Estudis de filologia catalana

Quan se li va concedir el Pla per “Feli, estheticienne”, Empar Moliner va afirmar: “Ahora hay una nueva generación de autores que buscan su lugar, como Ada Castells, Jordi Puntí, Jordi Llavina o Lluís Llort. Con algunos de ellos, comparto la visión humorística del mundo". Les declaracions són del 2000, però jo les vaig llegir fa una setmana. Des de llavors que em pregunto: ¿De qui està parlant?

Possibles respostes: 1) Tinc massa temps lliure i la calor no m’ajuda. 2) Ho va dir només per marejar els filòlegs faltats d’alegria i delerosos d’investigar; 3) Hi ha escriptors que tenen sentit de l’humor a la vida privada i que no necessàriament el traslladen a la vida laboral; és més, com a la majoria de mortals, treballar els posa de mal humor; 4) A Jet Lag hi falten els guionistes de temporades passades.

Em quedo amb les dues primeres. A partir d’avui mateix em prendré la vida d’una altra manera, amb més alegria. A les nits, enlloc de veure els capítols repetits del “30 minuts”, llegiré els articles sobre maternitat de la supermare. I si sóc tenaç, amb els anys em descollonaré amb els escrits del Llavina, fins al punt que enviaré cartes al directors de diari, recolliré firmes per Sant Jordi i em manifestaré davant de l’Aelc fins que aconsegueixi que “Nitrato de Chile” rebi el Pere Quart, encara que sigui pòstumament.

Tots fem ràdio d’autor

Xavier Bosch, en una entrevista al diari Avui, afirma que el programa que dirigeix i presenta, “El món a Rac1”, és ‘d’autor’. Els dels Viatgers de la Gran Anaconda també es consideren un programa d’autor, i els de “L’illa del tresor” i el “Loco de la Colina”. Del Lorenzo Milá, es diu que fa telenotícies d'autor. Fins i tot la Sílvia Coppulo, en el més interior del seu ésser femení, deu creure que “Amb ulls de dona” és un programa d’autor (¿o autora?).

¿Si “El món a Rac 1” és un programa d’autor significa que la resta de programes del matí també ho són? Aviam, tots tenen una secció d'esports, teatre, cine, literatura, cor i salut. Una altra d'humor intel•ligent. Ah. I la d'humor d'actualitat, aquella amb talls de veu de la Cope, principalment.

L'actualitat, en sèrio i en profunditat, bàsicament la tracten a la tertúlia. I clar, per més director de programa d'autor que siguis, les notícies són les mateixes per tothom; i els tertulians, també. Que un cop has sentit el que ha dit el Francesc Marc Àlvaro, el Lluís Foix i l’Albert Sáez a tres tertúlies de tres programes de tres emissores diferents et queda el dubte que hi hagi cap programa diferent, original i sobretot d’autor.

Exposicions

"Diane Arbus: revelacions" és la darrera exposició que ha clausurat i que no he vist, tot i que fins al darrer moment deia a tothom que sí, que hi aniria. Abans aquest honor el tenia "Ramon Casas i el cartell"; i encara més abans "Toulouse-Lautrec: l'origen del cartell modern".

Fa anys en canvi cada cop que viatjava, em passejava per tots els museus del lloc de torn. I no exagero. Recordo una visita a París que semblava el concurs "Si lo sé, no vengo": la cursa d'obstacles de la gimcama de la cultura. Però això era abans, perquè ara em controlo tant que no em recordo d'anar a enlloc.

Menys a Bilbao, on vaig tornar a caure-hi de quatre potes. En dos dies ho vaig fer tot: atipar-me com una morta de gana, beure com un camell i visitar el Guggenheim. I així vaig acabar fent voltes en un museu d'art contemporani, amb escultures gegantines de forma de serp i unes ganes de vomitar que em moria.

