dilluns, de maig 31

¡Ep, no em toquis!

En els darrers mesos, a la cartellera, han coincidit quatre pel·lícules on la pedofília n'és un dels personatges principals: "Mystic River", del Clint Eastwood; "La mala educación", del Pedro Almodóvar; "De nens", del Joaquim Jordà; i "Capturing the Friedmans", de l'Andrew Jarecki.

A les dues primeres veiem com els abusos han incidit en la vida adulta del menor. A les altres, en forma de documental, s'explica que els acusats poden ser tan víctimes (i segons com tan innocents) com els nens. I per això es basa en casos reals: l'un al barri del Raval de Barcelona; l'altre a Great Neck (Long Island, una mena de Sant Cugat).

Tot i la distància física (evident) i la diferència cultural (teòrica) que separa Barcelona de Long Island, els ingredients són semblants. La policia, amb pocs mitjans i moltes ganes de penjar-se medalles; els pares de les suposades víctimes, que confien cegament amb els pobres nens; els mitjans de comunicació, que veuen com en aquests casos els ingressos es multipliquen com el pa i el vi; els acusats, homes amb comportaments anormals i fins i tot delictius. I com no, tots nosaltres, el que es coneix com la societat, des de fa molt excessivament sobreprotectora amb els "seus nens".

Una sobreprotecció que s'estén a tots els àmbits de la vida. Pares que, mentre s'esllomen per pagar els capricicis del nen, acusen els professors de no educar els seus petits. Teories educatives que privilegien l'element lúdic per damunt del rigor. Nens que s'han convertit en petits dictadors i pares que no dubten a afirmar que els seus fills "no en diuen mai, de mentides".

divendres, de maig 28

Friends will be friends

A la novel·la "Les amistats perilloses" Choderlos de Laclos n'exaltava els valors més positius i entranyables. I és que qui té un amic té un tresor, abans i ara. Una riquesa que sempre s'ha sustentat sobre uns fonaments plens de fortalesa i dignitat.

Abans:
-Tú y yo hace años que nos conocemos, no obstante lo cual hasta hoy nunca me pediste consejo o ayuda. Ni siquiera soy capaz de recordar cuándo fue la última vez que me invitaste a tu casa para tomar café, a pesar de que mi esposa es la madrina de tú única hija. Seamos francos. Rechazaste mi amistad, no querías deberme nada.
[…]
Ahora acudes a mí diciendo: “Don Corleone; quiero que haga justicia.” Y no sabes pedir con respeto. No me ofreces tu amistad: Vienes a mi casa el día de la boda de mi hija, me pides que mate a alguien y dices: “Pagaré todo lo que me pida”.

(El Padrino, de Mario Puzo, 1969.)
Ara:
-Dilluns vàrem viatjar a Gibraltar a donar suport al nostre amic i company Graham Watson. En Graham és amic personal d’en Carles Gasòliba i ara també meu, però és sobretot un bon amic de Convergència i Unió. […] És, doncs, en aquest context de complicitat present i futura que vàrem anar a Gibraltar a donar suport al Graham com a candidat europeu. […] Una visita que podia sonar provocadora més enllà de l’Ebre, però que volíem fer per deixar clar, també allí, que creiem en una Europa dels pobles, una Europa on els ciutadans no poden ser ostatges de disputes entre estats, quan es tracta de la defensa dels seus drets individuals i col•lectius.

(Fragment del Blog de l’Ignasi Guardans.)

dijous, de maig 27

Atraquem, atraquem que la civada guanyarem

Juntament amb una loteria ben sucosa, atracar un banc resol la vida de qualsevol mortal (i immortal, també). Un pla ben elaborat i fora problemes. Envoltar-se de gent intel•ligent, com els pensadors de la gran estafa que es va descabdellant a “El golpe”; o tenir un company de fatigues com el magnífic Clyde Barrow. Esclar que les coses sempre es poden torçar i, pel camí, pot ser que algún perdi una orella.

