Retòrica

De vegades em fa tanta vergonya parlar que no se m'entén. Moc les mans, intento ser graciosa i tartamudejo. Em sol passar quan em fan preguntes massa directes. A les botigues, quan les dependentes em diuen “què vols”, em costa respondre “pa”. La cosa és tan crítica que he arribat a sortir d'un establiment sense saber-me fer entendre.

El problema és que enraono tant depressa que només els que em coneixen saben què dic. El-company-de-pis sol traduir les respostes. "Diu que vol pa”, si som al forn; quan vaig a comprar roba, "diu que necessita una talla més” (des de l'aparició del nen més-maco-del-món, que rara vegada vull una talla menys). O fa uns dies a una agència de viatges: “està demanant el catàleg de les illes Canàries”.

Per això, quan els de Vilaweb em van dir que em volien entrevistar vaig pensar que seria un autèntic desastre. Si se m'ha entès una mica, és gràcies al paio que va venir amb el trípode i la càmara, que em va fer quatre preguntes i em va explicar la manera més ràpida d'anar a Sant Cugat. És gràcies a ell, i a la valeriana i la til·la que m'havia pres deu minuts abans, també.

El vídeo de l'entrevista

Acte de contrició

Torno a comprar la revista "Benzina", perquè veig la portada i crec que hi trobaré un extens reportatge dedicat "The Sopranos", amb entrevistes i anàlisis exhaustives. Enlloc de les 5 pàgines, m'enduc una columneta i l'ensurt del mes (i amb molts números de guanyar el de l'any).

He passat tanta vergonya que, si fos rica, compraria tots els números de "Benzina" i els amagaria per què ningú els trobés mai. Si tingués ànima (i cos) de Catwoman, em posaria unes malles i un top negre, em col·locaria l'antifaç seductor i de manera sigilosa arrancaria la pàgina 4 de tots els Benzina d'aquest mes. L'ensurt és tan gran que si conegués el Dave Fisher li demanaria que simulés la meva mort i m'amagaria en un suburbi de Chicago, com el Jack Bauer després de la quarta temporada.

Però no. Haig de viure amb la vergonya de saber que l'única vegada que se cita aquest blog és per demostrar que la gamba és l'articulació més llarga que tinc, tan llarga que no existeix al món una galleda prou gran per posar-hi els peus. Com tampoc existeix cap fil suficientment llarg per acabar d'embolicar dins del meu cervell els Curver, Coover i Caver de torn.

La insostenible lleugeresa del ser

Era un exsostenible que odiava els sostenibles més que res. Tot va començar el dia que va llençar el diari en el contenidor groc. En una setmana, les ampolles de vidre les tirava juntament amb els papers a la paperera de davant de casa; i es preocupava perquè els llums quedessin encesos les 24 hores. Fins aquell moment era un sostenible exemplar. Mai havia omplert la banyera i era un defensor acèrrim dels mitjans de transport públics i de la bicicleta.

Sis mesos després de tirar aquell petit paper al contenidor del plàstic, només utilitzava la bici per fer mountain bike a Aigüestortes. Viva en una casa unifamiliar amb piscina que omplia de nou cada setmana. Per anar a la ciutat ja no agafava el tren: s'havia comprat un 4X4 d'aquells que sempre li havien semblat tant insostenibles. Defensava el model de creixement del litoral català amb la mateixa virulència que utilitzava per criticar-lo. El perseguia la vida sostenible, no contaminant i respectuosa amb el medi ambient.

Obria el diari, i es trobava amb declaracions d'un ciutadà que demanava una educació sostenible; a la ràdio, el tertul·lià defensava una vida més sostenible i menys consumista, i al bar celebraven que no el deixessin fumar: "tindrem una salut més sostenible", afirmaven. Estava en guerra amb la cultura sostenible. Va comprar una armilla al coronel Tapioca, una barba de dos dies al Relámpago, i un bitllet d'avió al Brasil. Des d'allà, seria més fàcil acabar d'una vegada per totes amb les Amazones, i de pas, amb l'Sting.

Si Jack Bauer hagués estudiat filologia catalana

De Jack Bauer, s'ha dit que pot matar dos pardals d'un tret, sense disparar-ne cap; també es comenta que podria sortir de la illa de “Lost” en 24 hores i que durant els anuncis truca als de CSI i els resol els casos. És un salvapàtries que s'ha guanyat aquesta fama lluitant de manera eficaç contra el terrorisme. I tot això, amb una graduació en literatura inglesa per la UCLA.

Hauríem de començar per aquí: reconvertint els llicenciats en filologia catalana en agents antiterroristes. El català s'acaba, i nosaltres reciclem els estudiosos de la llengua en homes que convencen a cops de descàrregues elèctriques. Els medievalistes, els vestim amb l'armilla antibales i que es dediquin a la recerca d'elements d'Al-Qaeda. El millor homenatge que podem fer a Ramon Llull és fer-lo passar per agent de la Counter Terrorist Unit (CTU).

Els fonetistes seran els encarregats a la sala d'interrogatoris. Allà, asseguts en aquells despatxos assèptics, lligats de mans i peus, i sense advocat que vetlli pels drets humans, els presumptes terroristes es veuran obligats a cantar tots els plans malignes. Els torturaran deixant-los sentir les eternes classes de fonètica que de 8 a 10 del matí s'assignava als alumnes de primer curs., i amb versos del barroc català. Musicats, això sí, que no ens denunciïn a Aministia Internacional.

Filosofia al voltant del bolquer

- Mira, mira. Li ha canviat: ara és més líquida i de marró clar.
- I això és un problema molt greu, gravíssim.
- No ho sé si és tan greu. ¿I si té un virus? ¿I si té alguna al·lèrgia alimentària? És el primer nen de 15 mesos a qui li estudio diàriament el color, la forma i la densitat de les deposicions.
- ¿Deposicions? Què fina t'has tornat. ¿Per què no li dius popó -o bobó- o cacones? O merdeta. ¿I merdones? ¿Què et sembla merdones?
- (...) T'estic dient que estic preocupada, que aquesta caca no m'agrada. Que les d'abans eren més normals.
- Això és veritat. A l'estiu eren com petites ensaïmades. No, no, com petits ovnis. I ara són més cremoses. Però, ¿hi ha normalitat al voltant de la caca? ¿Qui diu el que és normal i el que no ho és? ¿Qui som nosaltres per dir que el nostre fill no caga normal? Et diré més. ¿Com podem dir quina és normal i quina no, si la caca és com el temps: cada dia és imprevisble i diferent? ¿O la teva és sempre igual?
- No ho sé. No me la miro.
- Ja t'he agafat. Un dia és fosca o densa; un altre és més fangosa o clara. Hi ha vegades, fins i tot, si es menjat espinacs, que és més verda. Depèn de moltes coses, cagar no és una ciència exacte.
- (...)
- A més. Un català com cal pica el cagatió amb força, posa el caganer al costat de l'establia, i se la mira sempre sempre sempre abans d'eixugar-se i tirar la cadena.

Tele

Temps era temps, quan vivia sola en un pis de l'Eixample, on desava els llumins al calaix inferior de l'armari de la cuina, i no sabia què eren els protectors dels endolls ni coneixia les possibilitats (infinites) d'una caixa de cartró; en aquells anys, els diumenges al vespre, al sofà, em guardava el plaer de passar-me escenes de la trilogia "The Godfather".

Quan encara era més jove i vivia a Sant Andreu, m'encantaven els dies que estava malalta i no podia anar a escola. Llavors, mentre els pares anaven a treballar i el meu germà a classe, tenia accés lliure als calaixos del despaig, al tocador, a les colònies de la meva mare i a la tele i al vídeo. Així, en una setmana de grip havia arribat a veure més d'una dotzena de vegades "Los Goonies" i "La historia interminable".

Ara, que visc a Sants en un pis de 58 metres quadrats amb el company de pis i el nen-més-guapo-del-món, he recuperat nits d'insomni amb unes dents que no ens deixen descansar. I, asseguda al sofà, amb un ull veig com la son venç el petit ocupa, i amb l'altre, remiro els 10 darrers minuts de "Six feet under" (i quina putada que el Keith es mori d'aquesta manera i pobre Dave, també).

El dia que la Nina Mayers surti a "Siete Vidas"

Mirava ahir la tercera temporada de "24" i em va sorprendre una escena (còmica?). Tres personatges: Jack Bauer (l'heroi: un home amb pocs escrúpols i poca facilitat per les relacions), la Nina Mayers (dona freda i calculadora, examant i assassina de la dona de Bauer) i Chase Edmunds(un jove que aspira a ser com Jack Bauer i fa tots els possibles per arribar-hi).