Absurd

En el conte "Vacances d'estiu", de Quim Monzó, un home, després que la seva dona pateixi un avortament al final de l'embaràs, ensenya al nadó mort la casa on va néixer, a quin institut va estudiar, el club on va aprendre a nedar i el bar on jugava al millon. En definitiva, aquelles batalletes que els pares expliquen als fills.

Pensem i repensem quin nom tindrà, quines joguines políticament correctes li comprarem, les excursions que farem i les cançons que li ensenyaré. També estem segurs de què bé ens ho passarem jugant a futbol, anant en bicicleta, i nedant a Sant Feliu. I el dia que et diuen que el cor ja no batega, és absurd però el primer que et ve el cap és "i ara, ¿qui li ensenyarà a nedar?"

Per altra banda, d'humor, n'hi ha, al conte, negre i absurd. El pobre home es veu obligat a tenir el bebè al congelador de casa un cap de setmana. I per anar de l'hospital a casa i de casa a l'hospital, el metge li dóna el nen en una bossa del Corte Inglés. Així, com a mínim, ningú es fixarà en ell, la bossa, i el nadó mort.

Filologia: cornut i pagar el beure

Encetem una nova secció dedicada als misteris de la llengua amb l'estudi de l'oració "cornut i pagar el beure", traducció laica del "posar l'altra galta" de la cultura cristiana. Anem per feina i comencem amb un exemple a l'atzar.

Un país que presumeix de minoritari (i que fa dos anys que vol ser reconegut com a nació) paga una pasta gansa a un senyor acusat d'estafador i mafiós, com el president de la Fecac, García Prieto, que davant de les crítiques brama:

[...]tenemos la obligación de tener las cuentas claras y ser transparentes, y a los tontos hay que joderlos. Y no les vamos a dar las cuentas porque ustedes no representan a nadie, más que a una minoría. Las mayorías están para triunfar y joder a las minorías [...]

Mentrestant el president del país minoritari, Pasqual Maragall, i l'alcalde de la capital del suposat país, Joan Clos, no només subvencionen aquest espectacle (suposadament majoritari en el país minoritari dins de l'Estat majoritari), sinó que s'hi deixen caure, saluden i somriuen. No sigui cas que algú tanqui l'aixeta, expliqui què coi passa amb els comptes de la Fecac i pel camí perdi alguns vots, se'ls acusi d'antiandalusistes i vés a saber què més.

Pàgina viscuda

Agafava la papereta, destapava el bolígraf i en el revers hi reflectia els seus pensaments més íntims: “Voto, yo”; “Polítics, cabrons”; “Pujol, fora”; “Tonto, quien lo lea”; “Un supositori pel Ribó”; “A cagar!”. Cada cop que havia d’anar a votar, el meu avi feia el mateix. Ignoro si per un passat anarquista, per una adolescència mal digerida, o per un desengany galopant.

Tant bon punt vaig fer 18 anys, com no podia ser d’una altra manera, el vaig imitar. La trascèndencia de l’ocasió i la ximpleria de l’edat van escriure: “Legalitzem la xibeca per esmorzar” (ho recordo perquè vaig estar dies pensant alguna cosa original -valga’m déu). A les següents eleccions, encara vaig seguir els gens: “El tiet Xavier per president”. Sí, “Poble Nou” feia furor.

El meu avi fa anys que ja no belluga, i en matèria electoral la gosadia més gran que he fet ha estat votar en blanc. Clar que tant com van les coses hauré de reprendre l’herència familiar i les pròximes eleccions votar: “A cagar!”, “Gregory House, t’estimo!” o el sempre eficaç: “Tonto quien lo lea”. (S'accepten propostes.)

Atrapat en el temps

“Vota, sí. No n’has tingut prou?” Si tinguessin una mica de sentit comú, els partidaris del sí a l’Estatut llençarien aquesta terrible amenaça com a eslògan per al referèndum. A mi, em convencerien. A hores d’ara ja em sento com el Bill Murray, al dia de la marmota. Cada dia, igual que l’anterior (però enlloc del paio guapo, el tripartit, Zapatero, Bono, Rajoy i companyia).

