Els nervis afloren a la parada de l'autobús
El company-de-pis, el-nen-més-guapo-del-món i jo fa 10 minuts que esperem un autobús a la plaça Espanya i el nen comença a queixar-se perillosament. Abans que això desencadeni una crisi de plors i crits, ens dediquem a cantar, mentre escoltem (discretament) les converses dels col·legues d'espera (que en són uns quants).
"[...]Inútil, ets un puto inútil de merda. És que no ho entenc. No entenc com és que no m'escoltes. Ho fas expressament, perquè et fot calent veure'm emprenyada, oi? Després, segur que te la casques. Va home va, no et queixis (fa veu de falset, com si l'imités): "aiii, que no me'n surto; és que vaig de cuuul". Pobret. Jo sí que vaig de cul, collons. De cul i de cara, vaig.
Que no cridi? No estic cridant, cabron fill de la reputa més vella de l'infern. Per mi tots aquests que fa 20 minuts que estan esperant el bus dels collons, se'n poden anar a la merda... I de pas els acompanyes. Si en saps, clar, que enlloc d'anar a la merda ets capaç d'anar a cagar i no eixugar-te. Ets un porc insuportable. Què dius? Que no t'agrada que et falti el respecte? Cony, i em pots dir quan t'he faltat jo el respecte? Jo no t'he faltat mai el respecte. Mai. Putu mentider de merda, que ni mentides saps dir [...]".
dimecres, de febrer 20
dilluns, de febrer 11
Tecnologia a Atapuerca
M'ensenyen un estoig de fusta que han fet a l'institut (penso: no entenc per què els ensenyen a fer una cosa que a les botigues es troba tant econòmic). Dono per entès que l'obra d'art l'han creat a la classe de plàstica (i clar no m'entenen). Els explico que plàstica o manualitats era el nom d'una assignatura en què, a la meva època, retallàvem, enganxàvem, dibuixavem i apreniem allò dels colors càlids i dels colors freds.
Vista la meva ignorància, em comuniquen que l'estoig de fusta i un pot per desar els llapis sobre l'escriptori (ah! n'hi ha més), l'han estat treballant durant tot el curs (compto: sis mesos tallant fustes) a una assignatura anomenada (tatxan!) Tecnologia (no puc estar-me de pensar: tecnologia del segle I; tanta conya amb les tic, per acabar preparant santsjoseps). I que el dibuix és cosa d'una altra matèria: “Expressió visual i artística” (tant nom pels colors freds i els càlids).
No entenc per què els pares mai es manifesten per l'educació dels fills. Tampoc entenc que, quan els veuen carregats amb fustes i estoigs i pots i maquetes i els diuen que allò ho han fet a Tecnologia, no se senten una mica estafats. Al cap i a la fi, tot plegat són manualitats, amb fustes i cola, com fa 30 anys, i que si llavors ja se'n deia manualitats, ara se n'hauria de dir arqueologia.
M'ensenyen un estoig de fusta que han fet a l'institut (penso: no entenc per què els ensenyen a fer una cosa que a les botigues es troba tant econòmic). Dono per entès que l'obra d'art l'han creat a la classe de plàstica (i clar no m'entenen). Els explico que plàstica o manualitats era el nom d'una assignatura en què, a la meva època, retallàvem, enganxàvem, dibuixavem i apreniem allò dels colors càlids i dels colors freds.
Vista la meva ignorància, em comuniquen que l'estoig de fusta i un pot per desar els llapis sobre l'escriptori (ah! n'hi ha més), l'han estat treballant durant tot el curs (compto: sis mesos tallant fustes) a una assignatura anomenada (tatxan!) Tecnologia (no puc estar-me de pensar: tecnologia del segle I; tanta conya amb les tic, per acabar preparant santsjoseps). I que el dibuix és cosa d'una altra matèria: “Expressió visual i artística” (tant nom pels colors freds i els càlids).
No entenc per què els pares mai es manifesten per l'educació dels fills. Tampoc entenc que, quan els veuen carregats amb fustes i estoigs i pots i maquetes i els diuen que allò ho han fet a Tecnologia, no se senten una mica estafats. Al cap i a la fi, tot plegat són manualitats, amb fustes i cola, com fa 30 anys, i que si llavors ja se'n deia manualitats, ara se n'hauria de dir arqueologia.
dimecres, de febrer 6
Felicitats amb retard
Vicent Partal anima els blocaires que felicitem el rei en Jacme pel seu 800 aniversari transcrivint un fragment del "Llibre dels Feyts". Com sempre arribo tard. El Rey en Jacme feia anys el dissabte 2 de febrer, però espero que un home tan bregat com sa majestat no s'ofengui per la tardança.
