dimecres, de desembre 15

De trasllat

Com que no tenim ni un duro, vam decidir que el trasllat el faríem entre els dos: cada dia empaquetaríem i aniríem duent les caixes cap a casa. Sí, era evident que això no ens duria enlloc; bé, no, enlloc no, a un estat de psicosi total.

Ja ho veia, jo. El meu company (fins aquell moment un metrosexual de diccionari), poc a poc va anar perdent la cabellera, no es tallava les ungles i els pèls del nas s’unien amb els de la barba. Parlava sol, i no em veia: vivia pel trasllat: “caixes, caixes”, repetia (obsesivament, que es diu).

Fa cosa de quinze dies, asseguda a terra, sopant un entrepà de pa amb pa (perquè la nevera ja l’havia empaquetat amb les taules i les cadires), em va agafar, em va embolicar amb cinta aïllant i em va desar (amb delicadesa, això sí) dins d’una capsa de cartró.

En aquest zulo, entre paper de diari, he estat vivint aquestes setmanes. Quan mon pare em va treure, es veu que estava entre merda i pixum, naturalment. El company? A rehabilitació (mental).