Fa més de dos anys que llegeixo declaracions i, pitjor, contradeclaracions. I encara ho he suportat amb certa dignitat. Però la perspectiva d’estar un total de 1460 dies de la meva vida assistint a rodes de premsa insuportables, escoltant compareixences populistes, i veient com prenen decisions i indecisions, em desmoralitza.

Les coses com siguin: després de 730 dies, però, qui més qui menys ha assumit què important és tenir un nou Estatut i un nou finançament. Ara hauríem de fer un pas més i demanar un nou país i uns nous polítics; que ja està bé, home.

El nus com a solució

"La vasectomia seria una bona opció, si no fos perquè sempre fa cosa"- em va assegurar fa cosa d'uns dies el company de pis. Era la primera vegada que m'ho deia; esclar que fer-se la idea que l'arribada de dos (¡dos!) ocupes és imminent, sorprèn. O com a mínim costa digerir.

Sorprèn (bé, em sorprèn; al company de pis li costa digerir) el preu de tot i el nom ridícul dels objectes que es venen per a menors de 14 mesos. És com els preus dels pisos: com més petits, proporcionalment més cars. Esclar que el que sorprèn (vull dir escandalitza) és la bibliografia intensiva, extensiva i superflua que es pot trobar a qualsevol llibreria.

Milers de llibres d'autojuda escrits per centenars d'autores que repeteixen el mateix en diferents publicacions i per la patilla. Això sí: totes elles més llestes que la majoria, perquè han sabut veure en la obvietat i en el tòpic una molt bon font d'ingressos. "Només per això val la fer-se un nus a la tita" (o penis o polla o rave o pardal o bestioleta o escopeta, no recordo exactament què li vaig respondre).

Tres mesos i més

L’aventura de la meva vida és més de míster Bean que d’Indiana Jones. En tres mesos no he estat a Cuba, ni a Mèxic, ni a Nova York, ni a París. Per ser sincers: en noranta dies no m’he mogut del carrer Jocs Florals de Barcelona. (Menys dos dies a Lisboa que em van costar un monumental empatx de pastissets de crema.)

Tampoc he saltat en paracaigudes, i ni si m’ha ocorregut saltar per un pont. He gosat deixar les classes d’italià (síndrome: estic-fins-als-ous- no-tinc-temps-per-tot). La feina, bé, gràcies. El biquini amb cacaolat segueix sent el sopar perfecte; tot i que accepto molt bé les creps amb sobrassada.

L’única novetat en tres mesos és que Grissom definitivament m’avorreix. Sóc fidel a Tony Soprano, això sí. Però mentre espero nous capítols dels “Soprano” en dvd, Gregory House és el nou home de la meva vida. El que deia tres mesos de vertigen.

i punt i com

Aconseguir 100 milions de beneficis al primer any era l’objectiu del Grupo Planeta quan van obrir un portal d’Internet. Durant un any i mig vaig assistir a un mínim de dues reunions a la setmana, on la desesperació dels directius augmentava en proporció al seu sou, i al conjunt de despropòsits que s’anaven enfilant per aconseguir el primer gran despropòsit de tots: fer diners de manera fàcil.

Es van destinar tots els diners a pagar a uns directius que em quadriplicaven el sou, que alhora van pagar a uns personatges d’Andersen Consulting. Això sí. La inversió tecnològica estava tant ben feta que quan van posar productes a la venda, els tràmits per comprar eren tant llargs, tant lents i tant de tot, que en un any només es van vendre un centenar de productes (i no exagero).

A l'hora de comunicar-ho, van enviar una nota on destaquen dues de les tòniques d’aquells mesos: tractar tothom d'imbècil. Per una banda, el mercat espanyol, segons ells el culpable principal de tot plegat, perquè no estava preparat; per l’altra, els treballadors a qui se'ls va acusar de no donar prou per l'empresa.