Ahir un noi romanès de 19 anys anomenat Ovidiu Anton es va armar de valor i va atracar un banc. Un amic seu explica que l'agosarat és un estudiant de veterinària, que resideix a l'Estat espanyol des de fa quatre mesos. Per acabar-ho d'arrodonir està a l'atur després de treballar de cangur i de paleta.

És evident que estava desesperat. Perquè el van enganyar vilment. Li van dir que aquí trobaria feina i que li pagarien bé; tot i que el començament seria dur, naturalment; però això ja se sap. Sobretot, tranquil, li deien. A més constantment li recordaven que treballant aconseguiria fer-se un futur, que a Espanya es viu molt bé, home.

Si és així, Ovidiu, agafa tanda i posa’t a la cua. Que, aquí, n'hi ha molts que també ens pensàvem que tot plegat seria una altra cosa.

dimecres, de maig 26

Insomni

A l’independentista, catalanista, ecologista i republicà li han sortit unes bosses negres sota els ulls. “No m’estranya, porto 4 mesos i 26 dies sense dormir”, pensa quan amorrat al mirall descobreix, a més, que encara té les pupiles vermelles de tan plorar. Tota la nit bramant per la derrota de Catalunya: ¿És Catalunya menys nació que Brasil?

Dues hores abans de començar ja estava al camp embolicat en una senyera i amb una pancarta on deia Catalonia is an independent nation. Per sopar i per què no el critiquessin els del partit (són la pera llimonera!), enlloc d'un frankfurt i una Coca Cola es va menjar un entrepà de fuet de Vic i aigua de Viladrau (siusplau), que no és tan bona com la de Fontdor (per favor).

Somriu. Encara hi ha un bri d’esperança: Catalunya com a nació encara no està perduda. “Qui perd els orígens, perd la identitat”, recorda mentre una llàgrima li cau galta avall:
Los catalans tostemps mengen seent en taula alt, mas castellans seen en terra, e altres nacions per altres vies fort incòngrues; doncs, mills ho fan los catalans.
[...] La nació catalana era eixempli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure que sien en lo món.

dimarts, de maig 25

Avui a l'empresa on treballo hem rebut aquesta nota de premsa, us la copio per si a algú li interessa. Jo ja m'hi he apuntat!

Nou programa de TV3
Després de l’entrevista de la mort, el sarau de la dimissió del cap del conseller, el vi de la Tura, la dermatitis de la Mieras, l’informe de mitjans i el web del Sellarès, el Canal Parlament presenta: "El Talp, desgovernem una altra vegada".

Tres partits, 135 escons, 16 consellers, 3 sospitosos i només un talp, que s’amaga rere unes sigles. Quines? Si ho endevines, podràs passar una nit d’insomni amb el diputat que vulguis, cotxe oficial inclòs. Una nit de luxe molt especial.

Envia un sms al 1109 amb el missatge: ELTALP. Seguit del nom del talp.

ERC. El Messies i màrtir de Catalunya, aquell que mira de reüll.
IC-Verds. EL tercer home, el discret, no sap què fer per què li facin cas.
PSC . Està tan preparada que actua com si estigués a l’oposició.

Apunta't a aquesta aventura apassionant que durarà, amb molta sort, quatre anys.
    Idea original de Duran i Lleida.
    Director: Artur Mas
    Productor: MercaShow
    Realitzador: Josep Piqué
    Guionista: Los pallasos de la tele
    Càmara: Jose Bono
    Tècnic de so: Miquel Sellarès

[Maragall] va demanar als assistents al dinar discreció sobre aquest tema per evitar que s'obrís una nova polèmica.

dilluns, de maig 24

Cent per cent Amèrica

Ho vaig provar primer a l’institut; i després, a la Universitat. Però no hi ha manera: no me’n en surto: a mi els nord-americans m’agraden. I em sap greu, eh? Perquè llavors sembla que estigui a favor de la pena de mort i que m’encantin les pelis del Rambo.

