i punt i com
Aconseguir 100 milions de beneficis al primer any era l’objectiu del Grupo Planeta quan van obrir un portal d’Internet. Durant un any i mig vaig assistir a un mínim de dues reunions a la setmana, on la desesperació dels directius augmentava en proporció al seu sou, i al conjunt de despropòsits que s’anaven enfilant per aconseguir el primer gran despropòsit de tots: fer diners de manera fàcil.
Es van destinar tots els diners a pagar a uns directius que em quadriplicaven el sou, que alhora van pagar a uns personatges d’Andersen Consulting. Això sí. La inversió tecnològica estava tant ben feta que quan van posar productes a la venda, els tràmits per comprar eren tant llargs, tant lents i tant de tot, que en un any només es van vendre un centenar de productes (i no exagero).
A l'hora de comunicar-ho, van enviar una nota on destaquen dues de les tòniques d’aquells mesos: tractar tothom d'imbècil. Per una banda, el mercat espanyol, segons ells el culpable principal de tot plegat, perquè no estava preparat; per l’altra, els treballadors a qui se'ls va acusar de no donar prou per l'empresa.
dimecres, de gener 11
dimecres, de desembre 21
Eiximenis
Llegir per plaer Francesc Eiximenis és l’activitat més estranya que practico. L’altra és aprendre a ballar la jota, per agrair a l’editorial Barcino que hagin publicat "Mestres i sermons", un recull de textos d’Eiximenis justament anotats i amb uns pròlegs magnífics (sóc poc crítica, ho sé).
Ras i curt (i pel broc gros): Eiximenis estava preocupat per l’educació dels dirigents. Per això dedica bona part de la seva literatura a la formació en el sentit més ampli: des de com s’ha de comportar un a taula, fins a quins llibres són els més adequats, passant per les diferències entre homes i dones, posem per cas.
Conclusió de tot aquest desgavell: Així entre hom e fembra revessa null temps no pot ésser vera concòrdia fins que n’és llevada tota la causa de la torbació.
I qui dia passa, anys empeny.
Llegir per plaer Francesc Eiximenis és l’activitat més estranya que practico. L’altra és aprendre a ballar la jota, per agrair a l’editorial Barcino que hagin publicat "Mestres i sermons", un recull de textos d’Eiximenis justament anotats i amb uns pròlegs magnífics (sóc poc crítica, ho sé).
Ras i curt (i pel broc gros): Eiximenis estava preocupat per l’educació dels dirigents. Per això dedica bona part de la seva literatura a la formació en el sentit més ampli: des de com s’ha de comportar un a taula, fins a quins llibres són els més adequats, passant per les diferències entre homes i dones, posem per cas.
[...] la formació de llur cos (el de les dones), que és gros avall e prim en alt. E el cos de l’hom ben fet deu ésser per lo contrari, ço és, prim en baix dels pits avall, e ample en los pits e en les espatlles, e el coll curt e gros, e el cap així mateix; lo contrari de les quals coses són en les fembres. E ja par que ho hagen per natura, car estant en lo ventre de la mare han contraris senyals als mascles e provoquen les mares desigs revesses, així com menjar terra e rosegar pedres e carbons [...]
Conclusió de tot aquest desgavell: Així entre hom e fembra revessa null temps no pot ésser vera concòrdia fins que n’és llevada tota la causa de la torbació.
I qui dia passa, anys empeny.
divendres, de desembre 16
Simbiosi
Els gossos s’assemblen als amos, les parelles que diuen "nosaltres" s’acaben contaminant les manies i els gustos. I totes les filles, amb els anys, acaben sent una còpia exacta de la seva mare (¡oh fat injust! ¿Per què per què per què?).
Tot és culpa de la convivència. Tantes hores i tantes discussions i al final d'un només en resta el nom. Com li ocorre a l’Helena Garcia Melero, que està patint una metamorfosi que la porta a esdevenir el doble de Josep Cuní. Fixem-nos-hi. ¿Què se n’ha fet de les frases concises del TN? ¿L’ús de les 25 subordinades li ve per contracte? ¿I el to de veu? ¿S'ha tragat el xiulet d'un àrbitre de tercera o és genètic? ¿Sa mare també parla com si se li escapés el bus? ¿Per què crida? ¿Li haurà dit Ell?
¿Quin serà el proper pas? Acabarà rendint-se a l'evidència i ¿cuinarà amb recepta? ¿I amb receptes de la sogra? Pitjor encara: ¿Se li inflarà la cara com el Mantega de la Nostra? ¿Es convertirà en el Lluç Gegant dels Matins 2? En definitiva: ¿La dolça patata passarà a ser un gran rave?
Els gossos s’assemblen als amos, les parelles que diuen "nosaltres" s’acaben contaminant les manies i els gustos. I totes les filles, amb els anys, acaben sent una còpia exacta de la seva mare (¡oh fat injust! ¿Per què per què per què?).