Eiximenis

Llegir per plaer Francesc Eiximenis és l’activitat més estranya que practico. L’altra és aprendre a ballar la jota, per agrair a l’editorial Barcino que hagin publicat "Mestres i sermons", un recull de textos d’Eiximenis justament anotats i amb uns pròlegs magnífics (sóc poc crítica, ho sé).

Ras i curt (i pel broc gros): Eiximenis estava preocupat per l’educació dels dirigents. Per això dedica bona part de la seva literatura a la formació en el sentit més ampli: des de com s’ha de comportar un a taula, fins a quins llibres són els més adequats, passant per les diferències entre homes i dones, posem per cas.

[...] la formació de llur cos (el de les dones), que és gros avall e prim en alt. E el cos de l’hom ben fet deu ésser per lo contrari, ço és, prim en baix dels pits avall, e ample en los pits e en les espatlles, e el coll curt e gros, e el cap així mateix; lo contrari de les quals coses són en les fembres. E ja par que ho hagen per natura, car estant en lo ventre de la mare han contraris senyals als mascles e provoquen les mares desigs revesses, així com menjar terra e rosegar pedres e carbons [...]

Conclusió de tot aquest desgavell: Així entre hom e fembra revessa null temps no pot ésser vera concòrdia fins que n’és llevada tota la causa de la torbació.

I qui dia passa, anys empeny.

Simbiosi

Els gossos s’assemblen als amos, les parelles que diuen "nosaltres" s’acaben contaminant les manies i els gustos. I totes les filles, amb els anys, acaben sent una còpia exacta de la seva mare (¡oh fat injust! ¿Per què per què per què?).

Tot és culpa de la convivència. Tantes hores i tantes discussions i al final d'un només en resta el nom. Com li ocorre a l’Helena Garcia Melero, que està patint una metamorfosi que la porta a esdevenir el doble de Josep Cuní. Fixem-nos-hi. ¿Què se n’ha fet de les frases concises del TN? ¿L’ús de les 25 subordinades li ve per contracte? ¿I el to de veu? ¿S'ha tragat el xiulet d'un àrbitre de tercera o és genètic? ¿Sa mare també parla com si se li escapés el bus? ¿Per què crida? ¿Li haurà dit Ell?

¿Quin serà el proper pas? Acabarà rendint-se a l'evidència i ¿cuinarà amb recepta? ¿I amb receptes de la sogra? Pitjor encara: ¿Se li inflarà la cara com el Mantega de la Nostra? ¿Es convertirà en el Lluç Gegant dels Matins 2? En definitiva: ¿La dolça patata passarà a ser un gran rave?

Nervis

Noia 1: Vull un amant. Què dic vull: necessito. Trenta anys, en fa 10 que tinc la mateixa parella i se m’acaba el temps.
Noia 2: ¿El temps? ¿Quin temps?
Noia 1: El temps, coi. La vida. Ho tinc estudiadíssim: d’aquí a tres anys, les cames s’inflaran com columnes; la panxa m’arribarà fins als genolls i els pits fins al melic. I la cara s’arrugarà més que...
Noia 2: una pansa, ¿oi?
Noia 1: No, més que el cony de la meva àvia. I això si no començo a reproduir-me i em converteixo en una d’aquelles dones que donen de mamar als autobusos i que ensenyen el mugró a les caixeres del súper i que.
Noia 2: Vale vale atura’t, que ja ho entès.
Noia 1: Que no. Que després es fan adolescents i si ara tinc problemes de restrenyiment i el coi de tics dels ulls van a tota hòstia, no sé què faré, plena de tics i sense cagar.
Noia 2: ¿Has provat un supositori?
Noia 1: Maremeva. No vull un supositori, vull cagar-me de gust, d’una puta vegada.

Gilipolles

Gilipolles és l’insult que més m’agrada; amb diferència. És llarg, però contundent. Quatre síl•labes que podem utilitzar en molts contextos i que no tots impliquen falta de respecte. I això el diferencia i l’excel•leix.

