Aproximacions

Quim Monzó va donar a conèixer, cap als anys vuitanta i a l'article "Un Riba inèdit", un poema de Carles Riba fins aquell moment desconegut. El va publicar, primer, en un diari i, després, en el recull "Zzzz...", de Quaderns Crema.

Al Cançoner de la Lola, en motiu de la mai prou vanagloriada Setmana de la poesia, hem decidit recuperar aquest sonet de l’autor de "Les elegies de Bierville":

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecruix en estiueig?

Recordo el remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs són tremol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el dol:
si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada”?

La revelació de Monzó va revolucionar la crítica entesa. En aquest sentit, cal recordar la picaraballa entre Enric Sullà i Jordi Malé a les pàgines dels "Marges" i als passadissos (i al bar, també) de la UAB. El primer, a "Notes per a un sonet", emparentava la imatge fàl•lica al campanar de Colliure com a claríssim homenatge a Antonio Machado. Mentre que Malé a "Grècia, sí; Colliure, no" reblava que el dit "capoll" era l'exponent diàfan del classicisme de Riba en tant que mirall de les columnes del Partenó.

Tal discòrdia encara no ha acabat o finit. Restem a l'espera de nous estudis que relacionen el revelador sonet amb passatges de "Solitud" i sobretot del "Tirant lo blanc".