Però no, com a actor, el Sylvester Stallone no m’agrada. El que sí, és el Tom Hanks, que com que ha guanyat dos òscars és mal actor. També ho és perquè en una pel•lícula feia de retardat mental i ja se sap que això és el paper fàcil, el que agrada als americans i a l’acadèmia, diuen els entesos, que quan afirmen això s’obliden del compromès Sean Penn.

I aquest Tom Hanks és el protagonista de The lady killers, una pel•lícula divertida i intel•ligent. Els directors són els germans Coen, uns nord-americans que es dediquen a fer cine amb paisatge nord-americà, banda sonora americana (boníssima) i actors americans (excel•lents, tots). I aquí Hanks interpreta un doctor universitari obsessionat per l’Edgar Allan Poe, un escriptor nascut a Boston (Estats Units, una altra vegada).

És una pena, però els antis se la perdran, o no. Possiblement aquesta pel•lícula és dolenta, dolenta. I mira, millor quedar-se a casa mirant la tele, que no és cine europeu tampoc, però que no és americà. Això segur. L’única manera de comprovar-ho és anar-la a veure i jutjar per un mateix. Si ser antiamericà ho permet, naturalment.

divendres, de maig 21

La depressió de la senyoreta

Pobra dona, pateix depressió crònica. Diuen que tot va començar amb un estrès. Però no li digueu mai, perquè ella està segura que “tot és culpa d’aquell malparit. Dotze anys malparits de greix”, diu. Vés a saber.

Tan bon punt entrava a classe i el veia assegut, allà, al fons de l’aula, ja tremolava. Li tenia por. Què por, pànic! Estava segura que era el nen de la Semilla del diablo. Un dia, que li havia prohibit anar al lavabo, s’havia pixat a la paperera. Un altre dia, era el mes de juny, s’havia quedat en calçotets. (Tenia calor el pobret.) I un altre, va decidir boicotejar-li les dues classes; la d’història cantant el cara al sol; i la de literatura, recitant un poema de Dionisio Ridruejo. (Coses dels papàs del nen: abans d'anar a dormir, una poesia.)

I ara, el nen, que ja s’ha fet gran, li diu que perdó, que clar que ell estava enamorat, que només volia cridar l’atenció. I mentre el nen escriu als diaris, surt a la tele i a la ràdio, ella està de baixa per depressió crònica.Pobra dona!

dijous, de maig 20

Genètica aplicada a la poètica

Com que l’Ajuntament de Barcelona s’ha hipotecat fins a les celles, aquest any no tenim versos al metro. No com en els darrers set anys,quan Barcelona es convertia en el parc temàtic de la poesia. Barcelona, terra poètica. Una estafa més.

Estafa, perquè a aquestes alçades el concepte de setmana de es veu tan carrincló com Catalunya en miniatura. Estafa, perquè els poetes participen amb desgana i sempre són els mateixos. Estafa, perquè els actors reciten com ho faria la meva neboda el dia de Nadal, que després passa el platet i tot.

Un cop dit això, però, després d’assistir a diferents actes en diverses edicions, he arribat a la conclusió que dins de la Setmana de la Poesia, hi ha la demostració fefaent que la clonació humana no és un projecte a llarg termini, sinó que és una realitat tangible. Un únic presentador per a trenta actes (com a mínim!). Tot un descobriment que els científics haurien d'analitzar, estudiar i disseccionar amb més atenció. Sisplau.

