Tecnologia a Atapuerca

M'ensenyen un estoig de fusta que han fet a l'institut (penso: no entenc per què els ensenyen a fer una cosa que a les botigues es troba tant econòmic). Dono per entès que l'obra d'art l'han creat a la classe de plàstica (i clar no m'entenen). Els explico que plàstica o manualitats era el nom d'una assignatura en què, a la meva època, retallàvem, enganxàvem, dibuixavem i apreniem allò dels colors càlids i dels colors freds.

Vista la meva ignorància, em comuniquen que l'estoig de fusta i un pot per desar els llapis sobre l'escriptori (ah! n'hi ha més), l'han estat treballant durant tot el curs (compto: sis mesos tallant fustes) a una assignatura anomenada (tatxan!) Tecnologia (no puc estar-me de pensar: tecnologia del segle I; tanta conya amb les tic, per acabar preparant santsjoseps). I que el dibuix és cosa d'una altra matèria: “Expressió visual i artística” (tant nom pels colors freds i els càlids).

No entenc per què els pares mai es manifesten per l'educació dels fills. Tampoc entenc que, quan els veuen carregats amb fustes i estoigs i pots i maquetes i els diuen que allò ho han fet a Tecnologia, no se senten una mica estafats. Al cap i a la fi, tot plegat són manualitats, amb fustes i cola, com fa 30 anys, i que si llavors ja se'n deia manualitats, ara se n'hauria de dir arqueologia.

Escoltant les converses

La tutora es queixava del comportament del noi. Detallava com la resta del professorat li explicava una vegada i una altra que no sabien “què fa allà, perquè a més de perdre el temps, emprenya els companys”. Ella, per exemple com a professora d'anglès, estava tipa de dir-li que no s'aixequés a meitat de la classe i que llencés paperets, “que ja tens14 anys”.

La mare estava amb la boca oberta. Era com si li parlessin d'un altre noi i així ho va fer saber. “Són els altres i ell es deixa dur. No és així: li ho asseguro”. Es fregava les mans i, preocupada, assegurava que parlaria amb ell, perquè “el nen sempre ha estat molt carinyós; no sé què li deu passar”. Volia interrompre la conversa per abraçar-la, però vaig marxar.

Veia aquella mare i em veia d'aquí uns anys. Quan em truquin de l'escola, i em diguin que el nen s'ha abaixat els pantalons a la classe de català tampoc m'ho creuré. Pensaré que són les companyies, que ell, que plora quan marxo a treballar, és massa innocent per fer això. I em preguntaré per què el meu petit nadó, que em crida espantat a la meitat de la nit, s'ha convertit en un adolescent insoportable.