Tot i que cada dilluns els de TV3 diguin el contrari en el programa Dies de Tripartit, França ja no és el paradís de les llibertats i de l’art. O això és el que es desprèn del conegudíssim llibre El codi Da Vinci,de l’escriptor nord-americà Dan Brown. On ni el narrador ni el protagonista poden amagar el patriotisme americà, que en aquesta ocasió es focalitza cap una visió una mica inexacta de París.
Narrador (...) Tot sovint, els especialistes en simbologia destacaven que a França , un país conegut pel masclisme, els casanova i els líders baixets i insegurs com Napoleó i Pipí el Breu, un fal•lus d’uns tres-cents metres era l’emblema nacional més adient que podien haver escollit.
(...)
L’agent va travessar el carrer a tota velocitat i es va ficar per un passatge que feia la funció d’entrada als famosos jardins de les Tuileries, la versió parisenca de Central Park.
(...)
Professor (...) En Langdon va examinar aquella dona tan bonica que tenia al davant, conscient que a França els homes grans solien tenir amants joves. Així i tot, la Sophie Neveu no encaixava en el paper de mantinguda.
(...) la mort era un destí afortunat en comparació amb les desgràcies que en Benzu Menche i el sistema francès de presons estaven a punt de comunicar-li.
Vist tot això, l’única gràcia del llibre (si en té cap, perquè és més aviat dolentot) és veure com acaba aquesta lluita entre el narrador i el protagonista sobre els valors dels francesos, maltractadors i masclistes per definició. I pensar com s’ho prendrien aquells intel•lectuals tan nostrats que recorden dia sí i dia també que ells sí que hi eren, al maig del 68 a París.
I sort d’això, perquè promet ser molt més avorrit que el Nom de la rosa, i ja em perdonareu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada