Converses filològiques

Noi 1: La "ullera" és l'"ojete".

Noi 2: L'has cagat: l'"ojete" és l'"ullet", i no la "ullera".

Noi 1: ¡Ah! Si "ojete" és "ullet". Llavors, "picar l'ullet" es pot traduir com "picar el ojete". ¿O seria "hacer el ojete"?

Noi 2: No, perquè "ojete" és el forat del cul. I "ullet" és una altra cosa.

Noi 1: Comencem: la "ullera" són uns "binocles", crec.

Noi 2: Llavors aquí que venen: ¿binocles o forats del cul?


Noi 1: Les dues coses: binocles perquè et vegis la merda pel forat del cul
quan vas restret.

Noi 2: ¿Binocles de sol i graduats?

Noi 1: Oh. Ves a saber. Allà dins és tan fosc...

Montserrat Minobis a Gran Hermano

Gran Hermano és un programa que ningú mira i que té unes audiències espectaculars. A GH, doncs, li passa el mateix que al "35 escons": els espectadors només hi arriben a través del zapping; mai per iniciativa pròpia. I és una pena: perquè GH és un programa que diu molt del comportament humà.

Ep, que no m'invento res. Això ja va ho va dir la Mercedes Milà, com a resposta a la pregunta d’un que no entenia com una periodista com ella (s’entén: seriosa, compromesa) presentava un programa com aquell (s’entén: merda, alienant, telescombraries).

I si no. Que llenci la primera pedra qui no s’hagi sentit mai identificat amb el Jorge, el militar de Saragossa, quan cridava: "¿quien me ha puesto la pierna encima?" És més: ¿qui no ha pensat alguna vegada: "pa chulita mi rajita"? Així de cop penso en Ella, que chula fa una tombarella sindical, i dimiteix tot i que estava acomiadada.

Ja sé que m'estic repetint i que només parlo d'Ella. Ho sento, tu. Però és que és inevitable.

Vides de novel•la

La Conchi de "Soldados de Salamina” és el motiu que ha dut Javier Cercas als jutjats, perquè una vident que s’hi veu massa igual li reclama 751.265 euros d’indemnització. Truman Capote va tenir més sort amb "Breakfast at Tiffany’s": hi havia carretades de dones que delien per ser la font d’isnpiració de Holly Golightly.

Un escriu una novel•la en primera persona i corre el risc que se'n facin lectures autobiogràfiques. Quim Monzó després que sortís “La magnitud de la tragèdia" es va cansar de repetir que ell no patia cap trastorn en l’erecció. (Quan anys més tard Monzó va publicar el conte "Davant del rei de Suècia", li va tocar desmentir que no, que no parlava ni de Gimferrer ni de Porcel.)

Ara bé, sempre hi ha qui es pensa que és el protagonista d'un drama romàntic, d'una novel•la plena de passions i maquinacions. Així, si Escarlata O’Hara va cridar "Juro per Déu que no tornaré a passar gana". La gran Montserrat Minobis, després que li demanessin la dimissió, va assegurar: "això m'ho proposeu perquè sóc una dona feminista".

Actualització el 21 de juliol. He copiat l'enllaç de la Vanguardia per un de geocities on he copiat el text

Els de Can Fanga visiten Horta de Sant Joan

Un barceloní amb camisa caqui i pantalons amb trenta butxaques del tipus Coronel Tapioca no diferencia un camp de blat d’un de roselles. O un pagès de les Borges molt espavilat ven, com si fos d'elaboració pròpia, oli Carbonell a una jubilada de Sants.

Aquestes situacions podrien encapçalar un d’aquells reportatges amb què cada estiu ens castiga Tevetrès, i que retraten els pixapins fent turisme de diumenge. Any rere any aquests grans documentals arriben a la conclusió que els de canfanga són tant prepotents i ximples que davant una casa de poble diuen: "¡Que maco!" (En segon pla la càmara enfoca els propietaris rient a cor que vols.)

