Filosofia al voltant del bolquer

- Mira, mira. Li ha canviat: ara és més líquida i de marró clar.
- I això és un problema molt greu, gravíssim.
- No ho sé si és tan greu. ¿I si té un virus? ¿I si té alguna al·lèrgia alimentària? És el primer nen de 15 mesos a qui li estudio diàriament el color, la forma i la densitat de les deposicions.
- ¿Deposicions? Què fina t'has tornat. ¿Per què no li dius popó -o bobó- o cacones? O merdeta. ¿I merdones? ¿Què et sembla merdones?
- (...) T'estic dient que estic preocupada, que aquesta caca no m'agrada. Que les d'abans eren més normals.
- Això és veritat. A l'estiu eren com petites ensaïmades. No, no, com petits ovnis. I ara són més cremoses. Però, ¿hi ha normalitat al voltant de la caca? ¿Qui diu el que és normal i el que no ho és? ¿Qui som nosaltres per dir que el nostre fill no caga normal? Et diré més. ¿Com podem dir quina és normal i quina no, si la caca és com el temps: cada dia és imprevisble i diferent? ¿O la teva és sempre igual?
- No ho sé. No me la miro.
- Ja t'he agafat. Un dia és fosca o densa; un altre és més fangosa o clara. Hi ha vegades, fins i tot, si es menjat espinacs, que és més verda. Depèn de moltes coses, cagar no és una ciència exacte.
- (...)
- A més. Un català com cal pica el cagatió amb força, posa el caganer al costat de l'establia, i se la mira sempre sempre sempre abans d'eixugar-se i tirar la cadena.

Medicina en família

(àvia, mare i fill, de 15 mesos. La mare duu el nen a braços. Tots tres en un rebedor, preparant-se per sortir).
- I ara, tatxan tatxan!, és el moment de posar el gorro al nen més guapo del món, al príncep blau de la mama!
- Ta ta ta ta
(Li posa el barret; l'àvia no ho veu clar.)
- Aquest barret no m'agrada pel meu nenet. No li convé.
- Al meu ninet sí que li agrada. Digues sí, sí, sí nino preciós de la mama.
- Doncs no, no li convé. No ho sabies això oi? Segons la medicina tradicional xinesa, les malalties entren per la nuca.
- I jo que em pensava que entraven per la polla, per la sida i tal.
- Estàs idiota, tant de nen tanta teta i tanta hòstia t'està tornant idiota. Pren-t'ho com vulguis, però a l'hivern un ha de dur cobertes les orelles i la nuca. Els nens de seguida agafen otitis, que ràpidament deriven en una sordera. I això queda de per vida.
(Agafa el nen i li canvia el barret de lloc, ara li cobreix la nuca.)
- Mama, ara du la nuca ben coberta, però el cap, aviam, el té descobert.
- (...) Dóna'm l'abric, que li posaré. Ja.
- Hòstia, anem aquí al costat a menys de 500 metres i aquest pobre sembla un esquimal, que duu una samarreta sense mànigues, dues de màniga llarga, el jersei i el polar.
(El nen comença a plorar.)
- Mira, fes el que vulguis, però si no l'abrigues més, la nuca li quedarà al descobert i aquest constipat acabarà en asma crònica. Però ja et dic: fes el que vulguis, que no m'agrada ficar-me en els teus assumptes.