Si Nina Mayers és viva és perquè Bauer no ha trobat el moment per matar-la. Ara som dalt d'un avió camí a LA i ella torna a tenir la paella pel mànec: és l'única que sap com eliminar un virus informàtic que pot deixar tota la CTU al descobert. Però no dirà res. Enmig d'una evident tensió, i mentre els segons juguen a favors de la Nina, el Chase es dirigeix a ella: "Si menteixes, et matarà". Resposta: "Ah sí?"

És obvi que la matarà si no sap negociar. Ho sabem els espectadors, la Nina Mayers, el Jack Bauer i tota la CTU. Però l'aprenent (que és jove, valent i va ferit) fa una confessió, que (naturalment) ella respon amb indiferència. No cal dir res més. A les sèries de per aquí, però, la mateixa acció se solucionaria amb un acudit d'aquells que va començar fent "Siete Vidas", i que ja fa temps que cansen: "No veia a ningú tan crèdul i prepotent des del dia que l'Aznar va anar a les Ozores", diria per exemple la Nina espanyola, alhora que axecaria la mà i li clavaria un bon clatellot al Chase, que respondria amb un tartamudejant "ai ai ai".

Groupies de la literatura

Veig que la revista "Benzina" entrevisten Quim Monzó i me la compro. Me la llegeixo. És una entrevista més. Des que ha tornat de Frankfurt, i des que ha publicat "Mil cretins", Monzó ha passat pels micros de la meitat del país. I ja podem dir que n'hi ha pocs que hagin entrevistat Monzó sense admirar-lo.

Són converses que em fan patir, perquè l'entrevistador s'esforça de valent per intentar ser a l'alçada. Hi ha qui li fa conyes del tipus "a Barcelona no saben servir cerveses". Hi ha qui li parla de literatura. En aquest cas, és clar que l'objectiu és l'autolluiment. Així, el periodista (o filòleg o crític) fa mans i mànigues per demostrar-li que no només coneix Calders i Trabal (aviam: siguem seriosos), sinó que cada nit llegeix Courver i flipa amb Polansky.

Pateixo, perquè em reconec en el pobre fan que davant de la possibilitat d'estar vint minuts davant una persona que admira no sap com actuar. Els dies abans rellegiria tots els llibres. Sense ordre, repassaria la bibliografia i donaria un cop d'ull als darrers articles (ara que són diaris, els de la darrera setmana). I amb tota aquest garbuix, quan arribés el gran moment, em sortiria aquest filòleg (no practicant i pretenciós que porto dins meu): "Per què a "Mil cretins" hi ha dos personatges de dos contes diferents que es diuen Toni?". I afegiria: "És un homenatge postmodern a Tony Soprano o a Tony Almeida?"

Medicina en família

(àvia, mare i fill, de 15 mesos. La mare duu el nen a braços. Tots tres en un rebedor, preparant-se per sortir).
- I ara, tatxan tatxan!, és el moment de posar el gorro al nen més guapo del món, al príncep blau de la mama!
- Ta ta ta ta
(Li posa el barret; l'àvia no ho veu clar.)
- Aquest barret no m'agrada pel meu nenet. No li convé.
- Al meu ninet sí que li agrada. Digues sí, sí, sí nino preciós de la mama.
- Doncs no, no li convé. No ho sabies això oi? Segons la medicina tradicional xinesa, les malalties entren per la nuca.
- I jo que em pensava que entraven per la polla, per la sida i tal.
- Estàs idiota, tant de nen tanta teta i tanta hòstia t'està tornant idiota. Pren-t'ho com vulguis, però a l'hivern un ha de dur cobertes les orelles i la nuca. Els nens de seguida agafen otitis, que ràpidament deriven en una sordera. I això queda de per vida.
(Agafa el nen i li canvia el barret de lloc, ara li cobreix la nuca.)
- Mama, ara du la nuca ben coberta, però el cap, aviam, el té descobert.
- (...) Dóna'm l'abric, que li posaré. Ja.
- Hòstia, anem aquí al costat a menys de 500 metres i aquest pobre sembla un esquimal, que duu una samarreta sense mànigues, dues de màniga llarga, el jersei i el polar.
(El nen comença a plorar.)
- Mira, fes el que vulguis, però si no l'abrigues més, la nuca li quedarà al descobert i aquest constipat acabarà en asma crònica. Però ja et dic: fes el que vulguis, que no m'agrada ficar-me en els teus assumptes.

Arrancar la crosta (pàgina viscuda)

Ja havia fet els 10 i havia caigut de la bicicleta. Em vaig deixar els genolls a terra, sang pertot i finalment la crosta.

