dimecres, de febrer 20

Els nervis afloren a la parada de l'autobús
El company-de-pis, el-nen-més-guapo-del-món i jo fa 10 minuts que esperem un autobús a la plaça Espanya i el nen comença a queixar-se perillosament. Abans que això desencadeni una crisi de plors i crits, ens dediquem a cantar, mentre escoltem (discretament) les converses dels col·legues d'espera (que en són uns quants).

"[...]Inútil, ets un puto inútil de merda. És que no ho entenc. No entenc com és que no m'escoltes. Ho fas expressament, perquè et fot calent veure'm emprenyada, oi? Després, segur que te la casques. Va home va, no et queixis (fa veu de falset, com si l'imités): "aiii, que no me'n surto; és que vaig de cuuul". Pobret. Jo sí que vaig de cul, collons. De cul i de cara, vaig.

Que no cridi? No estic cridant, cabron fill de la reputa més vella de l'infern. Per mi tots aquests que fa 20 minuts que estan esperant el bus dels collons, se'n poden anar a la merda... I de pas els acompanyes. Si en saps, clar, que enlloc d'anar a la merda ets capaç d'anar a cagar i no eixugar-te. Ets un porc insuportable. Què dius? Que no t'agrada que et falti el respecte? Cony, i em pots dir quan t'he faltat jo el respecte? Jo no t'he faltat mai el respecte. Mai. Putu mentider de merda, que ni mentides saps dir [...]".

dilluns, de febrer 11

Tecnologia a Atapuerca

M'ensenyen un estoig de fusta que han fet a l'institut (penso: no entenc per què els ensenyen a fer una cosa que a les botigues es troba tant econòmic). Dono per entès que l'obra d'art l'han creat a la classe de plàstica (i clar no m'entenen). Els explico que plàstica o manualitats era el nom d'una assignatura en què, a la meva època, retallàvem, enganxàvem, dibuixavem i apreniem allò dels colors càlids i dels colors freds.

Vista la meva ignorància, em comuniquen que l'estoig de fusta i un pot per desar els llapis sobre l'escriptori (ah! n'hi ha més), l'han estat treballant durant tot el curs (compto: sis mesos tallant fustes) a una assignatura anomenada (tatxan!) Tecnologia (no puc estar-me de pensar: tecnologia del segle I; tanta conya amb les tic, per acabar preparant santsjoseps). I que el dibuix és cosa d'una altra matèria: “Expressió visual i artística” (tant nom pels colors freds i els càlids).

No entenc per què els pares mai es manifesten per l'educació dels fills. Tampoc entenc que, quan els veuen carregats amb fustes i estoigs i pots i maquetes i els diuen que allò ho han fet a Tecnologia, no se senten una mica estafats. Al cap i a la fi, tot plegat són manualitats, amb fustes i cola, com fa 30 anys, i que si llavors ja se'n deia manualitats, ara se n'hauria de dir arqueologia.

dimecres, de febrer 6

Felicitats amb retard

Vicent Partal anima els blocaires que felicitem el rei en Jacme pel seu 800 aniversari transcrivint un fragment del "Llibre dels Feyts". Com sempre arribo tard. El Rey en Jacme feia anys el dissabte 2 de febrer, però espero que un home tan bregat com sa majestat no s'ofengui per la tardança.

He escollit per l'ocasió un fragment del capítol 60, en què descriu la primera topada amb els sarraïns a Mallorca.

E nos ab ·III· cauallers que anauen ab nos trobam nos ab ·I· caualler a peu, e tench son escut abraçat, e sa lança en sa ma, e sa espaa cinta, e son elm saragoça en son cap, e ·I· perpunt uesit, e dixemli ques retes, e el giras a nos ab sa lançaça dreta, e anch nons uolch parlar. E nos dixem: Barons, los cauals ualen molt en esta terra, e cada ·I· non a sino ·I·, e ual mes ·I· caual que ·XX· sarrains, e yo mostrar lous he a matar: metam nos tots entorn del, e quan a la ·I· dreçara la lança, laltre uenga; e firal per les espalles, e derrocar lem en terra, e aixi no pora fer, uench don Pero Lobera, e lexas correr al sarray:   -100-   e el sarray quel uee uenir, dreçali la lança e donali tal535 per los pits del caual de la lança que be lin mes mija braça: e el donali dels pits del caual e derrocal: e el uolch se leuar, e mes ma a la espaa. E en tant nos som sobre el, e anch nos uolch retre tro que mori, ans con hom li deya: Rente, el deya: Le, que uol dir no536. E moriren ni daltres be ·LXXX· E tornamnosen a la ost.

diumenge, de febrer 3

Escoltant les converses

La tutora es queixava del comportament del noi. Detallava com la resta del professorat li explicava una vegada i una altra que no sabien “què fa allà, perquè a més de perdre el temps, emprenya els companys”. Ella, per exemple com a professora d'anglès, estava tipa de dir-li que no s'aixequés a meitat de la classe i que llencés paperets, “que ja tens14 anys”.

La mare estava amb la boca oberta. Era com si li parlessin d'un altre noi i així ho va fer saber. “Són els altres i ell es deixa dur. No és així: li ho asseguro”. Es fregava les mans i, preocupada, assegurava que parlaria amb ell, perquè “el nen sempre ha estat molt carinyós; no sé què li deu passar”. Volia interrompre la conversa per abraçar-la, però vaig marxar.

Veia aquella mare i em veia d'aquí uns anys. Quan em truquin de l'escola, i em diguin que el nen s'ha abaixat els pantalons a la classe de català tampoc m'ho creuré. Pensaré que són les companyies, que ell, que plora quan marxo a treballar, és massa innocent per fer això. I em preguntaré per què el meu petit nadó, que em crida espantat a la meitat de la nit, s'ha convertit en un adolescent insoportable.