dimecres, de maig 12

Amor de mare

Mare: Bona tarda senyoreta. Vaig venir ahir, se’n recorda, oi? Sí, que li vaig dir que han convidat la nena a un casament i que necessita urgentment un vestit. Tot ho fa a última hora. Oi que sí, nena?
Filla: ...
Mare: I ha d’anar a Peralada, al Castell de Peralada. Un casament de luxe i no pot fer el ridícul. I nena, ets l’amiga de la núvia, tothom es fixarà en tu.
Filla: Ja t’he dit abans que en un casament la gent es fixa en els nuvis i en el menjar. I mama, la núvia té moltes amigues, i jo sóc una amiga més.
Dependenta (arreglant els vestits): Tens idea del què vols?
Filla: La veritat és que no gaire; però havia pensat que...
Mare (la talla): La nena té un tipu molt personal, diguem-ne. Li queden bé les coses estretes de cintura en amunt, però amples de cintura en avall. M’entén? Que li tapin les caderes i el pompis, sobretot el pompis.
Dependenta (atabalada): Sí, esclar que sí, sobretot el pompis.
Mare agafa vestits i els dóna a la filla.
Filla: Mama, m’has donat la 36 i tinc la 40.(La dependenta està perdent la paciència. La filla entra a l’emprovador.)
Mare: Trufeta, t’hauries de començar a cuidar, que tens 28 anys. Menjar més verdura, fruita. No tant de pa, que segur que et passes el dia picant. Ja saps què va dir el metge quan eres petita, que no et podies engreixar, perquè pateixes de l’esquena.
Filla (surt amb el vestit posat): Mama, això t’ho van dir a tu, quan tu eres petita. A mi no m’ho han dit mai. Ets tu qui pateixes de l’esquena i ets tu qui té la columna fotuda.
Mare (com si no la sentís): Aviam, amaga la panxa. Posa’t dreta. I d’esquena? Uix! Treu-te'l, treu-te'l.