Tot és culpa de la convivència. Tantes hores i tantes discussions i al final d'un només en resta el nom. Com li ocorre a l’Helena Garcia Melero, que està patint una metamorfosi que la porta a esdevenir el doble de Josep Cuní. Fixem-nos-hi. ¿Què se n’ha fet de les frases concises del TN? ¿L’ús de les 25 subordinades li ve per contracte? ¿I el to de veu? ¿S'ha tragat el xiulet d'un àrbitre de tercera o és genètic? ¿Sa mare també parla com si se li escapés el bus? ¿Per què crida? ¿Li haurà dit Ell?
¿Quin serà el proper pas? Acabarà rendint-se a l'evidència i ¿cuinarà amb recepta? ¿I amb receptes de la sogra? Pitjor encara: ¿Se li inflarà la cara com el Mantega de la Nostra? ¿Es convertirà en el Lluç Gegant dels Matins 2? En definitiva: ¿La dolça patata passarà a ser un gran rave?
dimarts, de desembre 13
Nervis
Noia 1: Vull un amant. Què dic vull: necessito. Trenta anys, en fa 10 que tinc la mateixa parella i se m’acaba el temps.
Noia 2: ¿El temps? ¿Quin temps?
Noia 1: El temps, coi. La vida. Ho tinc estudiadíssim: d’aquí a tres anys, les cames s’inflaran com columnes; la panxa m’arribarà fins als genolls i els pits fins al melic. I la cara s’arrugarà més que...
Noia 2: una pansa, ¿oi?
Noia 1: No, més que el cony de la meva àvia. I això si no començo a reproduir-me i em converteixo en una d’aquelles dones que donen de mamar als autobusos i que ensenyen el mugró a les caixeres del súper i que.
Noia 2: Vale vale atura’t, que ja ho entès.
Noia 1: Que no. Que després es fan adolescents i si ara tinc problemes de restrenyiment i el coi de tics dels ulls van a tota hòstia, no sé què faré, plena de tics i sense cagar.
Noia 2: ¿Has provat un supositori?
Noia 1: Maremeva. No vull un supositori, vull cagar-me de gust, d’una puta vegada.
Noia 1: Vull un amant. Què dic vull: necessito. Trenta anys, en fa 10 que tinc la mateixa parella i se m’acaba el temps.
Noia 2: ¿El temps? ¿Quin temps?
Noia 1: El temps, coi. La vida. Ho tinc estudiadíssim: d’aquí a tres anys, les cames s’inflaran com columnes; la panxa m’arribarà fins als genolls i els pits fins al melic. I la cara s’arrugarà més que...
Noia 2: una pansa, ¿oi?
Noia 1: No, més que el cony de la meva àvia. I això si no començo a reproduir-me i em converteixo en una d’aquelles dones que donen de mamar als autobusos i que ensenyen el mugró a les caixeres del súper i que.
Noia 2: Vale vale atura’t, que ja ho entès.
Noia 1: Que no. Que després es fan adolescents i si ara tinc problemes de restrenyiment i el coi de tics dels ulls van a tota hòstia, no sé què faré, plena de tics i sense cagar.
Noia 2: ¿Has provat un supositori?
Noia 1: Maremeva. No vull un supositori, vull cagar-me de gust, d’una puta vegada.
dilluns, de desembre 12
Gilipolles
Gilipolles és l’insult que més m’agrada; amb diferència. És llarg, però contundent. Quatre síl•labes que podem utilitzar en molts contextos i que no tots impliquen falta de respecte. I això el diferencia i l’excel•leix.
Un dels meus insults preferits, inútil, és de difícil aplicació, sobretot en la intimitat del catre, per exemple. És diferent dir: “Va, nen, no siguis gilipolles, i clava-la amb força”, que dir: “Inútil, no serveixes per a res”.
Com que el significat no acaba de quedar clar, permet diferents usos. Es pot dir "ser al mes de desembre i no va haver fet cap festiu és ser una mica gilipolles". Clar que, en aquest cas, podríem dir "molt idiota" o "súmmament imbècil". O aquesta és la sensació que em queda després d’haver passat la setmana passada treballant més de 10 hores diàries, mentre que a la ràdio parlaven del megapont.
Gilipolles és l’insult que més m’agrada; amb diferència. És llarg, però contundent. Quatre síl•labes que podem utilitzar en molts contextos i que no tots impliquen falta de respecte. I això el diferencia i l’excel•leix.
Un dels meus insults preferits, inútil, és de difícil aplicació, sobretot en la intimitat del catre, per exemple. És diferent dir: “Va, nen, no siguis gilipolles, i clava-la amb força”, que dir: “Inútil, no serveixes per a res”.
Com que el significat no acaba de quedar clar, permet diferents usos. Es pot dir "ser al mes de desembre i no va haver fet cap festiu és ser una mica gilipolles". Clar que, en aquest cas, podríem dir "molt idiota" o "súmmament imbècil". O aquesta és la sensació que em queda després d’haver passat la setmana passada treballant més de 10 hores diàries, mentre que a la ràdio parlaven del megapont.
dimecres, de novembre 16
30 anys
Els que vam néixer el 1975 hem viscut tota la vida amb el record de Franco. Quan vam complir 10 anys, els titulars dels diaris recordaven que feia una dècada que Franco havia mort. El 1990, el 1995, el 2000: els quinze, els vint i els vint-i-cinc. A més d'especials en dominicals, reportatges de televisió i articles d’opinió sobre la jove societat democràtica espanyola. (¿Quan coi consideraran la democràcia espanyola adulta?)