He escollit per l'ocasió un fragment del capítol 60, en què descriu la primera topada amb els sarraïns a Mallorca.
E nos ab ·III· cauallers que anauen ab nos trobam nos ab ·I· caualler a peu, e tench son escut abraçat, e sa lança en sa ma, e sa espaa cinta, e son elm saragoça en son cap, e ·I· perpunt uesit, e dixemli ques retes, e el giras a nos ab sa lançaça dreta, e anch nons uolch parlar. E nos dixem: Barons, los cauals ualen molt en esta terra, e cada ·I· non a sino ·I·, e ual mes ·I· caual que ·XX· sarrains, e yo mostrar lous he a matar: metam nos tots entorn del, e quan a la ·I· dreçara la lança, laltre uenga; e firal per les espalles, e derrocar lem en terra, e aixi no pora fer, uench don Pero Lobera, e lexas correr al sarray: -100- e el sarray quel uee uenir, dreçali la lança e donali tal535 per los pits del caual de la lança que be lin mes mija braça: e el donali dels pits del caual e derrocal: e el uolch se leuar, e mes ma a la espaa. E en tant nos som sobre el, e anch nos uolch retre tro que mori, ans con hom li deya: Rente, el deya: Le, que uol dir no536. E moriren ni daltres be ·LXXX· E tornamnosen a la ost.
Vicent Partal anima els blocaires que felicitem el rei en Jacme pel seu 800 aniversari transcrivint un fragment del "Llibre dels Feyts". Com sempre arribo tard. El Rey en Jacme feia anys el dissabte 2 de febrer, però espero que un home tan bregat com sa majestat no s'ofengui per la tardança.
He escollit per l'ocasió un fragment del capítol 60, en què descriu la primera topada amb els sarraïns a Mallorca.
E nos ab ·III· cauallers que anauen ab nos trobam nos ab ·I· caualler a peu, e tench son escut abraçat, e sa lança en sa ma, e sa espaa cinta, e son elm saragoça en son cap, e ·I· perpunt uesit, e dixemli ques retes, e el giras a nos ab sa lançaça dreta, e anch nons uolch parlar. E nos dixem: Barons, los cauals ualen molt en esta terra, e cada ·I· non a sino ·I·, e ual mes ·I· caual que ·XX· sarrains, e yo mostrar lous he a matar: metam nos tots entorn del, e quan a la ·I· dreçara la lança, laltre uenga; e firal per les espalles, e derrocar lem en terra, e aixi no pora fer, uench don Pero Lobera, e lexas correr al sarray: -100- e el sarray quel uee uenir, dreçali la lança e donali tal535 per los pits del caual de la lança que be lin mes mija braça: e el donali dels pits del caual e derrocal: e el uolch se leuar, e mes ma a la espaa. E en tant nos som sobre el, e anch nos uolch retre tro que mori, ans con hom li deya: Rente, el deya: Le, que uol dir no536. E moriren ni daltres be ·LXXX· E tornamnosen a la ost.
diumenge, de febrer 3
Escoltant les converses
La tutora es queixava del comportament del noi. Detallava com la resta del professorat li explicava una vegada i una altra que no sabien “què fa allà, perquè a més de perdre el temps, emprenya els companys”. Ella, per exemple com a professora d'anglès, estava tipa de dir-li que no s'aixequés a meitat de la classe i que llencés paperets, “que ja tens14 anys”.
La mare estava amb la boca oberta. Era com si li parlessin d'un altre noi i així ho va fer saber. “Són els altres i ell es deixa dur. No és així: li ho asseguro”. Es fregava les mans i, preocupada, assegurava que parlaria amb ell, perquè “el nen sempre ha estat molt carinyós; no sé què li deu passar”. Volia interrompre la conversa per abraçar-la, però vaig marxar.
Veia aquella mare i em veia d'aquí uns anys. Quan em truquin de l'escola, i em diguin que el nen s'ha abaixat els pantalons a la classe de català tampoc m'ho creuré. Pensaré que són les companyies, que ell, que plora quan marxo a treballar, és massa innocent per fer això. I em preguntaré per què el meu petit nadó, que em crida espantat a la meitat de la nit, s'ha convertit en un adolescent insoportable.
La tutora es queixava del comportament del noi. Detallava com la resta del professorat li explicava una vegada i una altra que no sabien “què fa allà, perquè a més de perdre el temps, emprenya els companys”. Ella, per exemple com a professora d'anglès, estava tipa de dir-li que no s'aixequés a meitat de la classe i que llencés paperets, “que ja tens14 anys”.
