Filosofia al voltant del bolquer

- Mira, mira. Li ha canviat: ara és més líquida i de marró clar.
- I això és un problema molt greu, gravíssim.
- No ho sé si és tan greu. ¿I si té un virus? ¿I si té alguna al·lèrgia alimentària? És el primer nen de 15 mesos a qui li estudio diàriament el color, la forma i la densitat de les deposicions.
- ¿Deposicions? Què fina t'has tornat. ¿Per què no li dius popó -o bobó- o cacones? O merdeta. ¿I merdones? ¿Què et sembla merdones?
- (...) T'estic dient que estic preocupada, que aquesta caca no m'agrada. Que les d'abans eren més normals.
- Això és veritat. A l'estiu eren com petites ensaïmades. No, no, com petits ovnis. I ara són més cremoses. Però, ¿hi ha normalitat al voltant de la caca? ¿Qui diu el que és normal i el que no ho és? ¿Qui som nosaltres per dir que el nostre fill no caga normal? Et diré més. ¿Com podem dir quina és normal i quina no, si la caca és com el temps: cada dia és imprevisble i diferent? ¿O la teva és sempre igual?
- No ho sé. No me la miro.
- Ja t'he agafat. Un dia és fosca o densa; un altre és més fangosa o clara. Hi ha vegades, fins i tot, si es menjat espinacs, que és més verda. Depèn de moltes coses, cagar no és una ciència exacte.
- (...)
- A més. Un català com cal pica el cagatió amb força, posa el caganer al costat de l'establia, i se la mira sempre sempre sempre abans d'eixugar-se i tirar la cadena.