Amb l'excusa (fàcil) que no hem d’oblidar, cada cinc anys repeteixen els mateixos conceptes. Com si la millor manera de recordar fos aplicar catarsis públiques quinquennals. Un exemple és la iniciativa del Museu del vi. Ràpid: escrius què penses de Franco davant d'un bust. I així et desfogues. (Una mesura tant madura com la democràcia espanyola, pel que veig.)
Em sorprèn que després de 30 anys, encara hi ha qui no ha deixat anar la mala bava. (¿Què han fet tot aquest temps? ¿S'han quedat tancats a casa esperant els grisos?) Però el que em sorprèn més és que hi hagi qui pensa que escrivint quatre graffitis es recuperarà la tant citada memòria històrica. Tot i que, la meva immaduresa democràtica em diu que això només hagués estat possible si els polítics no haguessin aplicat la tècnica de passar pàgina més ràpid que Ponç Pilat es va rentar les mans.
Els que vam néixer el 1975 hem viscut tota la vida amb el record de Franco. Quan vam complir 10 anys, els titulars dels diaris recordaven que feia una dècada que Franco havia mort. El 1990, el 1995, el 2000: els quinze, els vint i els vint-i-cinc. A més d'especials en dominicals, reportatges de televisió i articles d’opinió sobre la jove societat democràtica espanyola. (¿Quan coi consideraran la democràcia espanyola adulta?)
Amb l'excusa (fàcil) que no hem d’oblidar, cada cinc anys repeteixen els mateixos conceptes. Com si la millor manera de recordar fos aplicar catarsis públiques quinquennals. Un exemple és la iniciativa del Museu del vi. Ràpid: escrius què penses de Franco davant d'un bust. I així et desfogues. (Una mesura tant madura com la democràcia espanyola, pel que veig.)
Em sorprèn que després de 30 anys, encara hi ha qui no ha deixat anar la mala bava. (¿Què han fet tot aquest temps? ¿S'han quedat tancats a casa esperant els grisos?) Però el que em sorprèn més és que hi hagi qui pensa que escrivint quatre graffitis es recuperarà la tant citada memòria històrica. Tot i que, la meva immaduresa democràtica em diu que això només hagués estat possible si els polítics no haguessin aplicat la tècnica de passar pàgina més ràpid que Ponç Pilat es va rentar les mans.
diumenge, de novembre 6
Viatges
A les andanes d'algunes estacions de metro, Transports Metropolitans de Barcelona, s'hi ha autopenjat (i autopagat) un anunci. Un parc. En primer pla, un tobogan. A la part superior s'hi llegeix Horta; a la inferior (tocant a terra, per tant), Barceloneta. La idea és que anar d'Horta a la Barceloneta és ràpid, eficaç i divertit.
Cosa que és mentida. Segurament la manera més directa de fer aquest trajecte és baixar a Maragall i fer enllaç a la línia groga, que ens durà directament a la Barceloneta. També es pot anar fins a Sagrera i agafar la línea vermella; a Urquinaona, es fa transbord a la groga i, a partir d'aquell moment, en menys de deu minuts som a la Barceloneta. Una possibilitat més rocambolesca: amb la blava, arribar fins a Sagrera, agafar la vermella i baixar a Glòries; allà agafar el Trambaix i baixarem a Selva de Mar, on es pot arribar al metro, i un cop allà fins a la Barceloneta és un moment.
De possibilitats, n'hi ha. Moltíssimes. Però cap és directa. Bé, sempre ens queda l'autobús. Avís: per anar en bus des d'Horta a la Barceloneta, l'usuari s'hauria d'endur un entrepà i un parell de cerveses, perquè el trajecte promet ser tot menys ràpid, eficaç i divertit.
A les andanes d'algunes estacions de metro, Transports Metropolitans de Barcelona, s'hi ha autopenjat (i autopagat) un anunci. Un parc. En primer pla, un tobogan. A la part superior s'hi llegeix Horta; a la inferior (tocant a terra, per tant), Barceloneta. La idea és que anar d'Horta a la Barceloneta és ràpid, eficaç i divertit.
Cosa que és mentida. Segurament la manera més directa de fer aquest trajecte és baixar a Maragall i fer enllaç a la línia groga, que ens durà directament a la Barceloneta. També es pot anar fins a Sagrera i agafar la línea vermella; a Urquinaona, es fa transbord a la groga i, a partir d'aquell moment, en menys de deu minuts som a la Barceloneta. Una possibilitat més rocambolesca: amb la blava, arribar fins a Sagrera, agafar la vermella i baixar a Glòries; allà agafar el Trambaix i baixarem a Selva de Mar, on es pot arribar al metro, i un cop allà fins a la Barceloneta és un moment.