Qualsevol ocasió era bona per arrancar-la. Mentre mirava la tele, quan dinava o al pati de l'escola. Començava per les puntes: les estovava amb aigua o saliva i delicadament les aixecava, tot movent-les amunt i avall (un dos un dos). Quan havia perdut força, agafava les tisores de les ungles (era important que fossin les de les ungles i no cap altra) i tallava (zas!). I així, anar fent: qui dia passa, anys empeny.

De vegades la impaciència em guanyava i intentava treure parts de la crosta que encara estaven massa enganxades. Dolor, sí; però era d'aquell mal que agrada, com quan et raspatlles les dents amb ràbia o quan apretes els dits contra les genives. No va passar el mateix el dia que em vaig posar unes mitges, i en treure-me-les, tota la crosta va saltar i amb ella unes gotes de sang (i jo que em pensava que em desagnava).

Lliçó de català: quantitatius
He canviat molts bolquers, tants com els quilos de xocolata que he menjat. M'he carregat de paciència i he carregat quilos (molts? cada dia que passa mes) de nen al coll, als braços, a la cadera, a la cintura, a l'esquena i a l'espatlla. De Nocilla, n'he menjat molta; de Nutella, no tanta (però déu n'hi do).

M'he aprimat més aviat poc. D'avions n'he agafat dos: un d'anada i un altre de tornada. És una sort que la restauració no depengui de mi (i és una sort que existeixi la Bricciola). Ni la indústria cultural: tres visites al cine en 15 mesos (dos Woodys i un Rec: quina por!) i de llibres, millor que no en parli.

Del sou, tampoc, que és mínim mínim. Tant mínim que converteix la quarentena sexual (que vaig complir al peu de la lletra) en una bacanal romana, en una passió turca, en un camasutra del no-res, del zero, que és com està ara el meu compte corrent.

La paritat a "Alatriste"

"Falses coincidències", de Pierre de Marivaux, és una peça de teatre que la temporada passada es va representar al TNC. Com el 90% de les obres que s'estrenen a Barcelona, el Sergi Belbel en va ser el director. Ja se sap: quan un és un geni pot dirigir fins a 150 obres en un any i innovar amb estupendes originalitats, com ara fitxar l'actriu Míriam Iscla per interpretar un criat (i no una criada).

Per quin motiu una senyora fa de senyor és un misteri sense resoldre que aquests dies es repeteix a les cartelleres. "Alaltriste", la pel·lícula menys promocionada del cinema espanyola (pobreta), està protagonitzada entre d'altres per Blanca Portillo, que fa de frare (que no és una monja). És que de les escoles de teatre no surten actors amb prou nivell i en canvi les actrius són l'hòstia? És que els directors cobren més subvencions si actuen amb voluntat política i duen la paritat als escenaris?

Tant és. L'important és que aquesta decisió s'estengui a tota la cinematografia espanyola; o com a mínim a les pel·lícules interpretades per Jordi Mollà i Javier Bardem, actors que parlen sense obrir la boca i com si diguessin un secret. D'aquesta manera, els soferts espectadors podríem entendre algun diàleg sense deixar-nos l'oïda a mans de la casa Sonetone.

"Let's go on with the show" a les Amazones

Oriol Grau i Andreu Buenafuente havien fet més d'un gag sobre ell. Se'n fotien de com agafava les bèsties, de com les acariciava i se les enroscava al voltant del coll, alhora que cridava: "Mireu com la tarantula es passeja per la mà! És increïble! Fantàstic! Mai no havia sentit res de semblant!"

Steve Irwin em semblava tant sincer com l'abric de pells de la meva àvia, i Michael Dundee, el protagonista de la pel·lícula "Crocodile Dundee". Sí. Sempre havia pensat que em prenia el pèl. I de fet em sap greu; però llegir que ha mort no m'ha fet canviar d'opinió. Només que l'hagués matat un cocodril de debò ja seria diferent a l'actor Paul Hogan. Posats a ser un valent aventurer és més èpic dinyar-la entre les dents d'un cocodril o un caimà que d'una escurçana, penso.

De fet, si de Cousteau corre la brama que els dofins que ens ensenyava no eren tant salvatges com deia; no hi ha cap motiu per creure que les bestiotes d'Steve Irwin no anessin drogades i que enlloc de taràntules verinoses ens ensenyés innocents aranyes flipades. Això em deu convertir en una descreguda, però heu de pensar que he crescut amb la creença que les dones que quan era petita demanaven al metro de Fabra i Puig duien els nadons "plens de drogues i vés a saber què més, nena", segons deia la meva mare.

La fi del món amb els sogres

En el programa de ràdio "El món a Rac 1" preguntaven ahir a l'audiència què farien si el món s'extingís en 24 hores. N'hi ha que es polirien la visa anant a comprar roba; d'altres, agafarien un avió; més d'un va assegurar que se n'aniria a gastar-se'ls al Bulli. La gran majoria va assegurar que se'l passaria amb la gent que s'estima: parella, fills, pares i germans.

Pel que sembla, hi ha qui creu que mentre ell gaudirà de la fi del món vivint a cos de rei, comprant roba i menjant a restaurants cars; d'altres aniran a treballar i feliços i contents de servir-te. És allò que uns vagin en burro perquè d'altres vagin en cavall. Per altra banda, viure les darreres 24 hores amb tota la gent que un estima és un error que només provoca discussions, com a mínim entre els que viuen en parella.

És el de sempre: estimar-se amb bogeria la parella no significa desitjar compartir la fi del món amb els pares de l'altre (i menys amb els cunyats, oncles i cosins). Aquells que cada any viuen un daltabaix per saber amb qui toca dinar per Nadal, dubto que abans de l'armagedon final facin cap excepció. Jo no la faria. I menys si la sogra és d'aquelles que té un do per detectar la pols i el greix.

Tornar a la feina

Tens la desgràcia de passar la nit del lloro, i n'hi ha que l'únic que se'ls acut dir-te és "Fas mala cara, avui. Que no has dormit bé?" Són els mateixos que el dia que vas amb faldilla, mitges i una carrera que va des de la cuixa fins al turmell, et miren, assenyalen l'estrip i hops: "Nena, ¡quina carrera! ¿Per què no et poses les mitges de recanvi?"

És evident que si hagués dormit com cal no faria ulleres; i que si vaig amb una carrera que m'obre la cama en canal és perquè mai em recordo de dur (el coi de) mitges de recanvi. Aquest estiu he conegut tots els detectors d'obvietats: "Filla meva, amb aquesta calor, t'ho deus estar passant malament", m'han repetit vuit mil vegades en veure'm.

Normal. Passejar-se amb un embaràs de 8 mesos, els turmells que semblen botes d'esquiador, i les mans garratibades no és la millor manera de passar les vacances. Clar que si ja és pesat suportar la calor amb un embaràs, pitjor serà la tornada a la feina, que si l'agenda no m'enganya és demà, 30 d'agost.

Les mentides, a pèl

Això que Barcelona, a l'estiu, es buida és una mentida inventada per aquells que no només fan vacances a l'agost sinó que a més marxen fora. Tant mentida com allò que el treball dignifica. Treballar de nou a nou amb un sou irrisori, que no entén de convenis i que es passa pel forro els biennis i els triennis a mi no em dignifica: m'emprenya.

Mentida també és que tots som iguals. Evidentment. Per exemple, els funcionaris són més iguals que la resta: gaudeixen de la llibertat de l'autònom amb la seguretat de la feina fixa. No els poden fer fora, tenen més permisos de paternitat i de maternitat, i un gran invent anomenat dies personals, que segons em van dir són dies que un no va a la feina i no dóna explicacions a ningú.

La mentida més gran de totes (una mentida com una casa de pagès, que es deia abans) és que dir que Barcelona té un govern. A Barcelona han votat com a alcades i tinents d'alcaldes 4 adolescents borratxos, que es passen mesos per fer una llei de civisme que permet anar despullat per la ciutat i que multa els no residents que han d'aparcar a la zona de resident.

Posa-te-les
En el judici del David Peris, acusat d’assassinar la seva dona, l’Alícia Fuster, l’advocat de l’acusació tenia un testimoni ocular que estava segur d’haver vist el Peris petit a l’escena del crim a l’hora fatídica. És un veí que en el moment que baixa les escombraries creu veure el presumpte agafant l’ascensor.

A l’hora de la veritat, però, el testimoni queda invalidat perquè és un miop que, sense ulleres, no reconeix la seva dona a menys 20 metres; i no pot recordar si la nit en qüestió, va creuar el passadís de casa, va agafar la bossa, va obrir la porta i la va tancar, va baixar totes les escales, va anar de la porta de casa fins als contenidors amb o sense ulleres. I així, clar, no hi ha manera d’assegurar si qui va veure agafant l’ascensor era el David Peris o l’Amparo Moreno.

