La solució

A l’escola, quan feia bàsica, ho tenia claríssim. L’assignatura es deia castellà. I prou. Com sempre, a mesura que passen els anys, la qüestió es complica (és el que té fer-se gran: que tot s'embolica). Oficialment el nom va variar poc. De castellà a llengua castellana. Però llavors ja hi havia gent amb més criteri que jo, que digués el que digués, em corregia.

Si seguia la norma oficial i deia castellà, em deien que no, que es deia espanyol. I si deia espanyol, uns tan ben informats com els altres, em corregien: “És castellà i no espanyol”. El meu cor adolescent ja em deia que aquesta indecisió semblava la lletra d’un bolero. Però dins meu creia fermament: "si l’assignatura es diu castellà, per alguna raó serà". (Sempre he pensat en rodolí.)

Però no. Un dia em vaig trobar que la carrera de filologia hispànica no deia castellano, sinó espanyol. Tipa d'aquesta indecisió vital, he fet enquestes als amics, ho he preguntat a programes de ràdio, he enviat correus electrònics. I res. El bolero continua. I pitjor que abans, perquè ara resulta que podem diferenciar entre espanyol castellano i espanyol latino americano.