La mare estava amb la boca oberta. Era com si li parlessin d'un altre noi i així ho va fer saber. “Són els altres i ell es deixa dur. No és així: li ho asseguro”. Es fregava les mans i, preocupada, assegurava que parlaria amb ell, perquè “el nen sempre ha estat molt carinyós; no sé què li deu passar”. Volia interrompre la conversa per abraçar-la, però vaig marxar.
Veia aquella mare i em veia d'aquí uns anys. Quan em truquin de l'escola, i em diguin que el nen s'ha abaixat els pantalons a la classe de català tampoc m'ho creuré. Pensaré que són les companyies, que ell, que plora quan marxo a treballar, és massa innocent per fer això. I em preguntaré per què el meu petit nadó, que em crida espantat a la meitat de la nit, s'ha convertit en un adolescent insoportable.
dijous, de gener 24
Retòrica
De vegades em fa tanta vergonya parlar que no se m'entén. Moc les mans, intento ser graciosa i tartamudejo. Em sol passar quan em fan preguntes massa directes. A les botigues, quan les dependentes em diuen “què vols”, em costa respondre “pa”. La cosa és tan crítica que he arribat a sortir d'un establiment sense saber-me fer entendre.
El problema és que enraono tant depressa que només els que em coneixen saben què dic. El-company-de-pis sol traduir les respostes. "Diu que vol pa”, si som al forn; quan vaig a comprar roba, "diu que necessita una talla més” (des de l'aparició del nen més-maco-del-món, que rara vegada vull una talla menys). O fa uns dies a una agència de viatges: “està demanant el catàleg de les illes Canàries”.
Per això, quan els de Vilaweb em van dir que em volien entrevistar vaig pensar que seria un autèntic desastre. Si se m'ha entès una mica, és gràcies al paio que va venir amb el trípode i la càmara, que em va fer quatre preguntes i em va explicar la manera més ràpida d'anar a Sant Cugat. És gràcies a ell, i a la valeriana i la til·la que m'havia pres deu minuts abans, també.
El vídeo de l'entrevista
De vegades em fa tanta vergonya parlar que no se m'entén. Moc les mans, intento ser graciosa i tartamudejo. Em sol passar quan em fan preguntes massa directes. A les botigues, quan les dependentes em diuen “què vols”, em costa respondre “pa”. La cosa és tan crítica que he arribat a sortir d'un establiment sense saber-me fer entendre.
El problema és que enraono tant depressa que només els que em coneixen saben què dic. El-company-de-pis sol traduir les respostes. "Diu que vol pa”, si som al forn; quan vaig a comprar roba, "diu que necessita una talla més” (des de l'aparició del nen més-maco-del-món, que rara vegada vull una talla menys). O fa uns dies a una agència de viatges: “està demanant el catàleg de les illes Canàries”.
Per això, quan els de Vilaweb em van dir que em volien entrevistar vaig pensar que seria un autèntic desastre. Si se m'ha entès una mica, és gràcies al paio que va venir amb el trípode i la càmara, que em va fer quatre preguntes i em va explicar la manera més ràpida d'anar a Sant Cugat. És gràcies a ell, i a la valeriana i la til·la que m'havia pres deu minuts abans, també.
El vídeo de l'entrevista
dimarts, de gener 22
Acte de contrició
Torno a comprar la revista "Benzina", perquè veig la portada i crec que hi trobaré un extens reportatge dedicat "The Sopranos", amb entrevistes i anàlisis exhaustives. Enlloc de les 5 pàgines, m'enduc una columneta i l'ensurt del mes (i amb molts números de guanyar el de l'any).
He passat tanta vergonya que, si fos rica, compraria tots els números de "Benzina" i els amagaria per què ningú els trobés mai. Si tingués ànima (i cos) de Catwoman, em posaria unes malles i un top negre, em col·locaria l'antifaç seductor i de manera sigilosa arrancaria la pàgina 4 de tots els Benzina d'aquest mes. L'ensurt és tan gran que si conegués el Dave Fisher li demanaria que simulés la meva mort i m'amagaria en un suburbi de Chicago, com el Jack Bauer després de la quarta temporada.
Però no. Haig de viure amb la vergonya de saber que l'única vegada que se cita aquest blog és per demostrar que la gamba és l'articulació més llarga que tinc, tan llarga que no existeix al món una galleda prou gran per posar-hi els peus. Com tampoc existeix cap fil suficientment llarg per acabar d'embolicar dins del meu cervell els Curver, Coover i Caver de torn.