dimecres, de maig 19

L'estigma de la mussaca

En un restaurant grec de Gràcia. Un noi i una noia sopen
Noi: Tu llegeixes molt, oi? Fas pinta de llegir una passada.
Noia: No sé. Home, molt. Vull dir que no tinc gaire temps, tampoc. Què vols dir amb això de "fas pinta de llegir"? (no sap si en aquell sopar vol tenir aquesta pinta.)
Noi: Doncs això: que fas pinta. Aquestes coses les noto, jo. Vols flipar? A l’institut em van nomenar detectador de verges: només mirant una paia sabia veure si ja havia follat o no.
Noia: ...
Noi: T’ho juro, tia. Un bon cul explica moltes coses: és com les mans de les velles. Les ties que heu follat teniu el cul més gros, com més sortit. I amb els llibres passa el mateix. Les paies que llegiu us moveu diferent. O què?
Noia: Sí, suposo que tens raó. Tens psicologia, eh? Vull dir que tens vista per analitzar la gent.
Noi: Para esto soy la ostia, tia. Tinc molta vista i no em refio de ningú. I tu que llegeixes tant, tampoc ho hauries de fer. Oi que llegeixes llibres traduïts? Pues mira, jo passo. Ni un. No me’n fio ni un pèl. Com sé que el tio no ha tirat pel dret?: “Pues mira, voy a poner esto aquí a sacar eso por allá”.
Noia: Clar, Clar. Sempre pots llegir en català o en castellà.
Noi: Què dius! Llibres en castellà, passo, que els espanyols tots són fatxes. Tots. I en català és un pal, un rotllo impressionant. Com que els espanyols han ido a joder, els llibres catalans no són gaire bons. Saps què vull dir, o què?

dimarts, de maig 18

Un ajuntament solidari

Estimat/da/ ciutadà/na bloger/a:

El motiu de la present carta o lletra és demanar-li una retractació pública de les acusacions que sovint ha abocat de manera desmesurada sobre l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona, seu del Fòrum de les Cultures 2004.

Ens ha acusat d’invertir només als barris de l’anomenada part alta de la Ciutat Comtal i d’oblidar-nos dels districtes perifèrics: Sant Andreu, Sants-Montjuïc, Sant Martí o Nou Barris. També ha propagat que estem creant una burg per als turistes, despersonalitzada i cara.

Totes aquestes acusacions estan fonamentades en el rumor i en la maledicència. Així, amb l’objectiu de fer una ciutat sostenible, solidària, on tots els ciutadans i ciutadanes de l’ecosistema dialoguin amb alegria, hem optat per eliminar el greuge comparatiu entre els diferents carrers i barris de la nostra mediterrània ciutat. Abans no invertíem als barris perifèrics, ara no invertim enlloc.

Atentament,
Barcelona, Urbanisme
Web/a: http://www.bcn.es/urbanisme/

dilluns, de maig 17

Practicum I de periodisme d'investigació

La vocació se'm va despertar amb el Lou Grant, un periodista seriós, model d'ètica i coherència professional. Però va ser a Periodistas quan vaig decidir dedicar-me a l'apassionant món dels reporters i deixar els estudis de perruqueria canina. Ja ho tenia tot: un canvi d'imatge (entre Elena Garcia Melero i Belén Rueda) i una gravadora de segona mà. Només em faltava un mestre. I el vaig trobar.

És Xavier Rius, director de l' e-noticies, un referent del periodisme d'investigació a Catalunya, amb un confidencial que ens sorprèn dia rere dia amb informacions secretes fruit de mesos d'investigació.

Gràcies a les lliçons d'aquest gran professional, dels coneixements que m'ha transferit de la realitat social catalana, de les explicacions sobre els lligams entre els diferents estaments que la configuren, avui us puc presentar el meu primer treball d'investigació.

Ja fa uns dies, el govern de la Generalitat va afirmar que subvencionarà l'etiquetatge en català dels productes de les grans multinacionals. I això es va publicar a tot arreu. El que no es va publicar és que aquesta proposta es troba en periode de proves entre algunes empreses catalanes. Amb l'objectiu de respectar els diferents parlars de casa nostra i gràcies a un acord entre els propietaris del Semon, l'empresari Justo Molinero i el departament de presidència de la Generalitat, actualment podem veure coses com aquestes, entre les runes d'aquest nostre gran país.

divendres, de maig 14

Els crancs també van enrere

A hores d'ara la frase la gent no llegeix és com una frase feta. Avui ho afirmava el Quim Monzó, que la gent no llegeix, i la pilot de l'Aeroplà del Raval s'hi ha afegit.

La qüestió no és que no es llegeixi. Deixeu-me que us ho expliqui.