De possibilitats, n'hi ha. Moltíssimes. Però cap és directa. Bé, sempre ens queda l'autobús. Avís: per anar en bus des d'Horta a la Barceloneta, l'usuari s'hauria d'endur un entrepà i un parell de cerveses, perquè el trajecte promet ser tot menys ràpid, eficaç i divertit.
dilluns, d’octubre 24
Els ofesos
Fins i tot és divertit llegir les queixes dels col·lectius: "Estem sorpresos de la imatge que la Televisió pública del país dóna de..." Una indignació que demostra que la frase "que parlin de mi, encara que sigui malament", va de baixa. Per contra, "qui no s'ofèn és perquè no vol" guanya adeptes.
Com no podia ser d'una altra manera, el tret de sortida el van donar els pagesos que (amb una barra al·lucinant) es van queixar per una trama sobre els purins a "Ventdelplà". Encara amb aquesta sèrie, els golfistes s'han lamentat de la imatge que es dóna dels camps de golf, perquè (diuen) no són tan poc sostenibles (mira cadascú). Finalment els de de Lleida s'han ofès amb "Lo Cartanyà".
Ara els de Sants creuen "patètica" la visió del barri al "Cor de la ciutat". Una prova fefaent que els veïns de Sants són cecs, perquè Sants és el barri on l'Ajuntament de Barcelona ha invertit menys diners en els darrers cent anys. Carrers per asfaltar, façanes que cauen, rambles decrèpites, un mercat que sembla el Bronx i, per si fos poc, el calaix de formigó.
Fins i tot és divertit llegir les queixes dels col·lectius: "Estem sorpresos de la imatge que la Televisió pública del país dóna de..." Una indignació que demostra que la frase "que parlin de mi, encara que sigui malament", va de baixa. Per contra, "qui no s'ofèn és perquè no vol" guanya adeptes.
Com no podia ser d'una altra manera, el tret de sortida el van donar els pagesos que (amb una barra al·lucinant) es van queixar per una trama sobre els purins a "Ventdelplà". Encara amb aquesta sèrie, els golfistes s'han lamentat de la imatge que es dóna dels camps de golf, perquè (diuen) no són tan poc sostenibles (mira cadascú). Finalment els de de Lleida s'han ofès amb "Lo Cartanyà".
Ara els de Sants creuen "patètica" la visió del barri al "Cor de la ciutat". Una prova fefaent que els veïns de Sants són cecs, perquè Sants és el barri on l'Ajuntament de Barcelona ha invertit menys diners en els darrers cent anys. Carrers per asfaltar, façanes que cauen, rambles decrèpites, un mercat que sembla el Bronx i, per si fos poc, el calaix de formigó.
dimarts, d’octubre 18
Mal de queixal
Depèn dels dies. Normalment coincideix amb els vespres quan estic estirada al sofà i el cap de setmana. Ni ho noto de dilluns a divendres de 9 a 14 i de 15 a 19. A l’hora de dinar de vegades se’m posa un tros de menjar dins del armagedon i llavors és diferent.
I així des de començament de setembre. Una càries al queixal del seny m’està matant. Lentament. Mentre no he anat al dentista, m’he drogat amb de totes les pastilles que he trobat (a les farmàcies, s’entén). I als caps de setmana he optat pel vi blanc i el vodka amb taronja.
I això fins dilluns dia que m’arrencaran el queixal del seny amb càries i passaré ser una dona desdentegada que menja sopetes de verdures i puré de cigrons.
Depèn dels dies. Normalment coincideix amb els vespres quan estic estirada al sofà i el cap de setmana. Ni ho noto de dilluns a divendres de 9 a 14 i de 15 a 19. A l’hora de dinar de vegades se’m posa un tros de menjar dins del armagedon i llavors és diferent.
I així des de començament de setembre. Una càries al queixal del seny m’està matant. Lentament. Mentre no he anat al dentista, m’he drogat amb de totes les pastilles que he trobat (a les farmàcies, s’entén). I als caps de setmana he optat pel vi blanc i el vodka amb taronja.
I això fins dilluns dia que m’arrencaran el queixal del seny amb càries i passaré ser una dona desdentegada que menja sopetes de verdures i puré de cigrons.
dimecres, d’octubre 5
historiador -a és la persona especialitzada en l'estudi de la història
La pel•lícula "Bad girls" va arribar aquí amb el nom "Cuatro mujeres y un destino". Per la cara i amb la patilla ben alta. De títols doblats seguint raons demencials n’hi ha per donar i per vendre. Tot i que un dels casos més apassionants és actualment a les llibreries. Parlo de "The Historian", d’Elizabeth Kostova.
Un llibre que en català s’ha traduït com "L’historiador" (Edicions 62) i en castellà com "La historiadora" (Umbriel). Els protagonistes del novel·lot són dos historiadors (fins aquí, bé): un pare (mascle, per tant) i una filla (femella, naturalment) i com que en anglès la flexió de gènere és inexistent (per dir-ho ràpidament, perdoneu), "The historian" pot fer referència a un senyor historiador o una senyora historiadora. I per això (crec, eh) que el traductor en català deu haver optat per una opció; i l'altre, per una altra.
