Els còmics, també

El retrobament amb els còmics em va venir pel conegudíssim “Maus”, d’Art Spiegelman, i la història dels seus pares, Vladek i Ania Spiegelman, jueus polonesos durant l’extermini nazi. Sí, una altra vegada; sí, però no. Perquè Maus no és només un complet retrat sobre l’holocaust, sinó de com aquesta llosa pesa en les relacions entre pare i fill (com aquella escena digna de Woody Allen, en què l’autor visita el psicòleg).

A partir d’aquí, vaig conèixer l’argentí Alberto Breccia i el seu Mort Cinder. I també Will Eisner. Bé, segons he pogut veure, Eisner, és allò que en diuen un autor-llegenda, una d’aquelles bèsties del còmic. Jo, això, no ho sé. El que sé és que les tres obres que m’he llegit d’ell, m’han deixat petrificada: “Las reglas del juego”, “El viaje al corazón de la tormenta” i “Avenida Dropsie”. Reservades per aquells que creuen que la pel•lícula "American beauty" tenia poc de crítica, i molt de moralista.

Ara que el cert és que un dels còmics que més em diverteix és el Calvin (el nen amic del Hobbes), que cada dia publica La Vanguardia. Bé, i aquell basset hound anomenat Fred que no hi ha manera de trobar publicat. I els pares soferts d'aquell nadó, també. ¿La Mafalda? No, no la suporto.