Els nervis afloren a la parada de l'autobús
El company-de-pis, el-nen-més-guapo-del-món i jo fa 10 minuts que esperem un autobús a la plaça Espanya i el nen comença a queixar-se perillosament. Abans que això desencadeni una crisi de plors i crits, ens dediquem a cantar, mentre escoltem (discretament) les converses dels col·legues d'espera (que en són uns quants).

"[...]Inútil, ets un puto inútil de merda. És que no ho entenc. No entenc com és que no m'escoltes. Ho fas expressament, perquè et fot calent veure'm emprenyada, oi? Després, segur que te la casques. Va home va, no et queixis (fa veu de falset, com si l'imités): "aiii, que no me'n surto; és que vaig de cuuul". Pobret. Jo sí que vaig de cul, collons. De cul i de cara, vaig.

Que no cridi? No estic cridant, cabron fill de la reputa més vella de l'infern. Per mi tots aquests que fa 20 minuts que estan esperant el bus dels collons, se'n poden anar a la merda... I de pas els acompanyes. Si en saps, clar, que enlloc d'anar a la merda ets capaç d'anar a cagar i no eixugar-te. Ets un porc insuportable. Què dius? Que no t'agrada que et falti el respecte? Cony, i em pots dir quan t'he faltat jo el respecte? Jo no t'he faltat mai el respecte. Mai. Putu mentider de merda, que ni mentides saps dir [...]".