La resta de llengües romàniques no es queden enrere i davant del dubte, els francesos han decidit treure el llibre el mes de novembre amb el nom d’"Historian". Els reis de corre-corre-que-no-passa-res són els italians, que han tirat pel dret i hen apostat per un "Il discepolo".
La pel•lícula "Bad girls" va arribar aquí amb el nom "Cuatro mujeres y un destino". Per la cara i amb la patilla ben alta. De títols doblats seguint raons demencials n’hi ha per donar i per vendre. Tot i que un dels casos més apassionants és actualment a les llibreries. Parlo de "The Historian", d’Elizabeth Kostova.
Un llibre que en català s’ha traduït com "L’historiador" (Edicions 62) i en castellà com "La historiadora" (Umbriel). Els protagonistes del novel·lot són dos historiadors (fins aquí, bé): un pare (mascle, per tant) i una filla (femella, naturalment) i com que en anglès la flexió de gènere és inexistent (per dir-ho ràpidament, perdoneu), "The historian" pot fer referència a un senyor historiador o una senyora historiadora. I per això (crec, eh) que el traductor en català deu haver optat per una opció; i l'altre, per una altra.
La resta de llengües romàniques no es queden enrere i davant del dubte, els francesos han decidit treure el llibre el mes de novembre amb el nom d’"Historian". Els reis de corre-corre-que-no-passa-res són els italians, que han tirat pel dret i hen apostat per un "Il discepolo".
dijous, de setembre 22
Rentar-se les mans
Joan Clos va tornar a trencar ahir la barrera del so amb la gran afirmació de la setmana. Però això ha permès entendre alguns comportaments, com ara:
No multem els cotxes que aparquen al carril bici, perquè si vas en bici per Barcelona ja saps el què hi ha.
No multem les bicis que van per la vorera, perquè al cap i a la fi si els vianants no van pel carril bus, és perquè no volen.
Tampoc multem els vianants que creuen quan els rota, perquè si no multem els cotxes i les bicis, no multarem els vianants, ¿oi?
No ens preocupem pels camells i les drogues, perquè ja se sap que en un mercat lliure l’estat intervencionista no està ben vist.
No construïm pisos per a la gent gran; culpa d’ells per haver-se fet vells i no rics.
No controlem el preu del sòl, perquè els habitants de Barcelona tenim una pasta inhumana (si no en tens, és que ets idiota).
No multem els que no recullen la merda del gos; si et molesta, no la miris, que sembles ximple, home.
No creem més places d’escoles bressol; de fet si tens fills és el teu problema, que ningú t’ha demanat que et reprodueixis (amb la merda de contracte que tens, maremeva).
Atorguem la impunitat als que roben carteres al metro, perquè al cap de dos dies estan al carrer.
Joan Clos va tornar a trencar ahir la barrera del so amb la gran afirmació de la setmana. Però això ha permès entendre alguns comportaments, com ara:
dijous, de setembre 15
Memòries d’un treballador en peu de guerra
Un tant per cent molt elevat dels treballadors formen part del col·lectiu conservador i gallina que, a la solitud de la dutxa, s’indigna pensant quant cobra ("¿Com és possible?"); i s’imagina entrant a crits al despatx del seu cap. ("¡Et pots fotre la feina pel cul, malparit!")
N’hi ha que a més de covards són conscients que "qui no plora, no mama". És aquell company de feina que un dia decideix que ja n’hi ha prou; que es mereix un sou millor ("Ja està bé, home, tanta presa de pèl.") I es promet que aconseguirà fins el 25% i si no que es preparin. ("A mi, aquests cabrons no em coneixen.")
Amb una fúria digna d'Aníbal, es prepara un discurs breu i contundent, copiat de l’Eliot Ness. Entra al despatx amb una tàctica adoptada d’Al Pacino a "El Padrino". En mirar el director veu el Doctor No, i en ple atac de pànic li esclata: "Perdoni, no m’agradaria molestar-lo; però m’agradaria saber si podria fotocopiar el DNI a la màquina de l’empresa".
Un tant per cent molt elevat dels treballadors formen part del col·lectiu conservador i gallina que, a la solitud de la dutxa, s’indigna pensant quant cobra ("¿Com és possible?"); i s’imagina entrant a crits al despatx del seu cap. ("¡Et pots fotre la feina pel cul, malparit!")
N’hi ha que a més de covards són conscients que "qui no plora, no mama". És aquell company de feina que un dia decideix que ja n’hi ha prou; que es mereix un sou millor ("Ja està bé, home, tanta presa de pèl.") I es promet que aconseguirà fins el 25% i si no que es preparin. ("A mi, aquests cabrons no em coneixen.")
Amb una fúria digna d'Aníbal, es prepara un discurs breu i contundent, copiat de l’Eliot Ness. Entra al despatx amb una tàctica adoptada d’Al Pacino a "El Padrino". En mirar el director veu el Doctor No, i en ple atac de pànic li esclata: "Perdoni, no m’agradaria molestar-lo; però m’agradaria saber si podria fotocopiar el DNI a la màquina de l’empresa".
divendres, de setembre 9
Dentista
Anar al dentista demostra que sóc de tendències massoques. En una hora m’han atracat, m’han insultat i m’han fet mal. O sigui: em costa una pasta, surto amb la boca adolorida i m’haig de sentir dir: "o no et rentes les dents o no te les saps rentar". (Manera fina de dir-me "porca, més que porca, que no ets més porca perquè no t’entrenes".)