Un dels meus insults preferits, inútil, és de difícil aplicació, sobretot en la intimitat del catre, per exemple. És diferent dir: “Va, nen, no siguis gilipolles, i clava-la amb força”, que dir: “Inútil, no serveixes per a res”.

Com que el significat no acaba de quedar clar, permet diferents usos. Es pot dir "ser al mes de desembre i no va haver fet cap festiu és ser una mica gilipolles". Clar que, en aquest cas, podríem dir "molt idiota" o "súmmament imbècil". O aquesta és la sensació que em queda després d’haver passat la setmana passada treballant més de 10 hores diàries, mentre que a la ràdio parlaven del megapont.

30 anys

Els que vam néixer el 1975 hem viscut tota la vida amb el record de Franco. Quan vam complir 10 anys, els titulars dels diaris recordaven que feia una dècada que Franco havia mort. El 1990, el 1995, el 2000: els quinze, els vint i els vint-i-cinc. A més d'especials en dominicals, reportatges de televisió i articles d’opinió sobre la jove societat democràtica espanyola. (¿Quan coi consideraran la democràcia espanyola adulta?)

Amb l'excusa (fàcil) que no hem d’oblidar, cada cinc anys repeteixen els mateixos conceptes. Com si la millor manera de recordar fos aplicar catarsis públiques quinquennals. Un exemple és la iniciativa del Museu del vi. Ràpid: escrius què penses de Franco davant d'un bust. I així et desfogues. (Una mesura tant madura com la democràcia espanyola, pel que veig.)

Em sorprèn que després de 30 anys, encara hi ha qui no ha deixat anar la mala bava. (¿Què han fet tot aquest temps? ¿S'han quedat tancats a casa esperant els grisos?) Però el que em sorprèn més és que hi hagi qui pensa que escrivint quatre graffitis es recuperarà la tant citada memòria històrica. Tot i que, la meva immaduresa democràtica em diu que això només hagués estat possible si els polítics no haguessin aplicat la tècnica de passar pàgina més ràpid que Ponç Pilat es va rentar les mans.

Viatges

A les andanes d'algunes estacions de metro, Transports Metropolitans de Barcelona, s'hi ha autopenjat (i autopagat) un anunci. Un parc. En primer pla, un tobogan. A la part superior s'hi llegeix Horta; a la inferior (tocant a terra, per tant), Barceloneta. La idea és que anar d'Horta a la Barceloneta és ràpid, eficaç i divertit.

Cosa que és mentida. Segurament la manera més directa de fer aquest trajecte és baixar a Maragall i fer enllaç a la línia groga, que ens durà directament a la Barceloneta. També es pot anar fins a Sagrera i agafar la línea vermella; a Urquinaona, es fa transbord a la groga i, a partir d'aquell moment, en menys de deu minuts som a la Barceloneta. Una possibilitat més rocambolesca: amb la blava, arribar fins a Sagrera, agafar la vermella i baixar a Glòries; allà agafar el Trambaix i baixarem a Selva de Mar, on es pot arribar al metro, i un cop allà fins a la Barceloneta és un moment.

De possibilitats, n'hi ha. Moltíssimes. Però cap és directa. Bé, sempre ens queda l'autobús. Avís: per anar en bus des d'Horta a la Barceloneta, l'usuari s'hauria d'endur un entrepà i un parell de cerveses, perquè el trajecte promet ser tot menys ràpid, eficaç i divertit.

Els ofesos

Fins i tot és divertit llegir les queixes dels col·lectius: "Estem sorpresos de la imatge que la Televisió pública del país dóna de..." Una indignació que demostra que la frase "que parlin de mi, encara que sigui malament", va de baixa. Per contra, "qui no s'ofèn és perquè no vol" guanya adeptes.