Aquest veí del Peris és el miop més estrany que conec. Cada matí quan obrim els ulls, el primer que fem els miops és posar-nos les ulleres; i no ens les traiem fins que apaguem el llum, a la nit. Tant és així que molts miops l’únic moment del dia que estan indefensos davant del món borrós són els segons que triguen a canviar les ulleres per les lentilles (o les lentilles per les ulleres).

Diumenge a la tarda, tele

Cada cop que tornava a la nostra hi veia cavalls (molts), muntanyes nevades (i sense nevar) i tots els personatges vestits d’uniforme: camisa blava texana i barret d’ala ampla. “L’home que xiuxiuejava els cavalls” transcorre en un paisatge idíl•lic de Montana, un indret habitat per bona gent, lluny de l’estrès i de la depressió de la gran ciutat.

La pel•lícula insisteix que, al camp, la vida passa lentament, i en família. Allà tenen temps lliure i observen l’infinit. És tant agraït viure sense cinemes i sense teatres i sense carrefours i sense ikea i sense bauhaus i sense sabateries i sense òptiques d’ulleres taronges. La protagonista vol abandonar la feina com a directora d’una revista de Nova York per fer de mestressa de casa a Montana amb l’especialista de cavalls, el Robert Redford.

Però no sé si al final es queden junts. A la mateixa hora i en una altra cadena, feien "Nothing hill", una pel•lícula amb cines, cotxes, telèfons, llibres, sopars amb amics de veritat i rodes de premsa. La programació em va permetre mirar les 2 pel•lícules fins al final; però justament quan Kristin Scott Thomas, vestida de texà, decideix què fer amb la seva vida, a Antena 3, Hugh Grant es declara a Julia Roberts i es queden a viure a Londres, amb els cotxes i els parcs públics.

CSI Catalonia

La presumpta cosina de Norman Bates, amb una lleu semblança a Kathy Bates a Misery, està detinguda. Entrava a casa de dones grans i les matava. Llegeixo que aquest cap de setmana passat un avi de 80 anys, a Tiana, va rebre a cops de perdigons uns joves que per error havien entrat al seu terreny. Per aquells que no tenim GPS és una sort que l’hagin arrestat.

Aquesta mateixa setmana han condemnat a dos anys de presó Jaume Rabat, el fill de les joieries Rabat, per planejar el segrest de la seva mare adoptiva. Ni a “Bellesa i poder”, “Falcon Crest” o “Dinastia” haguessin aconseguit un cas millor que exemplifiqui els rics també ploren (roben i segresten). És una sort de país: amb una setmana els diaris catalans han omplert la graella televisiva.

La psicokiller (que sembla que no és psicokiller, sinó ludòpata) dóna per un capítol de Csi, el fill del Rabat per una trama de "Dallas" i l'avi de Tiana per a una de "Ventdelplà". Només ens falta un cas per al Doctor House. Perquè per a "The Soprano" ja hi ha els silenciosos i els robatoris a casa de Roberto Dueñas i Alfons Arús.

L’esport nacional

Encara que sembli mentida "redescobrir el país" és l’objectiu d’un programa que TV3 ha d’estrenar un dia d’aquests. Es dirà "On anem?" i proposa rutes per Catalunya. És una mena de "De vacances", però passat pel sedàs dels nous formats: càmara que es mou, grafisme divertit i una presentadora jove, guapa i allò que es diu dinàmica.

Una volta més a l’obsessió de "la nostra" per observar el país del dret i del revés; i una oportunitat més que tenim els catalans de comprovar que vivim a la terra més ufana sota la capa del sol. Una terra excepcional i única que hem repassat de vuitanta maneres diferents: en format concurs, "Som i serem"; en avió o helicòpter,"Catalunya des de l’aire"; amb receptes "Cuines" o seguint l’actualitat de tercera a "En directe".

Observar el país durant 20 anys des de tants prismes ha esgotat el format Catalunya és l’hòstia. Miquel Calçada en va trobar la solució fent el viatge de la seva vida, amb el pretext que buscava catalans a l’estranger. Tot i que la versió més rebuscada és "Un lloc estrany"”, en què s’ha de felicitar l’equip de producció per l'esforç de trobar tants immigrants encantats de parlar català.

ACTUALITZACIÓ: 5 de juliol. Euterpe recorda que em deixo: "Catalunya des del mar", "A pèl", i "Passatgers", on Matthew Tree visita en tren diferents pobles i parla amb famosos indígenes; i la Tina m’agraeix que no recordi la "volta més dolorosa", un karaoke que aquest estiu presentaran la Roser i l’Àlex.