Escoltant les converses

La tutora es queixava del comportament del noi. Detallava com la resta del professorat li explicava una vegada i una altra que no sabien “què fa allà, perquè a més de perdre el temps, emprenya els companys”. Ella, per exemple com a professora d'anglès, estava tipa de dir-li que no s'aixequés a meitat de la classe i que llencés paperets, “que ja tens14 anys”.

La mare estava amb la boca oberta. Era com si li parlessin d'un altre noi i així ho va fer saber. “Són els altres i ell es deixa dur. No és així: li ho asseguro”. Es fregava les mans i, preocupada, assegurava que parlaria amb ell, perquè “el nen sempre ha estat molt carinyós; no sé què li deu passar”. Volia interrompre la conversa per abraçar-la, però vaig marxar.

Veia aquella mare i em veia d'aquí uns anys. Quan em truquin de l'escola, i em diguin que el nen s'ha abaixat els pantalons a la classe de català tampoc m'ho creuré. Pensaré que són les companyies, que ell, que plora quan marxo a treballar, és massa innocent per fer això. I em preguntaré per què el meu petit nadó, que em crida espantat a la meitat de la nit, s'ha convertit en un adolescent insoportable.