Desapareguts en combat

A la fi, me n’he adonat. La darrera vegada que vaig escriure en el blog era el dia que feia trenta anys. I com que sóc tòpica i típica amb tot, vaig decidir trencar amb tot i tornar a començar.

Però no me n’he sortit. Enlloc de fer això, em vaig tancar a la biblioteca a injectar-me amb suero la vida del Tísner, un d’aquells homes que des que va morir ningú li ha tornat a fer ni cas (més enllà de ser cunyat de Calders, que tampoc està gaire de moda).

El que deia. En quatre volums el Tísner seguint la guerra civil com a fil conductor, explica amb molta ironia i sentit de l’humor com els els van tractar els francesos quan morts de gana, de fred i de tot, els van posar en camps de refugiats. I la frase, ben rebuts, més aviat poc.