Per trencar aquesta pesada monotonia televisiva suggereixo, per exemple, seguir un ciutadà de l’Empordà quan visita Lleida. O un polític de Cambrils que va de vacances a Gomera. I perquè no sigui dit: una insigne mallorquina que embogeix a Formentera.

Poesia aplicada

"Yo no nací sino para quereros". I jo, de pedra. Un paio passat de voltes em recita a l’orella un poema de Garcilaso a Platja d'Aro per veure si, a còpia de versos, passem de la discoteca al cotxe.

Ja que la poesia ha entrat a formar part de l'activitat denominada tirar la canya, prefereixo Carner: "Ei, 'Dotze besars volen comptar els rellotges sobre els teus ulls.' ¿Què et sembla?" O per fer-nos els interessants refregint Estellés: "Jo no comprenc l'amor com un costum amable'. ¿I tu?" O anar al gra amb Francesc Parcerisas: "Tinc una idea: '¿ens acostem ara, enderrocades les barreres que ens separen?"

Les coses com siguin: abans d’improvisar és millor fotre mà als professionals de la matèria; si no volem caure en l’efecte Tita Cervera, que va assolir el súmmum de la lírica amb una declaració plena de ressonàncies a la poesia de l'experiència: "Todavía no consigo creerme como mi nombre ha llegado hasta China. Heine (el marit) es mi Marco Polo".

Un regal per a l'alcalde

Joan Clos, avui 29 de juny, fa 56 anys. I els voluntaris de la ciutat no han organitzat cap acte especial per commemorar aquest aniversari. (Es veu que el David Castillo volia organitzar una lectura de poemes, però la proposta no ha acabat de.)

Per això suggereixo (humilment, eh) substituir els autobusos per grues carnavalesques, la creació d’un pastís amb el Clos amb banyador per part del Gremi de Pastissers; que Serrat, en tant que de Poble Sec, composi una cançó i que la Feliu, en tant que veïna de Sants, en faci la coreografia.

I des del Cançoner de la Lola, que és de lletres, vull oferir al nostre gran alcalde un regal petit, però honrat: una selecció de textos i notícies sobre la ciutat de Barcelona. Des de l’Aeroplà del Raval, Walk in progress; Rases, a Oi?; Piquiponades, de Jesús Cardona; i el blog Desclossari d’en D’oros.

Dues coses: 1. Anuncio per endavant que no he demanat drets als autors citats, sigueu comprensius; 2. La resta de blocaires dedicats a Barcelona, perdoneu el descuit.

Compte enrere

El company de pis i jo ens prenem un gazpacho ben fred (no, millor una clara) a Cala Canyet. Rectifico: fem la migdiada a Central Park. ¿Lloguem un 4X4 i fem ruta pels deserts de Marroc? Ara som a Llívia i així no deixem el gos a una residència (no diguis "pobre", que viu molt bé).

Titular: L’equip unipersonal del Cançoner se sent cansat. ¿Com que “cansat”, com que “se sent”? Estic esgotada, rendida, no puc més. Aquest matí m’adormia al bus i el cap m’anava d’un cantó a un altre, com si fos el neng de Castefa tornant d’una ruta de pastilles.

Per això pensar en l’agost m’emociona. M’arrossego per casa amb llàgrimes als ulls i un calendari de la verge de Núria. Cerco de manera obsessiva ofertes de viatges. Tot i que sempre ens quedarà Sants, un barri amb moltes possibilitats. (¿Els de la "Descobrir" li han dedicat un número? ¿I els de la "Routard"?)

Sublims

Els sopars de feina serveixen per a 1) criticar el cap (que vulguis o no s'ho mereix); 2) seguir parlant de treball fora d'horaris d’oficina (després hi ha qui es queixa de les hores extres); 3) tirar la canya a l’informàtic (que està bo però que és tímid).

Ara bé, com diu la saviesa popular, "sempre hi ha l'excepció que confirma la norma". Per això hi ha oficis excelsos, elaborats per aquells que es dediquen a activitats excelses i que quan es reuneixen no només critiquen el jefe. Per exemple, ahir a la nit en un sopar entre escriptors es va poder sentir: "Llegir et permet viure moltes més vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairebé etern". Gran frase de novel•la de fulletó, que dita per una senyora dedicada al noble art de l’escriptura es converteix en notícia.

