Memòries d’un treballador en peu de guerra

Un tant per cent molt elevat dels treballadors formen part del col·lectiu conservador i gallina que, a la solitud de la dutxa, s’indigna pensant quant cobra ("¿Com és possible?"); i s’imagina entrant a crits al despatx del seu cap. ("¡Et pots fotre la feina pel cul, malparit!")

N’hi ha que a més de covards són conscients que "qui no plora, no mama". És aquell company de feina que un dia decideix que ja n’hi ha prou; que es mereix un sou millor ("Ja està bé, home, tanta presa de pèl.") I es promet que aconseguirà fins el 25% i si no que es preparin. ("A mi, aquests cabrons no em coneixen.")

Amb una fúria digna d'Aníbal, es prepara un discurs breu i contundent, copiat de l’Eliot Ness. Entra al despatx amb una tàctica adoptada d’Al Pacino a "El Padrino". En mirar el director veu el Doctor No, i en ple atac de pànic li esclata: "Perdoni, no m’agradaria molestar-lo; però m’agradaria saber si podria fotocopiar el DNI a la màquina de l’empresa".