divendres, de juliol 30

Au, siau

Breu: el cançoner tanca per descans del personal.

Tornarem d'aquí tres o quatre setmanes, a tot estirar. (¿Amb les piles carregades?)

dilluns, de juliol 26

Els còmics, també

El retrobament amb els còmics em va venir pel conegudíssim “Maus”, d’Art Spiegelman, i la història dels seus pares, Vladek i Ania Spiegelman, jueus polonesos durant l’extermini nazi. Sí, una altra vegada; sí, però no. Perquè Maus no és només un complet retrat sobre l’holocaust, sinó de com aquesta llosa pesa en les relacions entre pare i fill (com aquella escena digna de Woody Allen, en què l’autor visita el psicòleg).

A partir d’aquí, vaig conèixer l’argentí Alberto Breccia i el seu Mort Cinder. I també Will Eisner. Bé, segons he pogut veure, Eisner, és allò que en diuen un autor-llegenda, una d’aquelles bèsties del còmic. Jo, això, no ho sé. El que sé és que les tres obres que m’he llegit d’ell, m’han deixat petrificada: “Las reglas del juego”, “El viaje al corazón de la tormenta” i “Avenida Dropsie”. Reservades per aquells que creuen que la pel•lícula "American beauty" tenia poc de crítica, i molt de moralista.

Ara que el cert és que un dels còmics que més em diverteix és el Calvin (el nen amic del Hobbes), que cada dia publica La Vanguardia. Bé, i aquell basset hound anomenat Fred que no hi ha manera de trobar publicat. I els pares soferts d'aquell nadó, també. ¿La Mafalda? No, no la suporto.

dimecres, de juliol 21

Les mans i el que faci falta

M’agrada remenar i saber els complicats (o no) passadissos que fa una paraula o una expressió. A més, té una aplicació pràctica, això sí. I sinó ja em direu si rentar-se’n les mans (que al·ludeix al gest que va fer Ponç Pilat després de condemnar Jesús per indicar que ell no era responsable de res), no té un dia a dia sostenible.

Un exemple d’aquest bonic art de “jo? no, no”, me l’he trobat avui al diari el Punt en una entrevista a la suposada periodista Montserrat Minobis, on es deixa anar i davant les crítiques del Bargalló (que tela, per cert), no es recorda que ella és periodista i cap d’un mitjà de comunicació i diu:
- Si a l'opinió pública no ha arribat bé el model que es vol fer sou vosaltres [els mitjans] els que no ho heu sabut explicar bé. Jo vaig fer una roda de premsa en què vaig explicar quins eren els canvis. Si vosaltres no ho heu sabut transmetre és culpa vostra, no meva.
I es queda tan ampla, la paia. Clar que pitjor és dir "els electors no m'han entès", com va fer la republicana (dona i mare) Pilar Rahola, després de la pallissa que va rebre el PI.

dimarts, de juliol 20

Eh là qui va là

A diferència del que diu molta gent; jo no. Vull dir que jo no llegiré més a les vacances d’estiu. Dubto que les tres setmanes que tinc (tindré, que encara no les he començat), obri més llibres que les tres primeres setmanes de novembre, posem per cas.

L’empirista Sherlock Holmes segur que torna a caure. El racionalista i egocèntric comissari Hercules Poirot, també (és allò dels rics també maten). Del comissari Montalbano, me n’han deixat un i, mira, també m’agradaria tornar a recordar el Caravalho; més que el nòrdic Kurt Wallander, que segons com em cansa una mica.

I no sé el motiu, però cada any espero que vinguin les vacances per recuperar les novel·les de misteri; sigui Setmana Santa, estiu o un pont de quatre dies. Deu ser perquè algun (imbècil?) em va dir que això era literatura de segona reservada per als moments d'oci, diguem-ne. I jo (imbècil?), va, i li faig cas.  

dijous, de juliol 15

Notícies anuals

La tornada a l’escola, al setembre; el caganer, quan s’obre la fira de Santa Llúcia; l’excés de consumisme, a les vacances de Nadal; les disfresses dels nens, i dels no tant nens, per Carnestoltes; les ganes de descansar que té tothom i la mona (¡què cara!), per Setmana Santa; la selectivitat, els petards i els dits amputats són els reis del mes de juny; i l’abandonament dels animals, junt amb les primeres operacions sortida, els protagonistes de l’estiu.

