dijous, d’agost 31

La fi del món amb els sogres

En el programa de ràdio "El món a Rac 1" preguntaven ahir a l'audiència què farien si el món s'extingís en 24 hores. N'hi ha que es polirien la visa anant a comprar roba; d'altres, agafarien un avió; més d'un va assegurar que se n'aniria a gastar-se'ls al Bulli. La gran majoria va assegurar que se'l passaria amb la gent que s'estima: parella, fills, pares i germans.

Pel que sembla, hi ha qui creu que mentre ell gaudirà de la fi del món vivint a cos de rei, comprant roba i menjant a restaurants cars; d'altres aniran a treballar i feliços i contents de servir-te. És allò que uns vagin en burro perquè d'altres vagin en cavall. Per altra banda, viure les darreres 24 hores amb tota la gent que un estima és un error que només provoca discussions, com a mínim entre els que viuen en parella.

És el de sempre: estimar-se amb bogeria la parella no significa desitjar compartir la fi del món amb els pares de l'altre (i menys amb els cunyats, oncles i cosins). Aquells que cada any viuen un daltabaix per saber amb qui toca dinar per Nadal, dubto que abans de l'armagedon final facin cap excepció. Jo no la faria. I menys si la sogra és d'aquelles que té un do per detectar la pols i el greix.

dimarts, d’agost 29

Tornar a la feina

Tens la desgràcia de passar la nit del lloro, i n'hi ha que l'únic que se'ls acut dir-te és "Fas mala cara, avui. Que no has dormit bé?" Són els mateixos que el dia que vas amb faldilla, mitges i una carrera que va des de la cuixa fins al turmell, et miren, assenyalen l'estrip i hops: "Nena, ¡quina carrera! ¿Per què no et poses les mitges de recanvi?"

És evident que si hagués dormit com cal no faria ulleres; i que si vaig amb una carrera que m'obre la cama en canal és perquè mai em recordo de dur (el coi de) mitges de recanvi. Aquest estiu he conegut tots els detectors d'obvietats: "Filla meva, amb aquesta calor, t'ho deus estar passant malament", m'han repetit vuit mil vegades en veure'm.

Normal. Passejar-se amb un embaràs de 8 mesos, els turmells que semblen botes d'esquiador, i les mans garratibades no és la millor manera de passar les vacances. Clar que si ja és pesat suportar la calor amb un embaràs, pitjor serà la tornada a la feina, que si l'agenda no m'enganya és demà, 30 d'agost.

divendres, d’agost 11

Les mentides, a pèl

Això que Barcelona, a l'estiu, es buida és una mentida inventada per aquells que no només fan vacances a l'agost sinó que a més marxen fora. Tant mentida com allò que el treball dignifica. Treballar de nou a nou amb un sou irrisori, que no entén de convenis i que es passa pel forro els biennis i els triennis a mi no em dignifica: m'emprenya.

Mentida també és que tots som iguals. Evidentment. Per exemple, els funcionaris són més iguals que la resta: gaudeixen de la llibertat de l'autònom amb la seguretat de la feina fixa. No els poden fer fora, tenen més permisos de paternitat i de maternitat, i un gran invent anomenat dies personals, que segons em van dir són dies que un no va a la feina i no dóna explicacions a ningú.

La mentida més gran de totes (una mentida com una casa de pagès, que es deia abans) és que dir que Barcelona té un govern. A Barcelona han votat com a alcades i tinents d'alcaldes 4 adolescents borratxos, que es passen mesos per fer una llei de civisme que permet anar despullat per la ciutat i que multa els no residents que han d'aparcar a la zona de resident.