"Llegeixo, per tant existeixes". Un joc de paraules que no s’ha dit mai i que eleva una altra senyora creadora a monologuista del "Club de la comèdia". I així anar desfilant fins arribar a l’orgasme de la intensitat dramàtica: "la lectura és la manera més feliç de conversar amb un mateix". (¿Egocentrisme? No, burrada.)

Meme (via Paraules)

Deu àlbums de la meva col.lecció
Raimon "per destruir aquell qui l'ha desert"; U2 "The Joshua Tree"; The Cole Porter Song Book; Sisa: "Qualsevol nit pot sortir el sol"; U2 "Under a blood red sky"; BSO "Singin in the rain"; El último de la fila: "Pequeño catálogo de seres y estares"; Serrat: "4"; Queen: "Greatest Hits (I i II).

Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Hombres G (gairebé tot)

Quantitat total de música baixada al meu ordinador
Molta.

Últim CD que he comprat
No me'n recordo.

Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post
"Lucy in the sky with diamonds" (Beatles)

Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
"Where the streets have no name" (U2); "Conillet de vellut" (Serrat); "Parlant-me de tu" (Raimon); "I've got you under my skin" (Porter-Sinatra); "I will survive" (...)

Llibres que llegeixo durant l'any
En començo molts més que no pas n'acabo

Llibreria o biblioteca
De tot. Darrerament, guanya biblioteca

Últim llibre llegit
"La mujer en silencio" (Janet Malcolm)

Llibres que llegeixo aquests dies
"Mentira" (Enrique de Heriz); "Me casé con un comunista" (Philiph Roth). I rellegeixo a estones els diferents volums dels monòlegs del Buenafuente.

Cinc llibres que m'han marcat
"Maus" (Spigelman); "El perquè de tot plegat" (Monzó); "Invasió subtil i altres contes" (Calders); "L'edat d'or" (Parcerisas); "Retratos" (Truman Capote).

A darrera hora hi afegeixo: l'obra d'Ausiàs March.

Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes"
Als admirables (i encara més admirats) de la Dona del Temps; als enyorats Orteu, Perelló i Salvadó; a la mai prou valorada ni publicada Escriptora; a la xerraire Teresa Amat i a l'Enric Borràs, d' el llamp.

De pops i calamars

Precipitar-se és el defecte més gros de la propietària d'aquest blog. L'altre és llegir els diaris en horitzontal. Imagineu-vos. Creia que l'Ajuntament de Barcelona, amb Joan Clos al capdavant, havien estat abduïts per una intel·ligència superior. (Fonts de la NASA afirmen: "és fàcil trobar intel·ligència superior fora de l'Ajuntament de Barcelona".)

Fins i tot aquesta setmana me l'he passada trucant a tots els hospitals, a la policia i a l'oficina d'objectes perduts. I quan ja estava a punt de posar-me el barret i la lupa d'investigadora privada, les botes de caminar per la neu i el fuet d'Indiana Jones, Déu (que és bo i que coneix el patiment humà) m'ha posat davant una notícia que ho explica tot.

El Consistori no ha desaparegut, sinó que des de fa un mes els senyors i senyores que el formen estan tancats a casa seva, morts de vergonya. S'amaguen de destinar 120 milions d'euros a quatre pops i vuit calamars. Mentrestant els ximplets dels barcelonesos, contents per anar pagant sense tenir res a canvi.

10+1 reflexions més

Seguint la petjada de la Tina

1. Hi ha bloggers purs i bloggers impurs. Mai hagués dit que m’autoqualificaria de ‘pura’.

2. El Francesc Parcerisas s’assembla a Marlon Brandon a "El Padrino". Mentre dinàvem, me’l mirava i pensava "d’un moment a un altre em mirarà i em dirà ‘Michael, hijo mío’. I jo li hauré de dir que no, que no em dic Michael".