Torno a comprar la revista "Benzina", perquè veig la portada i crec que hi trobaré un extens reportatge dedicat "The Sopranos", amb entrevistes i anàlisis exhaustives. Enlloc de les 5 pàgines, m'enduc una columneta i l'ensurt del mes (i amb molts números de guanyar el de l'any).
He passat tanta vergonya que, si fos rica, compraria tots els números de "Benzina" i els amagaria per què ningú els trobés mai. Si tingués ànima (i cos) de Catwoman, em posaria unes malles i un top negre, em col·locaria l'antifaç seductor i de manera sigilosa arrancaria la pàgina 4 de tots els Benzina d'aquest mes. L'ensurt és tan gran que si conegués el Dave Fisher li demanaria que simulés la meva mort i m'amagaria en un suburbi de Chicago, com el Jack Bauer després de la quarta temporada.
Però no. Haig de viure amb la vergonya de saber que l'única vegada que se cita aquest blog és per demostrar que la gamba és l'articulació més llarga que tinc, tan llarga que no existeix al món una galleda prou gran per posar-hi els peus. Com tampoc existeix cap fil suficientment llarg per acabar d'embolicar dins del meu cervell els Curver, Coover i Caver de torn.
dilluns, de gener 14
La insostenible lleugeresa del ser
Era un exsostenible que odiava els sostenibles més que res. Tot va començar el dia que va llençar el diari en el contenidor groc. En una setmana, les ampolles de vidre les tirava juntament amb els papers a la paperera de davant de casa; i es preocupava perquè els llums quedessin encesos les 24 hores. Fins aquell moment era un sostenible exemplar. Mai havia omplert la banyera i era un defensor acèrrim dels mitjans de transport públics i de la bicicleta.
Sis mesos després de tirar aquell petit paper al contenidor del plàstic, només utilitzava la bici per fer mountain bike a Aigüestortes. Viva en una casa unifamiliar amb piscina que omplia de nou cada setmana. Per anar a la ciutat ja no agafava el tren: s'havia comprat un 4X4 d'aquells que sempre li havien semblat tant insostenibles. Defensava el model de creixement del litoral català amb la mateixa virulència que utilitzava per criticar-lo. El perseguia la vida sostenible, no contaminant i respectuosa amb el medi ambient.
Obria el diari, i es trobava amb declaracions d'un ciutadà que demanava una educació sostenible; a la ràdio, el tertul·lià defensava una vida més sostenible i menys consumista, i al bar celebraven que no el deixessin fumar: "tindrem una salut més sostenible", afirmaven. Estava en guerra amb la cultura sostenible. Va comprar una armilla al coronel Tapioca, una barba de dos dies al Relámpago, i un bitllet d'avió al Brasil. Des d'allà, seria més fàcil acabar d'una vegada per totes amb les Amazones, i de pas, amb l'Sting.
Era un exsostenible que odiava els sostenibles més que res. Tot va començar el dia que va llençar el diari en el contenidor groc. En una setmana, les ampolles de vidre les tirava juntament amb els papers a la paperera de davant de casa; i es preocupava perquè els llums quedessin encesos les 24 hores. Fins aquell moment era un sostenible exemplar. Mai havia omplert la banyera i era un defensor acèrrim dels mitjans de transport públics i de la bicicleta.
Sis mesos després de tirar aquell petit paper al contenidor del plàstic, només utilitzava la bici per fer mountain bike a Aigüestortes. Viva en una casa unifamiliar amb piscina que omplia de nou cada setmana. Per anar a la ciutat ja no agafava el tren: s'havia comprat un 4X4 d'aquells que sempre li havien semblat tant insostenibles. Defensava el model de creixement del litoral català amb la mateixa virulència que utilitzava per criticar-lo. El perseguia la vida sostenible, no contaminant i respectuosa amb el medi ambient.
Obria el diari, i es trobava amb declaracions d'un ciutadà que demanava una educació sostenible; a la ràdio, el tertul·lià defensava una vida més sostenible i menys consumista, i al bar celebraven que no el deixessin fumar: "tindrem una salut més sostenible", afirmaven. Estava en guerra amb la cultura sostenible. Va comprar una armilla al coronel Tapioca, una barba de dos dies al Relámpago, i un bitllet d'avió al Brasil. Des d'allà, seria més fàcil acabar d'una vegada per totes amb les Amazones, i de pas, amb l'Sting.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
