dimecres, de desembre 29

Víctimes

Dies després que la Pilar Manjón declarés a la Comissió de l’11 M, els polítics fent veure que ho havien entès tot (però sense entendre res), van rescatar del museu el senyor Gregorio Peces Barba i me’l van col•locar a presidir una mena de comissió.

Un cop assegut a la trona, el hombre bueno va demanar (o exigir) als mitjans de comunicació que no tornessin a reproduir les imatges de l’atemptat per enèsima vegada. Una brillant idea que reafirma la saviesa de la saviesa popular (sic): "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol". Com ja es va dir llavors (i si no es va dir, doncs ho dic jo), a mi m’agradaria que no s’emetessin mai més les de l’Hipercor. Però no sé si d'aquests morts van dir res.

Tampoc deurien dir res de la carretada de morts, nens amb braços tallats, pares amb fills moribunds als braços i mares plorant que cada matí, migdia, vespre i nit, em passen per la tele. Suposo que com que des de la Índia no veuen els telediarios i els telenotícies, doncs, no passa res.

dimecres, de desembre 22

Curs de supervivència

La Unió Europea deixa caure, en aquest país i cada any, un munt de pasta per a formació, uns calers que es reparteixen entre diferents acadèmies, que (suposadament) fan cursos de formació per a treballadors i per a aturats. Com sempe hi ha qui s’embutxaca les peles i allà no hi ha curs ni acadèmia ni res.

De vegades sí que n’hi ha, de curs; però clar la majoria són d’informàtica. I per més que busco i rebusco, no hi ha manera que en trobi un parell que m’interessen especialment. A saber: un, "d’anar a Ikea i no discutir-se, tot fent una cua de mitja hora"; dos, "de muntar els mobles d’Ikea, sense que la pau interior es vegi alterada".

I no ho entenc com és que no hi són. És incomprensible. D'aquesta manera evitaríem casos com el que vaig viure la darrera vegada que m’hi vaig deixar caure, que anava ben preparada: m’havia fet dues til•les, de desodorant duia flors de bach, a més de la sessió de ioga; i tot i així els nervis de punta.

dimarts, de desembre 21

Realitat i ficció

Durant el pont de la Constitució vaig fer la primera despesa de regals de Nadal. A saber: em vaig autoregalar dos llibres: “Vidas escritas”, de Javier Marías; i una biografia de Gil de Biedma escrita pel Miguel Dalmau. El del Marías són petites narracions on recrea les vides d’alguns escriptors a partir de detalls, i fa allò que tant li agrada fer, que és jugar amb la literatura i la realitat. De manera que personatges reals, com són James Joyce o Thomas Mann, semblen trets d’una novel•la (per dir-ho d’alguna manera).

I el del Dalmau és el mateix però en dolent. Creia que aquesta biografia era una aproximació objectiva al Biedma; i el que m'he trobat és una cursileria de 500 pàgines, on l’autor (encara no sé com) entra dins del cervell del poeta i es recorda del dia que sa mare li donava el pit, per exemple.

Però el que em sembla desastrós, indignant i de tot, és que afirmi coses sense tenir-ne proves. A la tercera part, el senyor Dalmau afirma que Gil de Biedma havia patit abusos des dels 3 anys; tot i que, clar, això no ho pot provar. I es queda tan ample, tu. Això sense comptar les valoracions morals que fa de l'homosexualitat del Biedma i la carta astral que hi inclou, i que ja ens deixava veure com aquest noi acabaria malament, de qualsevol manera.

dijous, de desembre 16

Fantasiant, amor a mi descobre

Com que em vaig passar amb la cervesa (i amb el vi i amb els tres cafès amb rom), ahir no hi havia manera de dormir. Com a bàlsam em vaig llegir d’una tirada cinquanta pàgines d’"Espècies protegides", un dels llibres de Ferran Torrent. Ras i curt: he passat una nit meravellosa: el Torrent pot ser un amant extraordinari.

Què dic extraordinari, increïble. Si Catalunya tingués un star system com déu mana, aquest tros d’home seria a la tribuna dels franctiradors amb més caràcter i sex appeal (que diuen les revistes del cor antigues). No només perquè hagi estat boxador, i tampoc perquè hagi protagonitzat algunes mogudes de la cultura catalana (el xou que alguns van muntar quan tot allò del Sant Jordi, tela; i els indignats pel Planeta tampoc es queden curts), ni tampoc perquè tingui la capacitat de narrar històries ben escrites i amb sentit de l’humor.

No, no només per això. Sinó perquè, si el subconscient no m’enganya, aquest home folla com els àngels. M’heu de creure: una delícia.

dimecres, de desembre 15

De trasllat

Com que no tenim ni un duro, vam decidir que el trasllat el faríem entre els dos: cada dia empaquetaríem i aniríem duent les caixes cap a casa. Sí, era evident que això no ens duria enlloc; bé, no, enlloc no, a un estat de psicosi total.

Ja ho veia, jo. El meu company (fins aquell moment un metrosexual de diccionari), poc a poc va anar perdent la cabellera, no es tallava les ungles i els pèls del nas s’unien amb els de la barba. Parlava sol, i no em veia: vivia pel trasllat: “caixes, caixes”, repetia (obsesivament, que es diu).

Fa cosa de quinze dies, asseguda a terra, sopant un entrepà de pa amb pa (perquè la nevera ja l’havia empaquetat amb les taules i les cadires), em va agafar, em va embolicar amb cinta aïllant i em va desar (amb delicadesa, això sí) dins d’una capsa de cartró.

En aquest zulo, entre paper de diari, he estat vivint aquestes setmanes. Quan mon pare em va treure, es veu que estava entre merda i pixum, naturalment. El company? A rehabilitació (mental).