2. Ser blocaire és ser burro. Els burros no saben que és una aixada ni tampoc saben qui és Homer. (No, el Homer Simpson no; l’altre, el poeta.)

3. Publicar llibres és l’hòstia, i si et posen la cara a portada, encara més.

4. L’Àlex Susanna no ha llegit cap bloc. Estem empatats: jo no he llegit mai l’Àlex Susanna.

5. Per curiositat: ¿El Xavier Sardà ja sap que l'Empar Moliner podria ser la nova presentadora del Crónicas?

6. Com que el Miró ja no és blocaire sap que és una aixada. Pel que fa a Homer, ahir es va llegir “La Il•líada” de cap a peus.

7. Amb els porros podem viatjar més enllà de Frankfurt. Deuen ser porros de maria. Amb els altres et quedes a París.

8. Encara no entenc com és que ningú ha fitxat Biel Mesquida com a col•laborador d'un programa de televisió. És un fenomen.

9. Pere Rovira és accionista de l’empresa “Coves d’Altamira, SA”

10. Hi ha escriptors de mà oberta i de mà tancada. Però n’hi ha que mentre escriuen amb la mà oberta se la toquen amb la mà tancada. Aquests són els bons.

11. Una altra curiositat: ¿El Xavier Sardà coneix el Biel Mesquida?

Poètica

Es veu que ahir vaig anar com una moto. Per això us passo el text que vaig llegir; en viu i en directe:

Abans de res, l'obligat agraïment als organitzadors d'aquesta trobada, i especialment a la Montse Serra i l’Oriol Izquierdo, que no només m'han demanat de col•laborar-hi, sinó que a més m'han assegut al costat d'aquests quatre magnífics senyors.

Com que la trobada ja és a punt d'acabar, crec que tot el que sóc a punt de dir ja ho haureu sentit abans. No patiu, que ho faré breu, que sóc plenament conscient que és l'hora de la becaina. A més, si algú coneix el Cançoner, ja sabrà que la poètica que s'hi destil•la és com les cançons del David Bisbal, que no aguanten ni cinc minuts d'anàlisi.

Quan vaig obrir el blog fa poc mes d’un any, no hagués dit mai que acabaria preparant-me una exposició sobre coses que jo mateixa he escrit, perquè fins aquell moment el més profund i llarg que havia fet eren els exàmens de carrera. Posats a confessar-nos, tampoc hagués dit mai que dels acudits pocasoltes que formen el Cançoner de la Lola se’n pogués dir bloc literari. Però ja m’està bé.

Un cop dit això, començo.

Arribo als blogs a partir de la Tina Vallès. A partir d’aquí, conec el de la Teresa Amat, el de Jaume Subirana i el de Carles Miró, entre d’altres. Però el Cançoner de la Lola, a diferència d’aquests que us deia, és un blog anònim. Un blog anònim és un blog que l’autor per la raó que sigui no diu el seu nom de veritat. I prou: no té més.

Suposo que ara hauria de dir els motius em van empènyer a dir que no em deia Gemma Cabot, i a convertir-me en un d'aquells personatges que amaguen la seva identitat, com si fossin una mena de Rocio Jurado amb ulleres de soldador a l'Aeroport de Barajas; i la veritat és que hi he estat pensant, però em sembla que no hi ha cap raó lògica; hi podria haver posat el nom i no ho vaig fer. I ja està.

Parlant de l'anonimat, però, l'altre dia algú em comentava que “segur, seguríssim” que sent un bloc anònim podia dir coses que d’altra manera no explicaria. I no, no és així. I ja em sap greu, ja. Més que res perquè crec que explico el que puc explicar. I punt. Amb això vull dir que procuro no parlar mai de feina ni de la meva privada, ni dels pensaments íntims que em corroen, ni de les bronques a casa per qui treu el gos o per qui li toca anar a comprar.

