o crític) fa mans i mànigues per demostrar-li que no només coneix Calders i Trabal (aviam: siguem seriosos), sinó que cada nit llegeix Courver i flipa amb Polansky.

Pateixo, perquè em reconec en el pobre fan que davant de la possibilitat d'estar vint minuts davant una persona que admira no sap com actuar. Els dies abans rellegiria tots els llibres. Sense ordre, repassaria la bibliografia i donaria un cop d'ull als darrers articles (ara que són diaris, els de la darrera setmana). I amb tota aquest garbuix, quan arribés el gran moment, em sortiria aquest filòleg (no practicant i pretenciós que porto dins meu): "Per què a "Mil cretins" hi ha dos personatges de dos contes diferents que es diuen Toni?". I afegiria: "És un homenatge postmodern a Tony Soprano o a Tony Almeida?"