Perquè ja és trist, ja, que cada any passi el mateix: es compra el cadell (¡què monu!) al desembre i s’abandona al mes de juliol. I cada any la mateixa notícia. No, no és amor cap a les bèsties. És la barra de més de quatre caradures que impunement compren i encara més impunement abandonen. I també és el jo-passo-de-tot de l’Administració, que a aquestes alçades no ha estat capaç de regular (amb lleis, multes i obligacions) quines són les obligacions d'una persona cap a l'animal que ha comprat.

Perdó, no, dic mentida. Un mes abans de les eleccions a la Generalitat, la policia es passejava cada vespre pel Parc de l’Escorxador de Barcelona, demanant que els papers de l’animal estiguessin en regla i posant multes a aquells que no tenien el gos censat. Des del 15 de novembre que no els veig. Fantàstic.

dimecres, de juliol 14

Entre esquerres i dretes

Fins ara a la meva memòria hi havia un partit a la Generalitat, un a l’ajuntament, uns senyors molt dolents que anaven contra Catalunya i una frase que vaig llegir una vegada a no-sé-qui: “la gent que diu que entre dretes i esquerres no hi ha diferència és que és de dretes.” Com he dit, fins ara. Perquè.

Com que en quatre dies arribaré a la trentena, dec estar passant una crisi, perquè de debò que no sé veure la diferència entre convergents i socialistes. Alguna cosa al meu interior (una mena de Pepito Grillo, en format electrònic, això sí) em deia que “clar que no hi ha diferències, tia”. Però la formació pesa i, tot i que sabia que després d'un any d'eleccions la meva vida no canviaria substancialment (el meu pis acabat de comprar seria el mateix, seguiria gaudint d'horribles contractes temporals), en el fons del meu cor, em pensava que tot plegat seria una altra cosa.

Doncs no. Tot és igual. Mani qui mani les polítiques semblen les mateixes; l’oposició que fan uns és calcada a la dels altres, que ara estan al poder. És que no fa ni riure (o també pot ser que ja hagi perdut el sentit de l’humor i que m’estigui prenent massa seriosament un tema, que mira que no n’hi ha per tant).

dijous, de juliol 8

Espies

Avui deu fer una setmana que l’he descoberta i, coses que passen, m’hi he enganxat. Tot això va començar mentre llegia un llibre traduït de l’anglès on sortia l’expressió manjar blanco, que en aquell context no tenia res a veure ni amb el postres peruà ni amb el català.

I sí amb white food, que resulta que és una d’aquelles expressions noves que ningú sap d’on venen (i que tard o d’hora acaben aterrant al català, després de fer un parell de tombarelles). O això diuen a The Word Spy, una web que té com a objectiu resseguir la pista de les paraules noves; així, he pogut veure que una de les paraules de moda, metrosexual, ja belluga des de l’any 1994; o que hi ha una expressió, Google bombing, que ha fet tanta fortuna que ha generat un concurs i un atac contra les sgae.

O aquesta, el verb wife, que sense comentaris. O en el que, per sort o per desgràcia, m’estic convertint.

dilluns, de juliol 5

Andalusia és un dels molts llocs on podria anar aquest estiu. Sí, allà deu fer calor; ja ho sé, ja. Però la temptació de veure com s’inverteixen els meus impostos, em supera. Carreteres noves, autopistes on no es paga. Això i provar el gaspatxo de primera mà i sense tetrabrik.

També vull veure si són tan simpàtics com diuen (ells ho diuen que són simpàtics). I tan poc treballadors, tot sigui dit (això no crec que s’ho diguin). Tòpics i més tòpics, que la guia de viatges es dedica a reafirmar, tot parlant de la resta de l’estat:
Los andaluces tienen un comportamiento difícilmente compatible con la austeridad del norte peninsular: se toman su tiempo, viven sus pasiones pasiones con intensidad y dejan crecer con toda libertad (y con todo el amor a sus hijos). (Trotamundos, Andalucía. Salvat, p. 37).
No glosso. Perquè si digués que entenc que diu que els del nord som uns matats i que en canvi ells malgasten i no foten ni brot (tant que no tenen temps per educar els seus fills), em dirien de tot.