Sobre les coses que s'expliquen o que no s'expliquen, es diu que els blocs catalans (i el Cançoner és un bloc català, perquè viu i treballa a Catalunya) no són prou crítics amb la realitat cultural i política, que no són d'aquells que mouen els fonaments de la societat, ni provoquen dimissions de polítics corruptes. A mi m'agradaria ser així: poder parlar de política i ser trascendent i fer dimitir consellers de la Generalitat i sortir a la portada dels diaris amb grans titulars com aquests: "Al cançoner de la Lola fan dimitir a tothom".

Però, la veritat és que no me’n surto. Francament, més que de política en el Cançoner es parla (i molt de tant en tant) de Joan Clos. I en aquestes alçades, criticar Joan Clos més que mèrit és una obligació de qualsevol ciutadà de Barcelona.

Un dels motius pels quals no parlo de política és perquè no vull convertir el Cançoner de la Lola, en un refregit de la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio. Dic això perquè de vegades, sembla que Francesc Marc Álvaro participi en 80 blocs alhora. És com una mena de pensament únic, de repetició de conceptes, d'idees, que (segons el meu parer) resulta realment feixuga. I que, de vegades i insisteixo que és segons el meu parer, converteix la bloguesfera en una mena de suplement digital de "La Vanguardia".

Un cop dit això i malgrat que el Cançoner sigui un bloc anònim i malgrat no parli de temes importants i malgrat els posts siguin, com he dit abans, una mena d'acudits pocasoltes, jo em prenc seriosament el bloc; sobretot si tenim en compte que, com tothom, ho faig perquè vull, perquè em ve de gust fer-ho; i que el dia no em diverteixi, faré com el Xavier Sardà i em prendré un any sabàtic.

Quan dic que m'ho prenc seriosament, vull dir que rarament publico un text que no hagi escrit i reescrit més d'una vegada sobre un Word i que després de penjar-ho a l'editor de Blogger ho torno a mirar i remirar.

Possiblement, dient això m'estaré tirant pedres sobre el meu teulat, perquè els resultats tampoc maten. Però, contra això si que no hi puc fer res.

També procuro tenir molt present que escric en un mitjà que es llegeix sobre pantalla. Per tant, sempre faig textos breus i esponjats dividits en tres paràgrafs. El meu objectiu és que, tot i que cadascú té una resolució de pantalla diferent, el text pugui cabre en un sol cop d’ull sense que s’hagi de fer scroll.

Però no només ho faig per al lector, sinó per mi. En ocasions tinc tendència a emular la Pilar Rahola i a enrotllar-me com una persiana i si jo mateixa no em marco un límit podria anar allargant els textos de manera innecessària. Com ara mateix, que em sembla que ja he parlat prou i va sent hora d’anar frenant.

Moltes gràcies a tots i perdoneu les molèsties.

Rumors

El 091 ha rebut una trucada anònima que demanava una ambulància, amb cardiòleg i psicòleg especialitzat en shocks traumàtics. Perquè es veu que l'Albert Boadella no sap que Jordi Pujol ja no és president de Catalunya. Pobre. Només fa sis mesos que es va assabentar de la mort de Franco i per això ha.

També m'ha arribat que els ponents del nou Estatut ja saben com definir Catalunya. Com que han sentit tocar campanes que Catalunya està oprimida, han optat per tallar el problema d'arrel: "Catalunya és un/a 'nosequè' que estima els sex shops". Atenció: 'nosequè' és una variable que se substituirà un cop decideixin què és Catalunya. Aquí Corbacho ha proposat que Catalunya sigui un bar de tapas; però Carretero prefereix un supermercat. Joan Saura creu que.

I quan totes aquestes notícies han arribat a orelles de la Caterina Mieras, corre la brama que ha afirmat que "si la cultura catalana està reprimida, a Frankfurt només hi aniran els escriptors que utilitzin vibradors i vagines de silicona". Ha estat llavors quan el Porcel i la Carme Riera han decidit.

La nit de diumenge

Només fa unes hores que el Cançoner ha visitat el món dels elefants liles i les mosques gegants.

