Interinatge

Ja he sortit del forat intergalàctic on he estat residint aquests dies. Què dies, setmanes. Quatre duros, i trenta hores al dia. Això, i algun insult, que com que sóc jove, no contesto. No sigui cas que algú que no sóc jo s’ofengui i hagi de tornar a fer cua, allà, a l’Inem. En fi.

El que m’ha fet sortir d’aquesta quarta dimensió on m’he instal•lat més còmodament del què m’agradaria, és veure una professora interina d’institut queixant-se (¡queixant-se!) perquè en els últims cinc anys ha passat per cinc instituts. Ja sé que fa lleig però insisteixo: no es queixava per què estigués aturada ni res d’això. Ni per què el sou fos baix (que vist com està tot és molt alt); sinó perquè (pobreta) pateix d’inestabilitat laboral. ¿Inestabilitat laboral? Però si hi ha qui passa per cinc empreses durant un any.

Bé, això, i el llibre del Jordi Coca, que em sembla no dolent, no. Avorrit i dolent. Fàcil. Res. I ara entenc quan diu que el va escriure en quatre mesos....