Pàgina viscuda
Agafava la papereta, destapava el bolígraf i en el revers hi reflectia els seus pensaments més íntims: “Voto, yo”; “Polítics, cabrons”; “Pujol, fora”; “Tonto, quien lo lea”; “Un supositori pel Ribó”; “A cagar!”. Cada cop que havia d’anar a votar, el meu avi feia el mateix. Ignoro si per un passat anarquista, per una adolescència mal digerida, o per un desengany galopant.
Tant bon punt vaig fer 18 anys, com no podia ser d’una altra manera, el vaig imitar. La trascèndencia de l’ocasió i la ximpleria de l’edat van escriure: “Legalitzem la xibeca per esmorzar” (ho recordo perquè vaig estar dies pensant alguna cosa original -valga’m déu). A les següents eleccions, encara vaig seguir els gens: “El tiet Xavier per president”. Sí, “Poble Nou” feia furor.
El meu avi fa anys que ja no belluga, i en matèria electoral la gosadia més gran que he fet ha estat votar en blanc. Clar que tant com van les coses hauré de reprendre l’herència familiar i les pròximes eleccions votar: “A cagar!”, “Gregory House, t’estimo!” o el sempre eficaç: “Tonto quien lo lea”. (S'accepten propostes.)
divendres, d’abril 28
dimecres, d’abril 26
Atrapat en el temps
“Vota, sí. No n’has tingut prou?” Si tinguessin una mica de sentit comú, els partidaris del sí a l’Estatut llençarien aquesta terrible amenaça com a eslògan per al referèndum. A mi, em convencerien. A hores d’ara ja em sento com el Bill Murray, al dia de la marmota. Cada dia, igual que l’anterior (però enlloc del paio guapo, el tripartit, Zapatero, Bono, Rajoy i companyia).
Fa més de dos anys que llegeixo declaracions i, pitjor, contradeclaracions. I encara ho he suportat amb certa dignitat. Però la perspectiva d’estar un total de 1460 dies de la meva vida assistint a rodes de premsa insuportables, escoltant compareixences populistes, i veient com prenen decisions i indecisions, em desmoralitza.
Les coses com siguin: després de 730 dies, però, qui més qui menys ha assumit què important és tenir un nou Estatut i un nou finançament. Ara hauríem de fer un pas més i demanar un nou país i uns nous polítics; que ja està bé, home.
“Vota, sí. No n’has tingut prou?” Si tinguessin una mica de sentit comú, els partidaris del sí a l’Estatut llençarien aquesta terrible amenaça com a eslògan per al referèndum. A mi, em convencerien. A hores d’ara ja em sento com el Bill Murray, al dia de la marmota. Cada dia, igual que l’anterior (però enlloc del paio guapo, el tripartit, Zapatero, Bono, Rajoy i companyia).
Fa més de dos anys que llegeixo declaracions i, pitjor, contradeclaracions. I encara ho he suportat amb certa dignitat. Però la perspectiva d’estar un total de 1460 dies de la meva vida assistint a rodes de premsa insuportables, escoltant compareixences populistes, i veient com prenen decisions i indecisions, em desmoralitza.
Les coses com siguin: després de 730 dies, però, qui més qui menys ha assumit què important és tenir un nou Estatut i un nou finançament. Ara hauríem de fer un pas més i demanar un nou país i uns nous polítics; que ja està bé, home.
divendres, d’abril 21
El nus com a solució
"La vasectomia seria una bona opció, si no fos perquè sempre fa cosa"- em va assegurar fa cosa d'uns dies el company de pis. Era la primera vegada que m'ho deia; esclar que fer-se la idea que l'arribada de dos (¡dos!) ocupes és imminent, sorprèn. O com a mínim costa digerir.
Sorprèn (bé, em sorprèn; al company de pis li costa digerir) el preu de tot i el nom ridícul dels objectes que es venen per a menors de 14 mesos. És com els preus dels pisos: com més petits, proporcionalment més cars. Esclar que el que sorprèn (vull dir escandalitza) és la bibliografia intensiva, extensiva i superflua que es pot trobar a qualsevol llibreria.
Milers de llibres d'autojuda escrits per centenars d'autores que repeteixen el mateix en diferents publicacions i per la patilla. Això sí: totes elles més llestes que la majoria, perquè han sabut veure en la obvietat i en el tòpic una molt bon font d'ingressos. "Només per això val la fer-se un nus a la tita" (o penis o polla o rave o pardal o bestioleta o escopeta, no recordo exactament què li vaig respondre).
"La vasectomia seria una bona opció, si no fos perquè sempre fa cosa"- em va assegurar fa cosa d'uns dies el company de pis. Era la primera vegada que m'ho deia; esclar que fer-se la idea que l'arribada de dos (¡dos!) ocupes és imminent, sorprèn. O com a mínim costa digerir.
Sorprèn (bé, em sorprèn; al company de pis li costa digerir) el preu de tot i el nom ridícul dels objectes que es venen per a menors de 14 mesos. És com els preus dels pisos: com més petits, proporcionalment més cars. Esclar que el que sorprèn (vull dir escandalitza) és la bibliografia intensiva, extensiva i superflua que es pot trobar a qualsevol llibreria.
Milers de llibres d'autojuda escrits per centenars d'autores que repeteixen el mateix en diferents publicacions i per la patilla. Això sí: totes elles més llestes que la majoria, perquè han sabut veure en la obvietat i en el tòpic una molt bon font d'ingressos. "Només per això val la fer-se un nus a la tita" (o penis o polla o rave o pardal o bestioleta o escopeta, no recordo exactament què li vaig respondre).
dimecres, d’abril 19
Tres mesos i més
L’aventura de la meva vida és més de míster Bean que d’Indiana Jones. En tres mesos no he estat a Cuba, ni a Mèxic, ni a Nova York, ni a París. Per ser sincers: en noranta dies no m’he mogut del carrer Jocs Florals de Barcelona. (Menys dos dies a Lisboa que em van costar un monumental empatx de pastissets de crema.)
Tampoc he saltat en paracaigudes, i ni si m’ha ocorregut saltar per un pont. He gosat deixar les classes d’italià (síndrome: estic-fins-als-ous- no-tinc-temps-per-tot). La feina, bé, gràcies. El biquini amb cacaolat segueix sent el sopar perfecte; tot i que accepto molt bé les creps amb sobrassada.
L’única novetat en tres mesos és que Grissom definitivament m’avorreix. Sóc fidel a Tony Soprano, això sí. Però mentre espero nous capítols dels “Soprano” en dvd, Gregory House és el nou home de la meva vida. El que deia tres mesos de vertigen.
L’aventura de la meva vida és més de míster Bean que d’Indiana Jones. En tres mesos no he estat a Cuba, ni a Mèxic, ni a Nova York, ni a París. Per ser sincers: en noranta dies no m’he mogut del carrer Jocs Florals de Barcelona. (Menys dos dies a Lisboa que em van costar un monumental empatx de pastissets de crema.)
Tampoc he saltat en paracaigudes, i ni si m’ha ocorregut saltar per un pont. He gosat deixar les classes d’italià (síndrome: estic-fins-als-ous- no-tinc-temps-per-tot). La feina, bé, gràcies. El biquini amb cacaolat segueix sent el sopar perfecte; tot i que accepto molt bé les creps amb sobrassada.
L’única novetat en tres mesos és que Grissom definitivament m’avorreix. Sóc fidel a Tony Soprano, això sí. Però mentre espero nous capítols dels “Soprano” en dvd, Gregory House és el nou home de la meva vida. El que deia tres mesos de vertigen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)