Com que no estic acostumada que m'acusin de falta d’higiene (desordenada, sí; però bruta, no), no reacciono. I enlloc de contestar-li: "i tu què, malaputa, filla de la reina de les putes; que t’hauries de fregar el cony amb paper de vidre de la pudor que et fot", li dic (gairebé) plorant: "li prometo, que no sé d’on ha sortit aquest sidral; li prometo per ma mare que canviaré".
Per això quan surto d’aquella cova de lladres, vaig pitant a la farmàcia i em compro fil dental, un raspall interdental i pasta antigengivitis i antitot. Però al cap de dues setmanes, la mandra em supera i me n'oblido totalment del dolor, dels diners i de què guarra que sóc.
Anar al dentista demostra que sóc de tendències massoques. En una hora m’han atracat, m’han insultat i m’han fet mal. O sigui: em costa una pasta, surto amb la boca adolorida i m’haig de sentir dir: "o no et rentes les dents o no te les saps rentar". (Manera fina de dir-me "porca, més que porca, que no ets més porca perquè no t’entrenes".)
Com que no estic acostumada que m'acusin de falta d’higiene (desordenada, sí; però bruta, no), no reacciono. I enlloc de contestar-li: "i tu què, malaputa, filla de la reina de les putes; que t’hauries de fregar el cony amb paper de vidre de la pudor que et fot", li dic (gairebé) plorant: "li prometo, que no sé d’on ha sortit aquest sidral; li prometo per ma mare que canviaré".
Per això quan surto d’aquella cova de lladres, vaig pitant a la farmàcia i em compro fil dental, un raspall interdental i pasta antigengivitis i antitot. Però al cap de dues setmanes, la mandra em supera i me n'oblido totalment del dolor, dels diners i de què guarra que sóc.
dilluns, de setembre 5
El fum català
Es pot dir més alt, però no més clar: els fumadors desenvolupen una obra social imprescindible (i necessària) per aquest país. Aquest generós col•lectiu és una oenagé, com ho és Intermón i Cáritas.
Fumar mata però és útil; i el fum emprenya, però t'hi acostumes (què coi). Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom: ¡Que es deroguin les lleis que prohibeixen fumar!
I més que els fumadors, aclarim-ho, els fumadors catalans que, a còpia de cigarretes, aniran pagant el dèficit sanitari. Perquè ja se sap aquella dita popular que diu "fumar és dolent; però la pasta és l’hòstia".
Es pot dir més alt, però no més clar: els fumadors desenvolupen una obra social imprescindible (i necessària) per aquest país. Aquest generós col•lectiu és una oenagé, com ho és Intermón i Cáritas.
Fumar mata però és útil; i el fum emprenya, però t'hi acostumes (què coi). Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom: ¡Que es deroguin les lleis que prohibeixen fumar!
I més que els fumadors, aclarim-ho, els fumadors catalans que, a còpia de cigarretes, aniran pagant el dèficit sanitari. Perquè ja se sap aquella dita popular que diu "fumar és dolent; però la pasta és l’hòstia".
dijous, de setembre 1
Vaga general
És evident que l'Euromillon no m'ha tocat. Si fos així hagués tancat "el Cançoner" i hagués obert el "Visc-de-conya-tu", on relataria una vida feliç dedicada a l'oci.
Sóc d'aquells que la tornada de vacances se la pren com si se li hagués mort el gat. Així que encara no he enviat aquells correus d’"Ei, sóc aquí". Menys encara: "Ei sóc aquí fem una birra?" I evidentment res d'"Ei sóc aquí vens a casa a sopar?"
L'únic que ha entès que el setembre és aquí és el meu sistema digestiu, que després d’un agost atzarós ha aterrat amb gran delit a aquest penós setembre. Fet, que sigui dit de passada, m’ha obligat a treure a empentes el company de pis del lavabo.
Aquest estiu hem sortit a Vilaweb amb aquesta notícia. Gràcies.
És evident que l'Euromillon no m'ha tocat. Si fos així hagués tancat "el Cançoner" i hagués obert el "Visc-de-conya-tu", on relataria una vida feliç dedicada a l'oci.
Sóc d'aquells que la tornada de vacances se la pren com si se li hagués mort el gat. Així que encara no he enviat aquells correus d’"Ei, sóc aquí". Menys encara: "Ei sóc aquí fem una birra?" I evidentment res d'"Ei sóc aquí vens a casa a sopar?"
L'únic que ha entès que el setembre és aquí és el meu sistema digestiu, que després d’un agost atzarós ha aterrat amb gran delit a aquest penós setembre. Fet, que sigui dit de passada, m’ha obligat a treure a empentes el company de pis del lavabo.
Aquest estiu hem sortit a Vilaweb amb aquesta notícia. Gràcies.
dilluns, d’agost 1
Converses filològiques
Noi 1: La "ullera" és l'"ojete".