He viscut dos parts múltiples (quin cansament) i tres comiats improcedents (quina depressió). Uns jugadors de bàsquet de Liliput que vesteixen com els Celtics empresonen uns escarbats amb la cara del Pau Gasol; mentrestant canten un himne que fa: "¡prou Pau Gasol!, ¡prou Pau Gasol!" M'he llevat suada i cridant "¡No!" quan el Freddy Krugger amb la cara del David Madí m’atacava, sort que el Ferran Torrent i el Xavier Sardà em tranquil•litzen (que macos). Amb ells i el Boris Izaguirre vaig cap a Sant Feliu de Guíxols, que ara és igual que Edimburg. Després de passar un peatge, sona una sirena.

La sirena que era el despertador (que original, maremeva) em recorda tard i desafinant que són les 7 i que ens hem adormit esperant l'Internauta, el programa del Vicent Partal. Sort que la Teresa, que és una xerraire com cal, ens va avisar quan tocava.

Onanisme

"Ara resulta que al lavabo parles sola", em va dir més condescendent que sorprès el company de pis després de l'evacuació matinera. Sincerament: jo ho intuïa. Perquè enraonar sol és hereditari, segons s’afirma a un conegut estudi de la revista "Science". A mi em ve de part de mare, que té tanta xerrera que al seu costat els discursos del Fidel Castro semblen microrrelats.

Del gran descobriment ja en fa una setmana. Des de llavors m'he dedicat a la delicada tasca de descobrir en quins moments em dedico a explicar la meva vida, en públic i sense cobrar. M'he observat a casa, a l'autobús i a la feina. Però ja se sap: quan un es vigila, perd naturalitat.

I aquest matí (¡al•leluia!) la meva verdadera personalitat ha tornat a mostrar-se a la humanitat. Sí. A l'autobús, cap a quarts de deu, mentre escoltava una entrevista del Bassas a una consellera, un pensament (dels de debò, dels profunds) ha sorgit del més profund de les entranyes en forma de crit: "¡Collons, Mieras, no fotis!"

De fira

El museu dedicat a la batalla de l’Ebre de Gandesa li diuen "museu" perquè els de l’iec (que, ràpids, no són) no han trobat la manera de definir les quatre bombes, les tres fotocòpies i el parell de cascos que hi ha en aquella sala de Gandesa. Però dir-li museu és com afirmar que "el Jordi Elapé és graciós".

O com dir "senzills" al Felipe i a la Letizia i "campechano", al pare i sogre; "modern" a l'Àngel Pavlovky; "oportú" al Carod-Rovira; "sincer" a l’Enric Marco; "honrat" a David Madí; "progre" al papa Benet XIII (i a Joan Pau II, també); "poeta" a Joaquín Sabina; "biografia" a allò que la Pessarrodona ha fet amb la Rodoreda (no us perdeu la foto al cementiri amb el gos); "sexy" a la Núria Feliu; i divertit al Lluís Llach.

I si s’entesten a dir "museu" a les parets brutes de la sala de Gandesa, siusplau, que algú hi foti quatre duros. Més que res perquè sembli que les nostres institucions es prenen seriosament allò de la memòrica històrica; a més de les exclamacions del tipus "ningú ens ha demanat perdó" i "s'ha d'analitzar l’ADN dels morts de les fosses comunes al preu que sigui".

Sortir de l'armari

Me n'assabento pel Llibreter que del personatge que hi ha darrere d'aquest blog no se'n sap res. Em frego les mans i penso que sóc tan misteriosa com la Sonia Braga a "El beso de la mujer araña". Em veig amb un vestit llarg de color negre i un vel de seda em tapa la cara. Gaudeixo fumant un d'aquells cigarrets llargs. (Aclariment: les dones misterioses de les pel•lícules fumem cigarrets llargs; Vogue, per ser més exactes.)

Clar que també podria ser la Holly, l'Audrey Hepburn de "Breakfast at Tiffany's". M'agrada sortir al carrer vestida de negre i amb una pamela gegant. Misterioses són les cantants de soul de les pel•lícules americanes: una dona ni prima ni grassa, de cabells curts (¿Curts. Segur? Sí, desconfiada.). Canta en un escenari fred i fosc. Poc a poc la càmara se li acosta: una llàgrima li cau galta avall.