Com no podia ser d'una altra manera, el tret de sortida el van donar els pagesos que (amb una barra al·lucinant) es van queixar per una trama sobre els purins a "Ventdelplà". Encara amb aquesta sèrie, els golfistes s'han lamentat de la imatge que es dóna dels camps de golf, perquè (diuen) no són tan poc sostenibles (mira cadascú). Finalment els de de Lleida s'han ofès amb "Lo Cartanyà".

Ara els de Sants creuen "patètica" la visió del barri al "Cor de la ciutat". Una prova fefaent que els veïns de Sants són cecs, perquè Sants és el barri on l'Ajuntament de Barcelona ha invertit menys diners en els darrers cent anys. Carrers per asfaltar, façanes que cauen, rambles decrèpites, un mercat que sembla el Bronx i, per si fos poc, el calaix de formigó.

Mal de queixal

Depèn dels dies. Normalment coincideix amb els vespres quan estic estirada al sofà i el cap de setmana. Ni ho noto de dilluns a divendres de 9 a 14 i de 15 a 19. A l’hora de dinar de vegades se’m posa un tros de menjar dins del armagedon i llavors és diferent.

I així des de començament de setembre. Una càries al queixal del seny m’està matant. Lentament. Mentre no he anat al dentista, m’he drogat amb de totes les pastilles que he trobat (a les farmàcies, s’entén). I als caps de setmana he optat pel vi blanc i el vodka amb taronja.

I això fins dilluns dia que m’arrencaran el queixal del seny amb càries i passaré ser una dona desdentegada que menja sopetes de verdures i puré de cigrons.

historiador -a és la persona especialitzada en l'estudi de la història

La pel•lícula "Bad girls" va arribar aquí amb el nom "Cuatro mujeres y un destino". Per la cara i amb la patilla ben alta. De títols doblats seguint raons demencials n’hi ha per donar i per vendre. Tot i que un dels casos més apassionants és actualment a les llibreries. Parlo de "The Historian", d’Elizabeth Kostova.

Un llibre que en català s’ha traduït com "L’historiador" (Edicions 62) i en castellà com "La historiadora" (Umbriel). Els protagonistes del novel·lot són dos historiadors (fins aquí, bé): un pare (mascle, per tant) i una filla (femella, naturalment) i com que en anglès la flexió de gènere és inexistent (per dir-ho ràpidament, perdoneu), "The historian" pot fer referència a un senyor historiador o una senyora historiadora. I per això (crec, eh) que el traductor en català deu haver optat per una opció; i l'altre, per una altra.

La resta de llengües romàniques no es queden enrere i davant del dubte, els francesos han decidit treure el llibre el mes de novembre amb el nom d’"Historian". Els reis de corre-corre-que-no-passa-res són els italians, que han tirat pel dret i hen apostat per un "Il discepolo".

Rentar-se les mans

Joan Clos va tornar a trencar ahir la barrera del so amb la gran afirmació de la setmana. Però això ha permès entendre alguns comportaments, com ara:

No multem els cotxes que aparquen al carril bici, perquè si vas en bici per Barcelona ja saps el què hi ha.

No multem les bicis que van per la vorera, perquè al cap i a la fi si els vianants no van pel carril bus, és perquè no volen.

Tampoc multem els vianants que creuen quan els rota, perquè si no multem els cotxes i les bicis, no multarem els vianants, ¿oi?

No ens preocupem pels camells i les drogues, perquè ja se sap que en un mercat lliure l’estat intervencionista no està ben vist.

No construïm pisos per a la gent gran; culpa d’ells per haver-se fet vells i no rics.

No controlem el preu del sòl, perquè els habitants de Barcelona tenim una pasta inhumana (si no en tens, és que ets idiota).

No multem els que no recullen la merda del gos; si et molesta, no la miris, que sembles ximple, home.

No creem més places d’escoles bressol; de fet si tens fills és el teu problema, que ningú t’ha demanat que et reprodueixis (amb la merda de contracte que tens, maremeva).

Atorguem la impunitat als que roben carteres al metro, perquè al cap de dos dies estan al carrer.