Noi 2: L'has cagat: l'"ojete" és l'"ullet", i no la "ullera".
Noi 1: ¡Ah! Si "ojete" és "ullet". Llavors, "picar l'ullet" es pot traduir com "picar el ojete". ¿O seria "hacer el ojete"?
Noi 2: No, perquè "ojete" és el forat del cul. I "ullet" és una altra cosa.
Noi 1: Comencem: la "ullera" són uns "binocles", crec.
Noi 2: Llavors aquí que venen: ¿binocles o forats del cul?
Noi 1: Les dues coses: binocles perquè et vegis la merda pel forat del cul
quan vas restret.
Noi 2: ¿Binocles de sol i graduats?
Noi 1: Oh. Ves a saber. Allà dins és tan fosc...
Noi 1: La "ullera" és l'"ojete".
Noi 2: L'has cagat: l'"ojete" és l'"ullet", i no la "ullera".
Noi 1: ¡Ah! Si "ojete" és "ullet". Llavors, "picar l'ullet" es pot traduir com "picar el ojete". ¿O seria "hacer el ojete"?
Noi 2: No, perquè "ojete" és el forat del cul. I "ullet" és una altra cosa.
Noi 1: Comencem: la "ullera" són uns "binocles", crec.
Noi 2: Llavors aquí que venen: ¿binocles o forats del cul?
Noi 1: Les dues coses: binocles perquè et vegis la merda pel forat del cul
quan vas restret.
Noi 2: ¿Binocles de sol i graduats?
Noi 1: Oh. Ves a saber. Allà dins és tan fosc...
dijous, de juliol 28
Montserrat Minobis a Gran Hermano
Gran Hermano és un programa que ningú mira i que té unes audiències espectaculars. A GH, doncs, li passa el mateix que al "35 escons": els espectadors només hi arriben a través del zapping; mai per iniciativa pròpia. I és una pena: perquè GH és un programa que diu molt del comportament humà.
Ep, que no m'invento res. Això ja va ho va dir la Mercedes Milà, com a resposta a la pregunta d’un que no entenia com una periodista com ella (s’entén: seriosa, compromesa) presentava un programa com aquell (s’entén: merda, alienant, telescombraries).
I si no. Que llenci la primera pedra qui no s’hagi sentit mai identificat amb el Jorge, el militar de Saragossa, quan cridava: "¿quien me ha puesto la pierna encima?" És més: ¿qui no ha pensat alguna vegada: "pa chulita mi rajita"? Així de cop penso en Ella, que chula fa una tombarella sindical, i dimiteix tot i que estava acomiadada.
Gran Hermano és un programa que ningú mira i que té unes audiències espectaculars. A GH, doncs, li passa el mateix que al "35 escons": els espectadors només hi arriben a través del zapping; mai per iniciativa pròpia. I és una pena: perquè GH és un programa que diu molt del comportament humà.
Ep, que no m'invento res. Això ja va ho va dir la Mercedes Milà, com a resposta a la pregunta d’un que no entenia com una periodista com ella (s’entén: seriosa, compromesa) presentava un programa com aquell (s’entén: merda, alienant, telescombraries).
I si no. Que llenci la primera pedra qui no s’hagi sentit mai identificat amb el Jorge, el militar de Saragossa, quan cridava: "¿quien me ha puesto la pierna encima?" És més: ¿qui no ha pensat alguna vegada: "pa chulita mi rajita"? Així de cop penso en Ella, que chula fa una tombarella sindical, i dimiteix tot i que estava acomiadada.
Ja sé que m'estic repetint i que només parlo d'Ella. Ho sento, tu. Però és que és inevitable.
dimecres, de juliol 20
Vides de novel•la
La Conchi de "Soldados de Salamina” és el motiu que ha dut Javier Cercas als jutjats, perquè una vident que s’hi veu massa igual li reclama 751.265 euros d’indemnització. Truman Capote va tenir més sort amb "Breakfast at Tiffany’s": hi havia carretades de dones que delien per ser la font d’isnpiració de Holly Golightly.
Un escriu una novel•la en primera persona i corre el risc que se'n facin lectures autobiogràfiques. Quim Monzó després que sortís “La magnitud de la tragèdia" es va cansar de repetir que ell no patia cap trastorn en l’erecció. (Quan anys més tard Monzó va publicar el conte "Davant del rei de Suècia", li va tocar desmentir que no, que no parlava ni de Gimferrer ni de Porcel.)
Ara bé, sempre hi ha qui es pensa que és el protagonista d'un drama romàntic, d'una novel•la plena de passions i maquinacions. Així, si Escarlata O’Hara va cridar "Juro per Déu que no tornaré a passar gana". La gran Montserrat Minobis, després que li demanessin la dimissió, va assegurar: "això m'ho proposeu perquè sóc una dona feminista".
La Conchi de "Soldados de Salamina” és el motiu que ha dut Javier Cercas als jutjats, perquè una vident que s’hi veu massa igual li reclama 751.265 euros d’indemnització. Truman Capote va tenir més sort amb "Breakfast at Tiffany’s": hi havia carretades de dones que delien per ser la font d’isnpiració de Holly Golightly.