Fa anys treballava en una oficina de Girona com a comptable. Un dia, mentre em barallava amb les nòmines, resava per què fos l'hora de plegar i intentava que els gasos no sortissin del seu lloc d'origen, el cap em va cridar al seu despatx: una reunió.

I va ser llavors quan la veritat se'm va revelar. Em va explicar que des de feia anys (què anys, dècades!) havien detactat un augment de la lectura realment preocupant. I això només ho podia solucionar un home: Ω, un misteri sense cara, un poder sense rostre.

Per acabar amb aquesta obsessió malaltissa, va potenciar la lectura de dos llibres. Un, el va escriure ell mateix, El jardí dels set crepuscles. L'altre és el seu llibre de capçalera, Lo Crestià, de Francesc Eiximenis, la clau de volta per entendre per què es volia acabar amb la lectura:

    l'ofici aquest [escriptor] és vengut a tanta infàmia que és proverbi comun que quaix comunament tots los escriptors són arlots e bevedors; per la qual cosa nostro senyor los ha tants avorrits que veuràs que ara no escriuen un llibre en què no haja més falsies que veritats, ni saben pròpiament neguns escriure ab ortografia, ni jamés no dien veritatde res que prometen.

dijous, de maig 13

Els reivindicatius

A les manifestacions del No a la Guerra ploraven d’alegria perquè veien com gent sense consciència social omplia els carrers de la ciutat; van penjar un llençol blanc al balcó i a la finestreta del lavabo una coixinera; enviaven correus col•lectius amb llistes d’empreses on ja no s’hi podia comprar; van deixar de beure Coca Cola i ara beuen Meca Coca; i a les cassolades picaven tan fort que el president de l’escala els va denunciar per contaminació acústica. Els van confiscar totes les paelles. Tant és: es picaven el cap amb les mans.

Ara estan inquiets, els reivindicatius. Perquè tenen el fòrum. Una oportunitat d’or que es va cristal•litzar el cap de setmana amb la prohibició d’entrar menjar. S’enviaven missatges al mòbil (no podem entrar menjar. Passa-ho). Què bé s’ho han passat aquests dies! Llàstima que hagin canviat d’opinió, perquè ara ja no fa tanta gràcia.

Tan bon punt es fa de nit, és possible veure algun reivindicatiu al voltant del fòrum mossegant-se els punys, amb les venes inflades, les mans suades i els ulls vidriosos. De manera obsessiva es pregunta per què. No ho entén. Ell és el gran protagonista del món cultural barceloní. Durant anys ha coordinat diversos actes culturals i n'ha presentat més d’un miler. És imprescindible. A més, ha anat a la mateixa classe de retòrica i de dicció que el Montilla i el Clos, i ha aconseguit no dir mai cap vocal àtona ni cap s sonora. Per què ell no té cap diàleg? Per què?

dimecres, de maig 12

Amor de mare

Mare: Bona tarda senyoreta. Vaig venir ahir, se’n recorda, oi? Sí, que li vaig dir que han convidat la nena a un casament i que necessita urgentment un vestit. Tot ho fa a última hora. Oi que sí, nena?
Filla: ...
Mare: I ha d’anar a Peralada, al Castell de Peralada. Un casament de luxe i no pot fer el ridícul. I nena, ets l’amiga de la núvia, tothom es fixarà en tu.
Filla: Ja t’he dit abans que en un casament la gent es fixa en els nuvis i en el menjar. I mama, la núvia té moltes amigues, i jo sóc una amiga més.
Dependenta (arreglant els vestits): Tens idea del què vols?
Filla: La veritat és que no gaire; però havia pensat que...
Mare (la talla): La nena té un tipu molt personal, diguem-ne. Li queden bé les coses estretes de cintura en amunt, però amples de cintura en avall. M’entén? Que li tapin les caderes i el pompis, sobretot el pompis.
Dependenta (atabalada): Sí, esclar que sí, sobretot el pompis.
Mare agafa vestits i els dóna a la filla.
Filla: Mama, m’has donat la 36 i tinc la 40.(La dependenta està perdent la paciència. La filla entra a l’emprovador.)
Mare: Trufeta, t’hauries de començar a cuidar, que tens 28 anys. Menjar més verdura, fruita. No tant de pa, que segur que et passes el dia picant. Ja saps què va dir el metge quan eres petita, que no et podies engreixar, perquè pateixes de l’esquena.
Filla (surt amb el vestit posat): Mama, això t’ho van dir a tu, quan tu eres petita. A mi no m’ho han dit mai. Ets tu qui pateixes de l’esquena i ets tu qui té la columna fotuda.
Mare (com si no la sentís): Aviam, amaga la panxa. Posa’t dreta. I d’esquena? Uix! Treu-te'l, treu-te'l.