Doncs no, ni mirall sexual d’una generació, ni alter ego de cap escriptor, ni cantant desgraciada. Sóc una dona blanca heterosexual del 1975, cosa que significa dues coses. Una, que no pertanyo a cap minoria (ni ètnica ni religiosa); dues, que al maig del 68 no estava a París.

La medalla

10 motius per no retirar a Enric Marco la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li va va atorgar l’any 2001

1. Perquè les coses que es donen no es prenen.

2. Perquè ningú pot assegurar que Josep Vilarasau no hagi fotut mà a la Caixa.

3. Perquè Carles Sentís també la té.

4. Perquè ha deixat en evidència els governs que donen medalles. (I que no contrasten la informació.)

5. Perquè ha potenciat el refranyer català, amb la divulgació de: "Cada casa té el seu Roldán". I la campanya de l'ajuntament de Barcelona, "marca't un marco".

6. Perquè el senyor Benet i Jornet el vol col•locar a Ventdelplà fent d'avi republicà; i que s'embolicarà amb el Madaula (¿o era amb el Cartes?).

7. Perquè gràcies a aquesta descoberta, ja ningú es recorda de les mentides del David Madí.

8. Perquè diuen que Artur Mas el vol fitxar enlloc de David Madí.

9. Perquè si a la transició no es va jutjar els franquistes, no jutjarem nosaltres un antifranquista.

10. Perquè a Barcelona, ciutat fashion i multicultural, encara hi regna el nepotisme en forma de noms de carrers com ara Aviador Franco, a Sants; o a les Corts, Fernando Primo de Rivera.

Aproximacions

Quim Monzó va donar a conèixer, cap als anys vuitanta i a l'article "Un Riba inèdit", un poema de Carles Riba fins aquell moment desconegut. El va publicar, primer, en un diari i, després, en el recull "Zzzz...", de Quaderns Crema.

Al Cançoner de la Lola, en motiu de la mai prou vanagloriada Setmana de la poesia, hem decidit recuperar aquest sonet de l’autor de "Les elegies de Bierville":

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecruix en estiueig?

Recordo el remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs són tremol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el dol:
si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada”?

La revelació de Monzó va revolucionar la crítica entesa. En aquest sentit, cal recordar la picaraballa entre Enric Sullà i Jordi Malé a les pàgines dels "Marges" i als passadissos (i al bar, també) de la UAB. El primer, a "Notes per a un sonet", emparentava la imatge fàl•lica al campanar de Colliure com a claríssim homenatge a Antonio Machado. Mentre que Malé a "Grècia, sí; Colliure, no" reblava que el dit "capoll" era l'exponent diàfan del classicisme de Riba en tant que mirall de les columnes del Partenó.

Tal discòrdia encara no ha acabat o finit. Restem a l'espera de nous estudis que relacionen el revelador sonet amb passatges de "Solitud" i sobretot del "Tirant lo blanc".

Estímul

Dia rere dia hi caic de quatre grapes. No ho puc evitar: allà on el carrer Noguera Pallaresa es creua amb Jocs Florals, hi ha una pintada que diu: "¿I si ens quedem a casa follant i no anem a treballar?" (¡Aigh!)

I ximple de mi, no només la veig cada matí, sinó que a més la rellegeixo síl·laba a síl·laba (¿I si ens que-dem a ca-sa fo-llant i no a-nem a tre-ba-llar?). Per si això no fos poc, el massoquisme, que no té límits, em duu a pensar que el company de pis i una servidora hauríem de seguir aquest savi consell i dedicar-nos al deliciós art del fotre.

Però res. No hi ha manera. L'única vegada que que hem coincidit a casa va ser per una indigestió que gairebé ens obliga a traslladar el matalàs al plat de dutxa (una manera com una altra d'estalviar-nos les corredisses). De manera que l'únic que estava disposada a compartir és una prosaic arròs bullit i una mica de pollastre a la planxa. ¡Ah! I una poma, naturalment.