divendres, d’abril 28

Pàgina viscuda

Agafava la papereta, destapava el bolígraf i en el revers hi reflectia els seus pensaments més íntims: “Voto, yo”; “Polítics, cabrons”; “Pujol, fora”; “Tonto, quien lo lea”; “Un supositori pel Ribó”; “A cagar!”. Cada cop que havia d’anar a votar, el meu avi feia el mateix. Ignoro si per un passat anarquista, per una adolescència mal digerida, o per un desengany galopant.

Tant bon punt vaig fer 18 anys, com no podia ser d’una altra manera, el vaig imitar. La trascèndencia de l’ocasió i la ximpleria de l’edat van escriure: “Legalitzem la xibeca per esmorzar” (ho recordo perquè vaig estar dies pensant alguna cosa original -valga’m déu). A les següents eleccions, encara vaig seguir els gens: “El tiet Xavier per president”. Sí, “Poble Nou” feia furor.

El meu avi fa anys que ja no belluga, i en matèria electoral la gosadia més gran que he fet ha estat votar en blanc. Clar que tant com van les coses hauré de reprendre l’herència familiar i les pròximes eleccions votar: “A cagar!”, “Gregory House, t’estimo!” o el sempre eficaç: “Tonto quien lo lea”. (S'accepten propostes.)

dimecres, d’abril 26

Atrapat en el temps

“Vota, sí. No n’has tingut prou?” Si tinguessin una mica de sentit comú, els partidaris del sí a l’Estatut llençarien aquesta terrible amenaça com a eslògan per al referèndum. A mi, em convencerien. A hores d’ara ja em sento com el Bill Murray, al dia de la marmota. Cada dia, igual que l’anterior (però enlloc del paio guapo, el tripartit, Zapatero, Bono, Rajoy i companyia).

Fa més de dos anys que llegeixo declaracions i, pitjor, contradeclaracions. I encara ho he suportat amb certa dignitat. Però la perspectiva d’estar un total de 1460 dies de la meva vida assistint a rodes de premsa insuportables, escoltant compareixences populistes, i veient com prenen decisions i indecisions, em desmoralitza.

Les coses com siguin: després de 730 dies, però, qui més qui menys ha assumit què important és tenir un nou Estatut i un nou finançament. Ara hauríem de fer un pas més i demanar un nou país i uns nous polítics; que ja està bé, home.

divendres, d’abril 21

El nus com a solució

"La vasectomia seria una bona opció, si no fos perquè sempre fa cosa"- em va assegurar fa cosa d'uns dies el company de pis. Era la primera vegada que m'ho deia; esclar que fer-se la idea que l'arribada de dos (¡dos!) ocupes és imminent, sorprèn. O com a mínim costa digerir.

Sorprèn (bé, em sorprèn; al company de pis li costa digerir) el preu de tot i el nom ridícul dels objectes que es venen per a menors de 14 mesos. És com els preus dels pisos: com més petits, proporcionalment més cars. Esclar que el que sorprèn (vull dir escandalitza) és la bibliografia intensiva, extensiva i superflua que es pot trobar a qualsevol llibreria.

Milers de llibres d'autojuda escrits per centenars d'autores que repeteixen el mateix en diferents publicacions i per la patilla. Això sí: totes elles més llestes que la majoria, perquè han sabut veure en la obvietat i en el tòpic una molt bon font d'ingressos. "Només per això val la fer-se un nus a la tita" (o penis o polla o rave o pardal o bestioleta o escopeta, no recordo exactament què li vaig respondre).

dimecres, d’abril 19

Tres mesos i més

L’aventura de la meva vida és més de míster Bean que d’Indiana Jones. En tres mesos no he estat a Cuba, ni a Mèxic, ni a Nova York, ni a París. Per ser sincers: en noranta dies no m’he mogut del carrer Jocs Florals de Barcelona. (Menys dos dies a Lisboa que em van costar un monumental empatx de pastissets de crema.)

Tampoc he saltat en paracaigudes, i ni si m’ha ocorregut saltar per un pont. He gosat deixar les classes d’italià (síndrome: estic-fins-als-ous- no-tinc-temps-per-tot). La feina, bé, gràcies. El biquini amb cacaolat segueix sent el sopar perfecte; tot i que accepto molt bé les creps amb sobrassada.

L’única novetat en tres mesos és que Grissom definitivament m’avorreix. Sóc fidel a Tony Soprano, això sí. Però mentre espero nous capítols dels “Soprano” en dvd, Gregory House és el nou home de la meva vida. El que deia tres mesos de vertigen.