dimarts, de maig 11



Carner tenia raó

Quan m’ho van explicar, vaig pensar que era una broma. Però no. Resulta que és veritat. Es pot llegir al Punt, però també a La Vanguardia, al Periódico o a l’Avui. Tant és això. Els fets són els fets.

I els fets diuen que ja no tenim tramvia: ni Trambaix ni Trambesòs. Res de res. Però els ciutadans (i ciutadanes, també) de Barcelona tenim alternatives tan modernes, ecològiques i pràctiques com la del tramvia. Així doncs, podem viatjar en burro, una manera d'ajudar a la conservació i recuperació de l'espècie asininasi. Si preferiu més comoditats la millor opció és la diligència, cavall i carro. Tot i que pels que sempre anem en presses us recomano pujar en aquesta màquina de vapor. Tot un luxe.

I ja ho deia Serrat, que ell se n’anava a peu , tot i que el camí anés de pujada. Però, abans que ell, ho va escriure Carner, que el millor és anar a peu, perquè:

dilluns, de maig 10

La nova poesia social

Per raons familiars, dissabte passat vaig passar el dia a Caldes de Montbui. Fins ara, només hi havia anat una vegada, i d’això fa més de deu anys. Em vaig dedicar a aquelles coses que se sol fer quan es visita un lloc nou: passejar mirant amunt, avall i a tots costats, aturar-me a les immobiliàries i exclamar-me del preu de tot.

Bé doncs, en un aparador de Caldes em vaig trobar amb una publicació gratuïta anomenada Tot Caldes. Aquestes revistes em fan molta gràcia, perquè són com un compendi dels comerços del lloc. A la portada la Perruqueria Natural i els Almacenes Mari. La resta està ordenada temàticament. Primer, anuncis de veterinaris, psicòlegs, farmàcies i clíniques dentals. A la pàgina 6, un anunci de la seu del PP de Caldes on informa de l’horari (obert de 6 a 8, per si hi voleu anar); al costat, una reflexió patrocinada per l’església evangèlica, titulada Amor de Déu, molt original.

I així anem avançant. A Tot Caldes també hi ha articles d’opinió (el del Jaume Serra, que s’ha dit que s’ha canviat el jersei), i fins i tot un Racó Poètic, una secció que promet molt:

No val a badar
Per Caldes jo passejant
i per una vorera passant,
no sé que em va distreure
però el cert és que jo vaig caure.


Creient que la vorera,
havia de ser planera;
resultat: que vaig quedar parat
i amb el genoll pelat.


L’instint va ser aixecar-me
tot seguit
i mig avergonyit,
al mirar enrera i endavant,
tots els pantalons espolsant.


I com que m’agrada caminar,
a casa vaig tornar
i això si que em vaig fixar,
que les voreres, com aquella
moltes n’hi ha.


Caldria doncs posar-hi mà
i les voreres bé deixar
tal vegada es podria evitar
que algú la cama, es pogués
trencar.


divendres, de maig 7

Ta-laaant, ta-laaant

Diuen que els parlants fan la llengua i que introduir paraules noves és riquesa lèxica. Deu ser per això que des del 26 de març, dia que Zapatero va dir allò de nuevo talante, els catalans tenim una paraula nova: talant, utilitzada sobretot en tertúlies radiofòniques.

