dilluns, de maig 30

La nit de diumenge

Només fa unes hores que el Cançoner ha visitat el món dels elefants liles i les mosques gegants.

He viscut dos parts múltiples (quin cansament) i tres comiats improcedents (quina depressió). Uns jugadors de bàsquet de Liliput que vesteixen com els Celtics empresonen uns escarbats amb la cara del Pau Gasol; mentrestant canten un himne que fa: "¡prou Pau Gasol!, ¡prou Pau Gasol!" M'he llevat suada i cridant "¡No!" quan el Freddy Krugger amb la cara del David Madí m’atacava, sort que el Ferran Torrent i el Xavier Sardà em tranquil•litzen (que macos). Amb ells i el Boris Izaguirre vaig cap a Sant Feliu de Guíxols, que ara és igual que Edimburg. Després de passar un peatge, sona una sirena.

La sirena que era el despertador (que original, maremeva) em recorda tard i desafinant que són les 7 i que ens hem adormit esperant l'Internauta, el programa del Vicent Partal. Sort que la Teresa, que és una xerraire com cal, ens va avisar quan tocava.

divendres, de maig 27

Onanisme

"Ara resulta que al lavabo parles sola", em va dir més condescendent que sorprès el company de pis després de l'evacuació matinera. Sincerament: jo ho intuïa. Perquè enraonar sol és hereditari, segons s’afirma a un conegut estudi de la revista "Science". A mi em ve de part de mare, que té tanta xerrera que al seu costat els discursos del Fidel Castro semblen microrrelats.

Del gran descobriment ja en fa una setmana. Des de llavors m'he dedicat a la delicada tasca de descobrir en quins moments em dedico a explicar la meva vida, en públic i sense cobrar. M'he observat a casa, a l'autobús i a la feina. Però ja se sap: quan un es vigila, perd naturalitat.

I aquest matí (¡al•leluia!) la meva verdadera personalitat ha tornat a mostrar-se a la humanitat. Sí. A l'autobús, cap a quarts de deu, mentre escoltava una entrevista del Bassas a una consellera, un pensament (dels de debò, dels profunds) ha sorgit del més profund de les entranyes en forma de crit: "¡Collons, Mieras, no fotis!"

dimarts, de maig 24

De fira

El museu dedicat a la batalla de l’Ebre de Gandesa li diuen "museu" perquè els de l’iec (que, ràpids, no són) no han trobat la manera de definir les quatre bombes, les tres fotocòpies i el parell de cascos que hi ha en aquella sala de Gandesa. Però dir-li museu és com afirmar que "el Jordi Elapé és graciós".

O com dir "senzills" al Felipe i a la Letizia i "campechano", al pare i sogre; "modern" a l'Àngel Pavlovky; "oportú" al Carod-Rovira; "sincer" a l’Enric Marco; "honrat" a David Madí; "progre" al papa Benet XIII (i a Joan Pau II, també); "poeta" a Joaquín Sabina; "biografia" a allò que la Pessarrodona ha fet amb la Rodoreda (no us perdeu la foto al cementiri amb el gos); "sexy" a la Núria Feliu; i divertit al Lluís Llach.

I si s’entesten a dir "museu" a les parets brutes de la sala de Gandesa, siusplau, que algú hi foti quatre duros. Més que res perquè sembli que les nostres institucions es prenen seriosament allò de la memòrica històrica; a més de les exclamacions del tipus "ningú ens ha demanat perdó" i "s'ha d'analitzar l’ADN dels morts de les fosses comunes al preu que sigui".

dijous, de maig 19

Sortir de l'armari

Me n'assabento pel Llibreter que del personatge que hi ha darrere d'aquest blog no se'n sap res. Em frego les mans i penso que sóc tan misteriosa com la Sonia Braga a "El beso de la mujer araña". Em veig amb un vestit llarg de color negre i un vel de seda em tapa la cara. Gaudeixo fumant un d'aquells cigarrets llargs. (Aclariment: les dones misterioses de les pel•lícules fumem cigarrets llargs; Vogue, per ser més exactes.)

Clar que també podria ser la Holly, l'Audrey Hepburn de "Breakfast at Tiffany's". M'agrada sortir al carrer vestida de negre i amb una pamela gegant. Misterioses són les cantants de soul de les pel•lícules americanes: una dona ni prima ni grassa, de cabells curts (¿Curts. Segur? Sí, desconfiada.). Canta en un escenari fred i fosc. Poc a poc la càmara se li acosta: una llàgrima li cau galta avall.

Doncs no, ni mirall sexual d’una generació, ni alter ego de cap escriptor, ni cantant desgraciada. Sóc una dona blanca heterosexual del 1975, cosa que significa dues coses. Una, que no pertanyo a cap minoria (ni ètnica ni religiosa); dues, que al maig del 68 no estava a París.

dijous, de maig 12

La medalla

10 motius per no retirar a Enric Marco la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li va va atorgar l’any 2001

1. Perquè les coses que es donen no es prenen.

2. Perquè ningú pot assegurar que Josep Vilarasau no hagi fotut mà a la Caixa.

3. Perquè Carles Sentís també la té.

4. Perquè ha deixat en evidència els governs que donen medalles. (I que no contrasten la informació.)

5. Perquè ha potenciat el refranyer català, amb la divulgació de: "Cada casa té el seu Roldán". I la campanya de l'ajuntament de Barcelona, "marca't un marco".

