Dels 15 als 25

Des de llavors [l'adolescència] no hi ha cap llibre que m’atrapi. Sempre hi ha un moment que m’avorreixen.

Això mateix m’ho van dir dimecres a la nit mentre sopava un gall al forn amb patates. Deliciós: les patates estaven al punt i el peix gairebé no tenia espines. No era la primera vegada que provava el gall, com tampoc era la primera vegada que algú em deia que havia renunciat a tenir una vida literària digna.

Com s’ha dit moltes vegades, a l’adolescència tens experiències úniques i el cap fet un embolic. És l’època de descobrir un món que no és ni l'adult, però que tampoc és el que s’havia viscut fins al moment. De fet, en aquesta mena de llimbs vital hi ha qui s’hi sent tan a gust que s’hi queda tota la vida.

Juntament amb aquesta mena de mite de la joventut preciosa-font de vida, n’hi ha un altre que es fonamenta en el fet que més enllà dels 25 un ja no descobreix res de nou. Una persona que no havies vist mai i que et cau de conya, una nova recepta de cuina (fàcil), t'han recomanat un escriptor boníssim (o una bona pel•lícula), reveure per vintena vegada el Padrino i sorprendre’s encara d’algunes escenes, els amics de sempre que cada dia estan pitjor. Ah! una nova postura per practicar en parella (sí, hi ha coses que pel meu gust sempre són millor en parella) són coses que a mi encara em deixen de pedra.