Per aquells que no tinguin una sòlida base gramatical, us explico com ha anat. Mitjançant un complex procés fonològic i vista la *ignorància del parlant, s’ha optat per assimilar la paraula talante. Com? Eliminant l'última vocal. D’aquesta manera, el vocabulari del català (ai! i de la catalana, naturalment) conté mots com ara pallàs (de pallaso) i adelant (de adelante).

Va ser aplicant aquest mateix procés que la tennista catalana Arancha Sánchez Vicario, després de guanyar el Roland Garros, va dir: “He lugrat el meu sueny”. Aquesta habilitat lingüística la va desplegar amb només 17 anys.
[*Tarannà? No, no l’havia sentida mai.]

dijous, de maig 6

França ja no és el que era

Tot i que cada dilluns els de TV3 diguin el contrari en el programa Dies de Tripartit, França ja no és el paradís de les llibertats i de l’art. O això és el que es desprèn del conegudíssim llibre El codi Da Vinci,de l’escriptor nord-americà Dan Brown. On ni el narrador ni el protagonista poden amagar el patriotisme americà, que en aquesta ocasió es focalitza cap una visió una mica inexacta de París.
Narrador (...) Tot sovint, els especialistes en simbologia destacaven que a França , un país conegut pel masclisme, els casanova i els líders baixets i insegurs com Napoleó i Pipí el Breu, un fal•lus d’uns tres-cents metres era l’emblema nacional més adient que podien haver escollit.
(...)
L’agent va travessar el carrer a tota velocitat i es va ficar per un passatge que feia la funció d’entrada als famosos jardins de les Tuileries, la versió parisenca de Central Park.
(...)
Professor (...) En Langdon va examinar aquella dona tan bonica que tenia al davant, conscient que a França els homes grans solien tenir amants joves. Així i tot, la Sophie Neveu no encaixava en el paper de mantinguda.
(...) la mort era un destí afortunat en comparació amb les desgràcies que en Benzu Menche i el sistema francès de presons estaven a punt de comunicar-li.

Vist tot això, l’única gràcia del llibre (si en té cap, perquè és més aviat dolentot) és veure com acaba aquesta lluita entre el narrador i el protagonista sobre els valors dels francesos, maltractadors i masclistes per definició. I pensar com s’ho prendrien aquells intel•lectuals tan nostrats que recorden dia sí i dia també que ells sí que hi eren, al maig del 68 a París.

I sort d’això, perquè promet ser molt més avorrit que el Nom de la rosa, i ja em perdonareu.

dimecres, de maig 5

Oi que sí, Màrius?

Ahir cap a dos quarts de deu, a City TV, el periodista Màrius Carol va estrenar el seu programa de televisió, 7 dies. Aquí, hi podem veure quatre persones xerrant sobre temes diversos. Vaja, que és una tertúlia. Res de nou.

L’elecció dels tertulians és lògica: tres d’ells (Quim Monzó, Manuel Trallero i Lluís Foix) treballen pel Grup Godó, i tenen experiència en l’anàlisi de l’actualitat. Cap problema. O sí: suposo que els pensadors del programa van veure que hi havia massa homes, que els faltava una dona. Temien que en aquest temps de quota femenina, se’ls titllés de masclistes. Per això, després de remenar arxius, consultar hemeroteques i llegir molts currículums van considerar que la Judit Mascó era la que encaixava millor amb el perfil.

Després de veure el programa puc dir que la Judit Mascó és una noia excel•lent i molt treballadora, que deia la meva àvia, però com a tertuliana la seva gran frase era: “Oi que sí, Màrius?”; “Això és veritat, Màrius?” o “Jo també estic d’acord”. De vegades no estava d’acord i deia “Jo no estic d’acord” i, fins i tot, “A mi no em sembla bé”.

I jo que pensava: "no hi ha més dones que puguin opinar?" Però no per res, perquè estiguin a l’alçada del Monzó, del Trallero i del Foix, eh? I si no n’hi ha, podríem canviar els homes: que fossin guapots, d’aquells que te’ls mires, però que no els escoltes, que ni els sents. D’aquells que semblen hologrames.