Psicosi

I el paio va i se la comença a pelar davant meu. Ja, ens passem tot el sopar parlant de les noies de l’Hospitalet; dels ensurts que de vegades i de que hi ha qui va per la vida amb una barra que sembla mentida; i justament aquella nit va i.

Arriba un moment que no saps què passa: si això és normal i no n’hi ha per tant o és que no hauria d’entrar mai més en cap pàrquing, no sigui que; o bé, m’hauria de comprar un esprai d’aquells antitot. O possiblement val més ser diplomàtica i cada cop que se’t refregui un al metro, explicar-li de manera amable i pacient que no, que més que calenta, et fot de mala gaita, que prou.

Alguna vegada ja ho havia pensat: “Això d’agafar el metro, al final de la línia i a quarts d’una no m’acaba de.” Però quan vaig veure que el tiu que s'asseia davant meu s'abaixava els pantalons i els calçotets, s'agafava la polla amb una mà i, apa, ara amunt ara avall, vaig decidir fer veure que no me n’adonava. Em vaig amorrar a la "Institució Smithsoniana", un llibre del Gore Vidal que no sé si m’agrada, però millor que allò, segur.