Sortir de l'armari

Me n'assabento pel Llibreter que del personatge que hi ha darrere d'aquest blog no se'n sap res. Em frego les mans i penso que sóc tan misteriosa com la Sonia Braga a "El beso de la mujer araña". Em veig amb un vestit llarg de color negre i un vel de seda em tapa la cara. Gaudeixo fumant un d'aquells cigarrets llargs. (Aclariment: les dones misterioses de les pel•lícules fumem cigarrets llargs; Vogue, per ser més exactes.)

Clar que també podria ser la Holly, l'Audrey Hepburn de "Breakfast at Tiffany's". M'agrada sortir al carrer vestida de negre i amb una pamela gegant. Misterioses són les cantants de soul de les pel•lícules americanes: una dona ni prima ni grassa, de cabells curts (¿Curts. Segur? Sí, desconfiada.). Canta en un escenari fred i fosc. Poc a poc la càmara se li acosta: una llàgrima li cau galta avall.

Doncs no, ni mirall sexual d’una generació, ni alter ego de cap escriptor, ni cantant desgraciada. Sóc una dona blanca heterosexual del 1975, cosa que significa dues coses. Una, que no pertanyo a cap minoria (ni ètnica ni religiosa); dues, que al maig del 68 no estava a París.