6. Perquè el senyor Benet i Jornet el vol col•locar a Ventdelplà fent d'avi republicà; i que s'embolicarà amb el Madaula (¿o era amb el Cartes?).

7. Perquè gràcies a aquesta descoberta, ja ningú es recorda de les mentides del David Madí.

8. Perquè diuen que Artur Mas el vol fitxar enlloc de David Madí.

9. Perquè si a la transició no es va jutjar els franquistes, no jutjarem nosaltres un antifranquista.

10. Perquè a Barcelona, ciutat fashion i multicultural, encara hi regna el nepotisme en forma de noms de carrers com ara Aviador Franco, a Sants; o a les Corts, Fernando Primo de Rivera.

dilluns, de maig 9

Aproximacions

Quim Monzó va donar a conèixer, cap als anys vuitanta i a l'article "Un Riba inèdit", un poema de Carles Riba fins aquell moment desconegut. El va publicar, primer, en un diari i, després, en el recull "Zzzz...", de Quaderns Crema.

Al Cançoner de la Lola, en motiu de la mai prou vanagloriada Setmana de la poesia, hem decidit recuperar aquest sonet de l’autor de "Les elegies de Bierville":
¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecruix en estiueig?

Recordo el remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs són tremol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el dol:
si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada”?
La revelació de Monzó va revolucionar la crítica entesa. En aquest sentit, cal recordar la picaraballa entre Enric Sullà i Jordi Malé a les pàgines dels "Marges" i als passadissos (i al bar, també) de la UAB. El primer, a "Notes per a un sonet", emparentava la imatge fàl•lica al campanar de Colliure com a claríssim homenatge a Antonio Machado. Mentre que Malé a "Grècia, sí; Colliure, no" reblava que el dit "capoll" era l'exponent diàfan del classicisme de Riba en tant que mirall de les columnes del Partenó.

Tal discòrdia encara no ha acabat o finit. Restem a l'espera de nous estudis que relacionen el revelador sonet amb passatges de "Solitud" i sobretot del "Tirant lo blanc".

dimarts, de maig 3

Estímul

Dia rere dia hi caic de quatre grapes. No ho puc evitar: allà on el carrer Noguera Pallaresa es creua amb Jocs Florals, hi ha una pintada que diu: "¿I si ens quedem a casa follant i no anem a treballar?" (¡Aigh!)

I ximple de mi, no només la veig cada matí, sinó que a més la rellegeixo síl·laba a síl·laba (¿I si ens que-dem a ca-sa fo-llant i no a-nem a tre-ba-llar?). Per si això no fos poc, el massoquisme, que no té límits, em duu a pensar que el company de pis i una servidora hauríem de seguir aquest savi consell i dedicar-nos al deliciós art del fotre.

Però res. No hi ha manera. L'única vegada que que hem coincidit a casa va ser per una indigestió que gairebé ens obliga a traslladar el matalàs al plat de dutxa (una manera com una altra d'estalviar-nos les corredisses). De manera que l'únic que estava disposada a compartir és una prosaic arròs bullit i una mica de pollastre a la planxa. ¡Ah! I una poma, naturalment.

diumenge, de maig 1

Invasió (gens) subtil

Joan Clos és un extrarretreste idiota. Em sap greu ser tan cruel, perquè ja sé que no és de bona educació insultar i encara menys insultar un ésser que, a diferència dels gossos i dels gats abandonats, no té una associació que el protegeixi. Però a aquestes alçades crec que que ja tots hem assumit que el Joan Clos és la prova fefaent que no existeix vida intel·ligent fora de la Terra.

O sí. O sí que són molt intel·ligents, els extraterrestres. Ara us ho explico: hi ha una teoria que afirma de manera vehement que els barcelonesos i les barceloneses som víctimes del primer estadi de la invasió d'una supersocietat megadesenvolupada, que amb el terrible objectiu d'eliminar la Terra ha decidit ocupar els llocs de poder i ser tant incompetent com sigui possible; d'aquesta manera provocarà suïcidis col·lectius en cadena fins que en aquesta vall de llàgrimes només restin l'Alba i el Dídac. (Totes aquestes molèsties per no utilitzar les armes clàssiques, làsers fulminants i càmares de congelació, principalment.)

Però ja els descobert. I és per això que, des de la plataforma que em cedeix Google, demano als senyors i senyores extraterrestres/es que sisplau, canviïn de tàctica. Que, personalment, ja m'està bé la que seguien els llangardaixos gegants de V, que a més de menjar rates anaven al gra i emprenyaven menys que el senyor Clos.