Un escriu una novel•la en primera persona i corre el risc que se'n facin lectures autobiogràfiques. Quim Monzó després que sortís “La magnitud de la tragèdia" es va cansar de repetir que ell no patia cap trastorn en l’erecció. (Quan anys més tard Monzó va publicar el conte "Davant del rei de Suècia", li va tocar desmentir que no, que no parlava ni de Gimferrer ni de Porcel.)
Ara bé, sempre hi ha qui es pensa que és el protagonista d'un drama romàntic, d'una novel•la plena de passions i maquinacions. Així, si Escarlata O’Hara va cridar "Juro per Déu que no tornaré a passar gana". La gran Montserrat Minobis, després que li demanessin la dimissió, va assegurar: "això m'ho proposeu perquè sóc una dona feminista".
Actualització el 21 de juliol. He copiat l'enllaç de la Vanguardia per un de geocities on he copiat el text
dimecres, de juliol 13
Els de Can Fanga visiten Horta de Sant Joan
Un barceloní amb camisa caqui i pantalons amb trenta butxaques del tipus Coronel Tapioca no diferencia un camp de blat d’un de roselles. O un pagès de les Borges molt espavilat ven, com si fos d'elaboració pròpia, oli Carbonell a una jubilada de Sants.
Aquestes situacions podrien encapçalar un d’aquells reportatges amb què cada estiu ens castiga Tevetrès, i que retraten els pixapins fent turisme de diumenge. Any rere any aquests grans documentals arriben a la conclusió que els de canfanga són tant prepotents i ximples que davant una casa de poble diuen: "¡Que maco!" (En segon pla la càmara enfoca els propietaris rient a cor que vols.)
Per trencar aquesta pesada monotonia televisiva suggereixo, per exemple, seguir un ciutadà de l’Empordà quan visita Lleida. O un polític de Cambrils que va de vacances a Gomera. I perquè no sigui dit: una insigne mallorquina que embogeix a Formentera.
Un barceloní amb camisa caqui i pantalons amb trenta butxaques del tipus Coronel Tapioca no diferencia un camp de blat d’un de roselles. O un pagès de les Borges molt espavilat ven, com si fos d'elaboració pròpia, oli Carbonell a una jubilada de Sants.
Aquestes situacions podrien encapçalar un d’aquells reportatges amb què cada estiu ens castiga Tevetrès, i que retraten els pixapins fent turisme de diumenge. Any rere any aquests grans documentals arriben a la conclusió que els de canfanga són tant prepotents i ximples que davant una casa de poble diuen: "¡Que maco!" (En segon pla la càmara enfoca els propietaris rient a cor que vols.)
Per trencar aquesta pesada monotonia televisiva suggereixo, per exemple, seguir un ciutadà de l’Empordà quan visita Lleida. O un polític de Cambrils que va de vacances a Gomera. I perquè no sigui dit: una insigne mallorquina que embogeix a Formentera.
dimecres, de juliol 6
Poesia aplicada
"Yo no nací sino para quereros". I jo, de pedra. Un paio passat de voltes em recita a l’orella un poema de Garcilaso a Platja d'Aro per veure si, a còpia de versos, passem de la discoteca al cotxe.
Ja que la poesia ha entrat a formar part de l'activitat denominada tirar la canya, prefereixo Carner: "Ei, 'Dotze besars volen comptar els rellotges sobre els teus ulls.' ¿Què et sembla?" O per fer-nos els interessants refregint Estellés: "Jo no comprenc l'amor com un costum amable'. ¿I tu?" O anar al gra amb Francesc Parcerisas: "Tinc una idea: '¿ens acostem ara, enderrocades les barreres que ens separen?"
Les coses com siguin: abans d’improvisar és millor fotre mà als professionals de la matèria; si no volem caure en l’efecte Tita Cervera, que va assolir el súmmum de la lírica amb una declaració plena de ressonàncies a la poesia de l'experiència: "Todavía no consigo creerme como mi nombre ha llegado hasta China. Heine (el marit) es mi Marco Polo".
"Yo no nací sino para quereros". I jo, de pedra. Un paio passat de voltes em recita a l’orella un poema de Garcilaso a Platja d'Aro per veure si, a còpia de versos, passem de la discoteca al cotxe.
Ja que la poesia ha entrat a formar part de l'activitat denominada tirar la canya, prefereixo Carner: "Ei, 'Dotze besars volen comptar els rellotges sobre els teus ulls.' ¿Què et sembla?" O per fer-nos els interessants refregint Estellés: "Jo no comprenc l'amor com un costum amable'. ¿I tu?" O anar al gra amb Francesc Parcerisas: "Tinc una idea: '¿ens acostem ara, enderrocades les barreres que ens separen?"
Les coses com siguin: abans d’improvisar és millor fotre mà als professionals de la matèria; si no volem caure en l’efecte Tita Cervera, que va assolir el súmmum de la lírica amb una declaració plena de ressonàncies a la poesia de l'experiència: "Todavía no consigo creerme como mi nombre ha llegado hasta China. Heine (el marit) es mi Marco Polo".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
